He pujat a la muntanya de les tombes.

He vingut fins aquí travessant l’erm

de Can Tunis, nevat de plàstics grisos

i xeringues, on vaguen tremolosos

els ionquis com estàtues de draps.

Diuen que l’Ajuntament vol arrasar-ho,

cobrir de formigó aquests camps d’herbotes

davant l’enorme reixa de la porta

del cementiri, alçat enfront del mar.

Serà pels morts més mala companyia:

els difunts, el seu mur i el seu silenci

s’adiuen amb els ionquis, com soldats

vagant perduts després de la derrota.

Pujant pel vell camí davant del port

vaixells i grues es van fent petites

i el mar es va eixamplant. Aquí,

en el lloc més alt,

estàs salvada del dolor del món.

Joan Margarit