En el pròleg de Mirall Trencat, Merrcè Rodoreda reflexiona sobre la literatura i exposa algunes de les claus imprecindibles per entendre millor la seva obra. A continuació podeu llegir els fragments més significatius.

FRAGMENTS DEL PRÒLEG DE MERCÈ RODOREDA A MIRALL TRENCAT

Una novel•la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar.