Els invasors de la web!

Cuando Anna tenía seis años sus padres decidieron regalarle por su cumpleaños un libro sobre magia. Anna odiaba los libros sobretodo los de magia, para ella la magia no era más que una simple broma que le hacían los adultos a los niños para ver cuál de ellos caía primero en sus trucos. Pero una noche mientras leía el libro pasó algo asombroso, todo lo que había leído se hizo realidad. Al parecer lo de la magia no solo se basa en fantasía, pensó Anna.

Al día siguiente se levantó corriendo a contárselo a sus padres pero se encontró con una gran sorpresa, todo lo que había soñado se había hecho realidad. ¿Cómo puede ser? Pensó primero. Todo lo que leo se hace realidad, ¿y ahora esto? Entonces este libro tiene poderes mágicos de verdad, ¿cómo puede ser?

Encima de la mesa había una carta dónde ponía: “Si aún no crees en la magia, yo te haré creer en ella”. Después de haber leído eso todo se nubló, de repente salió un mago y le dijo:

– Ven, te quiero enseñar una cosa. Mira por ese agujero. ¿Qué ves?

– Un 5 de trébol.

– ¿Y ahora qué ves?

– Un dos de trébol.

– ¿Pero cómo lo has hecho? -le preguntó Anna al mago.

– Es magia, prueba. Tú coge una carta, dale la vuelta, gírala y guaaalá!! 5 de trébol.

– ¿Pero cómo puede ser? Justo ahora había un 2 de trébol y ahora hay un 5 de trébol!!

– Como te había dicho antes, la magia existe – le dijo el mago.

– Enséñame más sobre la magia -le dijo Anna al mago.- Tú sabes más que cualquier mago –le respondió- sólo tienes que confiar en ti. Después de decir eso desapareció.

– Espera!!! – gritó Anna.

Unos minutos después se despertó y se dio cuenta de que todo había sido un sueño, un sueño muy real. Les contó a sus padres el sueño que había tenido y
desde entonces cree en la magia.

Anna

Hi havia una vegada un nen que es deia Tomàs. Sempre deia que volia ser normal com tothom, però ell no era normal perquè tenia poders màgics: el seu poder era moure les coses.
Quan anava al col·legi li deien el nen “Estrany” perquè quan es posa molt nerviós es cauen algunes coses.
Un dia quan ell sortia molt ràpid sense voler va trepitjar el peu del gos molt fort i ara el gos té la pota venada. I ara el nen amo del gos vol pegar a Tomàs.

Ell va anar a la biblioteca per amagar-se, el nen el va trobar i li va dir:
– Ara que t’he trobat et donaré un cop com tu has fet amb el meu gos! – va dir el nen.
– Però va ser sense voler… – va dir Tomàs.
– M’és igual, et pegaré con has fet amb el meu gos!!-va dir el nen.

Quan estava a punt de donar-li el cop, el Tomàs estava molt nerviós i sense voler va moure la mà i va donar-li un cop al cap. El Tomàs va marxar corrents per agafar les seves coses, ja havia sonat el timbre de l’escola.
Quan anava sortint la mare del company el va renyar.

Al dia següent es va llevar, va esmorzar i va anar ràpidament cap a l’escola. Quan va sonar el timbre per sortir al pati, com que ell no tenia amics, es va quedar sol a la seva aula, va veure que dalt d’una estanteria estava a punt de caure una copa. Va utilitzar els seus poders i va traslladar la copa a un altre lloc més segur.

El Tomàs no es va adonar que el seu company, aquell del gos,l’estava veient a través de la porta. Tot seguit va entra i li va dir:
-T’he vist fer màgia. Ara tot concorda. Per això aquell dia a la biblioteca es va moure el llibre i em va donar un cop al cap!! – va dir el seu company.
– Sí, va ser així. Ho sento molt i també ho sento molt per el teu gos. No diguis res sobre els meus poders, sinó hauré de marxar del país.- va dir-li el Tomàs.
-D’acord, no diré res.

Es van posar a parlar i el nen li va preguntar quins poders tenia el seu pare. Ell li va explicar que només té el poder de traslladar-se d’un lloc a l’altre, la mare no té solament te el meu pare.
-Ahhh vale – va dir el nen. – i es van a posar a parlar i a parlar fins que va sonar el timbre per anar a classe.
Va entrar tothom i mentre que la seva mestra estava explicant coses el nen li va enviar una carteta petita dient: “Escolta… no diré res del teu secret amb una condició: si som amics. D’acord?” I ell va dir d’acord serem amics. La mestra va adonar-se de les notetes i va dir:
– A veure Tomàs digues què em explicat en tota l’hora?
-Ehhhhh……?
– Digues, a veure!!!
– No ho sé, perdoni’m mestra, si us plau.
– D’acord -va dir la seva mestra.

I va seguir explicant coses i coses……. i va sonar el timbre. Ells dos van marxar cap a casa. El Tomàs va veure que la seva mare estava allà a la cuina i va decidir explicar-li tot el que li havia passat a l’escola.

-Te’n recordes que hi havia un nen que es queixava i deixa que jo havia trepitjat la pota de seu gos?
-Si me’n recordo – va dir la seva mare.
– Ell sap que jo tinc poders màgics!
-Queeeeeeeeeè!!!!
-Però diu que no dirà res perquè ell diu que serem amics.
– Ahh, millor així – va dir la seva mare. – Vinga Tomàs para la taula que soparem aviat.

Quan va acabar de sopar, va anar-se’n a dormir. Al dia següent va anar a l’escola i es va trobar amb el seu company, des de llavors van ser els millors amics!!!

Lola

http://www20.gencat.cat/portal/site/ensenyament/menuitem.d9cf94acff010a2b74f751dab0c0e1a0/?vgnextoid=f61284972740e210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f61284972740e210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Hola. Sóc la Laura i tinc 29 anys. Treballo des de casa per a una oficina de Barcelona que està situada a l’altra punta de la ciutat des­ d’on visc, l’Eixample. A ­la televisió, en un canal molt estrany hi ha un programa que es diu “La gent de peu”­, el programa tracta d’una entrevista a gent que treballa cada dia, com jo. Conec a una senyora, amiga de la meva mare, que va sortir per aquell programa. Diu que té molta sort. Ara a mi aquesta sort m’ha tocat. M’entrevistaran i sortiré en aquell programa. Així que ara mateix estic ordenant tot el meu estudi de casa, on treballo. Ui!, acaben de trucar a la porta! Potser són ells.

– Hola, som de “La gent de peu” , venim a fer-li l’entrevista- va dir el periodista.

-Sí, endavant, passeu- vaig dir jo.

Mentre estàvem parlant i el càmera estava gravant, jo els estava ensenyant el meu estudi.

– I aquell dibuix d’aquella casa desfigurada, i amb un gos amb sis potes?- Va preguntar el periodista.

– Bé, aquesta és una història molt llarga- vaig contestar.

Aquell programa era un programa amb molta qualitat i no volien que li contestessin coses així. El periodista i el càmera se’n van anar molest.

– Bé, ells s’ho perden,vaig pensar, però jo l’escriuré en un full i el posaré al costat del dibuix. Començaré ara mateix:

“Tot va passar l’any 1988, quan jo tenia 6 anys.Vivia en un poble que es deia Roses. Vivia amb els meus pares i el meu germà en una comunitat de veïns. Tots els integrants de la comunitat teníem un jardí. Només hi havia un nen amb qui poder jugar i no avorrir-me. Es deia Oriol i tenia un any més que jo. A l’estiu jugàvem amb les pistoles d’aigua i a l’hivern ens posàvem en un banc i esperàvem si queia neu, però mai queia. Jo,a vegades jugava amb els seu gos,en Xapi. L’Oriol era el meu millor amic. Un dia ell va trucar al timbre de casa nostra:

– ­Laura,vés a mirar qui és -em va dir la meva mare.

Vaig obrir la porta i vaig veure que era ell amb una pilota a la mà. ­

-Vols jugar a pilota?-em va preguntar.

-No puc. Tinc coses per a fer –li vaig contestar i li vaig tancar la porta d’un cop molt fort.

Ell no sabia que no anàvem a jugar més. Ni a jugar amb les pistoles d’aigua. Ni a seure’ns en un banc a esperar que caigui la neu. Me n’anava. Marxava a l’Eixample, a Barcelona, per motius professionals del meu pare.

A les 6 de la tarda, jo ja m’estava preparant i revisant tot el que portava a la maleta per poder anar cap a Barcelona. A les 19:00 en punt, ja estàvem ficant les maletes al cotxe. Llavors l’Oriol va aparèixer amb la seva mare per anar-se’n a comprar al supermercat. l’Oriol va veure com la seva mare s’acomiadava dels meus pares,del meu germà i de mi.

L’Oriol em va preguntar:

– A on te’n vas de vacances?

– No me’n vaig de vacances –li vaig respondre. Jo estava segura que l’importava a l’Oriol.

Ell va agafar el seu estoig i el seu quadern de la motxilla que sempre portava. Aleshores em va dibuixar el seu gos. Però ho va esborrar perquè pensava que així no el recordaria. Va dibuixar el seu jardí. Però ho va tornar a esborrar perquè pensava que així no el recordaria. Llavors va dibuixar una casa amb el teulat vermell i un gos amb 6 potes.

– Té, per a tu. Perquè no m’oblidis- em va dir.

– El primer que faré quan arribi a la casa nova serà penjar-lo a la paret -vaig dir.

– Adéu.

– Adéu.

Després em vaig ficar dins del cotxe,em vaig passar el cinturó i el cotxe va arrencar.”

Aquell deu haver estat el meu primer “Adéu”. Ara que hi penso no sé perquè l’Oriol va dibuixar una casa desfigurada i un gos amb 6 potes. Podria haver dibuixat a nosaltres jugant amb les pistoles d’aigua o esperant a que caigui la neu. No recordo com era ell ben bé. Però ara que miro el dibuix fixament, veig un nen alt, ros i amb els ulls marrons al costat de la casa desfigurada i el gos amb 6 potes.

Castanyera