Que et dediquin un poema no és sempre mostra d’afecte. Francesc Vicneç Garcia ho demostra en aquest sonet:

A una mossa gravada de verola

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta,

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Durant el Barroc no només es descriuen les coses boniques, sinó que també es fixen en la lletgesa i en el dolor.

– Fes una llista de les metàfores i comparacions d’aquest sonet i digues quina funció fan.

– Quina és l’actitud del poeta?