“Sóc un miracle/de la natura/ningú m’atura”
Activitats
1.- Entreu al webViu la poesia o al Mag Poesia i busqueu un poema que us agradi. Si entreu a “Viu la poesia”, us recomano la pestanya on diu “joves i adults” . Allà podreu escollir la temàtica que més us agradi: amor, guerra, esports, ciències, compromís social…
2.- Escriviu els motius pels quals heu seleccionat el poema.
3.- Expliqueu el significiat del poema.
4.- Busqueu informació sobre l’autor.
5.- Un cop tingueu tota aquesta informació, escriviu-la als comentaris d’aquest article.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=CRU9OTVn43U[/youtube]
2.Jo he estriat aquest poema, perquè el futbol és el que més m’agrada. Perquè mentres vas llegint el poema et vas adentrant al partit.
3.El poema tracta de com si ell estigues jugant a futbol i anes explicant el que va fent. Va explicant la tactica que va fent.
4És autor d’una àmplia obra poètica, d’una quinzena de títols, Entre els aspectes d’aquesta obra que mereixen una atenció especial podem esmentar una atenció a temes científics, religiosos, cinematogràfics, cívics, a més d’exploracions formals inspirades en formes de la naturalesa o de la ciència.
HE DEIXAT de Bartomeu Payeras Bisbal
MOTIUS PER LA SELECCIÓ DEL POEMA
He triat aquest poema, perquè és un poema no molt llarg, no es gaire difícil de entendre i m’ha agradat el tema de com ha oblidat tot el que ha viscut.
SIGNIFICAT DEL POEMA
El significat del poema, es que el poeta ha deixat enrere els costums, s’ha oblidat de la persona que estimava, que s’ha oblidat de tantes coses que ja gairebé no té ganes de viure.
INFORMACIÓ DE L’AUTOR
L’única informació que he trobat de l’autor és que Bartomeu Payeras Bisbal és un poeta nascut a l’any 1981 a Sa Pobla, Mallorca.
Jo he triat el poema “Distància” de Josep sebastià Pons perquè em sembla molt bonic que quan una persona mort, els altres la recordin i l’estimin com si continués viva.
Aquest poema va sobre un noi que se li mort una amiga peò per ell és com si estigués allà, ni la distància els pot separar.
Josep Sebastià Pons va néixer l’any 1886 i va morir l’any 1962. Va ser una de les figures més destacades de la literatura nord-catalana del segle XX. Va ser poeta, narrador i autor dramàtic. A més de la seva obra literària se’l coneix com a pintor d’aquarel·les.
En un quadre de Gustav Klimt
Despulla’m,
dibuixa les meves formes de dona.
Embolica’m,
amaga’m amb robes de colors,
amb daurats generosos.
Fes de mi el millor paisatge,
deixa’m fer-te creure que dormo
perquè em puguis despertar.
A mi, que sóc de veritat.
Rodeja’m de somnis,
vesteix-me amb els meus cabells,
amb lluentons de passió estètica i descarada.
Vernissa’m de desig,
sent la meva pell només mirant-me.
Mira’m, que em deixo;
com en un quadre de Gustav Klimt.
He triat aquest poema perquè m’agrada l’art, pintar i dibuixar. Aquest poema tracta sobre Gusta Klimt. He fet un quadre del seu estil i em va agradar molt, fa servir molt daurats i formes geomètriques…
Aquest poema és una dona que li comença a dir a un pintor que la dibuixi, despullada, que la dibuixi dormint, com si estigués en un somni, que la dibuixi amb daurats. La dona vol que el pintor el dibuixi com els quadres de Gustav klimt.
L’escriptora d’aquest poema es diu Teresa Colom, va néixer a la Seu d’Urgell, Alt Urgell, el 12 de desembre del 1973. Es una poeta i escriptora andorrana. Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Pompeu Fabra va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances.
Cavallet de cartró
Cavallet de cartró
cabrioler i trotador
cada tarda a la fira.
En sortir de l’escola
pujarem tots plegats
als cavalls de joguina.
Gira, gira, galant.
Puja i baixa rodant.
La crinera d’or vell
i la brida de plata.
La Cristina a prop meu
cavalca cavall blanc
amb la sella escarlata.
Fem dringar picarols.
Jo li dono la mà
i ella em dóna la seva.
I m’agrada sentir
com em crida!
i em contempla riallera.
Jo he agafat aquest poema perquè te rima.
Al poema va de un cavall de cartró.
Va fer estudis de Farmàcia, especialitat en la qual es va doctorar a Barcelona i especialitzar a Alemanya,i que la va portar a desenvolupar diverses feines, com ara directora tècnica farmacèutica o inspectora tècnica farmacèutica.
Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.
Jo e triat aquest poema perque.
Aquest poema trata de un senyor,del mar i la sora umida.
El autor trata de lu de Estudia filologia catalana a la Facultat de Filologia de la Universitat de València desde el any 2001 al 2006 va formar part de l’Aula de poesia, i fou també una d’entre els poetes antologats a 9 poetes universitaris amb els poemes Crit
Els diumenges, a la tarda
Els diumenges, a la tarda, al pobre barri
de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,
amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,
al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois estranyen les noies davant la setmana
de por que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox. Les parelles
alternen, tristes, i s’evadeixen “…fins a l’eternitat!!!”
El cel és gris, com sempre, damunt el poble, brut barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s’evadeixen fins a l’eternitat…
He triat aquest poema perquè m’agraden els poemes quotidians i he triat aquest en concret perquè és molt descriptiu i me’l puc arribar a imaginar.
Aquest poema parla de l’amor entre els nois i noies, parla del paisatge del barri i del que fa la gent els diumenges a la tarda.
Miquel Bauça va néixer a Felantix, Mallorca a l’any 1940.Va ser un poeta i narrador. Va guanyar al premi de Salvat- Papasseit amb l’obra d’Una bella història. Va estudiar filologia a la Universitat de Barcelona. Va morir a Barcelona a l’any 2005
Joc de tenis
Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.
La pau dominical tan desesmada
i ta faç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un rector reformat, pàl·lidament,
et veia filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge i els infants.
Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia…
Carros de fenc passaven odorants.
Parla de la pau com si fos un partit de tenis que quan algu fa alguna obra bona la llum passa entre les persones igual que les raquetes pasa la pilota, que la pau es molt important igul q guanya un partit de tenis. Quan sacabi la guerra i comeci la pau es com si t’aguesin donat la copa.
He escollit aquest poema perquè he vist que anava relacionat amb el tenis i a mi m’encanta l tenis.
Josep Craner
Va nèixer al 9 de Febrer a Barcelona i va murir a Bruseles al 1970. Va ser poeta, periodista, autor de teatre i traductor a l’espanyol. Fue un renovador de la poesía, de lengua, de la prosa. Creó un nuevo estilo de periodismo político. Junto a Enric Prat de la Riba, en la Mancomunidad, luchó por la profesionalización de la literatura catalana, que consideraba adolescente. Después de la muerte de aquel, en 1920, Carner se presentó en Madrid a unas oposiciones al cuerpo consular y, en marzo de 1921, ingresó en la carrera diplomática.
Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.
Jo e triat aquest poema perque es molt bonic
Aquest poema trata de un senyor,del mar i la sora umida.
El autor trata de lu de Estudia filologia catalana a la Facultat de Filologia de la Universitat de València desde el any 2001 al 2006 va formar part de l’Aula de poesia, i fou també una d’entre els poetes antologats a 9 poetes universitaris amb els poemes Crit
A l’habitació d’aquell hotel
Penjava sobre el llit un quadre
On una llebre mossegava el coll d’un cérvol.
També tu i jo vam caçar-nos.
No per a massa temps:
De les cadenes fallen baules,
S’esfilagarsen per algun racó
Les xarxes.
Només m’han quedat els records,
Com als llençols,
Senyols de lluita.
I no sé qui dels dos és el llbre,
I qui el cérvol.
Dóna’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
Sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l’amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Jo he triat aquest poema perqué m’agrada la rima i perqué les paraules que fa servir les trobo molt boniques i tendres, també perqué especialment em criden l’atenció els poemes d’amor.
El poema que he escollit (dona’m la mà ) parla sobre el que una persona vol fer amb la persona que estima.
Va ser un escriptor i poeta barceloní era un poeta experimental, va néixer Barcelona, 16 de maig de 1894 i va morir a cusa de tuberculosi el 7 d’agost de 1924. A partir dels any seixanta va ser reconegut i alguns autors de Nova Cançó van posar música a alguns dels seus poemes.
Vers del no dir res
Ben bé no sé pas poc què dir
i poso punt on hi va pont,
perquè no tinc pas res a dir
que tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir
que el vers s’assembla a la son.
Tinc tanta son que trobo el tinc
dur i molt fer i hi vaig clapant
cap al camí del sense cinc
que fou trobat tot badallant.
Caigué del seny com qui fa clinc
i busco el clinc amb mà i amb guant.
I trobo un clanc, un clonc i un clunc
i en vers envers qui no se sap
amb mots ben tots de res ben func
i on-als hi vaig-vaig-vaig de cap.
Com caic de cul sobre el rim punk
no sé si dormo o menjo rap.
Un rap de peix que put a mar,
vora un amar que put a peix
i ara ho rimaré tot amb far
que la erra sona amb llum i es creix
al cap que rar i car com bar
no sap que el dos a l’u és greix.
Ben bé no sé pas què he dit
i si ho sabés, “passo”, diria.
Comentari: El trobo un poema que és diferents als altres, com si fos la teva vida quotidiana en poesia, a mi m’agrada, ara jo no dic que a tu t’agradi.
JO SOC UN DELS ANIMALS
PERQUE HE TRIAT AQUEST POEMA?
Yo he triat aquest poema perque em sembla bastant original y divertit.
QUE SIGNIFICA?
Aquest poema per mi significa que cada un es unic,especial,com un animal en extinció.
INFORMACIÓ SOBRE EL AUTOR
Miquel Bauçà Rosselló fou un escriptor mallorquí destacable pel seu radicalisme verbal i social. Els seus poemes apareixen a la majoria de les antologies de poesia catalana contemporània.Alguns llibres que ha escrit l són:El noble joc ,Poemes,Notes i comentaris, (premi Vicent Andrés Estellés),Cants jubilosos.
Jo
Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.
Mozart més que cap altre m’entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.
I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,
que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!
Jo he escollit aquest poema perquè m’agrada com es descriu el poeta.
Aquest poema parla sobre la…
He descobert l’amor
He descobert l’amor.
D’enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se’m disputen!
No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.
A mi m’agrada aquest poema perquè parla de l’amor i que aquest noi o noia està nervios/a per saber com serà l’amor a la seva vida, perquè mai es perfecte i no es rendirà.
Explica que aquesta persona s’ha enamorat i que està nervios/a perquè es la primera vegada que li passa aixó, que es sent així. I que també ara que s’ha enamorat no es pot rendir, ho ha deconseguir que l’amor sigui verdader.
Enric Casasses i Figueres va nèixer el 9 de març del 1951. L’Enric és un poeta i un traductor català, o sigui, que aquest home traduia poemes en anglès al català. També destaca en el periodisme, en el poemes de drama i amor i també en poemes narratives.
LÍRIC
-Ha estat descobert que la poesia
és un medicament calmant i antidepressiu
que actua sobre el metabolisme del sistema
nerviós central…
Jo faria un tractament amb poemes
de Federico Garcia Lorca
i Joan Salvat-Papasseit.
He escollit aquest poema perquè es molt curt. I Joan Brossa era molt bon poeta.
JOAN BROSSA I CUERVO: Biografia.
Va néixer el 19 de gener del 1919 a Barcelona i va morir el 30 de desembre a Barcelona.
Era poeta, dramaturg i artista plàstic, però ell dominava la poesia. Va escriure algunes obres com:
Líric, Les teves mans, Destrucció, Personatge etc…
Tracta d’un home que parla de lírics.
La lírica és un tipus de música que consisteix a representar una obra de teatre cantada. Les cantants d’òpera són intèrprets de lírica.
Els verbs de la jugada
Salta, controla, talla, busca,passa,
la pilota corre veloçment
sobre la gespa,perl’aire.
Recupera, centra, frena, aguanta, avança,
els jugadors teixeixen un tapís
amb l’únic fil d’una pilota màgica.
Sorprèn, supera, envia, rebota, llança,
vint-i-dos jugadors i una pilota
fan un univers inacabable.
Corre, afina, perd, prepara, tapa,
pica, toca, dribla, remata, xuta,
el gol enfonsa els uns i exalta els altres.
He escollit aquest poema per que m’agrada molt el futbol i en aquest poema mescla el futbol i els verbs.
SUBWAY
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
-Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar-…
Als vint anys aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastariem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
amor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.
Àngels Gregori
AUTOR(Àngels Gregori):és un poeta catalana que va nèixer a Oliva(Safor)el 14 de gener del 1985, i, viu a Barcelona des del 2003 pels seus estudis universitaris.
JO
Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.
Mozart més que cap altre m’entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.
I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,
que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!
he agafat aquest poema perqué era senzill.
TANT SE ME’N DÓNA
El que em molesta de les competicions
és que sempre es tracta de guanyar
o de perdre i no tant només de córrer
amigablement una petita aventura.
He triat aquest poema per que tot lo que explica es real i veritat.
El fútbol no només es per guanyar o perdre sinó que lo mes important es disfrutar i passar-to molt bé.
En Joan va néixer a Barcelona , el 19 de gener de 1919 del 30 de desembre del 1998
Cançó de la lluna guarnida
La lluna, la lluna,
la lluna amb un cove,
mireu-la tot d’una
com sembla més nova.
La lluna, la pruna
pel cel relliscant,
mireu-la tot d’una
com sembla més gran.
S’ha posat corbata
i guantets de pell
i d’un tros de mata
s’ha fet un joiell.
La lluna escarlata,
la lluna i l’ocell.
La lluna, l’engruna
de pa dins la nit,
mireu-la tot d’una
com se’ns ha adormit.
E escollit aquest poema perque son timas silples i facils i perque e creador dell poema es diu Jordi com jo.
Jordi Alsina i BilbenyArenys de Mar ba neixa el 14 d’octubre de 1961 és un escriptor i inbestigadorcatalà, que signa com aJordi Bilbeny. És conegut per les seves tesis sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, de Miguel de Cervantes , de la Celestina l’atribució de l’autoria del Lazarillo de Tormes a Joan Timoneda .
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestrelles
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és -abraçat a tu-
deixar que tots els trens se’n vagin en la nit.
M’agrada aquest poema perque a mi els poemes d’amor m’agraden. Aquest poema tracta d’una parella que dormen junts i l’home expressa ebvgggvls seus sentiments.
Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Dràcula
Fa segles que no em veig en el mirall.
Vaig oblidar, fa temps, la meva cara.
La darrera que vaig veure era molt trista:
una màscara d’arrugues sobre el rostre,
que fou bell, de la meva joventut.
La d’ara no la sé; deu ser pitjor,
per molt que em maquillessin el cadàver.
Tampoc no puc quedar en fotografia:
això vol dir que, en lloc del meu retrat,
els llibres utilitzen uns gravats
antics, caricatures corrosives
que us fan sentir, probablement, aversió.
Malgrat això, llegeixo que sóc bell,
i les ames m’aprecien quan em veuen:
sóc jove altra vegada?, quan morim,
som vells per sempre més, o retornem
—resurrectes o vampirs— a la bellesa?
Hauríeu preferit que hagués parlat
de tombes i castells, del gust de sang
–excel·lent aperitiu, el recomano–,
dels udols dels llops en lluna plena,
de cruïlles espectrals i solitàries?
Ja sou prou grans per delejar escenografies
com aquestes, llocs comuns, tòpics gastats!
He tornat a la bellesa; ho aprofito:
les noies són més fàcils que al meu temps.
Això seria Xauxa…; però ai!:
les discoteques obren massa tard,
la jovenalla beu i balla fins a l’alba,
i sovint haig de marxar –la llum em mataria—
quan la festa fa el seu ple, amb la cua entre les cames.
Aquest poema tracta de un vampir que no sap si encara es vell o jove perquè fa segles que no es veu a un mirall i no s’en recorda de com era el seu aspecte i com era quan era jove. Però de sobte torna a la bellesa i és jove i aprofita la vida que encara li queda per davant.
He escollit aquest poema perquè encara sóc jove i és veritat que em queda vida per davant i aixi que l’haig d’aprofitar.
L’autor del poema es diu Jou David i Mirabent,, va néixer a Sitges el 1953. És poeta i científic català. Ha escrit una quinzena de títols.
Blau de piscina
Hi ha un home a l’aigua; neda i, quan es cansa,
s’atura en un extrem de la piscina
i observa relaxadament l’entorn.
L’aire és un vidre transparent d’octubre,
la llum arrenca de la gespa un verd
més fosc que l’aigua clorada on es banya.
El blau benigne, el verd silenciós,
la claredat de l’aire, el benestar
dels músculs i les cames enllustrades
de les noies que deuen escurar
els últims banys de sol: tot aixó ajuda
a reforçar-li l’ánim; i renova
impetuosament el crol. Avança
més de cent metres a bon ritme, eufóric,
peró s’enfonsa de cop i retorna
fent braça, lentament. Torna a mirar
l’entorn: Què esperen, pensa, aquestes dones
esteses sota el sol i amb indolència
de vegetals? Un gram més de fulgor
en la mirada d’un home? O potser
aprenen a deixar-se anar com d’altres
beuen o ploren? O és que ja han entès
l’enigma de cansar-se i descansar
i s’aferren al somni de la gespa
indiferents al desfici de l’aigua?
El blau llampant de la piscina explica,
com tots els malestars, la vida immòbil.
Aquest poema tracta que sòn els ultims dies d’estiu hi ha un noi que vol disfruta dels ultims dies que queden banyanse a la piscina, per relaxsarse, i al veure a les noies amb ell li ajuda a refursarli l’anima.
M’agrada perque si jo fos aquesta persona tambe m’agradaria relaxsarme a la piscina amb companya els ultims dies d’estiu.
ANTONI PUIGVERD
Antonio Puigvert i Gorro ( Santa Coloma de Gramenet , Barcelona 1905 – Barcelona 1990 ) va ser un metge uròleg espanyol.
Va fer sis obres:
· Atles d’Urologia ( 1933 i 1986 ).
· Tuberculosi urinària i genital masculina ( 1958 ).
· Tratado de operatoria urológica (1981)
Vers del no dir re
Ben bé no sé pas poc què dir
i poso punt on hi va pont,
perquè no tinc pas res a dir
que tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir
que el vers s’assembla a la son.
Tinc tanta son que trobo el tinc
dur i molt fer i hi vaig clapant
cap al camí del sense cinc
que fou trobat tot badallant.
Caigué del seny com qui fa clinc
i busco el clinc amb mà i amb guant.
I trobo un clanc, un clonc i un clunc
i en vers envers qui no se sap
amb mots ben tots de res ben func
i on-als hi vaig-vaig-vaig de cap.
Com caic de cul sobre el rim punk
no sé si dormo o menjo rap.
Un rap de peix que put a mar,
vora un amar que put a peix
i ara ho rimaré tot amb far
que la erra sona amb llum i es creix
al cap que rar i car com bar
no sap que el dos a l’u és greix.
Ben bé no sé pas què he dit
i si ho sabés, “passo”, diria.
He triat aquest poema perquè és divertit i enravasat i estrany perquè treu moltes coses divertides del no res , de no saber que explicar.
El poema tracta d’una dona que diu que no sap que ben be dir i explica que té molta son , que cau de seny, que troba a faltar un clanc un clonc i un clunc i no sap si dorm o menja rap.
Acaba dient que ben bé no sap que ha dit i si ho sabés, passo , diria.
Dolors Miquel va néixer a Lleida l’any 1960. A part de ser poeta, treballa de professora de secundaria. Ha publicat cinc llibres de poemes com el( vent i la casa tancada).
Diu que la seva poesia s’endinsa en un avantguardisme en que li dona molta importància a les arrels de la gent del carrer.
El blau de la picsina
Hi ha un home a l’aigua; neda i, quan es cansa,
s’atura en un extrem de la piscina
i observa relaxadament l’entorn.
L’aire és un vidre transparent d’octubre,
la llum arrenca de la gespa un verd
més fosc que l’aigua clorada on es banya.
El blau benigne, el verd silenciós,
la claredat de l’aire, el benestar
dels músculs i les cames enllustrades
de les noies que deuen escurar
els últims banys de sol: tot aixó ajuda
a reforçar-li l’ánim; i renova
impetuosament el crol. Avança
més de cent metres a bon ritme, eufóric,
peró s’enfonsa de cop i retorna
fent braça, lentament. Torna a mirar
l’entorn: Què esperen, pensa, aquestes dones
esteses sota el sol i amb indolència
de vegetals? Un gram més de fulgor
en la mirada d’un home? O potser
aprenen a deixar-se anar com d’altres
beuen o ploren? O és que ja han entès
l’enigma de cansar-se i descansar
i s’aferren al somni de la gespa
indiferents al desfici de l’aigua?
El blau llampant de la piscina explica,
com tots els malestars, la vida immòbil.
He triat aquest poema perquè m’agrada molt jugar amb aigua anar a la picsina i jugar i nedar i fer com si fes piscina sincronitzada .
Aquest poema explica que hi ha un noi que li agrada cumplir els seus somnis i no rendirse no com altre gent que has rendeix a la primera i també explica que es un noi que li agrada molt nedar.
Puigverd, Antoni
La Bisbal d’Empordà, 4 de juliol de 1954.
Antoni Puigverd és periodista d’oipinió i escriptor professional. Escriu habitualment a gairebé tots els diaris del país i a moltes revistes.
Entre els seus poemaris, destaquen Vista cansada de 1990, Curset de natació de 1992, La migranya del faune de 1995 o Hivernacle de 1997.
Nit d’estiu
Nit d’estiu, nit de calor.
L’herba s’asseca, però jo, no.
Com més calor fa,
més bé jo estic;
ella rondina, i jo, ric…, ric!…
He triat aquest poema perquè el poema parla de l’estiu i com que ara be el calor i l’estiu.
Que hi ha un noi que li agrada molt l’estiu i a ell li fa sentir viu però a una altre no li agrada i rondina
Joana Raspall i Juanola Barcelona, 1 de juliol de 1913 a Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre de 2013 fou una escriptora, lexicòloga i bibliotecària catalana.
Joc d’escacs
De vegades els himnes
són per a aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com el cavall i, ràpids,
obliqüen com l’alfil.
Sacrifiquen la dama i, ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
—però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.
Magrada perquè es com si parles una fitxa de esacs i els escacs sempre men agradat molt.
L’autor es el Joan Vinyoli va nèixer a Barcelona al 1914 i va morir al 1984.
Escric cartes que no rebràs
escric cartes que no rebràs
des de la terra d’on vinc
i on no moriré
una taca de tinta
una llàgrima de lluna
i una gota de mi
sobre
blanc
paper
infinit
m’empaita el negre
avui demà sempre
obro la porta de F•U•G•I•D•A
busco
àngels
i te’m regales
crec
amb por
també
com jo
personatges
buscant vermell
personatges
fent l’amor
amb l’home-dona
invisible
orgasmes muts
el crit
l’ofec
l’oblit
d’un acte inexistent
continua
dius
per què
pregunto
el temps perd hores
i la sintaxi comes
M’agrada aquest poema perquè la poesía d’aquest poema és molt interessant. I té molta raó el poema.
Meritxell Cucurella-Jorba (Els Hostalets de Pierola, Anoia, 1973) L’any 2000 va guanyar el Premi Creació Jove de l’Ajuntament de Barcelona amb punxa’m
Carla Mena 1rB
Interpreta’m
Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
-et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.
Biografia
L’autora d’aquest poema és Mireia Calafell i Obiol, va néixer a Barcelona al 1980. És poeta i integrant del grup de recerca Cos i Textualita de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Perquè he escollit aquest poema?
He escollit aquest poema perquè és un poema d’amor i m’agrada aquest estil.
El gos es menja el gos
Vet ací que hi havia dos gossos
i un bocí de carn.
1r gos: grrrrr
2n gos: grrrr
1r gos: GRRRR
2n gos: GRRRRRRR
1r gos: Bup! Bup! Bup!
2n gos: Bup! Bup!
1r gos: aarrrrrf!
2n gos: grrrrrrrrrr! Aarrrrf! Aaarrrrfff!
1r gos: aoooo…..aaooooooo!
2n gos: grrrrrrrraarrrrf! Aarrrf
1r gos: Bup! Bup! Grf! Grrrff! Aaooo! grrrrrrrrrrrrrrrr! Grrrrrrrrrrrrr! Aaaooooooooooooo! Grhgrhgrhh! Grhr! Hhhhhh!
………………………………………..silenci
…………………………………………………………
i ara en resta un bocí de carn
i cap gos.
Magrada per que es molt dibertit
de gosos
Tsooltrim Nigma Shakapba
Dits
Lleugera, s’iniciava
la pluja d’una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te’m perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l’ombra del toc
dels teus dits, quan te’m perdies.
Dits
Lleugera, s’iniciava
la pluja d’una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te’m perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l’ombra del toc
dels teus dits, quan te’m perdies.
El poema és del Gabriel Ferrater i va nèixer a Reus al 22 de maig del 1922 i va morir a Sant Cugat del Vallès al 27 d’abril.
He triat aquest perquè m’agraden els poemes d’amor i és molt bonic com utilitza les paraules per recordar-la.
Coses
“Coses”, diu ell.
I ell diu que els seus cabells
són un mar.
I ell diu que no troba sempre
allò que busca; que el calaix
és un passadís molt llarg,
i ell amb prou feines
n’albira la fosca del final.
I ell diu que les portes són obertes;
que cal ser un riu, implacable,
que busca.
I ell diu que se sent com el sol
quan ateny les muntanyes:
una mena de ser i quasi no ser,
potser més: deixar de ser.
I ell diu que al final
de la muntanya hi ha un retorn,
un altre camí: una vall.
I ell diu -no sap què dir-
que sí, que té raó.
I ell diu que és un sol,
no a les muntanyes, sinó al mar,
i que neix, neix.
I ell li respon que no ho entén,
que se sent, però, en la llum.
I ell li diu “en la fosca ho entendràs”.
I ell hi accedeix, i li lliura
sa fosca, perquè hi entri,
delicadament, implacable.
I ell diu que els seus cabells,
que les seves mans, la seva pell.
I ell diu poca cosa més.
I ell fa la resta. I ell també.
Eduard Escoffet va neixer a Barcelona a l’any 1979. Es poeta i agitador cultural, ha practicat diverses vessants de la poesia, pero ara es centra en el treball poètic sonor i en el recital en directe.
Aquest poema m’agadat molt perque es molt positiu.