Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”
– No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!
– No em mateu!
Us demano per ma mare.
– Reseu l’últim “crec en Déu”.
– Pietat, pietat!
I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.
L’endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.
Era així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.
– No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!
– No em mateu!
Us demano per ma mare.
– Reseu l’últim “crec en Déu”.
– Pietat, pietat!
I altra cop
la Verge té una pregària
i per l’ànima d’un mort
dos ciris ja tenen flama.
Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l’han agafat
i ara resta entre barrots.
I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
és la última pregària.
– Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú ho va fer.
|
