Els invasors de la web!

Hi havia una vegada un raspall, però no era normal, sinó que aquest era màgic. Era màgic, perquè havia sortit quan un nadó va somriure per primera vegada.

Aquesta història va passar a Tarragona (Cunit). Llavors aquell raspall -sabeu que he dit que va néixer d’un primer somriure d’un nadó?, doncs aquell nadó era l’Estefania, que aquest mateix any feia 13 anys i per tant anava a l’institut -.

A la nit, d’aquell mateix dia al llindar de la finestra, es va­ trobar el raspall i llavors va tenir ganes de pentinar-se -i com no!, ho va fer. Mentre es pentinava va pensar un desig, i… NO VA PASSAR RES, encara!

Al dia següent aquell desig -el que va pensar la nit anterior- se’l va trobar sobre seu, perquè el que va desitjar va ser que fos molt, molt, bonica .Ara us explicaré com era ella abans que demanés el desig. Doncs aquesta noia era bona com el pa però físicament tenia la cara plena d’acne i el seu nas era com una patata de gran, més o menys així és com era, fins ara, és clar!.Ara, era una noia bellíssima, sense acne i amb un nas bellíssim, com la Selena Gómez, però només el nas, eee!.

Quan anava cap a l’escola es va topar amb el noi que li agradava de l’institut, i aleshores aquell noi es va quedar bocabadat, i no parava de recordar-la, perquè li va semblar tan preciosa que no se la podia treure del cap. A l’Estefania se li va pujar al cap tot això de ser tan bonica i que el noi que li agradava no se la pogués treure del cap. A la nit es va tornar a pentinar i va demanar un altre desig, però aquesta vegada no va funcionar perquè l’Estefania s’estava aprofitant de la màgia de la pinta ; i aquesta es va adonar que l’Estefania s’estava aprofitant, va ser aleshores quan va decidir que cada nit quan es pentinés els cabells i pensés en un desig, aquest seria tot el contrari del que havia desitjat,com per exemple: volia que el noi que li agradava, li demanés sortir, doncs seria tot el contrari, no ho faria. Llavors es va pentinar,com no i va demanar un desig. L’Estefania li va demanar al noi que li agradava, que per cert es diu Jorge, que sortís amb ella però ell li va contestar que no. Aleshores a l’Estefania se li va trencar el cor- perquè si tu li demanes a un noi que surti amb tu i ell no vol…doncs et deixa destrossat/a per dins i per fora i encara si t’ho diu a l’institut doncs pots passar molta vergonya, perquè tothom es riuria de tu, perquè t’havia deixat plantat/da davant de tothom.

Ella es va adonar que la pinta ja no concedia tots els desitjos i es va penedir del que havia fet i li va demanar perdó,li va construir una caixa on guardaria el raspall, perquè cap més noia en el món, trobés aquella pinta i que no li passés com a l’Estefania, que li pugés tot això dels desitjos al cap. Va enterrar la pinta al terra del seu jardí, però quan l’Estefania va morir -per una causa que no contaré per que es una miqueta trista. Al cap d’un temps, més o menys 2 mesos després de morir, una família va comprar la casa on havia viscut l’Estefania i se’n van anar a viure. En aquella família hi havia duna nena anomenada Laura. Aquella nena va trobar la pinta màgica jugant al jardí –exactament jugant amb la sorra – també va abusar del raspall i es va penedir i va destruir el raspall posant-lo una altra vegada a la caixa- la que fer l’Estefania -i un dia que va anar a la platja va llençar la caixa al mar, perquè es quedés al fons del mar i així segur que ningú la trobaria mai de la vida. I així va ser que cap més nena del món el va trobar, gràcies a la intel·ligència de la Laura, que va llençar el raspall.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

Bizcocho