Els invasors de la web!

El meu avi tenia deu cavalls i a mi m’agradava un que es deia Strakac. M’agradava  molt.  Quan jo el muntava el meu avi s’alegrava molt. Li donàvem pastanagues de recompensa.

Cada vegada que anava a amb la meva mare, muntava a Strakac I ell estava  content perquè era un cavall bonic i molt agradable, mai es posava nerviós.

Era tot de color blanc però amb taques marrons.  El seu tamany  era normal ni massa prim ni massa gras. Els cavalls són el meu hobby, però ara visc a Catalunya, així que ara és la meva tia la que pot muntar a Strakac. A la meva tia li agraden els cavalls, també té un cavall amb l’avi. A vegades fa carreres amb l’ Strakac.

Tinc un amic que té un cavall que és un poni. Els ponis són cavalls petits però aquest no ho és massa. L’avi fa més de quaranta anys que té interès en els cavalls i ara té una granja dedeu cavalls.

Quan jo vivia a Nova Ves i a Praha esperava també els dies de festa per anar amb la meva àvia a pescar peixos petits pel seu gat  a un llac prop de casa seva.

Una vez entré en una tienda que me sonaba mucho. Tenía que comprar un regalo a mi prima porque era su cumpleaños. Vi una muñeca con el pelo negro, vestido de color negro con una calavera en el centro y un cuchillo en su mano.

A mí me daba miedo pero a mi prima le gustaban las cosas  de miedo. Le compré la muñeca y la dejé en mi habitación. Por la noche mientras intentaba dormir oí un ruido, sonaba como a gritos y risas.

Al día siguiente bajé el regalo y llegué a su casa. Mi prima iba vestida de negro, su habitación estaba oscura, me asusté. Nos llamaron para el pastel, ella sopló rápidamente las velas y me dijo:

– ¿Me das mi regalo?

– Claro, está aquí  – le dije yo.

– ¿Dónde?- me dijo.

– ¿Qué pasa? – dije yo.

– Del regalo ha salido un cuchillo. – me explicó ella muerta de miedo

Nadie la creyó, pero yo sí sabía que algo pasaba. Le di el regalo a mi prima, ella se emocionó y le encantó. Mi madre llamó al hospital, que es donde ella trabaja, para ver si podíamos llevar a mi tía. Hubo un momento que nos
quedamos solas mi tía y yo en la cocina:

-Yo te creo –le dije.

– Gracias –respondió ella asustada.

Yo sabía que había algo raro en esa muñeca. Mi tía también lo notó. Teníamos que hacer algo.

Aquella noche me tuve que quedar a dormir allí. No vi a mi prima y fui a ver si estaba en mi habitación. La muñeca y ella estaban cantando: “Uno dos suena la llamada, tres cuatro salgo y te disparo, cinco seis morimos otra vez, siete ocho comiendo un bizcocho nueve diez morimos otra vez”. Me asusté, cerré la puerta de un portazo y me fui corriendo.

Por la noche las dos dormían, fui a coger una linterna y un saco, la corte en pedazos, escondí los trozos por toda la casa y me fui a dormir. Más tarde me levanté a beber agua y vi a la muñeca andando y cogiendo su última mano. Luego me miró y se rió, cogió el cuchillo y se lo puso en el cuello.

Se me ocurrió algo, salí, la cogí sin miedo y la metí en el horno. Sé acabó todo o eso creo.

Hi havia una vegada un país, Espanya, on els científics van descobrir un altre planeta. Davant d’aquest descobriment van haver d’informar al president. Aquest va decidir enviar una nau amb persones dins per investigar.

Era l’any 2009, dia 13 de febrer, jo era un d’aquells científics. Em dic Jaume,  tinc 28 anys, em van enviar en aquesta missió juntament amb dos soldats de l’exèrcit.

A la nit vaig escolta un explosió: boom!!! Era un meteorit que va caure al costat de la casa del meu veí. El meteorit es va partir per la meitat, d’allà va sortir un escorpí molt gran.

Al dia següent em vaig preparar per anar a la missió. Van venir el dos soldats de l’exèrcit. Vam entrar a la nau espacial, aviat es va enlairar i vam sortir de l’atmosfera.

De cop ens vam adonar que d’Àsia venien molts meteorits, com si fossin una
manada. Vam començar a intentar esquivar-los, vam aconseguir evitar tots però un dels últims ens va fer un cop. Prop d’allà hi havia una carretera, ens vam acostar i vam provar d’aterrar allà, però la nau va explotar.

Jo era l’únic supervivent. Just al meu costat va caure un altre meteorit. Vaig veure com es partia i d’allà sortia un animal estrany, era com un peluix. Em va agafar i em va portar fins a un bosc proper, allà vam entrar a una cova que hi havia.

Fa cinc dies em vaig despertar. Aquell animal estrany  m’estava ajudant  amb l’escorpí d’aquella nit passada. El Pelujet, així l’anomenava jo, era qui manava en aquell planeta. Vaig demanar-li que em portés a la casa meva, li vaig explicar que havia vist com la gen fugia d’alguna cosa. Des de lluny es veia un animal estrany, molt gran. Estava matant a tota la gent que trobava pel camí. L’exèrcit estava disparant contra ell.

A l’arribar el Pelujet va parlar amb l’animal estrany, era una mena de dinosaure. Li va demanar que s’aturés.

Al dia següent em va trucar la meva amiga Marta, té 28 anys. Vaig demanar-li que vingués.

En Pelujet tenia un poder, va aconseguir que vingués el Posametalls i el Escabadoterra. Va demanar-los que sisplau que fessin un forat gran a terra, com si fos un subterrani.

Van endinsar-nos en el soterrani, enlloc de ser de sorra era de metall. De cop el planeta va xocar contra la Terra. Va arrasar tot. Després de tres dies vam sortir del soterrani. Hi havia més animals, que també es van poder amagar.

El Pelujet es ma marejar. Em va dir que ara era jo qui havia de començar la nova era. Em va demanar un favor abans de morir: deixar lliures als animals estranys. Després de la promesa va morir.

I així vaig fer, vaig alliberar als animals estranys amb la condició que mai ens farien mal. Així va començar al nova era.

Cody

Érase una vez, en un reino muy lejano, en un castillo vivía el rey y le reina, con su hermosa hija Leo. A Leo le gustaba mucho patinar pero sus padres no lo aprobaban.

Un día Leo llega a palacio, sus padres estaban enfadados porque se había escapado y le castigaron a su habitación. Ella enfadada se escapa a una fiesta de patinaje.Al llegar a la fiesta se pone a patinar alegremente. Mientras patinaba aparece Bam-bam y le ofrece la mano pero ella dijo que no y se fue corriendo a palacio.

Cuando llega ve a sus padres y al decir no, la puerta se abrió y apareció Bam-bam, estaba tan furioso que la convirtió en un pegaso. Ella triste se fue volando hacia las nubes, en un momento le cae una lágrima y se abre un portal.

Leo entra en un portal y ve mil burbujas flotando, ella choca con una burbuja, entonces todas las burbujas explotan y se otro portal y Leo ve ante sus ojos pegasoland. “Pegasoland” es una isla de pegasos. Ella deja atrás el mundo de los humanos para tener una nueva vida en pegasoland, pero ella piensa que Bam-bam no la encontraría nunca. Pasan años y Leo tiene pegasitos.

Un día aparece Bam-bam en forma de pegaso, como Leo no estaba con sus pegasitos él los coge a todos pero se olvida de una, Alma. Al llegar a casa Leó ve todo roto pero sale Alma explicándole que Bam-bam era quien se había llevado a Doxan, Gabana, Coco, Channel y Nube. Fueron pasando los años y Alma estaba entrenandose para buscar a sus hermanas.

Bam-bam se enteró y creó un ejército, incluso también hizo alistar a los pegasos de Leo. La batalla se inició con un duelo, se tendrían que ver en el descampado de batallas. Al día siguiente estaban en el descampado y vino Bam-bam con su ejército. Las hijas de Leo la reconocieron y dejaron la batalla. La batalla quedó anulada y el ejército de Bam-bam se puso contra él y éste murió.

Juana

Hi havia una vegada en un poble molt llunyà hi vivia una família. Tenien tres nens,el més gran es deia Roberto, el mitjà Josuè i el petit Toni els pares es deien Maria i Carles.

Era una família molt pobra que vivien de la pesca, tots els dies el pare sortia de casa abans que sortís el sol per anar a pescar al llac.

Un dia els nens es van aixecar per anar amb el seu pare al llac, mentre que la seva mare Maria es quedava a casa cosint roba d’altres persones per ajudar a la seva família.

Els tres nens i el pare van sortir amb la barqueta i es van endinsar en el llac, esperant que un peix piqués l’ham del pare.Fins que alguna cosa picar. El nen petit va veure un peix brillant que venia del fons del llac i no era l’únic peix sinó que venien diversos seguint-lo. Era la matinada i els peixos al sortir de l’aigua brillaven i es reflectien en el llac.

Tots es van quedar bocabadats quan van veure aquell resplendor. La sorpresa no havia acabat, uns d’aquells peixos va parlar-los

-¿Què esteu agafant aquí?-els va preguntar

Tots estaven que no podien creure-s’ho. El petit, sense saber com, va poder contestar:

-Venim a pescar per poder menjar alguna cosa avui,

Perquè voleu sobre nostre?-es va atrevir a preguntar Josuè.

-Nosaltres vivim aquí, cada alba sortim per veure el sol com enlluerna el nostre llac- digueren els peixos.

-Ohh!- digué el petit, mireu tinc un a sobre meu sembla que m’estigui donant petons

– Uff! vés en compte fill- li digué el pare, et pots caure de la barca ,

– No et preocupis pare- va contestar el fill-, aquests peixos em sembla que ja són amics i ens ajudaran.Fins i tot ens poden ajudar amb aquest problema que tenim, oi?

El peix més gran prengué la paraula:

– Sabem que sempre veniu a pescar i no agafeu res per això volem que ja no passeu més misèria, pren aquesta perla i veuràs com la vostra sort canviarà.

Els nois van agafar la perla, els peixos van volar sobre ells acomiadant-se i es van endinsar al fons del llac. En aquell mateix moment els nens i el pare van remar cap a la riba del llac, es dirigiren cap a casa i en arribar li van explicar a mare tot el que havia passat. La mare no podia creure tot el que li estaven dient.

Al dia següent es van aixecar i van veure que tot el seu llac s’havia transformat en una elegant casa que tenia de tot. El nen petit li digué:

-Pare, recordes què va dir el peix volador i brillant, que passaríem més gana, doncs ha complert amb la seva paraula, tots es van mirar i van somriure.

I vet aquí que en aquell indret desaparegué un llac però l’alegria inundà una gran família.

Loquillo

Hola sóc la Lídia i tinc 15 anys. Estudio a l’institut Ramon Marzo i visc a Barcelona. La meva millor amiga es diu Marina i també te 15 anys.

La història que us explicaré ara ens va passar de veritat.

Un dia quan tornàvem de l’institut vam decidir anar per un camí més curt que creua el bosc. Quan va passar mitja hora ens vam adonar que ens havíem perdut. Vam veure al fons del camí una casa molt bonica. La Marina va dir que hi entréssim. Jo vaig dir que no, però al final em va convèncer. Vam entrar a la casa. Estava tot molt fosc i no es veia res. Vam obrir les finestres. Es veia tot més clar. Vam decidir anar al pis de dalt. Quan ja érem gairebé a dalt va aparèixer una senyora. Era velleta, va fer un gest amb la ma i…l’escala va començar a moure’s!. Vam aconseguir pujar i vam veure una porta que no era igual que les altres. Era d’un color lila lavanda i a dalt posava: “PORTA MISTERIOSA NO PASSAR”. La Marina va decidir entrar-hi i jo vaig anar darrera d’ella. Tot estava molt fosc i humit, se sentien sorolls d’animals. Vam sortir corrents espantades. Feia una bona estona que ja caminàvem vam sentir un riure: Muajajaja Muajajaja!!!. Ens vam espantar. Vam veure que al cel volava la mateixa senyora que a la casa abandonada i la vam seguir. Vam veure que entrava en un castell molt abandonat situat enmig d’un llac d’aigua negra. Nosaltres volíem entrar per veure què hi havia dins però si tocàvem l’aigua negra ens cremàvem.

Quan estàvem pensant com creuar el llac negre vam sentir com si algú estigués plorant. Vam veure a un conillet petit i li vam preguntar què li passava. Ens va dir que havia perdut a la seva mare i tenia por perquè estava sol en aquell bosc tan fosc. Li vam dir si volia venir amb nosaltres que l’ajudaríem. Vam caminar i caminar fins que el conillet (que es deia BomBo) va exclamar que venien els fantasmes. Ens vam espantar i no sabíem què fer. Ens vam amagar i vam trobar una moto molt estranya. Hi havia un cartell que posava: “Si em muntes et faré invisible”. La vam provar i va funcionar!.

Vam seguir als fantasmes i sense adonar-nos vam entrar al castell. Vam tornar a entrar a l’habitació de la senyora aquella. Era tota plena de tresors (robats d’altres animals )

Ens vam quedar fascinats i sense adonar-nos va aparèixer la senyora que en realitat era una bruixa. Volia el collaret de la Marina que era d’or i l’havia heretat de la seva família, el tenia des que va néixer la seva rebesàvia.

El conillet em va donar una espasa d’or i em va dir que la hi clavés al cor. Ho vam aconseguir.

Quan tornàvem a casa pel camí ens vam trobar tres fantasmes desorientats perquè el malefici havia desaparegut. El bosc va tornar a ser com era abans verd i amb moltes flors.

Però quan vam arribar a la porta no s’obria i no sabíem com sortir d’allà. Vam escoltar un crit i vam córrer cap allà. El crit era d’una noia que s’havia perdut des de feia molt anys. Ens va dir que l’única forma de sortir d’allà era tallant l’arbre més vell d’aquell bosc. Jo vaig cridar on estava i la noia va dir que a la muntanya més alta però que l’havíem de buscar nosaltres soles. Al final el vam trobar, el vam tallar i la porta es va obrir.

Vam tornar a casa i era tot molt estrany, era com si mentre no haguéssim estat érem el temps s’hagués congelat. Això no ho enteníem però vam arribar a casa amb una aventura molt interessant a la nostra memòria.

I això és tot, espero que us hagi agradat la nostra història

Adéu i molts petons.

Lucía