El model de dona del franquisme

Coros y Danzas fou una organització pertanyent a la Sección Femenina, creada entre el 1938 i el 1939, i seguí existint fins i tot després de que es dissolgués la Sección Femenina (acabada la dictadura) de tal forma que bastants grups folklòrics actuals en són hereus. Tenia com a objectiu la recuperació dels cants i balls tradicionals espanyols.

Aquest objectiu encaixava perfectament amb el tarannà de la Sección Femenina, ja que suposava d’exaltació del passat, recuperant tradicions que, des del punt de vista feixista, suposaven recuperar també parts de l’antic passat gloriós d’Espanya.

Però fent aquesta recopilació, s’eliminà tota l’espontaneïtat i participació que contenien els cants i els balls tradicionals: encara que recuperats, no es difongueren totes aquelles expressions tradicionals satíriques, cíniques o indecoroses, que amb humor i una certa amargura, denunciaven una societat injusta, o una mala situació política.

A les Falles de València, 1947

La Sección Femenina temia aquesta força irreverent del poble, i per això la mantingué apartada, fent que en els festivals de Coros y Danzas, plagats d’autoritats, la dansa i el cant fossin totalment artificials, preparats, buscant complir amb el tòpic espanyol d’alegria, populisme i festivitat, i eliminant tota la vitalitat del poble, tant perillosa com sovint indecorosa.

Tenint en compte això, no és d’estranyar que es posessin entrebancs a antropòlegs i folkloristes professionals (sinó és que en coneixien la “fiabilitat” per ser simpatitzants del règim) ja que temien que aquests poguessin qüestionar la seva “obra” i porta’ls-hi problemes.

Aquesta recopilació dóna una idea clara de com entenia la cultura la Sección Femenina, una cultura petit-burgesa i urbana, que s’imposava al camp sense gaires miraments i sense tenir en compte la cultura pròpia d’aquest àmbit si no és que interessava al règim.

Per últim, cal destacar que en la recopilació de música i balls populars també es recopilaren aquells que estaven fets en llengües vernacles, com les sardanes o altres cançons en català i euskera, ja que Pilar Primo de Rivera plantejava una homogeneïtzació de la cultura per tal de mantenir Espanya totalment unida:

“ Cuando los catalanes sepan cantar las cancions de Castilla; cuando en Castilla conozcan también las sardanas y sepan que se toca el chistu1, (…) cuando las canciones de Galicia se conozcan en Levante; cuando se unan cincuenta o sesenta mil voces para cantar una misma canción, entonces sí que habremos conseguido la unidad entre los hombres y entre las tierras de España. Y lo que pasa con la música, pasa también con el campo, con la tierra: la tierra, que nos da el pan y el aceite, el vino y la miel. España físicamnte estaría incompleta si se compusiera solamente del Norte o del Mediodía. Pero son incompletos también los españoles que solo se apegan a un pedazo de tierra.2”

Ballada de sardanes de preses de la Presó de Les Corts, 1954

Però amb el pas dels anys, sobretot amb l’inici de la Guerra Freda i el boom turístic (inicis dels anys 50, i els anys 60 fins després de la fi de la dictadura), Coros y Danzas , adquirí una nova significació i importància.

En aquell moment, el règim havia d’aconseguir mostrar una millor imatge a l’exterior, buscant l’aprovació de les noves potències mundials que dominaven el món, i per l’altra, havia d’aconseguir mantenir el control dins d’Espanya.

La Sección Femenina, mitjançant Coros y Danzas, fou molt útil per a aquest servei. L’inici d’aquesta ajuda a la imatge de Espanya fou a taevés del Servicio Exterior femení, organització que s’encarregava de mantenir bones relacions amb exilits il·lustres que s’impatitzaven amb el règim.

Crup de coros y danzas, 1967

Així, doncs, la Sección Femenina volgué mantenir bones relacions amb Argentina i tot Sudamèrica, i per això organitzà a través del Servicio Exterior, i autofinançant-se, una expedició dels millors grups de Coros y Danzas, els quals donarien una exhibició a Argentina:

“ Nos hemos puesto en contacto con los pueblos de América, cuya vida tanto nos importa conocer porque ellos, con nosotros, forman la Hispanidad, que equivale a decir primacía de los valores eternos frente a un mundo materialista y en tinieblas. És más, que el concepto de unidad de destino no quede limitado a distintas regiones que juntas componen nuestra Patria, sino a todos los pueblos del orbe que en la secala de valores les conceden la superioridad a los de orden espiritual y eterno.3”

Aquest seria l’inici de les bones relacions de la Sección Femenina amb alguns països del continent Sudamericà.

L’expedició tingué molt èxit, serví per recordar el patriotisme a un cert tipus d’exiliats i perquè el règim comencés a mostrar una imatge menys dura i més humana al món, i també serví per mostrar dins d’Espanya que el país tenia aliats forts a l’exterior.

Aquesta expedició tingué tant d’èxit, que fins i tot se’n féu una pel·lícula, Ronda Española, estrenada el 1951, amb gran èxit per part de la crítica i del públic (tampoc no hi havia alternativa) i on es presenta una situació del català que no era pas la real.

Però cal destacar que en aquesta pel·lícula, i en tota l’organització de Coros y Danzas, la imatge de la dona també era molt important. No es mostrava una dona qualsevol, sinó que s’adoctrinava les participants en les idees del règim i es mostrava tan al món com als espanyols la dona ideal, bonica, tradicional, i sempre alegre, amable i tota simpatia: un cop més, la Sección Femenina no perdia l’oportunitat d’imposar a les dones el seu model de com havien de ser.

_____________________________________________________________

1 Flauta tradicional del País Basc
2 Discurs de Pilar Primo de Rivera en el Consejo Nacional de la SF de 1939, a Primo de Rivera, Cuatro discursos, p. 22. Extret de Las mujeres en el fascismo español: La Sección Femenina de la Falange, 1934-1959, Kathleen Richmond
3 Discurs de Pilar Primo de Rivera en el Consejo Nacional de la SF de 1949, a Primo de Rivera, Cuatro discursos, p. 107. Extret de Las mujeres en el fascismo español: La Sección Femenina de la Falange, 1934-1959, Kathleen Richmond