Els invasors de la web!

Hola, sóc l’Erika i visc a Vic. Des de ben petita m’agrada actuar en els escenaris del meu poble perquè allà m’escolten.
Un dia, quan estava en casa ben tranquil·la, va sonar el telèfon. Era el meu professor de cant i volia que actues per als jocs florals de l’Hospitalet de Llobregat. Vaig fer les bosses per anar-me a agafar-me el cotxe. Vam arribar allà a les 9:16h, just a temps per preparar-me. Les cadires s’omplien cada cop més. “ES L’HORA DE FER SILENCI I D’ESCOLTAR LA PRECIOSA VEU DE L’ERIKA”. Vaig sortir i tota la gent m’aplaudia, quina vergonya! Vaig començar a cantar i de sobte l’escenari va sortir volant cap als estels. En aquell moment pensava que era SuperMan! Vaig veure Saturn, Urà… els vuit planetes seguits.
– Caramba, els planetes són preciosos!- vaig dir.
Vaig trepitjar Mart i un munt d’extraterrestres m’envoltaven amb les seves quatre mans i tres ulls, però jo no deixava que em toquessin, em donava una miqueta de fàstic. No sabia què fer, o patir un infart de la por que portava o anar amb els marcians amb quatre mans i tres ulls. Vaig anar cap a ells, el meu cos tremolava com un terratrèmol o un volcà en erupció.
Em van donar un full on deia:
“Els extraterrestres són gent normal, no tan guapa com els humans però porten la mateixa vida que una persona, es renten les dents, van al col·legi i fins i tot al psicopedagog!’’.
Quina gràcia em va fer aquell resum d’un extraterrestre!

Sandra

Hi havia una vegada quatre noies i un gos. L’Esther era una mica baixeta, castanya i amb els ulls marrons. La Natàlia era una mica baixa, castanya amb els ulls marrons fluix i tenia un gos molt petit que cada dia portava a l’escola. I la Marta era una mica alta, rossa  i amb els ulls blaus.
Feia un dia amb un sol molt radiant, era l’hora del pati. Les quatre amigues i el gos van anar al vestuari per parlar de les seves coses: si estaven enamorades,… Mentre parlaven, el gos es va ficar en una taquilla i elles no es van adonar fins passada una estona. Van mirar la taquilla però el gos havia anat cap a un altre món.
Van decidir entrar a la taquilla i van viatjar al món fantàstic. Quan van arribar es van adonar que era un parc d’atraccions. Allà van trobar al gos, es deia Danko. El nom el van decidir entre les quatre amigues. Van agafar-lo i van anar a pujar a les atraccions, s’ho van passar molt bé.
Quan van ser dos quarts de dotze, van entrar per un forat i van aparèixer al vestuari de l’escola.
Des d’aquell dia  les quatre noies anaven sovint  al parc d’atraccions.

FI

Tamara

Fa molt  temps hi havia un home que es deia Carles que era molt però que molt pobre. Moltes vegades no menjava perquè no tenia diners per comprar aliments, anava de poble en poble per intentar menjar però va passar una cosa increïble.
Un dia va trobar un pedra brillant, va pensar que si la venia li donarien diners. De camí es va trobar una moneda i es va alegrar molt. Més tard es va trobar un bitllet de 10 euros i va saltar d’alegria. Es va parar i va pensar: Això no serà la pedra que dóna sort?
No podia ser, era impossible. Va comprar una butlleta de loteria. El sorteig era aquella mateixa tarda. Va esperar i quan era l’hora ja estava molt nerviós. Va sentir el número: 90654278. Havia guanyat!! Va saltar tant, que una mica més  toca el cel.
A partir d’aquell moment va poder menjar, treballar i va ser molt feliç.

Diego

Vet aquí una vegada en les precioses muntanyes de París hi vivia l’alienígena més famós que mai havia existit, es deia Berni.
Berni tenia una vida més normal del que semblava, fins que un dia es van posar a talar els arbres de la muntanya. Aquell dia va treure la seva fúria interior i es va disposar a atacar a tothom que trobava. Justament per allà estaven uns reporters del Canal 2 de notícies i ho van gravar tot. En sentir la notícia va esclatar l’alerta entre els ciutadans i les ciutadanes de Downtown. Van fer que les tropes defensores elevessin l’alerta de color taronja a color vermell, però de sobte es va aturar l’alerta: Berni havia marxat de la Terra. Les forces locals van posar-se les medalles però qui el va aniquilar va ser en coronel Mr. Brown. Li va ser concedit el premi Nobel de la Pau. Conte contat aquest conte ja s’ha acabat.

Carlos

Era una vegada un noi es va barallar amb una bruixa i ella li va fer un encanteri, el va convertir en un monstre. Ell molt trist es va amagar en un castell esperant que alguna princesa el rescatés i que l’alliberés de l ‘encanteri.
Al poble moltes princeses volien anar a buscar-lo, però elles no eren capaces de posar-se una armadura. Hi havia una noia que es deia Namia i el seu pare l’insistia per què anés a trobar-lo. Així que ella després de molt pensar-ho, no es va negar. Es va posar l’armadura de la seva mare, que tenia guardada de quan va rescatar al seu pare, va agafar l’espasa i va marxar cap al bosc. En un camí molt estret va caure i va entrar. De sobte va veure un castell molt gran i va decidir entrar.
– Sóc la princesa que ve a alliberar-te d’aquí – va dir ella.
De sobte algú va baixar les escales i va dir:
-No em miris, he de fer-te un petó perquè desaparegui l’encanteri – Dient això, va sortir del seu amagatall i ho va fer, però ella li va donar una bufetada.
– No ho entenc!! Perquè no ha desaparegut?
– Com que no ha desaparegut? – va dir ella molt estranyada.
Va mirar-lo, es va espantar i es va dirigir cap a la porta. I ell va dir:
– Què fas? On vas? No tinguis por! No te’n vagis si us plau! Estic sol i vull un amic… – ho va dir plorant, així que ella es va quedar amb ell per no deixar-lo sol.
Va passar molt temps, cada vegada els agradava més estar junts.  Fins que un dia van anar a la platja, ell tot alegre li va dir:
– Ets molt bona amiga.
De sobte es va transformar en el qui era!
– Què bé! T’has transformat! – va dir ella.
Ell la va mirar i li va fer un petó.
– Gràcies -va dir i tot seguit van anar cap al poble per casar-se.

Shirley

Aquesta història tracta d’un grup del justiciers que intenten capturar el seu enemic però sempre acaben derrotats.
Després de molts anys, només quedava una justiciera i es dedicava exclusivament a intentar capturar al seu enemic.
Ella va fer tot el possible però era molt difícil perquè ella sola no podia trobar on estava el seu amagatall.
Després d’uns dies buscant la va trobar, va preparar tot el que necessitava, va agafar un taxi perquè la portes a l’estació de tren. Va començar el viatge cap a la gran muralla xinesa.
Quan va arribar, va córrer i va veure al seu enemic. No s’ho podia creure… És clar, va ser una gran sorpresa, l’enemic ara estava fent coses bones per la humanitat!!!!!!!!!
Ella es va quedar mirant per la finestra mentre tornava. Només arribar ja eren les 8 de la nit. Suposadament treballava en una botiga molt cara de la ciutat.
Ella va intentar entrar per veure què hi havia. Quan va entrar va veure una mena de màquina destructora (bé, això deia el cartell de la màquina). Es va apropar però el seu enemic, conegut com “el volador” perquè destruïa tot el  que trobava, va començar a perseguir-la. Ella va intentar fugir però no va poder perquè el volador va activar una trampa. La justiciera no va poder escapar, la corda la va agafar.
– Per què fas coses dolentes? – va preguntar ella.
– Quan era petit, el meu pare em va abandonar, per això vull destruir a tots els pares. Així els nens petits no patiran. – Va respondre ell.
– Si destrueixes a tots els pares, els nens patiran més.
El volador s’ho va pensar millor i va deixar anar a la justiciera, va destruir la màquina i va seure a terra. La justiciera va anar a abraçar-lo. Des d’aquell moment els dos es van dedicar a protegir la Terra.
FI

Andrea

Era un desert on va arribar una noia. Era una noia molt elegant, ben vestida i maquillada. Tenia un cabell molt llarg i bonic. Ningú no sabia la raó de per què estava en un lloc on no hi havia ni centres comercials, ni restaurants…
– Hola!!!!!-va dir.
– Jo sóc la Martina- va continuar.
– I tu?????
De sobte va sortir un noi, no se sabia d’on, i la Martina li va preguntar:
– Per què eres invisible????
– No podia desfer-me de l’encanteri que em vaig posar. – va respondre el noi.
– Però com em veies????
– Jo també tinc superspoders, no pensis que ets l’únic- va dir la Martina tota elegant.
Els dos estaven buscant el seu país “Senhui S.P.” Quina cosa més curiosa, els dos al mateix lloc.
Un dia van discutir massa i va passar una cosa però molt molt greu. Es van canviar totes les direccions, les estacions, els països…
No sabien què fer ni on anar per buscar a Senhui S.P.
Van passar uns quants minuts i va començar a nevar al mig d’un desert. No sabien què va passar i van començar a discutir de nou, això va durar unes quantes hores.
I de nou el món va canviar a la seva posició normal, ells no sabien què passava. En una estona es van adonar. El noi era dolent i la Martina era bona.
Van estar caminant i caminant, no es parlaven els uns als altres fins que van arribar a Senhui S.P. Allà van començar a discutir i una altra vegada va canviar de posició el món.
I ara ja sabeu perquè hi ha terratrèmols i tsunamis en el món.

Patrycja

Era una nit molt freda i fosca d’hivern, com tots els dies a Edimburg, l’Stela sovint pensava en què seria de la seva vida si continuava vivint en aquella ciutat plena de foscor. Li semblava que els dies cada vegada eren més curts i la vida se li anava molt ràpid. Tenia 12 anys però faltaven dos dies per al seu aniversari. Va passar aquell dia i ja només li faltava un per fer 13 anys.
L’ Stela sempre havia estat una nena molt bona, responsable, estudiosa i molt educada, però no només amb els seus pares sinó que també ho era amb la gent desconeguda.
Feia ja un any més o menys, quan complia dotze, que les seves amigues i ella passaven per la pubertat i notaven canvis, algunes es començaven a portar-se malament, d’altres començaven a fumar, a beure i fins i tot algunes a drogar-se.
Però l’Stela va notar canvis diferents, no sabia com però els cabells se li van anar tornant liles, cada vegada li agradaven els colors més foscos, com per exemple ara el seu color preferit era el negre. El que l’Stela no sabia era que la seva mare era una bruixa, però no una bruixa com totes les que us imagineu, s’assemblava molt a una persona humana comuna, tant que no et podies adonar.
A part de tot això l’ Stela havia notat aquells canvis perquè ella també era una bruixa, tot i que encara que ella no ho sabia.
Ho va saber quan un dia la va trobar parlant amb el seu pare molt preocupada per això de les bruixes, va escoltar que li ho dirien al dia següent (el dia del seu aniversari).
Quan va escoltar tot això es va sentir molt decepcionada amb els seus pares, sobre tot amb la seva mare que era en qui més confiava. Va arribar el dia del seu aniversari i els seus pares se’n van adonar que li passava alguna cosa. Ella com que mai els havia mentit els va dir que
estava així pel que havia escoltat la nit passada. Els seus pares ho van lamentar moltíssim perquè no volien que ho sabés d’aquella manera.
Van parlar i ho van solucionar tot , després d’aquell dia l’Stela va canviar totalment, la seva vida va ser més divertida, va aprendre coses noves. Però en un accident la seva mare va morir així que ella i el seu pare van viatjar a un altre lloc per a viure millor i ho van aconseguir.
La vida de l’Stela va ser una història que al llarg de la seva vida molts han explicat, algunes vegades canviant alguna cosa i d’altres no.

Daniela

Hi havia una vegada un jove de 25 anys que es deia Àlex. Tenia una família: la seva dona Cristel i un fill que es deia Carlos.
L’Àlex tenia dues cares: una era d’un esser humà normal i l’altre la d’un monstre verd gegant, tenia els cabells de color negre, els pantalons curts de color lila, els seus ulls color marró fosc. Sempre anava amb els peus descalços.Era gros i molt fort. Es deia Hulk. Ningú sabia que l’Àlex era el Hulk i tothom pensava que el Hulk era dolent i tenien por.
Alguns policies ho sospitaven i per això un policia va ser voluntari a convertir-se en un altre monstre gegant. Els policies van perseguir a l’Àlex, però ell corria molt i s’aguantava per no convertir-se, però no va poder fer res.
L’altre monstre va lluitar amb el Hulk. El monstre tenia avantatge perquè alguns policies disparaven a en Hulk i també als helicòpters. Llavors el Hulk va trencar un edifici per la meitat, va agafar un tros que va caure i va llençar-lo cap a l’helicòpter, un altre tros el va llençar cap als policies i un altre per al monstre gegant. Per sort, el primer tros va anar a parar a la seva part dèbil, en el seu penis, i després el segon a la cara, així que el monstre va morir.
D’aquesta manera el Hulk va salvar a molta gent que estava en dificultats i a partir d’aquell moment tots van confiar en ell.
Per fi va acabar aquest malson que atemoria a la gent.
Fi

Óscar

Hi havia una vegada una noia que es deia Vanessa. Era una detectiu privada que per les nits, mirant la lluna nova, es convertia en una noia fantàstica que volava i feia mal a la humanitat .
Un dia ella estava tranquil·lament sopant amb un noi molt atractiu que es deia Daniel. De sobte es va convertir en la noia fantàstica i va començar a llençar les taules, agafar a la gent i llençar-la per la finestra,… Però passats uns moments, el Daniel també es va convertir en un noi fantàstic!!! Ell, en canvi, sí feia coses molt bones per la humanitat. Era un noi molt simpàtic i molt bona gent. Sempre era molt atent amb la gent gran, no fumava, ni prenia alcohol, … Així que va lluitar contra la Vanessa.
El Daniel va dir-li que si guanyava ell li donaria una medicina que la salvaria i deixaria de ser una noia fantàstica i aleshores seria una noia normal.
Van lluitar però ell va guanyar i tal i com havia dit va salvar a la Vanessa de ser una noia fantàstica dolenta. I així va ser, a partir d’aquell moment quan mirava la lluna nova, no li passava res, només una petita coseta: li sortia una cua de mico al cul.
Això era perquè la poció que va prendre portava un ingredient equivocat. A ella no li importava portar una cua perquè ja no feia mal a la humanitat. Es va casar amb Daniel, van tenir 2 fills i van ser feliços i van menjar anissos.

Lady Vanessa