Els invasors de la web!

Us proposem escriure narracions molt breus, 300 paraules, a partir d’imatges. Trieu la que més us agradi. De cadascuna fem una proposta de treball que pot consistir en oferir-vos el començament d’una història que vosaltres heu de continuar o pensar com s’inicia un relat amb un final ja definit. Un cop hàgiu escrit el text cal que el publiqueu, acompanyat de la imatge en el bloc.

*1a opció: Títol: El riu
DESCRIPCIÓ: L’aigua portava molta força. La gent dels voltants no recordaven haver vist una cosa així…
Pensa bé quin personatge pot encaixar. Pot ser un bomber, un pescador, un turista, un policia, un avi,… Depèn del personatge que triïs, sortirà una història ben diferent.
http://www.xtec.net/celebracions/2009/diainternet2009/narrabreus/imatges/grans/aigua.jpg

*2a opció: Títol: La carretera
DESCRIPCIÓ: El cotxe venia a tota velocitat per la carretera. No sabia, que una mica més endavant…
Les possibilitats del que pot passar són moltes. Tria bé el personatge i et serà fàcil imaginar què passa.
http://www.xtec.net/celebracions/2009/diainternet2009/narrabreus/imatges/grans/carretera.jpg

*3a opció: Títol: El cel
DESCRIPCIÓ: S’acostava una tempesta, ho havien de fer sense perdre temps…
Què és el que han de fer abans que plogui? Quins personatges viuran en la teva història? Poden ser uns pagesos, uns lladres…
http://www.xtec.net/celebracions/2009/diainternet2009/narrabreus/imatges/grans/cel1.jpg

4a opció: Títol: l’escala
DESCRIPCIÓ: Era una escala grisa, envoltada de plantes. Calia passar-hi per arribar a…
A la Marta sempre li havien fet por aquelles escales. Imagina’t que ets la Marta, has de passar per aquestes escales. En la teva història pots explicar com ets sents, què veus, què trobes…
http://www.xtec.net/celebracions/2009/diainternet2009/narrabreus/imatges/grans/escala.jpg

5a opció: Títol: La bicicleta
DESCRIPCIÓ: Havia deixat la seva bicicleta amb les altres. Era nova, acabada d’estrenar, però…
Però a vegades passen coses: la bicicleta desapareix, canvia de color, te la trobes trencada…
http://www.xtec.net/celebracions/2009/diainternet2009/narrabreus/imatges/grans/bici.jpg

6a opció: Títol: La porta tancada
DESCRIPCIÓ: Era hora de tornar, tenia la maleta a punt i el bitllet a la butxaca. Vaig trobar la porta tancada…
Podrà arribar el personatge a l’estació. Com s’ho farà? S’haurà de quedar aquí per sempre més?
http://www.xtec.net/celebracions/2009/diainternet2009/narrabreus/imatges/grans/porta.jpg

1a opció: Títol: El riu

2a opció: Títol: La carretera

El revolt més perillós
El cotxe venia a tota velocitat per la carretera. No sabia, que una mica més endavant hi havia un revolt. A questa revolt li deien la revolt mortal, perquè hi van haver molts accidents.
A dins del cotxe viatjaven una família, eren un matrimoni i dos nens. El pare tenia trenta-tres anys, la mare trenta, el nen sis i la nena tres.
Els dos nens portaven el cinturó però el pare i la mare no el portaven.
Quan van arribar a la revolt no li va domar temps de frenar. Els dos adults van sortir disparats per endavant, i els dos nens no, però es van fer mal perquè el cotxe va tupar amb un arbre molt gros.
El cotxe que anava darrera ho va veure i va trucar a l’ambulància perquè els portes a l’hospital. Va arribar l’ambulància i els va portar a un hospital més proper.
Quan van arribar a l’hospital, els metges van trucar als seus familiars i també van dir que els dos adults estaven greus, però els dos petits no estaven greus.
Van passar tres setmanes a l’hospital. Quan els van donar l’alta es van anar tots quatre cap a casa.
I ara cada vegada que agafen el cotxe es posen el cinturó i no van tan depressa.
Tamara

La carretera
El cotxe venia a tota velocitat per la carretera. No sabia que una mica més endevant es trobaria un radar de 80 km per hora. Ell anava a 120km per hora va passar i el radar li va fer la fotografia.
El conductor enfadat va dir:
– Vaja! M’han fet una gran foto i ara em possaran una gran multa de 80 a 300 euros. Si no els porto i no pago em portaran a judici, potser em faran un judici popular. Per a mi seria tota una tranquilitat i si em porten a un judici normal em faria molta vergonya perquè si em comdemnen a pressor s’hem desajustaria l’agenda i llavors la meva vida seria un total desastre.
Aixó suposaria el següent: Un retall del 20% en impostos judicials, un 50% en treball i un 30% en higiene personal. Em sobrarien diners? Jo crec que no. Aquest mes passaria molta gana llavors aixó era el que tenia pensat fer però m’ho vaig pensar dos cops i m’ho vaig pensar molt bé i em va sortir bé.
No vaig passar gana i vaig pagar tots els impostos pendents. Em va sobrar el 50%, em vaig gastar el 25% en menjar i l’altre 25% en roba personal, és a dir, roba molt íntima.
Si hagués fet el que tenia pensat fer la llei m’hauria guanyat i hauria sortit perdent.
I aixó és tot el que us volia dir de la meva grandíssima vida i és tan real com que aquest conte ja s’ha acabat.
Carlos

La carretera
El cotxe venia a tota velocitat per la carretera. No sabia que una mica més endavant hi havia un pas tallat i s’havia d’anar amb compte perquè sinó et sortiries de la carretera i cauries en el forat que per això el pas estava tallat. El cotxe anava a tota velocitat i cauria al forat, anava molt ràpid perquè uns mafiosos volien matar a l’home que es deia Petter. El volien matar perquè era de la màfia i volia marxar-ne i l’altra raó era perquè li explicaria tots els seus secrets i amagatalls a la policia. A la carretera anava primer el cotxe d’en Petter, que era un Ferrari, en segon lloc anava la màfia amb una limusina negra i en tercer, quart i cinquè lloc anaven els cotxes de policia amb la sirena posada. Van passar pel pas tallat que era un revolt. El Ferrari d’en Petter va passar sense cap problema, la màfia va passar amb la seva limusina que corria molt van passar per pèls, després van passar els cotxes dels policies i va caure pel forat el cotxe més gros, però els policies estaven bé per pèls, però amb ferides. Després els policies, els mafiosos i en Petter van treure les pistoles i van començar a disparar. Un dels mafiosos amb la metralladora va punxar la roda d’un cotxe policia i va sortir de la carretera. Ja només quedaven tres cotxes en peu. La persecussió era molt interessant, disparaven però els cotxes les esquivaven. Estaven a punt de passar per un lloc molt estret, els dos primers cotxes van passar, però el tercer estava a punt de passar quan un mafiós li va punxar una roda al cotxe de policia que es va quedar en el pas bloquejat. En Petter es va quedar sol amb una màfia molt perillosa. Ell va matar a dos mafiosos i ara quedaven cinc. Com que en Petter tenia molt bona punteria va punxar una roda de la limusina que es va sortir fora de la carretera i tots els mafiosos estaven ferits greument i sagnaven molt. Però el cap de la màfia no li va passar res i van lluitar. En Petter el va guanyar i després d’uns minuts va arribar i van detenir els mafiosos i van felicitar a en Petter. Li van proposar ser policia i ell va accedir.Ara en Petter és el millor policia que hi ha en el món.
Nimvhar

La carretera
El cotxe venia a tota velocitat per la carretera. No sabia que una mica més endavant hi havia un accident d’una velleta que havia xocat amb un senyor que estava al davant d’ella. El cotxe que venia a tota velocitat va passar de llarg i se’n va anar corrent. Ell no sabia res que en aquell accident que havia passat estava la policia.
La policia el va perseguir, va arrencar el motor i se’n va anar darrere d’ell. Ell no sabia que l’estava perseguint la policia. Va veure la policia, va posar com si fos una mena de turbo i se’n va anar corrents i la policia va fer el mateix que ell havia fet. De cop va venir un revolt molt perillós que deia en un pal:
-Aquí hi han passat molts accidents, en aquest revolt per favor aneu només a 50 quilòmetres. Però el senyor que estava a dins del cotxe anava a 130 quilòmetres per hora.
Després d’un temps que va succeir aquesta persecució va anar cap a casa seva perquè ell va poder depistar a la policia.
Un altre dia ell va fer el mateix, va anar per aquella mateixa carretera on va passar aquell accident i de cop va aparèixer la policia que l’estava perseguint i un altra vegada la persecució va començar. De cop va arribar una altra vegada aquell revelt tan perillós que havia molts accidents i ell va voler fer un al revelt i va chocar amb un cotxe del devant i un altre accident en aquell gir i a ell el van portar al hospital més proper d’aquell revolt tant perillós.
Se’l van emportar cap a l’hospital i ell es va disculpar amb la policia. Aquelles dues persecucions que havia fet tot aquell desastre que havia fet. La policia van cridar a tota la seva familia de que ell estava a l’ospital que esta ferit i quan va arribar tota la seva familia es van posar a plorar.
Pero el metge va arribar i li va donar l’alta i quan li va donar l’alta es va anar a casa seva i van viure feliços tota la familia d’ell.
Maiker

La carretera
El cotxe venia a tota velocitat per la carretera. No sabia que una mica més endavant Un noi i una noia que eren policies dels Mossos D’esquadra, el van parar. El cotxe vermell anava a tota velocitat, més o menys a 150 per hora. El policia li va dir que li ensenyés el seu carnet de conduir i els papers del seu cotxe. El policia tenia un dubte, que la cara de l´home li semblava una mica sospitosa.
El policia va fer-li una foto i va apuntar la seva matricula. L’home sospitós intentava fer sobornar-lo, per després anar-se’n tranquil sense cap motiu.
L’home sospitós va haver de pagar una multa de 200 euros. L’home va dir que no tenia tants diners al seu moneder. El policia li va dir que el seguís a la comisaria.
Després d´una estona, va explicar perquè tenia tanta pressa. El jutge li va dir que primer havia de pagar la multa de 200 euros, i que després tingués més cura, i que mires els cartells de màxima velocitat. Va explicar-li que per l´autopista havia d´anar a màxim a 120 km/h i per les ciutats a 40 km/h o a 60 km/h. La policia va haver de fer-li moltes proves com per exemple: la prova del alcohol….
L’home sopitós estava lligat i assegut a la cadira perquè no s´escapes. El jutge li estava fent moltes preguntes. La primera pregunta era que si correria a molta velocitat per la ciutat, podria provocar un accident molt però que molt perillós com per exemple: atropellar a un nen petit de 6, 7, 8, 9 anys, per això hem de reduir la velocitat i parar per tots els stops i semàfors.
Després d’una estona la policia no sabia que fer amb l’home sospitós, han dit que podrien fer dues coses que són deixar-lo lliure o deixar-lo a la presó 3 mesos o 3 dias. La policia estava pensant.
L’home sospitós al final es va quedar allà a la presó dilluns, dimarts, el dimecres sabra la resposta. Quan va arribar el dimecres li va dir que que marxés a menjar. L’home sospitós menjava només un plat a la presó, per què això era el castig per allò que ha fet.
Després d’una estona la policia li va donar un consell que era que redueixi la seva velocitat per la carretera i per l’autopista.
A la pressó tenien de tot, llits per dormir, un pati de cement amb cistelles de basquet…
Al final l´home sospitós ja estava millor, per això la policia el va deixar lliure, l´home va fer un jurament, ja mai tornaria a córrer tan rápid.
Omar

La carretera
Un cotxe anava a tota velocitat per la carretera, no sabia que una mica més endavant hi havia un nen de 3 anys en meitat de la carretera. L’home anava a tota velocitat a veure el partit i en un obrir i tancar d’ulls va veure un nen a la carretera i va trepitxar el fre ràpidament. Va baixar el noi i va agafar al nen.
L’home va trucar al 112 per avisar que s’havia trobat un nen a la carretera, de sobte el nen es va posar a plorar perquè tenia gana llavors l’home no sabia que donar-li així que va preparar unes patates fregides i fideus.
Un altre dia trucant al 112 i no li agafaven el telèfon, és clar no tenia cobertura perquè no pagava la factura del telèfon per això no li funcionava. Va decidir anar cap a la ciutat, quan va arribar va anar a la comissaria a portar al nen, quan l’home va arribar allà estava la mare del nen esperant a que li diguin si trobaven al nen. En quant va entrar l’home amb el nen, la mare es va posar
a plorar, va anar ràpidament a agafar al nen i a abraçar-lo. La mare li donava les gràcies de tot cor per haver trobat el nen i haver-lo portat. Llavors la dona li va demanar si volia prendre un cafè. L’home va dir que si volia i deprés d’un mes es van enamorar i es van casar, llavors van viure per sempre junts.
Samuel

3a opció: Títol: El cel

4a opció: Títol: l’escala

L’escala del meu terror
Dissabte 25 de Setembre:
Era un dia que no volia que continués. Vaig mirar per la finestra i davant hi havia unes escales terrorífiques, grises, envoltades amb plantes verdes. Una senyora va pujar d’una manera màgica com si flotés sobre l’aire, de sobte va tocar el timbre de casa…Eren els meus amics que volien que anés amb ells a jugar, els vaig explicar el que veia per la finestra i vam decidir anar i pujar aquestes escales tan lletges i terrorífiques.
A mi només de veure-les se’m posava la pell de gallina i no dic res de pujar-les doncs vaig començar a apropar-me cada vegada més però a poc a poc i tots cridaven:
-Vinga! Puja! Que no passa res!!!!
I jo estava a punt de pixar-me de la por que tenia, de sobte va sortir una serp molt llarga, tenia un color vermell, jo vaig sortir corrents per les escales com una boja i tothom em mirava amb una cara de que fa aquesta nena corrents com una boja acabada de sortir d’una clínica on estan tancades les persones així com estic jo ara mateix.
A la fi vaig poder pujar aquestes escales que només calia passar-les per arribar… a una porta gegant que tots plegats les vam poder obrir i entrar cap a dintre, tot era fosc, ple amb teranyines i pols, els quadres tenien molts anys…
com que ja era hora de marxar, vam tancar la porta i anar cap a casa, la meva mare com sempre volia saber el que vam fer i jo li vaig explicar tota la meva història però no em va creure en res de res, un dia ja la portaré a aquell lloc tan vell i terrorífic.
Patrycja

L’escala
Jo tinc por d’aquelles escales quan les trepitjo sento com que són incomodes. Estan envoltades de plantes verdes. Penso que aquelles plantes són verinoses, algunes d’elles tenen punxetes i sempre he de passar per allà. Són grises, plenes de plantes, grosses i altes. A vegades m’he caigut per anar corrents per arribar a casa.
Quan era petita tenia por a les escales ara de gran en tinc menys. Sempre he dit als meus pares que canviïn les escales però no m’han fet cas. D’altra banda els meus avis saben pujar les escales i no tenen por com jo. De gran vull que les meves escales siguin petites. Les escales que jo tindré seran blanques no grises, és un color horrible, i sense fulles. Cada poc temps les aniré tallant perquè no m’agraden.
Els meus pares no volen canviar les escales, perque són naturals amb les plantes petites que hi ha a les escales. Jo insisteixo perquè les tallin .A mi en canvi m’agrada que tot estigui net, net i pòlid…
Julissa

L’escala
Era una escala grisa, envoltada de plantes. Calia una escala per poder pujar, però la escala no hi arribava i jo era molt petita.
I per mil vegades que ho intentes, no hi podia arribar.
Em vaig seure a pensar, com podia passar aquelles enormes escales.
Després d’una llarga temporada de hores, em van venir unes quantes idees al cap però no creia que pugués funcionar.
Vaig agafar la motxilla amb tots els materials que em poguessin ajudar.
La primera eina que eraa un tros de metall que al final era punxegut.Però pel l’altra banda no ho era i el vaig agafar amb una corda molt llarga.Quan la vaig tirar ja podia estirar per poder pujar-me al primer esglaó.
Ho vaig aconseguir vaig pujar el primer esglaó, però la eina es va trencar.
La meva segona idea era agafar dos petits imants que tenia guardats a la motxilla, també necessitaria un metall perquè es pogués agafar al himant.
Vaig posar els metalls amb superglu i es van enganxar,jo no creia que es pugués enganxar però a funsionat.Vaig agafar els dos imants i vaig començar a escalar.Després d’uns quants esforços ho havia conseguit!!! I creia que podria tornar a fer-ho in altre cop per poder arribar.
Quan havia mirat no em quedava més superglu i em vaig seure a pensar; Quan vaig aixecar el cap vaig veure que només em faltava un esglaó.La meva tercera idea era… vaig trobar al fons de la meva motxilla tenia un esquer i vaig tenir una idea.
Vaig agafar del meu joc de golf per a nens,havia agafat el pal i amb molt de cinta els vaig enganxar.Quan havia tirat el esquer que era enorme, havia començat a estirar. Hi habia pujat el últim esglaó!!!!! I ja m’havia arribat la meva última idea, però em vaig adonar que havia arribat.
Andrea

L’escala
Era una escala grisa envoltada de plantes. Calia passar- hi per arribar a la casa seva, més enllà hi havia un túnel secret. Aquell túnel era per anar a un a un lloc secret, era un chiquipark per a nens i nenes de 3 anys fins als 20 anys.
La Marta va descobrir aquella cabana i el túnel secret. Per anar al chiquipark, el túnel era un tobogan molt divertit perquè de nit il·luminava la llum del túnel.
La Marta no li va dir res als seus pares perquè tenien molta por de que a la seva filla li passés alguna cosa molt greu, per això va callar i no va dir res.
La marta com que tenia molts amics els va trucar. Volia que tots i totes les persones, amics i amigues del món que vinguéssim al seu chiquipark.
El pares de la Marta estaven escassos de diners, ella va escoltar la conversa i no li va agradar ser pobre, els agradava molt anar de compres.
Al final la Marta va pensar fer com que tenia un chiquipark, que cada nen i nena pagues per 10 euros. La Marta li va dir als seus pares que ella tenia un chiquipark, una cabana i un túnel secret.
Els pares de la Marta es van quedar parats però al final es van posar molt contents perquè guanyarien molts diners.
Després van tenir una bona idea, el nen que vulgués fer el seu aniversari al seu chiquipark pagaria 300 euros per nen o nena.
Al final van ser feliços i van ser molts rics.
Carles

L’escala
Aquelles escales sempre m’havien fet por. Un dia vaig decidir anar a les escales, em vaig acostar i un ocell em va dir:
-Si pujes per les escales tindràs…
Por! Una de les més terribles sensacions. Em sentia molt estranya. Vaig pujar el primer esglaó. No podria cridar si em pasés alguna cosa. Els pares no estaven i el petit estava en la guarderia. Seria inútil alçar la veu.
Vaig saltar i vaig caure a un trampolí. Vaig caure i vaig caure, directe a una piscina de caramels. Era el seu aniversari, els meus pares i el meu germà estaven allà. Em felicitaven perquè al calendari vaig arrencar dues fulles seguides. Em van regalar un munt de coses: una play, un anell i fins i tot unes sabates..
Bilal

L’escala
Hi havia una vegada una noia que es deia Marta.
Ella era una noia especial perquè no sé per què, sempre estava sola , en un racó del pati.
Una vegada se’m va ocórrer anar a preguntar-li que per què sempre estava sola. Ella em va dir que ningú volia estar amb ella, i jo em vaig fer amiga seva . Li vaig preguntar com es deia i em va dir que es deia Marta,jo li vaig dir que em deia Ariadna .
Al dia següent la vaig buscar per tot el pati , i no hi era. Em va semblar veure-la al costat de el cole , en una casa abandonada .
Al sortir de l’escola vaig anar cap a aquella casa. Per anar allà has de passar per unes escales que semblen ser molt normals. Era una escala , grisa,envoltada de plantes. Calia pujar-les per arribar a aquella casa.
A mi em feia una mica de por, no podia fer-me enrera. Quan vaig pujar l’escala, la casa abandonada es va tornar en casa de millonaris. Vaig entrar a la casa i vaig veure com si fos una festa de millonaris amb molta gent.A mi no em veien però sí a ell. Vaig pujar al segon pis i vaig veure la Marta. La gent a ella sí que la veien però no li deien Marta li deien Marilin. Llavors la Marta em va mirar i em va reconèixer. Quan se’n va anar la senyora que estava parlant amb ella vaig dirigir-me a ella i li vaig demanar explicacions. Ella em va dir que abans la seva mare i la seva àvia vivien allí, i la seva àvia la veia com la Marilin (la seva mare). Llavors ho vaig entendre: és que la Marta se li havia mort la mare de molt jove. I qual els seus avis (morts)en la casa habitaven uns esperits. Jo em vaig quedar al·lucinada , no m’ho podia creure.
Des d’aquell dia la Marta i jo som les millors amigues del món.
Ariadna

L’escala
Les escales eren grises i envoltades de plantes. A la Marta sempre li havien fet por aquelles escales perquè hi havia una llegenda que una nit de Hallowen va desaparèixer una nena de la seva edat. Havia de pujar aquelles escales per sortir del pati. Van passar uns mesos i la Marta es va canviar de casa. Va arribar Hallowen i la seva amiga que es deia Patrícia, que vivia en la mateixa casa on ella vivia abans, la va convidar a una festa. Quan se’n van anar tots van sortir del jardí per pujar al pati però… la Marta tenia por de pujar. Al final va pujar. Quan ja eren quasi a dalt van caure per un túnel molt llarg. Quan ja s’acabava el túnel van veure una llum. Quan ja eren a terra, van veure una país meravellós. Era tot molt estrany: El cel era de color rosa, el terra de color lila, els arbres de color vermell, els núvols de color verd etc… Les noies passejaven meravellades. Es van trobar amb una nina molt bonica amb un vestit de seda blanc i rosa preciós. Li van preguntar on eren. La nina que es deia Susi els va contestar que eren al país dels contes, aquí tots els contes es fan realitat. Per exemple: la Sireneta està en el mar groc i la Blancaneus a la casa de la muntanya d’allà dalt. La Patrícia es va quedar bocabadada. Van passar una bona estona i van veure tot el país dels contes. Quan ja s’enfosquia les noies volien tornar a casa.
La nina va dir que podien tornar a casa dient unes paraules màgiques.
Quan les van dir ja van tornar a casa.
Karolina

L’escala
Era una escala grisa, envoltada de plantes, calia passar-hi per arribar una casa encantada. A la Marta sempre li havien fet por aquelles escales. Li feia por perquè era una casa on vivia una vella que estava una mica tocada del bolet.
Un dia la seva mare li va dir que anés a donar una cosa a la vella. Quan anava a donar-li es va adonar que quan pujava aquelles escales passava com un any perquè eren màgiques. Al segon esglaó havia de passar per una prova d’intel·ligència i cada esglaó axí. Quan va acabar la vella, va sortir i va dir:
-Com has passat els esglaons? Va preguntar.
-No ho sé, jugant.-va dir ella.
Llavors va desaparèixer.
Al dia següent la vella estava passejant,li va dir a la Marta: com era allò dels esglaons.
La vella va dir: Això que et va passar ahir, ho vaig fer jo amb un conjur perquè no entrés ningú.
-Però per què?
-No t’ho puc dir, he de marxar.
A la tarda va tornar a passar pels esglaons, i ho va aconseguir una altra vegada. Ella es va preguntar el per què de posar uns esglaons màgics. La vella li va obrir la porta perquè entrés. Aquesta vegada sí que li va explicar el per què de posar esglaons màgics. Era perquè tots els mals no entressin, perquè el mal no té intel•ligència. Llavors li va estar explicant perquè no deixa entrar a ningú a casa seva,
Al final la Marta va convèncer a la vella que deixés entar a la gent, perquè els veïns només volien ajudar-la a ser mes feliç i desfer el conjur de les escales, perquè el mal ja va desaparèixer fa molt temps.
Alba

L’escala
Era una escala gris, envoltada de plantes. Calia passar-hi per arribar a la nova casa de la meva tieta. Però per mala sort, avui després de sortir de l’escola havia d’anar-hi a recollir un paquet que li va arribar a la meva mare a casa seva.
Quan vaig arribar a l’escala per la qual havia de creuar per arribar a casa de la meva tieta em vaig recordar que la primera vegada que vaig anar a visitar la casa de la meva tieta , no vaig voler ni entrar perquè l’escala en feia desdebem petita em fan por les escales.
Si no recordo malament quan jo tenia quatre anys,em vaig caure d’una escala en un parc d’atraccions,després d’aquell dia mai m’han agradat les escales.
Però deixant el tema , jo he d’enfrontar els meus temors com fa tota la gent. Així que vaig decidir creuar les escales per arribar a casa de la meva i recollir el paquet de la meva mare.
Quan vaig obrir els ulls ja estava dins de la terrassa de la casa , vaig cridar a tots els vents :
-Ho he aconseguit!!!
La meva tieta al escoltar-me va sortir i em va donar el paquet, el vaig recollir i vaig marxar a casa meva. Quan vaig arribar li vaig explicar tot el que em va passar avui a la meva mare i també que ja no en fan por les escales.
Ashley

L’escala
Era una escala grisa, envoltada de plantes. Calia passar-hi per arribar a la masia dels meus avis. Jo em dic Marta, tinc 11 anys i sóc de França, la masia dels avis està a Barcelona. Cada estiu que vaig a veure als meus avis, em fa molta por perquè he de pujar per unes escales grises, i amb plantes. Sembla que quan trepitjo cada esglaó,et sortirà un monstre. Sembla, que jo, sóc l’única que diu que em fa por les escales, el meu germà Isaac te 12 anys i ell diu que no li fan por. Un dia, els meus pares i els avis van anar al teatre, l’Isaac i jo, ens vam quedar a casa del avis. La Yessh i el Pol, són els nostres amics de sempre, llavors, vam decidir anar a veure’ls, però, teníem un problema.
Haviem de baixar per les escales grises! Vam baixar a poc a poc, però quan l’Issac, va trepitxar el segon esglaó, es va obrir el terra, i ens vam caure dintre del forat. Jo ja sabia, que jo tenía raó, i que aquella escala era perillosa. Vaig veure escarbats….tot d’insectes
(quin fàstic!). Vam sortir, gràcies a un camp de fulles, des d’aquell moment, vam descobrir que no feia por, era una escala de fantasia.
Sandra.

L’escala
Vet aquí en aquell temps una família es va traslladar de casa, van arribar a una casa molt gran i per dins era molt bonica però hi havia una escala que estava plena de plantes i flors seques. La nena petita que es deia Marta va veure la escala i li va cridar molt la atenció i li va donar por, la Marta li va dir a la seva mare:
-Mare en fa por aquesta escala.
-Tranquil·la reina que dormiràs amb nosaltres en el sofà-llit -. Ells van posar una pel·lícula, es va quedar adormits.
Al dia següent els pares va anar a posar les coses a les habitacions van veure l’escala els dos i els hi va agradar. La seva mare va portar aigua i la va regar. Després d’unes 4 hores la Marta es va despertar i va veure que la seva mare estava regant l’escala, li va dir la seva mare:
-Marta has de regar les plantes de l’escala!
-D’acord mare.
Ella no volia però ho va fer. Al dia següent tenia que regar-les, tenia por però ho va fer ràpidament.
Van passar 2 mesos i ja no tenia por, i les plantes ja estaven verdes.
Ja arribava el Nadal i li van regalar una gateta. Es va posar molt contenta. La gateta dormia a dalt de les fulles.
Un dia va entra un gos i va començar a arrencar les fulles. La gata es va adonar, va començar a cridar i va venir la Marta. La nena el va fer fora. La planta va quedar tota destrossada. Llavors la nena va mirar la planta i van començar a créixer les fulles. La planta era màgica i va anar surtin roses, clavells, margarides….
Alejandra.

5a opció: Títol: La bicicleta

La bicicleta
Havia deixat la seva bici amb les altres. Era nova,acabada d’estrenar,però a vegades passen coses : la bicicleta desapareix, canvia de color , te la trobes trencada….Havia quedat amb els meus amics per presumir d ’ella . La bici era molt bonica :el seient el podies posar al teu gust ,era del meu color preferit, vermell. Unes rodes molt inflades, era la bici perfecta . Me l’havia comprada en una botiga de bicicletes de segona mà . Quan els meus amics la van veure van al -lucinar,els va agradar molt. Vam anar a donar una volta i era molt ràpida. Quan ens vam cansar les vam deixar on s’aparquen les bicis i li vaig posar el cadenat . Es veu que uns lladres la van veure tan nova que li van petar el cadenat i se la van endur. Jo la vaig anar a buscar i ja no hi era . Vaig estar molt preocupat perquè els meus pares em renyarien. Vaig anar corrents a buscar els meus amics i quan vam tornar la bici ja era al seu lloc. Un altre dia vam tornar a quedar . Quan em van preguntar per què la bici que tenia era d’un altre color i quan vaig mirar la bici s’estava tornant de color blau i vermell .
Vaig baixar corrents de la bici a veure si passava alguna cosa però es va tornar una altra vegada del seu color, cada vegada sospitava mes que aquesta bicicleta era màgica . Quan li vaig dir al meu germà em va dir que estava boig .I li vaig dir que si no s’ho creia que li demostraria . Vam baixar les escales corrents i la vam veure trencada, el meu germa va dir :Ostres és veritat !. Al final vam descobrir que la bici era màgica .
Kiara

La bicicleta
Havia deixat la seva bicicleta amb les altres. Era nova,acabada d’estrenar, però…Però a vegades passen coses: la bicicleta desapareix,canvia de color,té les tribes trencades….
Un dia que jo era a l’escola, com sempre vaig amb bicicleta, la vaig deixar a fora.Quan vaig sortir de l’escola, no la trobava, quan de sobte em va aparèixer una bruixa. Em va dir que valorés molt la meva bicicleta, perquè era única, que em podia portar a l’espai, a la Xina… etc. Jo em vaig quedar com dient:
-Que diu aquesta senyora? Esta sonada, tocada del bolet?
Li ho vaig explicar a les meves amigues, però no em van creare. Li ho vaig dir a la meva mare i tampoc em va creare .Però com que tampoc li feia molt de cas a la bruixa, no li vaig donar molta importància.
Al dia següent em vaig aixecar i vaig anar en bicicleta a l’escola. De sobte em va aparèixer una altra vegada la bruixa, i em va dir que si volia donar una volta amb ella i amb la meva bici. Li vaig dir que no perquè tenia classe i perquè la meva bici no aguantava tant de pes .
Ella em va insistir que la meva bicicleta era màgica i que podia portar a 5 elefants i no queia. Al final em va convèncer i me’n vaig anar amb la bruixa. Ella em va ensenyar tots els llocs on podia anar amb la meva bicicleta. Quasi que no m’ho creia, era una cosa que no es descobreix tots els dies. Quan li vaig demastrar a les meves amigues que el que li havia dit era veritat quasi que no s’ho podien creure.També li vaig demostrar a la meva mare que el que li havia dit era veritat.
Vam viatjar per tot el món. Al final es va descobrir el que passava amb la meva bicicleta.Vaig ser milionàrio,perquè cobrava 100 euros per un viatge al país que volgués.Tot el món pagava fins a 1.000 euros per pujar a la meva bicicleta.
Lady Vanessa
6a opció: Títol: La porta tancada

La porta tancada
Era hora de tornar, tenia la maleta a punt i el bitllet a la butxaca. Vaig trobar la porta tancada de l’estació, quedaven 15 minuts perquè sortís el tren. Com perdés el tren arribaria tard a la reunió de l’empresa, també arribaria tard a veure al meu oncle a la masia de la meva àvia. La meva reunió era per poder treballar. De sobte les portes es van obrir, quedaven 5 minuts i 2 segons i jo ja estava desesperat. Vaig anar corrent a recepció a donar-li el bitllet, aleshores vaig anar al tren i justament vaig pujar, més endavant vaig mirar el mapa i em vaig adonar que m’havia equivocat de tren, que aquell no anava a la meva destinació que aquell anava al revés.
Jo em vaig posar trist perquè em quedaria sense treball, aleshores vaig trucar a l’empresa i em van dir que una de les coses més importants era la puntualitat, cosa que jo no sabia complir. Al moment de dir-me això em van despedir.
Jo vaig pensar que haurien d’entendre el meu problema però ells només pensaven en la puntualitat.
Vaig trucar a la Martina, la meva companya i em va dir que ella ho solucionaria, jo no estaba molt segura però vaig confiar en ella.
Al cap d’una hora em va trucar al mòbil el meu oncle i em va preguntar perquè no havia arribat, aleshores ell va dir que ell em vindria a buscar a l’estació de tren.
Després de 3 hores el meu oncle em va portar a l’empresa per la reunió però ja era massa tard. Jo ben trist i cansat vaig marxar a casa de l’oncle a passar el mes.
L’oncle em va dir amb la seva veu de consell:
– Lluita per allò que vulguis i no et rendeixis. Jo li vaig fer cas i al final vaig treballar a l’empresa.
Montse

La porta
Era un home, que volia anar a l’estació del tren per anar al seu treball.
Quan anava de camí a l’estació es va trobar a mig camí en un carrer molt petit i estret que tenia una porta una mica gran, tancada i no podia pasar.
El carrer era de sorra i mai no ho havia vist ja que sempre anava pel mateix camí.
Va intentar fer tot el que va poder però, no aconseguia obrir aquella porta i a més a més no hi havia un altre camí per agafar.
Només tenien mitja hora per arribar al seu treball.
No podia ni tornar cap a casa seva perquè s’havia ficat a un carrer sense sortida.
Ja feia quasi una hora i no aconseguia sortir d’aquell carrer.
És increïble es deia l’home, com pot ser que m’hagi quedat atrapat en un simple carrer, ara no sé què fer.
Feia estona que l’home es lamentava i ja s’havia cansat molt. L’home pensava alguna manera de sortir d’allí, però no se li acudia res.
Al cap d’una estona li van trucar del seu treball, era el seu cap de treball i li va dir perquè no havia anat al treball. L’home li va explicar què havia succeït: el que li havia passat per al camí, la porta i tot això.
El seu cap li va dir que com era capaç de posar-li excuses i al final no el va creure de res.
De sobte mentre parlava amb l’home se li va acudir una idea boníssima : consistia en què es podia ficar a alguna casa, sortia per al jardí darrer i ja se les veuria.
I així ho va fer, va penjar el telèfon al seu cap, va trucar la porta d’una casa, li va dir el que volia i el van deixar que entrés al jardí darrer i després es va posar a pensar què podia fer.
De sobte va veure que per sort la paret d’aquella casa que donava a un altre carrer era baixeta i que podia saltar-la perfectament. I així ho va fer va poder sortir i va tornar a la seva vida normal.
Daniela