Els invasors de la web!

Hola. Sóc la Laura i tinc 29 anys. Treballo des de casa per a una oficina de Barcelona que està situada a l’altra punta de la ciutat des­ d’on visc, l’Eixample. A ­la televisió, en un canal molt estrany hi ha un programa que es diu “La gent de peu”­, el programa tracta d’una entrevista a gent que treballa cada dia, com jo. Conec a una senyora, amiga de la meva mare, que va sortir per aquell programa. Diu que té molta sort. Ara a mi aquesta sort m’ha tocat. M’entrevistaran i sortiré en aquell programa. Així que ara mateix estic ordenant tot el meu estudi de casa, on treballo. Ui!, acaben de trucar a la porta! Potser són ells.

– Hola, som de “La gent de peu” , venim a fer-li l’entrevista- va dir el periodista.

-Sí, endavant, passeu- vaig dir jo.

Mentre estàvem parlant i el càmera estava gravant, jo els estava ensenyant el meu estudi.

– I aquell dibuix d’aquella casa desfigurada, i amb un gos amb sis potes?- Va preguntar el periodista.

– Bé, aquesta és una història molt llarga- vaig contestar.

Aquell programa era un programa amb molta qualitat i no volien que li contestessin coses així. El periodista i el càmera se’n van anar molest.

– Bé, ells s’ho perden,vaig pensar, però jo l’escriuré en un full i el posaré al costat del dibuix. Començaré ara mateix:

“Tot va passar l’any 1988, quan jo tenia 6 anys.Vivia en un poble que es deia Roses. Vivia amb els meus pares i el meu germà en una comunitat de veïns. Tots els integrants de la comunitat teníem un jardí. Només hi havia un nen amb qui poder jugar i no avorrir-me. Es deia Oriol i tenia un any més que jo. A l’estiu jugàvem amb les pistoles d’aigua i a l’hivern ens posàvem en un banc i esperàvem si queia neu, però mai queia. Jo,a vegades jugava amb els seu gos,en Xapi. L’Oriol era el meu millor amic. Un dia ell va trucar al timbre de casa nostra:

– ­Laura,vés a mirar qui és -em va dir la meva mare.

Vaig obrir la porta i vaig veure que era ell amb una pilota a la mà. ­

-Vols jugar a pilota?-em va preguntar.

-No puc. Tinc coses per a fer –li vaig contestar i li vaig tancar la porta d’un cop molt fort.

Ell no sabia que no anàvem a jugar més. Ni a jugar amb les pistoles d’aigua. Ni a seure’ns en un banc a esperar que caigui la neu. Me n’anava. Marxava a l’Eixample, a Barcelona, per motius professionals del meu pare.

A les 6 de la tarda, jo ja m’estava preparant i revisant tot el que portava a la maleta per poder anar cap a Barcelona. A les 19:00 en punt, ja estàvem ficant les maletes al cotxe. Llavors l’Oriol va aparèixer amb la seva mare per anar-se’n a comprar al supermercat. l’Oriol va veure com la seva mare s’acomiadava dels meus pares,del meu germà i de mi.

L’Oriol em va preguntar:

– A on te’n vas de vacances?

– No me’n vaig de vacances –li vaig respondre. Jo estava segura que l’importava a l’Oriol.

Ell va agafar el seu estoig i el seu quadern de la motxilla que sempre portava. Aleshores em va dibuixar el seu gos. Però ho va esborrar perquè pensava que així no el recordaria. Va dibuixar el seu jardí. Però ho va tornar a esborrar perquè pensava que així no el recordaria. Llavors va dibuixar una casa amb el teulat vermell i un gos amb 6 potes.

– Té, per a tu. Perquè no m’oblidis- em va dir.

– El primer que faré quan arribi a la casa nova serà penjar-lo a la paret -vaig dir.

– Adéu.

– Adéu.

Després em vaig ficar dins del cotxe,em vaig passar el cinturó i el cotxe va arrencar.”

Aquell deu haver estat el meu primer “Adéu”. Ara que hi penso no sé perquè l’Oriol va dibuixar una casa desfigurada i un gos amb 6 potes. Podria haver dibuixat a nosaltres jugant amb les pistoles d’aigua o esperant a que caigui la neu. No recordo com era ell ben bé. Però ara que miro el dibuix fixament, veig un nen alt, ros i amb els ulls marrons al costat de la casa desfigurada i el gos amb 6 potes.

Castanyera