Daily Archives: 14 novembre 2007

W.A. Mozart

Compositor austríac (1756-1791).

Fill del violinista i compositor Leopold Mozart, el qual li féu de mestre juntament amb la seva germana Nannerl. Tots dos tocaven el clavicèmbal, i Wolfgang també el violí. De ben petit ja demostrà una gran precocitat en la composició; les seves primeres obres són de quan tenia quatre anys. El pare, orgullós de les aptituds dels seus fills, els portà per les principals corts i els principals centres musicals d’Europa, per on realitzaren diversos viatges a partir de 1762. En tornar a Salzburg, ciutat on va néixer, i a l’edat de 16 anys, fou nomenat director i compositor al servei de l’arquebisbe de Salzburg. Wolfgang, però, abandonà aquest càrrec el 1781, ja que no li agradava el contacte amb l’arquebisbe i detestava el provincialisme, i s’establí a Viena com a compositor independent.

Es casà amb Constanza Weber i, poc després, fruit de la incapacitat d’administrar la seva economia, va fer que les dificultats econòmiques entressin a casa seva. Les preocupacions, l’excés de feina i la deficient alimentació van fer minvar la seva salut de tal manera que una malaltia renal crònica (que mai no ha estat diagnosticada amb precisió) acabà la seva vida el 5 de desembre de 1791.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1172.rm" width="352" height="288"/]

El tema d’aquesta cinta es centra en l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart. S’analitza algunes de les seves composicions, les influències que va rebre en la seva formació a diverses ciutats d’Europa, les innovacions tècniques d’alguns instruments i la relació de la seva música amb els corrents filosòfics i espirituals de l’època.

Hi ha una web molt interessant i divertida sobre la vida de W.A.Mozart on trobaràs la seva biografia i diversos jocs molt entretinguts.

Aquesta és, per exigències del guió, una adaptació curta de “La flauta màgica”. Tan curta que, i no és cap descuit, ni tan sols hi surt en Papagueno!

Un príncep havia sortit a caçar quan el va atacar una serp gegant.

Per sort, tres fades el van salvar, i li van demanar que rescatés la seva princesa, segrestada per un rei malvat. En veure un retrat seu, el príncep, se’n va enamorar.

“Veig que t’has enamorat de la meva filla” -va dir la Reina de la Nit, apareixent de sobte. “El Rei del Dia la té segrestada. Si la salves, et podràs casar amb ella.”

Les fades van regalar al príncep una flauta màgica que el protegiria de tots els perills.

El príncep va anar a trobar el palau del Rei del Dia. El rei li va dir que no tenia la princesa segrestada. El que feia era protegir-la de la malvada Reina de la Nit.

“Entra al temple i enfronta’t a les proves de la saviesa i la raó. Si les superes, et podràs casar amb la princesa i governar amb justícia. Així destruireu el regne de la nit. Només hi ha una condició: has de passar les proves sense dir res.”

Quan el príncep va trobar la princesa, li volia dir que l’estimava, però sabia que no podia dir ni una paraula. Així que la va haver de convèncer amb la música perquè l’acompanyés en l’última prova.

El príncep i la princesa van superar totes les proves i el regne de la nit va desaparèixer.

“La llum s’ha imposat sobre la foscor i la saviesa ha vençut.”

I així és com, amb l’ajuda de la flauta màgica, el príncep i la princesa van poder regnar amb justícia i raó.

Per veure el vídeo has d’anar a TV3 A LA CARTA

Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” està dedicat a la veu humana, l’instrument musical més expressiu de tots. L’espai també inclou una animació de “La flauta màgica” (minut 11:30)i la interpretació de la peça “Ah, vous dirai-je, maman”, totes dues de W. A. Mozart.Un aquesta pàgina també t’explicaran coses de mozart:

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_741880.rm" width="352" height="288"/]

En aquest vídeo escoltaràs el duet d’en Papageno i la Papagena:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/59cFf98Si2I" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Activitats :



Una webqüest per als més menuts:

Per als més grans:

PER AMPLIAR INFORMACIÓ:

null

L’orgue. Els òrgans d’un orgue.

L’orgue és un instrument molt antic. Dels instruments de vent és el més gros.

Sona quan pitgem les tecles i l’aire arriba als tubs mitjançant un sistema mecànic. Els tubs s’agrupen per sons de diferent timbre. Té dos o més teclats per a les mans i un teclat per als peus que s’anomena pedaler.

Accionant els registres, es poden escollir diferents timbres que imiten instruments de vent com flautes, clarinets, oboès, trompetes, etc…

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_849273.rm" width="352" height="288"/]

El programa musical “Atrapa-sons” descobreix com es construeix un orgue de tubs i quins secrets es poden amagar dins aquest gran instrument musical que proporciona un so ample i ple de solemnitat.

L’Atrapa-sons visita el taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing, al Papiol. En aquest taller s’hi fan orgues de fins a disset metres d’alçària i 5.000 tubs. Per construir un d’aquests grans orgues calen uns quatre anys de feina.

Òscar Laguna, orguener, descobreix algunes de les sorpreses que poden amagar els orgues. Per exemple, a l’orgue de la catedral d’Àvila, construït l’any 1828, s’hi havia amagat una carta. Aquesta carta va ser descoberta quan es va haver de desmuntar l’orgue per restaurar-lo.

Dins el taller d’orgues, l’organista Ana Aguado interpreta el “Concert en Re m” de Bach-Vivaldi.

D’altra banda, l’Atrapa-sons mostra com es fa un nou artefacte musical: el campanòfon de globus. Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta al piano la “Tocata i fuga en Re m”, de Johann Sebastian Bach, i el “Concert animat” s’endinsa en el món musical de l’antic Egipte.

Activitats:

Escolta l’orgue en el fragment de l’obra Tocata i fuga de J.S. Bach:

Els orgues antics produeixen el so amb manxes d’aire accionades manualment i els moderns accionades per un turboventilador elèctric.

Hi ha orgues com l’electrònic que no funcionen per l’acció de l’aire sinó que produeix els sons per mitjans electrònics.

Escolta l’orgue electrònic en un fragment de l’obra Delon’s Blues de Jimmy Smith seguint l’esquema:

Vídeos relacionats:

Aquest ens explica de manera senzilla com funciona:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/tx9QpyUNDMA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Si vols aprendre més coses sobre l’orgue visita aquesta web:

Hip – hop a la llauna.Atrapasons

 [kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_842723.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Atrapa-sons” centra aquest capítol en la música hip-hop, però també deixa un espai per al calipso.

L’Atrapa-sons parla amb Dani Lleonart i Marc Serrano, dos joves que fan música hip-hop. Amb ells descobreix què volen dir alguns termes relacionats amb el hip-hop: “rap”, “graffiti”, “breakdance”, “flow”, “instrumental de rap” o “beatbox”.

L’Atrapa-sons proposa construir un artefacte ben curiós: un atrapatrons. Per fer-lo només calen un pot metàl·lic i una molla. Amb l’atrapatrons s’aconsegueix imitar el soroll d’una autèntica tempesta.

Per la seva banda, l’Atrapamosques interpreta al piano el ritme caribeny “Old Havanna”.

Si vol aprendre els pasos del HIP-HOP fixa’t-hi bé:

[kml_flashembed movie="http://www.bustamove.com/hiphop/hip-hop.swf" width="100%" height="400"/]

Font:

Música visual

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673697.rm" width="352" height="288"/]

Fa temps que s’ha provat d’establir una relació entre la música i la imatge. “Dígits” dedica el capítol als invents que han servit per posar imatges als sons.

Isaac Newton creia que música i imatge eren fenòmens de naturalesa molt similar. Per això, l’espectre de la llum, que ell mateix va descobrir, està representat en set colors, el mateix nombre de notes que hi ha a l’escala musical.

Aquesta relació va inspirar diverses invencions, com el clavicordi ocular, del francès Bertrand Castel. A finals del segle XIX, l’anglès Wallace Remington va construir un orgue de colors i el danès Thomas Wildred va dissenyar el Clavilux, un dels orgues de colors més avançats.

El pintor Vassili Kandinsky va estudiar la relació entre els colors i el sons. En col·laboració amb alguns músics, Kandinsky va dissenyar les imatges que van acompanyar diversos concerts. Cineastes com l’alemany Oskar Fischinger també es van interessar per la qüestió.

Contra el que pensava Newton, el so i la llum són dos fenòmens de naturalesa ben diferent. El so és una vibració de l’aire i cada nota correspon a una determinada freqüència de vibració. La llum visible és una estreta franja de l’espectre electromagnètic i cada color correspon a una determinada freqüència d’aquest espectre. Tot i aquestes diferències, però, el so i la llum es poden quantificar i representar amb números.

Cap a la dècada del 1960, els ordinadors van començar a treballar amb sons i imatges. El nord-americà John Whitney va considerar l’ordinador com un instrument amb què es podria arribar a la síntesi de les arts. L’ordinador permet establir tota mena de correspondències i, per tant, les possibilitats creatives són més àmplies.

El japonès Toshio Iwai ha aconseguit que el piano esdevingui un instrument que produeix, alhora, música i imatges.

Les ones sonores

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/tecnologia/5m5912.rm" width="352" height="288"/]

A partir d’una guitarra, d’un sismògraf i d’un altaveu estudiarem el fenomen de les ones sonores. Analitzarem conceptes com ara freqüència, vibracions, intensitat i propagació de les ones i veurem com es produeix l’audició, contextualitzada en l’ésser humà.

EL PIANO

En aquest capítol del programa “Atrapa-sons” es demostra, amb exemples ben curiosos, com es transmet el so. També es repassa la història del piano i es construeix un brunzidor. L’espai també inclou una versió de “L’ocell de foc”, de Stravinski, i la interpretació d’una peça de Liszt.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730141.rm" width="352" height="288"/]

El piano és un instrument de teclat, de cordes percudides. Té una taula de ressonància sobre la qual, mitjançant un pontet, es tensen les cordes, que estan fixades, d’una banda, a un marc, normalment de ferro, i de l’altra, al claviller. Sobre aquest marc les cordes arriben a exercir una tensió d’unes vint tones.

Durant molts anys, el piano va ser el germà petit del clavicèmbal, un instrument que sempre sonava molt fort. El piano, en canvi, tant podia sonar fluix, que en italià es diu “piano”, com fort, que en italià es diu “forte”. Per això el seu primer nom va ser “pianoforte”. Amb el temps va quedar reduït al que coneixem: piano.

Al principi ningú no en feia cas, perquè preferien el seu germà gran, el clavicèmbal. A més a més, els primers pianos que es van fer eren molt pesants i costaven molts diners. Però en l’època de Mozart i Beethoven es van començar a construir els primers pianos de taula i, poc després, els pianos verticals. Aquests pianos eren més barats i fàcils de transportar.

Encara haurien de passar uns quants anys fins que, gairebé a començaments del segle XIX, les millores tècniques, els canvis en els gustos i les noves necessitats expressives dels compositors van permetre que aquest instrument assolís el seu protagonisme actual.

El secret del so del piano són els martellets. Cada cop que premem una tecla, el martellet puja, pica la corda i la fa vibrar, i quan la corda vibra posa en moviment les partícules d’aire que l’envolten i el so s’escampa pertot arreu.

El piano té 88 tecles, però de cordes en té més, ja que mentre que les notes greus tenen una corda, les més agudes en tenen dues o tres per reforçar la sonoritat de l’instrument.

En l’actualitat, l’instrument disposa de tres pedals. El de la dreta serveix per allargar el so de les notes. Si es toca sense pedal i es treuen les mans del teclat, el so desapareix, però si el pedal es manté premut, encara que es retirin les mans del teclat, el so es manté. El pedal del mig és semblant al de la dreta, però amb la diferència que permet mantenir el so d’alguna nota mentre que el so de les que es toquen a continuació s’apaga quan es deixen anar les tecles. El tercer pedal, el de l’esquerra, és per treure’n un so més suau.

Escolta com sona. Pots clicar els auriculars o nota per nota:

[kml_flashembed movie="http://204.19.128.12/tictac/fiche/musique/piano.swf" width="100%" height="300"/]

Font: Els instruments musicals.

La història del piano (clica la imatge i en sabràs més coses):

Parts del piano:

Classificació:

Piano de cua: Les cordes es troben en posició horitzontal. Tenen una coberta superior que es pot obrir de manera que els sons produïts per les cordes surten a l’exterior sense barreres. N’hi ha de moltes mides.

Piano vertical o de paret: les cordes es troben en posició vertical. N’hi ha de molts tipus: espineta, piano consola, piano d’estudi i piano vertical antic.

Piano electrònic o teclat: Aparegut en la segona meitat del segle XX, no és pròpiament un piano (ja que no és un instrument de corda), malgrat que ha arribat a un grau de perfeccionament important quant a la seva semblança tímbrica i dinàmica amb els pianos acústics. A més, el teclat imita la resistència mecànica dels martells d’un piano acústic amb un mecanisme de contrapesos. De tota manera, el seu estat evolutiu no permet, encara, substituir el piano acústic.

Vídeos il.lustratius:

La veritat és que costa triar alguns vídeos entre tanta varietat d’estils i d’interpretacions. El primer és un de Keith Jarrett on hi intervé la improvisació i es tracta d’un estil jazzístic anomenat “Piano solo”:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/HPqK1JJOFxw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aquest altre es tracta d’una interpretació d’ Andrei Gawrilow deLa campanella de Liszt (no excenta de crítiques):

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/s5f4dULwo6s" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Espero que us agradin però us convido a escoltar i buscar més interpretacions de piano.

Activitats i jocs:

Visita aquesta MUD:

Aprendre a tocar el piano, Jocs amb teclats.

Si vols ampliar informació sobre el piano:

Grups Blanquerna, Escolta’m.

De l’oïda a la boca

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_822420.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Atrapa-sons” descobreix, en aquesta ocasió, els sons de la cuina amb l’ajuda del cuiner Isma Prados.

L’Atrapa-sons visita el plató del programa de TV3 “La cuina de l’Isma”. Allà, el cuiner Isma Prados mostra com la seva feina és plena de sons i de música. Sons com el que fa la ceba a la paella o el que sentim quan donem un cop a una síndria per saber si està madura.

Com sempre, l’Atrapa-sons fa sonar els objectes més estranys i, en aquesta ocasió, és capaç de fer música amb pasta italiana, una patata i unes quantes pastanagues.

Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta al piano el tango “El choclo”, d’Ángel Villoldo. També explica curiositats d’aquest tipus de música nascuda a l’Argentina, com la importància del so del bandoneó, un instrument semblant a l’acordió, la força que va donar al tango la veu de Carlos Gardel o la renovació del gènere per part d’Astor Piazzolla.