Daily Archives: 12 novembre 2007

EL FUNCIONAMENT DE L’OÏDA

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730392.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

“Atrapa-sons” dedica el capítol als sons greus i aguts, al funcionament de l’oïda humana, a la història del saxo i a dues obres de Paul Dukas i de W. A. Mozart.

Els sons que sentim
Com més petit és un instrument musical, més agut sona, i com més gros, més greu sona. Tant és que sigui de corda, de vent o de percussió. Però tot té un límit: quan un so és molt greu o molt agut, ja no el podem sentir.

L’orella té una part externa que és el pavelló, que, gràcies a la forma d’embut, capta totes les ones sonores que li arriben i fa que vagin a parar al conducte auditiu, al final del qual hi ha el timpà. El timpà, que és aproximadament com la membrana d’un micròfon, vibra amb les ones de so que li arriben i les transmet a la cadena d’ossets (el martell, l’enclusa i l’estrep) i a l’aire contingut en aquesta zona de l’orella.

El moviment de l’estrep i de l’aire es transmet cap al líquid de l’interior del cargol, a través del qual la vibració arriba al nervi auditiu, on es converteix en un impuls elèctric que va a parar al cervell.

Un cop l’impuls elèctric arriba al cervell, aquest òrgan decideix de quina mena de so es tracta. Però si el so és massa agut, és a dir, si les ones arriben molt juntes, el timpà no té temps de vibrar i, per tant, no les sentim. De la mateixa manera, si el so és massa greu, és a dir, si les ones arriben massa separades, el timpà tampoc no vibra.

D’altra banda, el programa inclou una animació de “L’aprenent de bruixot”, de Paul Dukas. L’Atrapa-sons construeix una “calimba” de coberts i l’Atrapamosques interpreta al piano l'”Allegretto alla turca”, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Fisiologia de l’oïda:

[kml_flashembed movie="http://www.ayto-malaga.es/cultura/ContaminaWebFinal01/flash/oido.swf" width="100%" height="350"/]

Una presentació molt interessant de l’oïda la trobaràs aquí:

I si vols aprendre a qüidar-te l’oïda segueix aquesta presentació amb detall:


PER AMPLIAR INFORMACIÓ:

Anatomia de l’oïda.

Llibre interactiu sobre l’oïda i el seu funcionament.

Qüestionari sobre l’oïda.

Crucigrama de l’anatomia de l’oïda.

Fisiologia de l’oïda.

La contaminació acústica i el silenci

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_721429.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” descobreix què són els decibels i quina capacitat té l’oïda humana. També repassa la història del clarinet i inclou el relat animat “La boutique fantasque”, de Respighi, i una peça de Bach.

La contaminació acústica i el silenci
El so és important en la música, però el silenci també ho és i els silencis també s’escriuen a les partitures.

A diferència d’altres tipus de contaminació, la contaminació acústica no deixa residus en el medi ambient quan s’atura. No obstant, el soroll pot arribar a fer mal si és excessiu.

El so també es pot mesurar i la unitat per mesurar el so és el decibel. Amb els decibels es mesura la intensitat del so. El ventall d’intensitat sonora que es pot percebre amb l’oïda és amplíssim. Des del so que fa una agulla en caure a terra fins al d’un avió de reacció enlairant-se, un soroll que fa mal a les orelles.

Un nivell de zero decibels seria el silenci absolut. Comencem a percebre sons aproximadament a partir dels 5 decibels, i a sentir dolor cap als 130. Una trepitjada suau té uns 10 decibels, un bon embús de trànsit, uns 80, i en un concert de rock es pot arribar als 120 decibels.

La història del clarinet
Tot i que estava inspirat en un instrument més antic anomenat “chalumeau”, el clarinet el va inventar el 1690 un constructor d’instruments alemany que es deia Denner. Altres constructors hi van anar incorporant millores durant un segle i mig.

Encara que el nom de clarinet sembli que vingui de “clar” i “net”, la veritat és que no. El nom que té és un diminutiu italià de “clarino”, que era com una trompeta. O sigui que, en català, del clarinet també se n’hauria pogut dir “trompeteta”.

De clarinets n’hi ha més de quinze tipus diferents, des dels que sonen molt aguts fins un que sona tan i tan greu, l’anomenat clarinet octocontrabaix, que només se n’ha construït un en tota la història.

Des dels seus orígens, els músics i els compositors han apreciat molt el clarinet. Mozart li va dedicar moltes peces. I també Brahms, Weber, Debussy i Stravinski.

I no és apreciat només per a la música d’orquestra. El clarinet ha estat, i encara ho és, un dels instruments preferits dels músics orientals i de jazz.

D’altra banda, aquest capítol inclou el relat animal “La boutique fantasque”, un ballet d’Ottorino Respighi, i la secció “L’artefacte musical”, en què l’Atrapa-sons construeix un aeròfon de membrana. Finalment, “El concert amfibi” està dedicat a la “Fuga número 3” de Johann Sebastian Bach.

El sonòmetre:

És un dispositiu que medeix de manera objectiva el nivell de presió sonora.

[kml_flashembed movie="http://www.ayto-malaga.es/cultura/ContaminaWebFinal01/flash/sonometroweb.swf" width="100%" height="400"/]

Font:  http://www.ayto-malaga.es

I ara vídeos explicatius en aquest enllaç:

http://www.menosruido.com/menu.htm