Category Archives: Història 2n Batx

Neus Català i Pallejà

*deportada.jpg

neuscatala.jpg

1.gif Neus Català, un testimoni de lluita contra l’oblit

[…] Avui, aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats del front o bé fabricant material bèl•lic en els camps annexos

La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones, i també infants”

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels Camps d’extermini nazis de Ravensbrück. Aquesta dona, nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que van fer milers de dones espanyoles”

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat quan la nostra República i que van tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país […]

Igualada, 16 de març de 2007

Presentació d’Elisenda Belenguer Elisenda Belenguer, és historiadora, membre de la Fundació Pere Ardiaca
[…] i autora del llibre “Neus Català, memòria i lluita” […]

Font: http://www.amicalravensbruck.org

1.gif Homenatge a l’última supervivent del camp nazi de Ravensbrück

Marta Aznar
En el marc de la celebració del 75 anys de proclamació de la II República, aquest diumenge, l’Ajuntament de Ripollet ret homenatge a Neus Català, l’única supervivent catalana del camp nazi de Ravensbrück (Alemanya). A l’acte – que se celebrarà al consistori a les 12:30 hores – assistiran l’alcalde de la ciutat Juan Parralejo, el conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i la titular d’Interior, Montserrat Tura.

L’acte d’homenatge a Neus Català comptarà amb els parlaments dels tres polítics i també de la protagonista de l’esdeveniment. Després, l’alcalde de Ripollet descobrirà una escultura realitzada per l’artista Salvador Manyosa en honor a Neus Català a qui també se li lliurarà un llibre amb dedicatòries escrites per personalitats i ciutadans.

Neus Català i Pallejà, amb més de 90 anys, és l’única supervivent del camp de concentració per a dones de Ravensbrück, a Alemanya. Neus Català va arribar allà al 1944 després de participar activament en la lluita contra el franquisme. Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura i va començar a col•laborar en l’organització dels maquis, fent d’enllaç. El 1943 va ser detinguda, i un any després va ser deportada a Ravensbrück, i d’allà al camp de Flossenburg. En ser alliberada, va tornar a França on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.

L’any 1985 publica De la resistencia y la deportación, un recull de les experiències de 50 dones republicanes exiliades, resistents a França i després deportades a camps d’extermini nazis. Totes elles són mortes. L’únic testimoni que en queda és el de Neus Català.

Font: http://www.lamalla.net/dona/article?id=117922

El cas Marco

sdeportats.jpg

1.gif Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005

Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació

El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí

L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació

És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.

Un estil prepotent

L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.

La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.

Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.

La història pendent

Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.

L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.

Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya

El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen

Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.

Indignació a Àustria

El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.

Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski

Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.

Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor

L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.

El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa

Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.

Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm

14 abril 1931

alcalazamoraimacia.jpg

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/03j47J692-M” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]1.gif

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/xOdyt5btwUA” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]1.gif

Quan plovien bombes

barcelonasotalesbombes.jpg

1.gif El 13 de febrer de 1937, fa tot just setanta anys, el vaixell de guerra italià Eugenio di Savoia bombardejava Barcelona i hi feia divuit morts. Era el primer bombardeig dels molts que hagué de sofrir durant la guerra del 1936-1939 la capital catalana, la primera gran ciutat europea víctima de bombardeigs sistemàtics.

Coincidint amb l’aniversari, la regidoria Ciutat del Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona ha preparat l’exposició ‘Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la guerra civil’, que, oberta avui mateix, es podrà visitar al Museu d’Història de Catalunya (MHC) fins el 13 de maig.

Font: Diari de l’Escola

ncat.gif

1.gif L’exposició fa memòria dels bombardeigs sobre Barcelona i ret homenatge a les víctimes i a la resistència ciutadana. Quatre són els àmbits temàtics que la integren: ‘Trànsits’, que contrasta la vida quotidiana de la Barcelona actual amb el subsòl que amaga, una xarxa de més de 1.450 quilòmetres; ‘La ciutat sota les bombes’, que ensenya les conseqüències dels atacs; ‘Propaganda i contra-propaganda: veritats i mentides’, que fa avinent la importància del factor propagandístic durant la guerra; i ‘Teixint la supervivència’, que descriu la reacció ciutadana a la barbàrie.

En el marc de la commemoració del setantè aniversari dels bombardeigs sobre Catalunya durant la Guerra Civil, la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya promou una sèrie d’iniciatives, no tan sols a Catalunya, sinó en altres països europeus.

Protagonitzats per l’aviació feixista italiana, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, els bombardeigs sobre Barcelona viscuts els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 no només van causar pràcticament una quarta part del nombre total de les víctimes de bombardejos a la ciutat durant la guerra, sinó que van inaugurar un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil, una pràctica que ben aviat va ser coneguda per les poblacions de la resta del planeta.

El que es visqué a Barcelona fou compartit també àmpliament per la resta de Catalunya. Foren més de 140 les ciutats atacades, amb un total de prop de 5.000 víctimes durant els tres anys que durà la guerra, amb capítols especialment sagnants com ara els bombardejos patits per ciutats com Lleida, Granollers o Figueres. De fet, si en la història de la Guerra Civil hi ha un territori especialment afectat pels bombardejos, i en ell una ciutat particularment colpida, aquest i aquesta són Catalunya i Barcelona. Les seves víctimes representen el 70% de les morts produïdes per aquest motiu a l’Espanya republicana.

En aquest sentit vindicar, rememorar i explicar allò que va passar aquells terribles dies de la primavera del 1938 a Barcelona, no és tan sols un exercici de memòria de l’horror, sinó una aportació a la construcció de la memòria democràtica europea i global.

Font: Barcelona bombardejada

1.gif Webs

Eleccions 9-M, 2008

[kml_flashembed movie=”http://www.elperiodico.com/vivo/recursos/flash/flash_20554_CAT.swf” width=”500″ height=”300″/]

eleccions.jpg

450px-daoiz_o_velarde.jpg

eleccions1.jpg

eleccions2.jpg

1.gif Eleccions 2008:

1.gif Viquipèdia:

1.gif Buxaweb. El sistema polític espanyol i català

1.gif Eleccions i presidents:

  1. 15 de junio de 1977: Adolfo Suárez González (UCD)
  2. 1 de marzo de 1979: Adolfo Suárez González (UCD)
  3. 28 de octubre de 1982: Felipe González Márquez (PSOE)
  4. 22 de junio de 1986: Felipe González Márquez (PSOE)
  5. 29 de octubre de 1989: Felipe González Márquez (PSOE)
  6. 6 de junio de 1993: Felipe González Márquez (PSOE)
  7. 3 de marzo de 1996: José María Aznar López (PP)
  8. 12 de marzo de 2000: José María Aznar López (PP)
  9. 14 de marzo de 2004: José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE)
  10. 9 de marzo de 2008: Elecciones no celebradas todavía

Font: Wikipedia

El model de dona del franquisme

jaen44.jpg

El model de dona del franquisme

La Sección Femenina de la Falange

Un bloc on les alumnes Clara Tur i Maria Pomés presenten el seu treball de recerca de 2n de Batxillerat de l’IES Francisco de Goya de Barcelon. Índex del treball:

Font: El model de dona del franquisme

L’Enciclopèdia

Nova versió de l’Enciclopèdia Catalana a Internet. Un exemple:

Valentí Almirall i Llozer

Barcelona, 8 de març de 1841 – 20 de juny de 1904

Polític i escriptor.

Retrat de Valentí Almirall per Ramon Casas – Fototeca.cat

Fill d’una família benestant de la burgesia comercial barcelonina, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué d’abandonar-la pel fet d’haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale. Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou persona d’una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a l’advocacia, només l’exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí “El Federalista”, i col·laborà, entre d’altres periòdics, a la “Revista Republicano-Federal”; publicà també diversos fulls i opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d’entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d’entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari “El Estado Catalán”, que dirigí fins a la seva desaparició el 1873 […]

Font: L’Enciclopèdia

Melitón Manzanas, torturador

1202035640408.jpg

Madrid
El Tribunal Suprem rebutja retirar la Creu de les Víctimes del Terrorisme a Melitón Manzanas
Actualitzat a les 12:08 h 03/02/2008

Les proves de la trajectòria repressora de Melitón Manzanas no són suficients per retirar-li la Creu de les Víctimes del Terrorisme. Aquest és l’argument que esgrimeix el Tribunal Suprem que ha rebutjat un recurs contra la seva concessió. Addueix que el mèrit no se li pot retirar perquè el cap de la brigada politicosocial franquista de Guipúscoa compleix tots els requisits. Manzanas, a qui tots els seus presos han acusat de torturador brutal, va rebre aquesta distinció de mans del govern del PP, al 2001, com a primera víctima política d’una acció terrorista d’ETA.

La sala contenciosa administrativa del Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans contra la concessió de la Gran Creu de les Víctimes del Terrorisme al comissari Melitón Manzanas.

La sentència argumenta que Manzanas reuneix les condicions que justifiquen el reconeixement que li va concedir el govern el 2001. El recurs al·legava que la figura del comissari, mort a Irun en un atemptat terrorista el 2 d’agost de 1968, “dista molt dels valors i el model que preveu la norma a l’empara de la qual se li atorga la distinció”.

L’associació catalana afegia que el març de 2003 es va modificar un punt de la llei 32/1999 en el sentit que les creus “en cap cas podran ser concedides a qui en la seva trajectòria personal o professional hagi mostrat comportaments contraris als valors representats a la Constitució i en la present llei i als drets humans”. L’alt tribunal admet les raons, però assegura que la modificació no té caràcter retroactiu i, per tant, no li pot retirar la medalla a Melitón Manzanas. Només la magistrada Margarita Robles hi ha votat en contra.

És la tercera vegada que tomben un recurs contra la Creu al comissari. A l’abril de 2004 el Suprem ja va rebutjar una petició d’Esquerra Unida i el març de 2003 en una altra sentència va desestimar les raons del PNB.

Icona de la repressió franquista

El comissari cap de la brigada politicosocial de Guipúscoa, Meliton Manzanas, és un referent de la lluita antifranquista. Empresonat pels republicans durant la Guerra Civil, col·laborador de la Gestapo durant la II Guerra Mundial i finalment principal exponent de la repressió franquista al País Basc. Tots els detinguts polítics que van passar per les seves mans l’han assenyalat com un torturador brutal.

Aquests dubtosos mèrits el van posar en el punt de mira de l’oposició i, més concretament, de la jove banda terrorista ETA. Es tracta de la primera víctima política del grup en una operació anomenada “sagarra” (poma en euskera). El 2 d’agost de 1968 tres etarres el van esperar davant de casa seva i li van disparar set trets. L’atemptat va ser reivindicat en una intervenció davant la televisió belga.

Font: 3cat24

…………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Melitón Manzanas

De Wikipedia, la enciclopedia libre

Melitón Manzanas González (San Sebastián, 1909–1968) fue polícía español y jefe de la Brigada Político-Social de Guipúzcoa. Es conocido por su celo en la represión de la oposición a la dictadura franquista y por haber sido la primera víctima mortal de un atentado reinvindicado por Euskadi Ta Askatasuna (ETA).[1]

Estudió peritaje en la capital donostiarra. En 1936, tras el estallido de la guerra civil, fue encarcelado por las autoridades republicanas a causa de sus simpatías con las tropas sublevadas. Permaneció recluido en el Fuerte de Guadalupe hasta septiembre de 1936, cuando las tropas sublevadas toman la ciudad. Se une entonces a la guerra hasta el final del conflicto.

Entró a formar parte del Cuerpo General de Policía en 1941, con el grado de inspector en Irún, desde donde pasó a la Brigada Político-Social de Guipúzcoa, de la que terminó siendo jefe. Durante la Segunda Guerra Mundial colaboró con la Gestapo alemana desde su puesto en la policía española. Todos los detenidos políticos que cayeron en sus manos han coincidido en señalarle como torturador brutal. Su labor policial le convirtió, a ojos de los opositores, en el principal exponente de la represión de la dictadura franquista en el País Vasco.

Por eso, y porque algunos de sus militantes habían sido torturados por Manzanas, la dirección de ETA decidió asesinarle mediante la llamada Operación Sagarra (Manzana en lengua vasca). Manzanas fue la primera víctima mortal en un atentado de ETA, es decir, el primer asesinato político premeditado y planeado por la organización. (el primer muerto fue el guardia civil José Pardines, durante un enfrentamiento en Villabona (Guipúzcoa), en el que murió también el etarra Txabi Etxebarrieta). El 2 de agosto de 1968 los tres etarras encargados de darle muerte le esperaron frente a su domicilio en Irún, un chalet llamado Villa Arana, y le dispararon siete tiros. El atentado fue reivindicado en una intervención ante la televisión belga, y el etarra Xabier Izko de la Iglesia fue acusado años más tarde del asesinato, aunque siempre negó haber sido él quien quitó la vida a Manzanas. El inspector estaba casado y tenía una hija.

En enero de 2001, el gobierno de José María Aznar concedió a Melitón Manzanas la Real Orden de Reconocimiento Civil a las Víctimas del Terrorismo a título póstumo, en aplicación de la ley 32/1999, de 8 de octubre de solidaridad con las víctimas del terrorismo, que había sido aprobada por unanimidad. Esta decisión provocó protestas en varios sectores de la oposición, que arguyeron que el “justo reconocimiento” a las víctimas del terrorismo no podía hacerse “a cualquier precio” y que la medalla suponía “avalar la trayectoria de un torturador, ligado a una dictadura inhumana y cruel, que perseguía, encarcelaba y fusilaba a personas inocentes, que defendían pacíficamente la democracia y las libertades”, en palabras de Javier Madrazo (coordinador general de Ezker Batua-Berdeak), así como de Amnistía Internacional[2] .[3] [4] El Tribunal Supremo avaló la concesión de esta medalla de acuerdo con la ley.

Font: Wiquipedia

Francesc Ferrer i Guàrdia

francescferrerguardia.jpg

Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 10 de gener del 1859. Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys, Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.

En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger, Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”

A l’edat de tretze anys trobà col·locació a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat, que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i ardent.

Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què va prendre part.

Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al nº56 del carrer de Bailèn.

Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol (cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica.

És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia, de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà. S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.

Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal.

Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el “Butlletí” mensual que publicava. Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El “Butlletí” és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene.

No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”, és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància”. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del “Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial.

A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica” o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'”honor nacional” com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones.
Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla.

Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics, “El Universo”, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares, precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.

Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat “el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós “afers” són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable.

Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: “Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”. (Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició).

Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Abdó Terradas, primer dirigent republicà

abdoterradaspauli.jpg

1. Abdó Terradas i Paulí, (Figueres 1812 – Medina Sidonia 1856)
Polític republicà. Va ser un veritable home d’acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850.

Va estudiar un temps a Perpinyà. L’any 1840 es va traslladar a viure a Barcelona, on la seva actuació política podia tenir més ressò. Hi va començar a difondre l’ideari republicà a través d’un full volant, la “Hoja Terradas”, que més endavant es va convertir en la publicació periòdica “El Republicano” (1842). També va col·laborar en “El Huracán” i va ser autor de la poesia La Campana, que va esdevenir un himne revolucionari.
Al gener de 1842 va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no van acceptar l’elecció, que es va haver de repetir fins a cinc vegades. A l’abril de 1842 es va exiliar a Perpinyà. Al novembre de 1842 hi va haver una revolta generalitzada dels republicans contra el govern d’Espartero. En Terradas va entrar amb 600 homes per la frontera per unir-s’hi però va ser detingut i empresonat a Barcelona. Alliberat per la Milícia Nacional es va tornar a exiliar a Perpinyà.
Va ser deportat pel general Espartero a Medina Sidonia l’any 1855, on va morir.
Va escriure, entre altres obres, la farsa antimonàrquica Lo Rey Micomicó.

Font: Històries de Catalunya

2. Abdó Terradas, primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (1)

De la llarga llista de catalans il·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n’és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.

Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari “Los Vengadores de Alibaud” –el carbonarisme és un moviment d’ideologia liberal, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria– que es fusiona (1836) amb la “Sociedad de los Derechos del Hombre” i creen “La Federación”. Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l’època. Terradas col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix “La Sociedad Patriótica y Constitucional” (1840).

L’any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terradas”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la “Brusa” és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d’agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.

Primer alcalde republicà de Catalunya

Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terradas per l’edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà.

La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.

Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana (juny 1842). Es crida “Visca Terradas”, es proclama la república i es canta “La Campana” amb una bandera roja.

Líder i creador de la premsa republicana

Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel. És l’inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya.

L’any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d’Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello –director d’El Republicano– de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.

Torna a ser elegit alcalde

Terradas es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament i tornar-hi a posar els d’abans.

Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l’Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d’esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament financi les activitats clericals. El 21 de juliol l’Ajuntament rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d’Alcalde.

En aquests mesos l’Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l’església; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.

L’ideari de Terradas

El pensament polític de Terradas és influït per La conspiració dels iguals de Babeuf o Buenarroti. El podríem definir com un republicà, socialista que està a favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors.

L’escriptor Terradas

Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.

Joaquim Molas (2) oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona (3) referint-se a Terradas escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terradas “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas (4) a més hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe.

Terradas va ser l’autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana (1842).

Terradas és un home prolífic, original, pioner i multidisciplinar. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).

Els catalans icarians

A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats serà Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar). Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terradas té una actitud crítica, semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.

Epíleg

Tres anècdotes il·lustren el tarannà del nostre home. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”. La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (Pl. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.

El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.

La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d’Hisendai Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.

1. Apunt fet a partir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme).
2. Molas, Joaquim: Diccionari de la literatura catalana. Ed. 62. Barcelona, 1979.
3. Carmona, Angel. Dues Catalunyes, jocs floralescos i xarons. Ed. Ariel. Barcelona, 1967.
4. Fábregues, Xavier: Teatre català d’agitació política. Ed. 62. Barcelona, 1975.

La campana

“Ja la campana sona, lo canó ja retrona…
¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!

“Ja es arribat lo dia
Que l’poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
Ja la campana…

“La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l’aire enarbolem!
Ja la campana…

“Mireula que és galana
l’ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alsem.
Ja la campana…

“Lo garrot, la escopeta,
La fals y la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!
Ja la campana…

“La cort i la noblesa,
L’orgull de la riquesa
Caigan de un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana…

La milicia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols de un y altre es lo rey.
Ja la campana…

“Los públichs funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la Campana…

“Los ganduls que s’mantenen
Del poble, y luego s’venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana…

“Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana…

“Un sol pago directe,
Y un sol ram que l’colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana…

Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana…

“Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem.
Ja la campana…

Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Vegeu també: Catalunya segle XIX ; Les Bullangues de mitjan segle XIX