El model de dona del franquisme

Després de guanyar la guerra, el règim franquista inicià un procés de canvi per crear una nova societat basada en la utopia de Falange, una societat manipulable, dòcil i obedient.

Cartell de la postguerra,1940

La base d’aquest nou ordre era la família, que havia de ser el puntal de la societat per tal que aquesta quedés estructurada de forma “racional”, tal com s’havia fet sempre.

Fragment del NODO sobre la Loteria de Nadal i un comentari força sucós

Així, les dones, éssers fràgils físicament i mental, subordinades als homes i incapaces de fer res per elles mateixes fora de casa, havien de deixar els seus llocs de treball, per tal de tornar al lloc que els pertocava i aconseguir que aquestes noves famílies es mantinguessin unides i es crées així la nova societat desitjada pel règim: havien de tornar a casa:

“ La nueva concepción moral i social de la mujer significa, ante todo, una restitución a su puesto familiar y un reconocimiento de justicia de su trascendental misión económico social… La mano de hierro del capitalismo industrialista arrebató la rueca de las manos de la dulce Margarita… Pues el retorno a ese hogar, como madre y señora ama, entre patriarcal e idílico… eso significa la restitución de la mujer a su puesto familiar.” ^[1]

Cartell de la SF del 1945

Així, per tal d’aconseguir “tancar” de nou la dona a la llar, el règim utilitzà tot el seu poder.

En primer lloc, recuperà la legislació de l’època napoleònica, legislació que marginava la dona i la descrivia com a un ésser inferior i depenent de l’home.

Les principals mesures que afectaren la dona d’aquesta legislació foren:

• Les dones no podien heretar.

• No podien emancipar-se i marxar de la casa paterna fins als 25 anys, si no era per matrimoni o per fer-se monges.

• No podien disposar dels seus béns sense el permís del marit i, per tant, no podien comerciar amb ells.

• No podien treballar sense el permís del pare o del marit, ni cobrar el seu propi sou, que passava a mans masculines.

• Eren majors d’edat després que els homes

• No podien exercir certes professions, ja que seria un esforç massa gran per a elles. Més tard se’ls permeté jurídicament l’accés a qualsevol professió, però la realitat era que hi havia una forta discriminació que no ho permetia.

Però el règim no només utilitzà lleis i normes desfavorables per tal que la dona tornés a casa, al seu lloc tradicional, sinó que també utilitzà l’educació, inculcant a nens i nenes des de ben petits les seves futures “missions” com adults, educació que el mateix Franco encarregà a l’Església i a la Sección Femenina.

Així, doncs, la Sección Femenina separà els alumnes segons el sexe (tal com està explicat a Fonaments de la nova educació) per tal de poder ensenyar a cada sexe allò que li correspon, i es proposà preparar les nenes per al seu futur com a mares i mestresses de casa:

“ Hay que volver a pones al hombre los pies sobre la tierra. Y para la mujer la tierra es la familia. Por eso, además de darles a las afiliadas la mística que las eleva, tenemos que apegarlas con nuestras enseñanzas a la labor diaria, al hijo, a la cocina, al ajuar, a la huerta, tenemos que conseguir que encuentre allí la mujer toda su vida y el hombre todo su descanso.” ^[2]

Família de Povedilla(Albacete),1944

Però quines idees inculcà la Sección a les nenes?

No eren idees innovadores i, encara que canviaven la imatge de la dona respecte de la que havia donat la República, no podem dir que la Sección Femenina inculqués unes idees noves a les nenes. El que féu la Sección Femenina fou tornar a inculcar a les nenes les idees tradicionals sobre la funció i missió femenina, introduint-hi petits canvis ja que s’hi afegiren la voluntat de servir la pàtria i l’Església.

Així doncs, la Sección Femenina ensenyava a les nenes des de ben petites que el seu objectiu a la vida era casar-se, trobar un marit que les mantingués i, dins del sagrat matrimoni, tenir fills, perquè tenir fills per a la Pàtria era l’objectiu de vida d’una dona, perquè una dona, més que “dona” era mare:

“La mujer, en el sentido estricto de la palabra, es maternidad. Éste es el camino a seguir de la mujer y especialmente de la mujer cristiana.” ^[3]

Cartell de la SF dels anys 40

Així, la dona no es res per ella mateixa, la seva raó de ser és la maternitat, és allò que la defineix com a ésser, és més, és la seva única funció (a part de servir al marit) pel que fa a la pàtria, que compta amb ella per tal d’augmentar la població i així arribar a ser un imperi, ja que:

“ Dijo el Caudillo: <<Salvad la vida de los niños por la educación de las madres>>. España tiene prisa por doblar el número de habitantes.”^[4]

Així, doncs, també l’Estat com a organisme intervé en l’intent que la dona torni a la llar. Ho féu no només legislant en contra del treball femení, sinó també donant ajudes per convèncer les dones de deixar la feina en un moment de crisis i dificultats econòmiques grandioses: el 1942 s’estipulà que les dones rebrien dots de les empreses en deixar la feina després de casar-se (era obligatori) i el mateix Estat donava ajudes directes (préstamos por nupcialidad) a aquelles dones que deixaven la feina voluntariament en casar-se.

Però la pressió més gran fou la que exercí l’Església. En una Espanya molt catòlica, on l’Església tenia una gran influència, el fet que aquesta donés suport a l’Estat en la seva opinió sobre la dona fou decisiu.

L’Església sempre ha ressaltat la subordinació de la dona respecte del marit i als mateixos valors tradicionals als quals donava suport el règim.

Així, doncs, l’Església es convertí en el principal validador de la política discriminatòria de l’Estat, que també tenia elsuport de la Sección Femenina:

“ La misión asignada por Dios a la mujer es la maternidad en el hogar; a este fin hemos de subordinar cuanto haga y cuanto nosotras hagamos por ella. Es decir, que su fin histórico lo cumplirá sin apartarse del fin natural de Dios le ha señalado, y en el cumplimiento de este fin acumulará méritos de vida eterna para salvar su alma.” ^[5]

Com podem veure, la creació d’una família és una missió sagrada.

Cal ressaltar l’última frase de la cita, on parla de la salvació de l’ànima femenina. Les dones no només havien de donar fills a la pàtria, sinó que segons l’argumentació de llavors, també n’havien de tenir per Déu.

Les dones havien d’inspirar-se en la figura de la Verge Maria: casta, pura, bona i religiosa. Així havien de ser elles, creant una família i obeint el marit (creat a imatge i semblança de Déu) i imitant el sacrifici de la Verge: a la maternitat s’hi arriba patint, sacrificant-se, ja que no s’ha d’oblidar que el món és una vall de llàgrimes, on es ve a patir, sobretot les dones, causants del pecat original.

Així, les dones havien d’acceptar amb alegria i sobretot abnegació (“virtud agradable a Dios; (…) cualidad necesaria al falangista” ^[6]) el “martiri” que suposa la maternitat, ja que no només era dolor, sinó que per al règim franquista i l’Església també significava centrar-se en els fills i que la seva vida esdevingués la llar. Només complint aquesta missió divina podia arribar la dona a la salvació.

Cartell d’Auxilio Social,1938

Així es creava una situació tancada: o s’era mare (dins del matrimoni i amb el marit, clar està) o no s’era. D’aquesta manera, totes aquelles dones que quedaven fora de l’esquema establert, tant les solteres (“solteronas” durant el règim) com les mares sense fills esdevenien males espanyoles, que traïen la Pàtria no tenint fills, i encara més, traïen la mateixa Verge, no imitant la seva forma de vida, i a la vegada la religió catòlica.

Tenint en compte tal visió, no és d’estranyar que l’Estat prohibís els anticonceptius i l’avortament, així com la derogació del matrimoni. Però promogué mesures que encara que es defensaven com a pràctiques, no tenien la funció de garantir la prole espanyola: un exemple d’aquestes mesures és el fet de que les dones (no els homes, que tenien total llibertat), després d’obtenir l’anulació del matrimoni o d’haver-se quedat vidues, no podien tornar a casar-se fins a 301 dies després, gairebé un any.

Aquestes mesures volien obstaculitzar les anul·lacions, sí, però a més a més tenien un caràcter masclista que pretenia que la dependència de la dona respecte de l’home fos inevitable, buscant consolidar la societat patriarcal.

Fragment del programa Surcos de TVE amb un guinyol força significatiu

Així doncs, l’objectiu de la dona passa a ser casar-se i després tenir fills, moment en què queda “reclosa” a casa cuidant de la seva llar, els seus fills i el seu marit sense cap queixa.

Però què fa la dona un cop a la llar?

L’única opció moralment correcta que es donava era treballar cuidant dels seus, res més:

“ Ella tiene por misión divina derrochar amor (…), la mujer que es madre se olvida de sí misma para no pensar en nadie más que en los demás.” ^[7]

A més a més, tota la resta d’activitats amb què podia entretenir-se eren menyspreades o es consideraven reprotxables; així, el ball era <<vestíbulo de las casas públicas>> ^[8], la platja <<inmenso pudridero moral, donde entre montones de carnaza se revuelven los sapos de la sociedad>> ^[9], les novel·les <<confeccionadas con retazos de adulterios de aventuras pasionales, de intrigas sexuales, de evoluciones de amor libre>> ^[10], o el cinema, gran centre de corrupció, per no parlar de la moda <<(…) ni tampoco os importa oír que esas malditas modas son caprichos y ocurrencias de modistos afeminados, vendidos al oro judío, a la masonería, a la frivolidad extranjera, a todos los enemigos de Dios y de España, los cuales encuentran en vosotras sus magníficos aliados>> ^[11].

Però a la vegada que es satanitzen tots els entreteniments, es critica com a gran enemic l’oci femení, de tal forma que la “holgazana” és gairebé un enemic nacional:

“ La mujer ociosa es como el agua estancada, que cría toda clase de podredumbre. Ejemplo de ligereza, causado por la ociosidad, lo tenemos en la primera mujer. Si Eva no hubiera estado ociosa es seguro que no hubiera cedido a las insinuaciones del tentador, pero aquel paseo, aquel quedarse mirando como extasiada el fruto del árbol prohibido, fue causa para que el enemigo le hiciese infame proposición. Esta caída de la primera mujer ha tenido a través de la historia de la humanidad infinidad de imitaciones.” ^[12]

Però, en una societat majoritàriament analfabeta, quins efectes tingueren totes aquestes mesures i idees?

Calaren. Només cal dir que el 1970 un 83,55% dels espanyols vivien en famílies nuclears o nuclears ampliades (de dos a 5 membres i amb possibilitats d’ampliar-se) ^[13]

Així, doncs, un Estat autoritari i repressiu, una Església radical pel que fa a la dona (un bisbe amb el suport de l’Església prohibí a qualsevol dona major de 12 anys entrar a l’església sense mitges, sota amenaça d’expulsió) i una educació persuasiva i insistent feren que en una societat inculta les dones quedessin totalment marginades i apartades de la societat, tancades a les seves llars.

Família nombrosa, 1953

 

Aquesta situació canvià a partir dels anys 60, moment en que començà a sorgir el moviment feminista.

Amb el nou sistema econòmic, creat pels tecnòcrates (de caràcter molt més aperturista), es reconegué la participació silenciosa de la dona en el món laboral durant els anys 40 i 50, i se l’admeté en nous llocs de treball, sobretot a causa de la necessitat de mà d’obra barata que treballés, això sí, en sectors feminitzats i en llocs de treball subordinats en la indústria (tal com s’explica a l’apartat “La dona en el món laboral”).

A més a més, també durant els anys seixanta començà el turisme europeu cap a Espanya: les dones autòctones veieren com arribaven turistes sueques, franceses, etc. que vestien d’una forma “poc catòlica” i que duien una vida d’home, amb unes llibertats i una independència que elles no s’havien imaginat.

A més a més, això no els suposava cap problema en el seu país, i tampoc, ni molt menys, amb els espanyols.

Això féu que coneguessin una nova realitat que els havia estat premeditadament amagada, i provoca que la mentalitat femenina de les dones espanyoles que vivien en zones turístiques arribés a nous horitzons.

Així, durant la resta del franquisme, començà un procés que suposaria, després de la mort de Franco, el “destape” de la dona, i començaria la seva àrdua lluita per la igualtat amb els homes a Espanya.

El fet que les dones treballessin, que passassin més hores fora de casa i que no poguessin ser el prototip difós pel règim féu que les relacions socials comencessin a canviar (cosa que havia passat, just a l’inrevés, a l’Europa desenvolupada).

A més a més, començaren a disposar de diners, diners que a poc a poc, més que servir per ajudar el marit, servirien per anar adquirint una independència econòmica d’aquest. Aquest pas fou revolucionari, ja que el fet de tenir una autonomia econòmica implicava tenir un lloc propi en la societat, una independència social.

D’aquesta manera, amb la independència social, les dones aconseguirien allò que els havia mancat durant tot el franquisme i que les havia marginat sense escapatòria: drets.

Vídeo d’un anunci de Soberano dels anys 60

 

______________________________________________________________________

---

[1] Vicente Gay a El Español, març de 1943, a Carmen Martín Gaite,, e Usos amorosos de la posguerra, en España, Barcelona, Anagrama, 1994, pàgina 52. Extret de Coser y Cantar

[2] Pilar Primo de Rivera <<Escritos, discursos y circulares>>, Sección Femenina de FET y JONS, Madrid, 1943, pàgina 28. Extret de Coser y Cantar

[3] Justo Pérez de Urbel, a II Consejo Nacional de la Sección Femenina. Extret de Coser y Cantar

[4] Pilar Primo de Rivera, <<Escritos, discursos y circulares>>, Sección Femenina de FET y JONS, Madrid, 1943. Extret de Coser y Cantar

[5] Sección Femenina, Lecciones para los cursos de formación e instructoras del hogar, 1942. Extret de Coser y Cantar

[6] Consigna, nº 42, 1944, pàgina 6. Extret de Coser y Cantar

[7] <<La misión de la mujer>>, La mujer de Acción Católica, nº47, octubre de 1941. Extret de Coser y Cantar

[8] Remigio Papiol, <<La joven cristiana en la escuela de Santa Teresita del Niño Jesús>> parte II, cap. IV, 1943, citado en Emilio Enciso Viana ¡Muchacha!, pàgina 208. Extret de Coser y Cantar

[9] Remigio Papiol, <<La joven cristiana en la escuela de Santa Teresita del Niño Jesús>> parte II, cap. IV, 1943, citado en Emilio Enciso Viana ¡Muchacha!, pàgina 220. Extret de Coser y Cantar

[10] Emilio Enciso a ¡Muchacha! 1943. Extret de Coser y Cantar

[11] Julio Martínez a El mensajero del corazón de Jesús. Extret de Coser y Cantar

[12] Zorita, Silverio, ¿Qué vas a ser tú?. Extret de Coser y Cantar

[13] Censo de la población de España, 1970, Madrid, INE, 1974, vol.III pàgina 4. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX

 

Famílies: mous models“, programa “Tot un món” (2007). Televisió de Catalunya.