Els invasors de la web!

Una vez entré en una tienda que me sonaba mucho. Tenía que comprar un regalo a mi prima porque era su cumpleaños. Vi una muñeca con el pelo negro, vestido de color negro con una calavera en el centro y un cuchillo en su mano.

A mí me daba miedo pero a mi prima le gustaban las cosas  de miedo. Le compré la muñeca y la dejé en mi habitación. Por la noche mientras intentaba dormir oí un ruido, sonaba como a gritos y risas.

Al día siguiente bajé el regalo y llegué a su casa. Mi prima iba vestida de negro, su habitación estaba oscura, me asusté. Nos llamaron para el pastel, ella sopló rápidamente las velas y me dijo:

– ¿Me das mi regalo?

– Claro, está aquí  – le dije yo.

– ¿Dónde?- me dijo.

– ¿Qué pasa? – dije yo.

– Del regalo ha salido un cuchillo. – me explicó ella muerta de miedo

Nadie la creyó, pero yo sí sabía que algo pasaba. Le di el regalo a mi prima, ella se emocionó y le encantó. Mi madre llamó al hospital, que es donde ella trabaja, para ver si podíamos llevar a mi tía. Hubo un momento que nos
quedamos solas mi tía y yo en la cocina:

-Yo te creo –le dije.

– Gracias –respondió ella asustada.

Yo sabía que había algo raro en esa muñeca. Mi tía también lo notó. Teníamos que hacer algo.

Aquella noche me tuve que quedar a dormir allí. No vi a mi prima y fui a ver si estaba en mi habitación. La muñeca y ella estaban cantando: “Uno dos suena la llamada, tres cuatro salgo y te disparo, cinco seis morimos otra vez, siete ocho comiendo un bizcocho nueve diez morimos otra vez”. Me asusté, cerré la puerta de un portazo y me fui corriendo.

Por la noche las dos dormían, fui a coger una linterna y un saco, la corte en pedazos, escondí los trozos por toda la casa y me fui a dormir. Más tarde me levanté a beber agua y vi a la muñeca andando y cogiendo su última mano. Luego me miró y se rió, cogió el cuchillo y se lo puso en el cuello.

Se me ocurrió algo, salí, la cogí sin miedo y la metí en el horno. Sé acabó todo o eso creo.

Hi havia una vegada un país, Espanya, on els científics van descobrir un altre planeta. Davant d’aquest descobriment van haver d’informar al president. Aquest va decidir enviar una nau amb persones dins per investigar.

Era l’any 2009, dia 13 de febrer, jo era un d’aquells científics. Em dic Jaume,  tinc 28 anys, em van enviar en aquesta missió juntament amb dos soldats de l’exèrcit.

A la nit vaig escolta un explosió: boom!!! Era un meteorit que va caure al costat de la casa del meu veí. El meteorit es va partir per la meitat, d’allà va sortir un escorpí molt gran.

Al dia següent em vaig preparar per anar a la missió. Van venir el dos soldats de l’exèrcit. Vam entrar a la nau espacial, aviat es va enlairar i vam sortir de l’atmosfera.

De cop ens vam adonar que d’Àsia venien molts meteorits, com si fossin una
manada. Vam començar a intentar esquivar-los, vam aconseguir evitar tots però un dels últims ens va fer un cop. Prop d’allà hi havia una carretera, ens vam acostar i vam provar d’aterrar allà, però la nau va explotar.

Jo era l’únic supervivent. Just al meu costat va caure un altre meteorit. Vaig veure com es partia i d’allà sortia un animal estrany, era com un peluix. Em va agafar i em va portar fins a un bosc proper, allà vam entrar a una cova que hi havia.

Fa cinc dies em vaig despertar. Aquell animal estrany  m’estava ajudant  amb l’escorpí d’aquella nit passada. El Pelujet, així l’anomenava jo, era qui manava en aquell planeta. Vaig demanar-li que em portés a la casa meva, li vaig explicar que havia vist com la gen fugia d’alguna cosa. Des de lluny es veia un animal estrany, molt gran. Estava matant a tota la gent que trobava pel camí. L’exèrcit estava disparant contra ell.

A l’arribar el Pelujet va parlar amb l’animal estrany, era una mena de dinosaure. Li va demanar que s’aturés.

Al dia següent em va trucar la meva amiga Marta, té 28 anys. Vaig demanar-li que vingués.

En Pelujet tenia un poder, va aconseguir que vingués el Posametalls i el Escabadoterra. Va demanar-los que sisplau que fessin un forat gran a terra, com si fos un subterrani.

Van endinsar-nos en el soterrani, enlloc de ser de sorra era de metall. De cop el planeta va xocar contra la Terra. Va arrasar tot. Després de tres dies vam sortir del soterrani. Hi havia més animals, que també es van poder amagar.

El Pelujet es ma marejar. Em va dir que ara era jo qui havia de començar la nova era. Em va demanar un favor abans de morir: deixar lliures als animals estranys. Després de la promesa va morir.

I així vaig fer, vaig alliberar als animals estranys amb la condició que mai ens farien mal. Així va començar al nova era.

Cody

Érase una vez, en un reino muy lejano, en un castillo vivía el rey y le reina, con su hermosa hija Leo. A Leo le gustaba mucho patinar pero sus padres no lo aprobaban.

Un día Leo llega a palacio, sus padres estaban enfadados porque se había escapado y le castigaron a su habitación. Ella enfadada se escapa a una fiesta de patinaje.Al llegar a la fiesta se pone a patinar alegremente. Mientras patinaba aparece Bam-bam y le ofrece la mano pero ella dijo que no y se fue corriendo a palacio.

Cuando llega ve a sus padres y al decir no, la puerta se abrió y apareció Bam-bam, estaba tan furioso que la convirtió en un pegaso. Ella triste se fue volando hacia las nubes, en un momento le cae una lágrima y se abre un portal.

Leo entra en un portal y ve mil burbujas flotando, ella choca con una burbuja, entonces todas las burbujas explotan y se otro portal y Leo ve ante sus ojos pegasoland. “Pegasoland” es una isla de pegasos. Ella deja atrás el mundo de los humanos para tener una nueva vida en pegasoland, pero ella piensa que Bam-bam no la encontraría nunca. Pasan años y Leo tiene pegasitos.

Un día aparece Bam-bam en forma de pegaso, como Leo no estaba con sus pegasitos él los coge a todos pero se olvida de una, Alma. Al llegar a casa Leó ve todo roto pero sale Alma explicándole que Bam-bam era quien se había llevado a Doxan, Gabana, Coco, Channel y Nube. Fueron pasando los años y Alma estaba entrenandose para buscar a sus hermanas.

Bam-bam se enteró y creó un ejército, incluso también hizo alistar a los pegasos de Leo. La batalla se inició con un duelo, se tendrían que ver en el descampado de batallas. Al día siguiente estaban en el descampado y vino Bam-bam con su ejército. Las hijas de Leo la reconocieron y dejaron la batalla. La batalla quedó anulada y el ejército de Bam-bam se puso contra él y éste murió.

Juana

Hi havia una vegada en un poble molt llunyà hi vivia una família. Tenien tres nens,el més gran es deia Roberto, el mitjà Josuè i el petit Toni els pares es deien Maria i Carles.

Era una família molt pobra que vivien de la pesca, tots els dies el pare sortia de casa abans que sortís el sol per anar a pescar al llac.

Un dia els nens es van aixecar per anar amb el seu pare al llac, mentre que la seva mare Maria es quedava a casa cosint roba d’altres persones per ajudar a la seva família.

Els tres nens i el pare van sortir amb la barqueta i es van endinsar en el llac, esperant que un peix piqués l’ham del pare.Fins que alguna cosa picar. El nen petit va veure un peix brillant que venia del fons del llac i no era l’únic peix sinó que venien diversos seguint-lo. Era la matinada i els peixos al sortir de l’aigua brillaven i es reflectien en el llac.

Tots es van quedar bocabadats quan van veure aquell resplendor. La sorpresa no havia acabat, uns d’aquells peixos va parlar-los

-¿Què esteu agafant aquí?-els va preguntar

Tots estaven que no podien creure-s’ho. El petit, sense saber com, va poder contestar:

-Venim a pescar per poder menjar alguna cosa avui,

Perquè voleu sobre nostre?-es va atrevir a preguntar Josuè.

-Nosaltres vivim aquí, cada alba sortim per veure el sol com enlluerna el nostre llac- digueren els peixos.

-Ohh!- digué el petit, mireu tinc un a sobre meu sembla que m’estigui donant petons

– Uff! vés en compte fill- li digué el pare, et pots caure de la barca ,

– No et preocupis pare- va contestar el fill-, aquests peixos em sembla que ja són amics i ens ajudaran.Fins i tot ens poden ajudar amb aquest problema que tenim, oi?

El peix més gran prengué la paraula:

– Sabem que sempre veniu a pescar i no agafeu res per això volem que ja no passeu més misèria, pren aquesta perla i veuràs com la vostra sort canviarà.

Els nois van agafar la perla, els peixos van volar sobre ells acomiadant-se i es van endinsar al fons del llac. En aquell mateix moment els nens i el pare van remar cap a la riba del llac, es dirigiren cap a casa i en arribar li van explicar a mare tot el que havia passat. La mare no podia creure tot el que li estaven dient.

Al dia següent es van aixecar i van veure que tot el seu llac s’havia transformat en una elegant casa que tenia de tot. El nen petit li digué:

-Pare, recordes què va dir el peix volador i brillant, que passaríem més gana, doncs ha complert amb la seva paraula, tots es van mirar i van somriure.

I vet aquí que en aquell indret desaparegué un llac però l’alegria inundà una gran família.

Loquillo

Hola sóc la Lídia i tinc 15 anys. Estudio a l’institut Ramon Marzo i visc a Barcelona. La meva millor amiga es diu Marina i també te 15 anys.

La història que us explicaré ara ens va passar de veritat.

Un dia quan tornàvem de l’institut vam decidir anar per un camí més curt que creua el bosc. Quan va passar mitja hora ens vam adonar que ens havíem perdut. Vam veure al fons del camí una casa molt bonica. La Marina va dir que hi entréssim. Jo vaig dir que no, però al final em va convèncer. Vam entrar a la casa. Estava tot molt fosc i no es veia res. Vam obrir les finestres. Es veia tot més clar. Vam decidir anar al pis de dalt. Quan ja érem gairebé a dalt va aparèixer una senyora. Era velleta, va fer un gest amb la ma i…l’escala va començar a moure’s!. Vam aconseguir pujar i vam veure una porta que no era igual que les altres. Era d’un color lila lavanda i a dalt posava: “PORTA MISTERIOSA NO PASSAR”. La Marina va decidir entrar-hi i jo vaig anar darrera d’ella. Tot estava molt fosc i humit, se sentien sorolls d’animals. Vam sortir corrents espantades. Feia una bona estona que ja caminàvem vam sentir un riure: Muajajaja Muajajaja!!!. Ens vam espantar. Vam veure que al cel volava la mateixa senyora que a la casa abandonada i la vam seguir. Vam veure que entrava en un castell molt abandonat situat enmig d’un llac d’aigua negra. Nosaltres volíem entrar per veure què hi havia dins però si tocàvem l’aigua negra ens cremàvem.

Quan estàvem pensant com creuar el llac negre vam sentir com si algú estigués plorant. Vam veure a un conillet petit i li vam preguntar què li passava. Ens va dir que havia perdut a la seva mare i tenia por perquè estava sol en aquell bosc tan fosc. Li vam dir si volia venir amb nosaltres que l’ajudaríem. Vam caminar i caminar fins que el conillet (que es deia BomBo) va exclamar que venien els fantasmes. Ens vam espantar i no sabíem què fer. Ens vam amagar i vam trobar una moto molt estranya. Hi havia un cartell que posava: “Si em muntes et faré invisible”. La vam provar i va funcionar!.

Vam seguir als fantasmes i sense adonar-nos vam entrar al castell. Vam tornar a entrar a l’habitació de la senyora aquella. Era tota plena de tresors (robats d’altres animals )

Ens vam quedar fascinats i sense adonar-nos va aparèixer la senyora que en realitat era una bruixa. Volia el collaret de la Marina que era d’or i l’havia heretat de la seva família, el tenia des que va néixer la seva rebesàvia.

El conillet em va donar una espasa d’or i em va dir que la hi clavés al cor. Ho vam aconseguir.

Quan tornàvem a casa pel camí ens vam trobar tres fantasmes desorientats perquè el malefici havia desaparegut. El bosc va tornar a ser com era abans verd i amb moltes flors.

Però quan vam arribar a la porta no s’obria i no sabíem com sortir d’allà. Vam escoltar un crit i vam córrer cap allà. El crit era d’una noia que s’havia perdut des de feia molt anys. Ens va dir que l’única forma de sortir d’allà era tallant l’arbre més vell d’aquell bosc. Jo vaig cridar on estava i la noia va dir que a la muntanya més alta però que l’havíem de buscar nosaltres soles. Al final el vam trobar, el vam tallar i la porta es va obrir.

Vam tornar a casa i era tot molt estrany, era com si mentre no haguéssim estat érem el temps s’hagués congelat. Això no ho enteníem però vam arribar a casa amb una aventura molt interessant a la nostra memòria.

I això és tot, espero que us hagi agradat la nostra història

Adéu i molts petons.

Lucía

Había una vez un niño que viajaba con su familia a Japón de vacaciones. Éste niño era mi amigo. Se llama Erick, es muy bueno con todo el mundo.

Erick salía desde España y antes de llegar a Japón tenía que hacer paradas en tres países europeos. Primero tenía que parar en Portugal. Allí el avión tardó 30 minutos en despegar. Desde allí fueron hacia Italia.

Después de salir de Italia fueron a Alemania y se tuvieron que quedar 1 hora porque llovió mucho y empezaba otra tormenta. Después de la hora pudieron despegar de Alemania, caminó hacia Japón. Aun tenían que estar en el avión 10 horas más.

Por fin llegaron a Japón. Estaban muy felices porque era la primera vez que estaban en Japón, a la vez también nerviosos porque no sabían hablar japonés.Cuando llegaron al hotel, Erick le dijo a sus padres que se iba a descansar a su dormitorio. Sus padres aprovecharon ese rato que estaba descansando para ir a comprar la comida y la bebida japonesa.

Después de un rato Erick se levantó y comenzó a temblar muy fuerte. Tan fuerte que hasta movía los coches y los árboles. Sus padres estaban asustados porque no sabían lo que le pasaba a Erick. No podían salir de la tienda dónde estaban comprando la comida porque se habían caído un montón de rocas en la puerta.

Después de unos minutos paró el terremoto, pero enseguida llegó otro con más fuerza. Empezaron a haber muchas olas, algunas muy grandes, de más de 10 metros. De repente el agua salió del mar y arrasó con todas las casas. En una de ellas estaba Erick.

El terremoto duró muchas horas. Cuando todo se calmó la gente empezó a salir a la calle. Los padres de Erick estaban muy mal heridos y Erick había muerto.

Había una vez un gato que se llamaba Botas. Era un gato abandonado. La dueña lo abandonó porque le dañaba las cosas que compraba.

Todos los días el gato andaba por la ciudad hambriento. Soñaba con una niña que le cuidara. Era un gato con mucho valor. Era de color blanco con manchas negras. Cuando lo acariciaban era muy cariñoso con todos y muy amable con los gatos del callejón. El resto de gatos se reían de él porque lo habían abandonado.

El gato les decía:

-¿Por qué os reís?

Y los gatos contestaban:

– Porque a nosotros no nos han abandonado nuestros dueños. Nosotros nacimos en la calle, este es nuestro hogar.

-¿Por qué te abandonaron?- le preguntaron.

– Porque dañaba las cosas de mi dueña. A mi madre también la abandonaron pero no por el mismo motivo.

Al cabo de unos días una niña paseaba y se acercó a Botas.

– ¡Qué gato más sucio! Me lo llevaré a casa para lavarlo un poco.

Fa molt i molt de temps, vivia un jove assassí que es deia Etzio Auditore. Era un dels millors lluitadors del món.

L’Etzio va voler fer un viatge a Roma  perquè un noi que es deia Leonardo sempre li explicava històries sobre aquesta ciutat.

Roma va ser destruïda per un rei malvat que es deia Montesuit, amb canons i armes de tots tipus.

L’Etzio Auditore va anar en cavall a Roma per protegir-la dels guàrdies i del rei malvat Montesuit. Va arribar a Roma en cavall, primer va fer-se amic de tota Roma, per conèixer una mica més tot allò que succeïa.

Després d’una setmana l’Etzio Auditore va anar a comprar armes i tot allò necessari per protegir-se dels guàrdies. Més tard va anar a una casa de mercenaris. Allà el van ajudar a entrenar-se amb espases i ganivets.

L’Etzio sempre ajuda a les bones persones que estan en perill. Va anar renovant cases, farmàcies bancs, etc. Poc a poc ja coneixia  a la gent de tota Roma. Estava buscant feina per guanyar una mica de diners i així per poder viure i menjar.

El jove assassí havia de cremar les torres del capità Montesuit per disminuir les seves tropes. Va anar per les teulades de les cases perquè no el veiessin els guàrdies que patrullaven pel poble. Durant el dia ajudava als habitants, ells li feien cas.

Desprès de dos anys l’Etzio va anar al castell del rei Montesuit per a matar-lo. Tenia més de 100 tropes al costat del castell. Va anar pel lateral del castell per veure si hi havia algun lloc per pujar o per amagar-se. Va trobar una guarida secreta que tenia amagada al seu castell. El problema és que estava rodejada d’aigua. Va bussejar molt ràpid perquè no el veiessin els guàrdies.

Quan l’Etzio va escapar d’allà va trobar un vaixell que era del rei Montesuit i el va cremar juntament amb els seus plànols. De sobte va sentir un soroll. Va veure una palanca, la va pressionar i … el soroll venia del mar. Al mar hi havia 4 vaixells del capità Montesuit que vigilaven. L’Etzio va lluitar amb els guàrdies de cada vaixell. Per tenir el mar tranquil sense guàrdies ni vigilants de cada torre que hi havia per allà.

El rei Montesuit va veure que ja li quedaven poc exèrcit i va ordenar la retirada de tots els guàrdies de Roma. L’Etzio va trobar al rei Montesuit i va lluitar contra ell. Durant la lluita va fer-li una tàctica que va aprendre a la casa dels mercenaris i va guanyar la lluita contra el malvat rei. Desprès d’un any Roma va ser reconstruïda i els habitants van ser feliços.

El llegendari

Era una vegada un home que es deia Josep era un gran rei d’un poble llunya d’aquí. El Josep ja era una persona ja gran i havia de jubilar-se. En el seu castell hi vivia un fill que es deia David i la seva dona que es deia Stephania. Un dia va cridar al seu fill David per donar-li la notícia que es volia jubilar. Ell volia donar-li la corona perquè ocupés el seu lloc de rei. I així ho feu.

El dia següent de la coronació del seu fill els antics reis es van traslladar del palau a una casa normal i corrent. Després en David va anar al traster del castell per assegurar-se que els seus pares no s’havien oblidat res. Va ser en aquell moment que en David va trobar en un racó una cassola de sopa i la va agafar perquè era quasi nova i pensava que podria utilitzar-la.

En David va pensar aquell mateix dia va pensar que podia fer el sopar pels seus amics i ell amb la cassola que va trobar al traster. Llavors en David va començar a pensar què faria per sopar. Després va anar corrents a escriure unes quantes invitacions pel sopar. En aquestes hi posava:

Invitació pel sopar.

“Estimats amics i amigues, jo, David us convido a un sopar que haureu d’assistir al meu vaixell que queda al port, molt a prop de casa meva. Us espero demà a les 6:00 pm en el meu vaixell i haurà festa total!!!! Recordeu-ho hi haurà una sala de jocs per als nens que vinguin amb els pares amb moltes joguines perquè no s’avorreixin en el vaixell.”

Us espero, no falteu !

Firmat : David

Al dia següent van arribar tots el seus companys al vaixell com va dir ell, després en David va esperar un moment que arribessin tots i va anar servint i repartint a tots el sopar. Quan va repartir a tots el sopar van començar a menjar. Tots ells li deien

-David al sopar li falta una mica de sal si n’haguessis posat una mica més sí que estaria bo de veritat.

En David va dir que ell no tenia sal en el vaixell. Aleshores de la cassola va començar a sortir molta sal i molta més perquè la cassola era màgica.

En David es va oblidar de dir que ja no volia sal perquè continuava sortint sal i encara més. De tanta sal el vaixell va anar enfonsant-se més i més perquè el vaixell pesava molt amb la sal.

Després en David va anar a buscar un vaixell petit per fugir d’aquell vaixell perquè si es quedaven moririen ofegats perquè estaven lluny la terra per anar nedant. En David quan tornà amb el vaixell petit va dir a tots el seus companys que pugessin per salvar la vida. Totes les persones van fer cas i van pujar al mini vaixell. Els nens estaven molt espantats perquè estaven plens de sal de cap a peus. Una vegada tota a dalt el mini vaixell va arrencar i se’n van anar. Mentrestant en el vaixell continuava sortint sal, fins que la cassola va caure al mar de tant ple que estava el vaixell.

Ara entendreu per què el mar és salat Perquè la cassola encara avui va deixant sal al mar. I fins que algú la trobi seguirà fent-ho.

Vet aquí la historia de la mar salada.

David

Erase una vez en una isla había el rey de la isla, tenía una hija hermosa. El rey se llamaba Juan y su hija se llamaba Shadely. Un día un chico que se llamaba Eddy se enamoró de Shadely. La princesa se enteró que Eddy la quería a ella y le correspondió.

Eddy y Shadely empezaron a ser novios pero el padre de Shadely no lo sabía. Cuando el rey se enteró le digo a Eddy:

–Si amas a mi hija tendrás que matar a la bestia feroz de la isla.

– Vale, yo mataré a la bestia feroz porque yo amo a su hija.

El rey les dijo a todos los habitantes de la isla que Eddy iba a matar a la bestia feroz. Cuando llegó a la cabaña se encontró a la bestia feroz. Entonces la bestia le hizo una herida y Eddy gritó. Agarró una lanza y apuntó al corazón de la bestia. La bestia murió.

Cuando Eddy regresó a la ciudad tenía el cadáver de la bestia y se lo mostró al rey. El rey le dijo:

–Ahora si te puedes casar con mi hija Shadely.

-Yo siempre cuidaré de su hija porque yo la amo. – respondió Eddy.

Force