El treball femení fou durant tot el franquisme un tema controvertit i amb grans variables.

Va anar evolucionant durant tot el període, amb canvis bastant destacables, sobretot a partir dels 50.

Podem dividir aquest procés en dues etapes diferents:

• Dels anys 40 fins a l’any 1957

Fragment del NODO amb dones de la Sección Femenina preparant un lot per als voluntaris de la División Azul

• Del 1957 al 1974

Policía municipal de Madrid en el año 1973

Primera etapa

Aquest és el moment de més pobresa i problemes de tot el règim. És el moment de l’aplicació de l’autarquia econòmica, que portà a la misèria a gran quantitat de famílies espanyoles.

Per tal de caracteritzar correctament aquesta etapa, cal destacar que es divideix en dues parts. Durant la primera, els anys 40, es viu un moment de crisi total. Cal destacar la creació dels sindicats verticals, que unien treballadors i patrons, i que suposaven una eina de control del moviment obrer, que no tenia forma d’organitzar-se perquè aquesta era l’única associació laboral legal. Aquests sindicats eren controlats per Falange i Sección Femenina, que adquiriren així molt poder dins de l’ambient laboral.

Hostessa d’Iberia, 1946

A partir del 1951, i fins al 1957, es produiria un procés de millora, que encara que fos molt lleugera, permetria que l’economia comencés a remuntar, sobretot gràcies al canvi que començava a produir-se pel que fa a la política econòmica de l’Estat, cada cop menys autàrquica i més oberta.

Parlem ara del tracte a les dones pel que fa al món laboral. Des d’un inici, el treball femení fou desprestigiat i evitat, sobretot el de les dones casades. Per això es promulgaren lleis que establien que depenia de l’home de la casa que la dona treballés o no, que els homes eren majors d’edat als 21 anys mentre que les dones als 23, o mesures judicials que no permetien el treball femení en “sectors masculins” i que si el permetien era amb moltes traves.

La llei d’aquest caire més important fou el Fuero del Trabajo de 1938, que prohibia el treball a les dones casades i el treball nocturn a totes les dones treballadores:

“ En especial prohibirá el trabajo nocturno de las mujeres y niños, regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y la fábrica”. ^[1]

Així i tot, i encara que el treball femení tingué moltes traves, creixé al llarg de tot el període en tots els sectors, sobretot en aquells que implicaven una certa fidelitat als ideals que el règim estava imposant, els de la “dona-esposa”: mare, cuidadora i agricultora.

Aquest augment, així com la seva distribució en els diferents sectors, es pot veure en les dues gràfiques següents:

Borderías, Cristina:”Entre líneas. Trabajo e identidad femenina en la España contemporánea”, Ed Icaria, Barcelona 1993.Extret de:”Historia de las mujeres en España. SigloXX”.

Així doncs, entre 1940 i 1960 es produí un fort increment del nombre de treballadores, que es distribuiren de la següent manera: un 50% de les dones treballadores es situà en el sector serveis, un 25% en la indústria i un últim 25% en l’agricultura.

Fàbrica de Televisores Silvania, Ceuta 1959

Però a què és degut aquest augment del treball femení, sobretot tenint en compte que el règim i totes les seves institucions promocionaven tot el contrari?

Les raons són moltes i varien segons la regió i la família, però les raons principals de treball femení no eren la realització personal o aconseguir independència econòmica (això només podia ser possible entre la minsa classe alta del moment) sinó que en general es treballava per necessitat. Moltes dones treballaren perquè els seus companys estaven a l’exili o havien mort a la guerra i es veien obligades a mantenir soles la família. D’altres, davant del baix salari que cobrava l’home, es posaren a treballar per tal d’ajudar a mantenir la llar.

Ens trobem, doncs, en un moment de forta necessitat i en què les dones s’anaren incorporant al mercat laboral empeses per la fam i la misèria.

Analitzem ara el treball femení sector per sector, començant pel sector primari.

Agricultura

Hem de tenir en compte que les dades del moment no són fiables al 100%, ja que tal com passa sobretot en aquest sector (encara que menys, també passava en els altres sectors) el treball de la dona era considerat suplementari i, per tant, no era totalment comptabilitzat.

El treball al camp es caracteritzava pel seu subdesenvolupament, a causa de la falta de treball mecanitzat i els models de cultiu antics, que feien que es necessités molta mà d’obra. Així doncs, les dones tant casades com solteres treballaven al camp com a ajuda familiar, sobretot perquè hi havia alguns treballs considerats específicament femenins, com la recollida d’olives o la recollida d’albercocs i altres fruites. També ho feien perquè l’ajuda al camp era considerada una part de la seva feina, així com cuidar de la casa.

Dones de Forcarei filant, anys 50

També cal destacar que existia una gran emigració, tant interior com exterior (a França, sobretot, per a l’època de la verema) buscant el treball eventual com a jornaleres.

Però quant cobraven com a jornaleres? Existia la discriminació de gènere?

Les jornaleres cobraven un bon sou (tenint en compte la situació general del moment) però sí que existia una forta discriminació salarial, discriminació que no només es mantingué, sinó que tingué tendència a augmentar. Posem, per exemple, les dades de 1946, en què el sou màxim d’un home era de 18,78 pessetes i el mínim d’11,98. El sou màxim de la dona, en canvi, era de 10,55 pessetes i el mínim de 7,55: una diferència, en el sou màxim, de 8,23 pessetes.

Mirem ara les dades de 1954. El sou màxim masculí era de 29,11 pessetes, mentre que el femení era de 17,74. Una diferència d’ 11,13 pessetes, diferència bastant superior a la de 8,23 que hi havia gairebé deu anys abans.^[2]

Així doncs, el treball femení al camp estava totalment subordinat al masculí, era una simple ajuda, i no era tingut gaire en compte.

Noia al camp, Galícia 1957

Indústria

La indústria, encara que es convertiria en una part molt important de l’economia espanyola en temps posteriors, en aquests moments encara estava poc desenvolupada, sobretot a causa de la falta d’inversions i de la poca mecanització. Així i tot, ja en aquests moments era el sector en què millors sous es pagaven, sobretot a la indústria tèxtil, la paperera, la del vidre, la ceràmica i la de cristall on, per tant, també hi treballaven més dones, buscant bons sous.

Però quina taxa de dones hi havia treballant-hi?

Als anys 40, un 26,58% de la població activa femenina treballava en la indústria, als anys 50, un 25,18%, i a l’inici dels anys 60, un 26,19%.^[3]

Així, doncs, el nombre de dones en la indústria es mantingué estable. Aquesta estabilitat s’explica pel fet que les dones duien a terme feines no especialitzades, monòtones i on a més a més seguien estant subordinades als homes, perquè les dones no solien controlar màquines cares, sobretot si ho podia fer un home. Per tant, aquestes feines no atreurien les dones amb més preparació que començaria a haver-hi les següents dècades (sobretot a partir dels primers anys 60).

Fábrica Manufacturas de lanas Esteban Querol de Terrassa (1954)

Aquesta estabilitat no es veié afectada per les lleis que obligaven a acomiadar les dones casades (aquesta llei s’ignorava en el cas que la treballadora fos útil i, si realment era despatxada, se la substituïa ràpidament per una treballadora soltera) ni tampoc per aquelles lleis que prohibien el treball nocturn femení, que es dugué a terme no només per conveniència dels empresaris, sinó també per interès de les mateixes treballadores.

Però, existia aquí també una discriminació salarial?

La realitat és que sí. Hi havia una discriminació salarial que, igual que passà en el cas del sector primari, augmentà amb els anys, tal com mostren les gràfiques següents, de la branca tèxtil, on la diferència, el 1946, entre els sous màxims és de 8,67 pessetes i de 14,63 el 1954:

Extret de:”Historia de las mujeres en España. Siglo XX”

Serveis

Aquest sector fou el que clarament experimentaria un creixement més gran, i el que sense dubte tenia més atractiu per a les treballadores: un 50% de la població activa femenina treballa en aquest sector, mentre que només un 20% de la població activa masculina treballa en aquest sector^[4]. Aquestes dades també aporten una altra informació important: és el sector amb més dones, clarament feminitzat.

Això es produeix sobretot perquè el tipus de feina que implicava en aquell moment el sector serveis complia amb allò que s’exigia a l’ideal de dona franquista.

A més, la feina més comuna en aquest sector serveis era el servei domèstic, que no requeria capacitació professional i per tant era accessible a dones que no havien tingut l’oportunitat d’obtenir una titulació o de rebre educació.

Visita de les alumnes de tercer curs de l’Escuela de Bibliotecarias a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (1945)

Aquesta feina solia servir de promoció social ja que, a poc a poc, les dones del servei domèstic anaven accedint a altres tipus de feines, dins del sector serveis, que els permetien participar cada vegada més en l’economia familiar.

Servei domèstic, anys 50

Seguint dins del sector serveis, hi havia les mestres, sobretot de primària, on també hi havia moltes treballadores. Estudiar magisteri i després exercir com a mestra era una de les poques opcions “moralment dignes” de què disposaven les dones amb inquietuds intel·lectuals, ja que també era vista com una professió que constituïa una extensió de la funció “natural” femenina: cuidar i criar nens.

Escuela mixta de niños y niñas entre 4 y 16 años de Castraz de Yeltes (Salamnaca) en 1950

Començaren sent el mateix nombre d’homes que de dones però, amb el pas dels anys, dins de l’ensenyament primari, es produiria un clar creixement del sector femení, que acabaria superant (en nombre) clarament el sector masculí, tal i com mostra la taula següent:

 

L’altre camp preferit dins del sector serveis era el camp sanitari. També era considerat “digne”, ja que permetia a les dones cuidar dels desvalguts, cosa que també era considerada pròpia de la naturalesa femenina.

La professió amb més dones dins d’aquest camp era la de matrona, que al llarg dels anys 40 i 50 acabà per ser gairebé exclusivament femenina. Seguidament hi havia la professió d’infermera i també hi havia, sobretot amb el pas dels anys, moltes practicants. La professió de farmacèutic/a també acabà feminitzant-se, però allò més destacable d’aquest camp és que, igual que el Magisteri, permeté a les noies cursar estudis superiors sense ser totalment vetades i, en aquest cas, els permeté estudiar Medicina i convertir-se en metgesses.

Cal dir que gran part de les graduades en Medicina no exercien i, en un inici, només les grans ciutats com Barcelona i Madrid disposaven de dones exercint de metgesses (29 i 20, respectivament als anys 40) encara que algunes capitals de província tenien una metgessa, en el cas que la tinguessin.

Però amb el pas dels anys, també el nombre de metgesses augmentà, fins al punt que el 1958 només quatre províncies no disposaven d’una o més metgesses.^[5]

En aquest cas la discriminació salarial, encara que estava present en algun cas, no era tan comuna perquè com que la majoria de treballadors eren dones, i la raresa els homes, la igualat salarial era bastant comuna.

Així, doncs, podem concloure que en aquesta primera etapa, encara que era el moment de màxima repressió i duresa del règim, i encara que aquest intentava imposar que no hi hagués treball femení mitjançant les càtedres ambulants i a les escoles, la pobresa i la necessitat d’ajudar a casa feren que moltes dones es posessin a treballar, més de les que reconegué i comptabilitzà el règim.

Compañia de Luis Rueda, Còrdova 1951

Segona etapa

Aquesta segona etapa, que comença el 1957, es caracteritzà per un considerable creixement econòmic després de l’aplicació dels Plans d’Estabilització i Liberalització el 1959 per part dels tecnòcrates, en aquell moment al poder.

Aquest creixement féu que es desenvolupés sobretot la indústria, encara que també ho feren els serveis, i per tant es necessità mà d’obra barata i no qualificada: és aquí quan les dones entren realment al mercat laboral de forma “massiva” (més del que esperava el règim i en gran quantitat, però no tant com passava als països europeus desenvolupats), de tal forma que durant els anys 40 la població activa femenina era del 8,3% i als 50 i principis dels 60 passà a ser d’un 11,3%.^[6]

S’ha de tenir en compte que les dones treballaren superant el problema de la mala imatge que això suposava, i també el fet que no disposaven d’instal·lacions socials (guarderies, llars d’avis) cosa que les feia, més que tenir una nova jornada laboral, tenir-ne dues, fent la seva feina i també encarregar-se de la casa i els fills.

Cal matitsar que aquesta etapa també la podem dividir en dues parts: una primera, que durà fins al 1966, en què es notà tot el pes del canvi de la política econòmica, i el treball femení, secundat pel creixement de l’economia, creixé moltíssim. La segona part, del 1967 al 1975: l’economia s’estabilitzà, a l’igual que el treball femení, que disminuí una miqueta, sobretot quan es començaren a notar els efectes de la crisi del petroli de 1973.

Parlem abans de tot de la primera part. En plena efervescència del treball femení, es derogaren i promulgaren algunes lleis en favor del treball femení, ja que amb l’aplicació dels Plans d’Estabilització es requeria que hi hagués més llibertat en aquest treball. Les principals mesures foren:

• 1961: amb la Ley de derechos políticos sociales y de trabajo de la mujer, es deroguen les prohibicions com la de que la dona no pogués treballar de nit i es permet que accedeixi a moltes feines que abans li eren vetades. Es manté, però, el fet de que no poguessin accedir a feines que els suposarien un esforç “desmesurat”, com per exemple el de justgessa, o en general treballar a l’Administració jurídica. També es deroguen amb aquesta Llei els instruments jurídics dissuasius, com les justificacions de la discriminació salarial.

Pilar Primo de Rivera presenta a las Cortes el proyecto deLey de derechos políticos, profesionales y de trabajo de la mujer en 1961

• 1962: s’eliminen totes les restriccions a les dones casades, que passen a estar només sota l’autoritat del marit (qui decidirà si treballa o no) sense restriccions per part de l’Estat.

Però com és que es dugueren a terme unes mesures que afavorien tant la dona?

Les causes (a part de les econòmiques) podrien ser diverses, però és molt difícil saber què fou allò que féu decidir el règim a dur a terme unes mesures tan “radicals” (coneixent la seva opinió sobre el treball femení).

D’una banda, hi podria haver influit la pressió tant exterior (per part dels països europeus) com interior, iniciada per algunes organitzacions catòliques i per part de la mateixa Mercedes Formica (important falangista) demanant més drets femenins. De l’altra, tant Falange com la Sección Femenina estaven perdent influència entre la població, ja que algunes organitzacions catòliques (com Acción Catòlica entre les dones) eren cada cop més influents i és possible que, intentant recuperar la importància perduda, Falange i la Sección Femenina donessin importància als sindicats, que encara controlaven, atorgant-los drets per guanyar-se el seu favor.

Sigui com sigui, les dones envairen el mercat laboral com no ho havien fet en tot el Franquisme.

Durant la segona part, de 1967 a 1975, s’estabilitza i es redueix el grandiós creixement econòmic produït en la primera part.

El treball femení disminueix, ja que l’oferta de treball és menor, i perquè treballar ja no surt, salarialment, tan a compte com en la part anterior, per la qual cosa les dones, que solien ser mà d’obra “de reserva” (treballaven quan sortia a compte o hi havia necessitat, si no es quedaven a casa fent de mestresses), deixen de treballar en tanta quantitat com ho havien fet en la part anterior d’aquest període.

Però, es redueix aquest treball tan com diuen les fonts oficials?

Segons les dades de la Seguretat Social, un de cada cinc treballadors era dona. La realitat era diferent: sí que és veritat que el treball femení era molt inferior al masculí, però no en tan gran mesura. El fet era que moltes dones no s’inscrivien a la seguretat social, ja fos per inèrcia o per estalviar-se els problemes legals de la inscripció.

És en aquest moment que es comença a produir un canvi en la mentalitat femenina. Moltes dones segueixen justificant el fet de treballar, però moltes altres (sobretot de classe mitjana i alta) comencen a dir que treballen per entreteniment i fins i tot perquè els agrada, cosa impensable anys abans.

Així comença a canviar la situació de la dona: el creixement del treball femení fa que moltes dones comencin a tenir una certa independència econòmica que mai abans no havien tingut, independència que les començava a portar cap a una autonomia social i que desembocaria en una legislació que tindria en compte els seus drets.

Així començarien els primers canvis jurídics com:

• (1966) Llei que permetia que les dones entressin a l’Administració jurídica.

• (1970) Decret del 24 d’agost, que fa les dones legalment iguals als homes (encara que la realitat no fou ni molt menys així).

Analitzem aquest creixement de la població activa femenina sector per sector.

Agricultura

Aquest sector es caracteritzà per l’estabilitat en el creixement que tingué, el nombre de treballadores augmentà de forma constant, però sense grans pics.

Vendimiadores en 1964,Tomelloso (Ciudad Real).

Aquest creixement fou degut sobretot a la substitució masculina duta a terme per les dones. Molts homes del camp es traslladaren a la ciutat, cap a la industria, on trobaven millors sous i més possibilitats de feina. Encara que moltes dones també emigraren, les que es quedaren substituïren els homes, augmentant així el nombre de jornaleres que a més a més treballaven a casa cuidant dels fills i fent “sus labores”.

Veremadors a Monpellier (França) durant els anys 60

Treballar de jornaleres implicava eventualitat, cosa positiva per a les dones, perquè els permetia, durant cert període de l’any, aportar una ajuda al marit sense que això impliqués treballar sempre fora. També s’ha de tenir en compte que les dones cada cop treballaven més ajudant els homes de la casa al camp, i encara més quan s’estengué el cultiu de regadiu, on hi havien més feines tradicionalment femenines que no pas a secà.

Pel que fa al salari, encara que augmentà, es mantingué la discriminació sexual imperant el període anterior, discriminació difícil de detectar, ja que els salaris canviaven segons la regió i, a més, homes i dones moltes vegades feien feines diferents, però així hi tot present.

Indústria

Aquest fou el gran sector veneficiat pels Plans d’Estabilització, el que creixé més i es consolidà en aquesta etapa del règim.

La situació femenina en aquest sector segueix sent semblant a la del període anterior, simplement les dones passen a ser més quantitat, cosa que no evita la seva discriminació.

Així, segons dades de l’EPA de 1969, les dones treballen en posicions que exigeixen poca o gairebé cap qualificació, en treballs manuals, repetitius, i sense desplaçaments ni fora del taller. A més, si es creen grups de treball les dones són les que ocupen posicions subordinades, i gairebé mai no solen treballar amb màquines cares.

Pel que fa als salaris, les dones cobren menys que els homes i augmenta la diferència a mesura que augmenta la posició de treball.

Cal destacar que en les posicions inferiors (les més ocupades per les dones) les diferències salarials són més petites que en èpoques anteriors.

Saliendo del trabajo en Marconi Española en Villaverde Alto (Madrid), en 1970.

Serveis

En els casos de desenvolupament econòmic general tardà (com fou el cas d’Espanya) el sector serveis és el que es desenvolupa de forma més ràpida, a Espanya sobretot a causa de la gran inserció laboral femenina en aquest sector.

Concurso de peinados del gremio de peluqueros de Valencia en el Ateneo en 1964.

Però per què tantes dones tendeixen cap a aquest sector?

Aquesta tendència es produeix pel fet que continua la “feminització” iniciada en el període anterior, es produeix una prolongació del rol femení de dona-mare-esposa que havia imposat el règim a les dones.

Chicas costureras de la calle Divino Vallés nº 29. Madrid, 1965

A part d’aquestes feines feminitzades, les dones comencen a accedir a feines dins de la banca, el comerç o l’administració. Això fou possible perquè les treballadores havien tingut l’opció d’estudiar i aconseguir qualificacions que els permetien accedir a posicions laborals abans impensables. També hi influí el fet que aquestes feines no implicaven autoritat ni es cobraven uns sous gaire alts tenint en compte la qualificació que es demanava, fet que mantenia la “subordinació” femenina respecte de l’home.

Però cal destacar que l’accés a aquestes feines implicava un gran avenç per al reconeixement del treball femení, que deixava de ser “invisible” (treball assistencial a les terres familiars, com a dona de fer feines o treballadora industrial) ja que passava a ser visible de cara al públic.

Dins d’aquest nou grup de dones treballadores hem de parlar de les funcionàries. Anaren creixent en nombre al llarg de la part final del règim, ja que aquest tipus de professió proporcionava avantatges socials i seguretat.

Però què passava amb les professions que els anys anteriors s’havien anat feminitzant?

Parlem en primer lloc de les mestres. Seguiren sent majoria, sobretot en l’àmbit d’eduació primària, però no tant com ho havien estat en èpoques anteriors: la revalorització d’aquesta professió féu que molts homes hi tornessin, sobretot a l’educació de nivell mitjà i superior, on les dones mai tingueren tanta presència.

Pel que fa al sector sanitari, la dona seguí sent majoria entre les matrones i el seu nombre augmentà clarament en major o menor mesura en la resta de feines d’aquesta branca sanitària, tal com mostra la següent gràfica:

 

Parlem en últim lloc de les treballadores domèstiques. Seguí sent una feina totalment feminitzada, i encara que disminuiren molt en nombre, no disminuí el percentatge femení de treballadores que es dedicaven al sector.

Pel que fa als salaris, encara que la legislació vignt en aquell moment ja no justificava la discriminació, seguí existint, a l’igual que la discriminació pel que fa al lloc de treball que ocupaven.

Així doncs, al llarg del règim franquista es produí un augment progressiu del treball femení que seria impossible d’aturar, en que les dones, encara que discriminades i infravalorades, anaren accedint a moltes posicions de treball abans impensables, embaint el mercat laboral, i sent un factor importantíssim per a la millora econòmica del règim.

 

 

 

---

[1] Fuero del trabajo, 1945, extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX[2] Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX
[3] Durán, Mª Ángeles, El trabajo de la mujer en España…, pàgina 79. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX
[4] Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX
[5] Anuario Estadístico de España de 1958, Madrid, INE, 1958, pàgina 666. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX
[6] S.A: El trabajo de las mujeres a trevés de la Historia, Madrid, Centro Feminista d’Estudios y Documentación, M.C, Instituto de la Mujer, 1985, pàgina 202. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX