Un cavall tacat
11 maig 2011
El meu avi tenia deu cavalls i a mi m’agradava un que es deia Strakac. M’agradava molt. Quan jo el muntava el meu avi s’alegrava molt. Li donàvem pastanagues de recompensa.
Cada vegada que anava a amb la meva mare, muntava a Strakac I ell estava content perquè era un cavall bonic i molt agradable, mai es posava nerviós.
Era tot de color blanc però amb taques marrons. El seu tamany era normal ni massa prim ni massa gras. Els cavalls són el meu hobby, però ara visc a Catalunya, així que ara és la meva tia la que pot muntar a Strakac. A la meva tia li agraden els cavalls, també té un cavall amb l’avi. A vegades fa carreres amb l’ Strakac.
Tinc un amic que té un cavall que és un poni. Els ponis són cavalls petits però aquest no ho és massa. L’avi fa més de quaranta anys que té interès en els cavalls i ara té una granja dedeu cavalls.
Quan jo vivia a Nova Ves i a Praha esperava també els dies de festa per anar amb la meva àvia a pescar peixos petits pel seu gat a un llac prop de casa seva.

Era l’any 2009, dia 13 de febrer, jo era un d’aquells científics. Em dic Jaume, tinc 28 anys, em van enviar en aquesta missió juntament amb dos soldats
Un día Leo llega a palacio, sus padres estaban enfadados porque se había escapado y le castigaron a su habitación. Ella enfadada se escapa a una fiesta de patinaje.Al llegar a la fiesta se pone a patinar alegremente. Mientras patinaba aparece Bam-bam y le ofrece la mano pero ella dijo que no y se fue corriendo a palacio.
Era una família molt pobra que vivien de la pesca, tots els dies el pare sortia de casa abans que sortís el sol per anar a pescar al llac.
Un dia quan tornàvem de l’institut vam decidir anar per un camí més curt que creua el bosc. Quan va passar mitja hora ens vam adonar que ens havíem perdut. Vam veure al fons del camí una casa molt bonica. La Marina va dir que hi entréssim. Jo vaig dir que no, però al final em va convèncer. Vam entrar a la casa. Estava tot molt fosc i no es veia res. Vam obrir les finestres. Es veia tot més clar. Vam decidir anar al pis de dalt. Quan ja érem gairebé a dalt va aparèixer una senyora. Era velleta, va fer un gest amb la ma i…l’escala va començar a moure’s!. Vam aconseguir pujar i vam veure una porta que no era igual que les altres. Era d’un color lila lavanda i a dalt posava: “PORTA MISTERIOSA NO PASSAR”. La Marina va decidir entrar-hi i jo vaig anar darrera d’ella. Tot estava molt fosc i humit, se sentien sorolls d’animals. Vam sortir corrents espantades. Feia una bona estona que ja caminàvem vam sentir un riure: Muajajaja Muajajaja!!!. Ens vam espantar. Vam veure que al cel volava la mateixa senyora que a la casa abandonada i la vam seguir. Vam veure que entrava en un castell molt abandonat situat enmig d’un llac d’aigua negra. Nosaltres volíem entrar per veure què hi havia dins però si tocàvem l’aigua negra ens cremàvem.









Comentaris recents