3.2 El franquisme

 

franco-amb-uniforme-de-fet i de las jons.jpg

Franco desfilant amb l’uniforme

de FET i de las JONS (1940).

 

El franquisme va ser el règim polític dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975, com a conseqüència de la Guerra Civil de 1936-39, i en el qual el general Francisco Franco Bahamonde tingué tot el poder. El franquisme s’imposà després d’una guerra fratricida, en la qual venceren el militars que s’havien alçat en un cop militar contra la II República, amb el suport de part de la població, l’Església i els partits de dretes (carlins, Renovación Española, grups més dretans de la CEDA, Falange Española, JONS, etc.). Així, doncs, el 1939 començà una dictadura basada en la imposició d’una ideologia oficial. Primerament es basava en el tradicionalisme catòlic i hispànic, encara que emparentat amb alguns objectius del feixisme, però més tard es definí com a nacionalcatolicisme, que englobava els pensaments anteriors i també els d’altres que havien donat suport a l’aixecament, creant una mescla contradictòria de religió i feixisme que permeté la creació d’una administració autoritària, dominada pel Caudillo (Francisco Franco).

Discurs de Franco de 1939

 

Encara que aquesta ideologia s’anà modificant al llarg dels 40 anys que durà el règim franquista, tingué unes característiques bàsiques que es poden aplicar al conjunt de la dictadura:

· Franco, com a cap suprem de l’Estat, concentra tot el poder polític en ell mateix i té un control autoritari i absolut sobre tot aspecte relatiu a l’Estat.

· Una de les bases del règim fou l’exèrcit i el poder militar, per tant no és d’estranyar que hi hagi un fort militarisme, com es veu clarament per la preponderància política (diversos militars ocuparen càrrecs polítics) i social (desfilades, uniformes, banderes etc.)

· Antiliberalisme i antiparlamentarisme, ja que el règim sempre fou contrari a totes les llibertats polítiques, les quals considerava perilloses.

· Anticomunisme, ja molt marcat durant la Guerra Civil (no només perquè anava contra els interessos de l’oligarquia espanyola, sinó també perquè el relacionaven amb la II República i perquè la URSS ajudà el bàndol republicà enviant armes durant la guerra) i que durant el període de la Guerra Freda explotà per aproximar-se als EUA.

· Nacionalcatolicisme. El règim tingué com a puntal l’Església, que no només legitimà el règim, i fou clau per la influència internacional, sinó també per la influència que tenia sobretot en la classe mitja del Nord de la Península i de Castella. També legitimà el mateix Franco, dient que era l ’escollit de Déu per salvar la pàtria contra la República. L’Església, a canvi, rebé grans privilegis, com el control gairebé total (només discutit per la Secció Femenina) de l’educació i de la “moral” del règim.

· La unitat de la Pàtria esdevingué un afer prioritari, eliminant en la seva suposada protecció, tot tipus d’identitat diferent a l’espanyola, i prohibint les llengües parlades pels seus habitants (català, basc gallec) i imposant el castellà.

· Tradicionalisme. El règim utilitzà els valors històrics manipulats (la Reconquesta, l’Imperi, la defensa del Catolicisme).

· Certes característiques feixistes seguint el model de Mussolini i Hitler (exaltació de la figura del Caudillo, legitimació de la violència, escenografia grandiloqüent, intervenció de l’Estat en tots els àmbits de la vida pública i privada, simbolisme feixista) encara que quan ambdós dictadors foren derrotats pels aliats aquests clars símbols feixistes es reduïren i dissimularen.

franco-i-els-bisbes.jpg

Franco i un bisbe fent la salutació feixista (1940)

 

Pel que fa a l’evolució del franquisme, el règim es pot dividir en tres fases diferents:

La fase totalitària (1939-1959), la fase tecnocràtica (1959-1969) i la fase de descomposició del règim (1969-1975)

Fase totalitària

Evolució política

És en aquesta etapa que es reprimí més durament, amb més morts i amb més terror. Fou el moment en què la dictadura s’imposà amb més força.

Una de les principals característiques polítiques d’aquesta etapa fou la institucionalització del règim, que es dugué a terme mitjançant l’aprovació d’un seguit de lleis considerades orgàniques i que, com a conjunt, reberen el nom de Leyes Fundamentales del Movimiento. Les principals foren:

· Ley de Responsabilidades Políticas (1939), que serviria principalment com a eina jurídica per a la repressió.

· Encara que anterior, Fuero del Trabajo (1938) on se suprimien tots aquells sindicats que no fossin l’oficial, creat el 1940 amb el nom de Central Nacional Sindicalista en el qual s’ajuntarien obrers i patrons.

· Ley de Referéndum Nacional (1945) permetia al “Jefe del Estado” (Francisco Franco) dur a terme una consulta popular per saber l’opinió del poble respecte a una llei que es volgués promulgar (quan se’n dugueren a terme, es falsejaren els resultats perquè fossin favorables al règim, a part que la gent, terroritzada, sovint votava el que creia que el règim volia que es votés).

1939.jpg
Fotografia anònima del 1939

 

Pel que fa a la política exterior, en aquesta fase del règim anà canviant, amollant-se als temps. A l’inici de la II Guerra Mundial, España es declarà no beligerant. Però, en veure que la guerra es decantava cap a les potències de l’Eix, Franco mostrà el seu suport a Mussolini i a Hitler reunint-se amb el segon, i fins i tot arribà a enviar la División Azul (divisió espanyola de voluntaris, constituïda aproximadament per 18.000 homes, el nom de la qual prové de la camisa blava que portaven els falangistes, que suposaven una quarta part del contingent) a lluitar al front oriental alemany contra la URSS.

A partir del 1942, però, la guerra començà a canviar i a decantar-se cap als aliats. És en aquest moment en què Espanya tornà a declarar-se neutral i inicià tímids contactes amb les potències aliades. També és ara que es creen dues noves institucions, irrellevants políticament, a la pràctica, però que buscaven donar una imatge de democràcia (Franco l’anomenà “democràcia orgànica”) :

· Les Corts (1942), que es reuniren per primer cop el 1943 i que eren teòricament escollides per sufragi indirecte però que, en realitat, estaven totalment falsejades. Els representants eren aquells que convenien al règim. Teòricament, es basaven en diverses “corporacions”: família, municipi i sindicat.

· Fuero de los Españoles (1945), que volia ser una declaració de drets i deures basada en les idees tradicionals i catòliques, però que realment, encara que reconeixia algun dret polític i social propi de les democràcies occidentals, en el mateix Fuero s’especificava que el règim tenia poder per suspendre aquests drets. Fou paper mullat.

Així i tot, Espanya, a la fi de la guerra, quedà aïllada, ja que era considerada per les potències guanyadores l’últim reducte del feixisme a Europa. Per tal de millorar la seva imatge, Franco dóna un seguit de passos:

· Eliminació de la salutació amb el braç enlaire.

· Ley de Sucesión (1947) declarant el règim un regne. Intenta eliminar així la imatge de dictadura personal.

· Dues noves institucions: el Consejo de Regencia i el Consejo del Reino.

Però amb l’arribada de la Guerra Freda provocada per la tensió entre els EUA i la URSS, els EUA iniciaren de nou relacions amb España, ja que la ideologia anticomunista i la posició estratègica del règim esdevenia útil als EUA. Així doncs, España accedí a la UNESCO el 1952, i el 1953 signà el Pacte de Madrid amb els EUA, segons el qual aquests podien crear bases militars al territori espanyol a canvi d’ajuda econòmica i militar al règim. Aquesta relació es feu visible amb la visita d’Eisenhower, president americà, a Franco. A més a més, signà amb el Vaticà el concordat, cosa que legitimà el règim tan políticament com religiosament, consolidant-lo i permetent que es promulgués, el 1958, la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional, on es declarava la vigència de la gran majoria de principis falangistes.

franco-i-eisenhower.jpg

Franco i Eisenhower (president EE.UU.) (1959)

 

 

Evolució econòmica

Aquest moment de la dictadura es caracteritza per l’increment de les desigualtats socials, un empobriment general de la majoria de la població, una manca d’estímul per al progrés de la producció industrial i una administració pública cada vegada més corrupta.

1951_cartilla-racionament.jpg
Cartilla de racionament del 1951. Cedida per la família.

 

Una de les causes d’aquesta situació foren les conseqüències d’una guerra cruelíssima que, a part d’unes enormes despeses d’armament (aproximadament 1.800 milions d’euros), causà estralls en els edificis públics, en les xarxes de comunicacionsi que produí un descens de la producció agrícola i industrial, a part d’una caiguda de la renda nacional i de la renda per càpita. Però la guerra no fou l’única causa d’aquesta situació de recessió econòmica. Es tardà més de quinze anys en recuperar el nivell econòmic anterior a la guerra, a causa d’un estancament i depressió econòmica que tenen com a causa principal la política autàrquica que el règim intentà dur a terme, sobretot, als anys quaranta. L’autarquia (aplicada per Mussolini i per Hitler) consisteix en un intent d’aïllar el país econòmicament fent que aquest sigui capaç de produir tot el que necessita sense tenir necessitat d’importar cap producte de l’exterior. A més a més, i sobretot el en cas d’Espanya, l’Estat intervé en la producció i distribució de béns i en la fixació de preus i de valors de canvi de la moneda, substituint els mecanismes de la política de mercat.

Aquesta política econòmica no només s’aplicà per causes ideològiques, sinó també perquè la II Guerra Mundial (fins al 1945) i l’aïllament polític d’Espanya, (fins al 1950) feren que no hi hagués alternatives. En l’aplicació d’aquesta polític es creà el 1941 l’INI (Instituto Nacional de Industria) que tenia com a objectiu aconseguir que l’Estat fabriqués aquells productes necessaris que no era capaç de produir el sector privat, però aquesta institució, mal gestionada i organitzada, no només no acomplí l’objectiu pel qual s’havia creat, sinó que a més a més esdevingué una font de dèficit públic. Aquesta política, amb el temps, es demostrà equivocada i impossible. Espanya no només no disposava de matèries primeres imprescindibles com ara el cotó per al sector tèxtil, sinó que tampoc no tenia cap font d’energia, ni petroli ni gas (només es disposava d’una petita quantitat de carbó, i de molt mala qualitat). Això portà a una situació no només econòmica, sinó també social, molt difícil. Hi havia una forta manca d’aliments, els quals, a més, es racionaren i l’Estat controlà el seu preu. A causa d’això nasqué un mercat negre anomenat “estraperlo” on es venien els pocs productes dels quals es disposaven a preus altíssims. A més a més, el règim dugué a terme una deliberada distorsió econòmica sobre Catalunya i el País Basc, obligant les dues regions de l’Estat que històricament havien estat més productives i desenvolupades, a desindustrialitzar-se perquè consideraven, tal i com digué el mateix Franco, que era necessari: “descongestionar las grandes y peligrosas concentraciones industriales de Vizcaya y Barcelona”. Així i tot, aquesta situació no perjudicà tothom: les persones que es dedicaren a l’estraperlo, el funcionariat corrupte i bastants empresaris es beneficiaren de la “tranquil·litat” social que havia imposat el cop d’estat, evitant així queixes laborals dels sindicats pels sous o les condicions laborals (això canvià als anys 50, com s’explicarà més endavant). Aquests empresaris abaixaren els sous dels treballadors, cosa que explica dos fenòmens socioeconòmics del moment: l’augment dels beneficis de les empreses, encara que havia caigut la productivitat, i la contractació de més mà d’obra per part de les empreses, ja que aquesta inversió sortia més barata que no pas comprar maquinària nova.

Vídeo amb Discurs anticapitalista típic de l’època feixista

 

Als anys 50, la situació començà a canviar. Encara que no seria fins al 1959 que s’acabaria amb l’autarquia de manera explícita, en aquest moment començaren els canvis. Primer de tot, arribaren al govern alguns ministres de l’Opus Dei (que més tard substituirien els falangistes com a ideologia més important del règim) que propiciaren els primers canvis en l’economia començant a suprimir algunes mesures intervencionistes. El canvi més important en aquest període, això sí, fou la fi de l’aïllament internacional, que suposà un gran canvi també a nivell econòmic. L’ajuda dels EUA (sobretot amb préstecs) permeté un creixement econòmic moderat, sobretot gràcies a la recuperació de les importacions i exportacions. Aquest creixement econòmic, però, fou desequilibrat i implicà un augment de la inflació que es veuria reflectit en els preus i problemes amb el pagament de les importacions que portà a l’Estat gairebé a la insolvència.

El SEAT 600
Reportatge del 1957 sobre el SEAT 600

 

Fase tecnocràtica (1959-1969)

Evolució política

Aquest període es veu marcat, sobretot, pels canvis que hi va haver al govern, ja que els ministres de l’Opus Dei, que s’anomenarien tecnòcrates, esdevingueren una majoria. Aquests tecnòcrates eren persones de formació econòmica rigorosa, que mostraren la necessitat d’implantar una economia de mercat i que feren sortir el règim dels seus problemes econòmics gràcies als Plans d’Estabilització i Liberalització del 1959. En aquest període, a part dels canvis econòmics, també hi comencen a haver alguns tímids canvis legislatius:

· Ley de Prensa (1966) propiciada pel començament del turisme a Espanya, que establia la llibertat d’expressió, encara que una llibertat amb molts controls i amb molta vigilància.

· Ley de Libertad Religiosa (1967). En aquest moment, l’Església du a terme una renovació (concili Vaticà II) cosa que farà que dos grans aliats fins al moment es vagin distanciant. Això es veu reflectit en aquesta Llei, ja que encara que l’Estat continua sent oficialment catòlic, permet manifestacions públiques i privades d’altres creences.

· Ley Orgánica del Estado (1967), que vol ser una espècie de “constitució” franquista que asseguri la continuïtat del règim un cop mort Franco i que mostra la fidelitat als principis fonamentals del Movimiento. Tres anys després, seguint aquesta Llei, el dictador declarà successor seu el príncep Joan Carles de Borbó.

També cal destacar d’aquest moment l’aparició d’un grup que més tard es convertiria en terrorista, ETA (Euskadi Ta Askatasuna), i també l’inici de queixes laborals que lentament s’anirien convertint en protestes polítiques.

Evolució econòmica

El fet econòmic més important d’aquest període són els Plans d’Estabilització i Liberalització del 1959. El seu objectiu era obrir l’economia espanyola a l’exterior per tal que pogués participar en el cicle econòmic expansiu que s’estava vivint a l’Europa Occidental. Es volia fer seguint l’exemple de l’Alemanya de la postguerra i per això calia que l’economia del país fos més oberta, amb un comerç internacional regularitzat, i que permetés les inversions de l’estranger. Es prengueren diverses mesures per aconseguir aquest objectiu (increment dels impostos, devaluació de la pesseta, congelació dels salaris dels treballadors, etc.), que permeteren sanejar l’economia i posar les bases del creixement econòmic que vindria a partir de 1961. Significà l’abandonament definitiu de la política autàrquica d’intervenció econòmica i de regulació que el règim havia seguit des de la Guerra Civil. Aquesta obertura permeté l’arribada de turistes a Espanya, cosa que no només fou bona per a l’economia, sinó que marcà un abans i un després en la mentalitat social, ja que la gent conegué una realitat totalment diferent (que li havia estat amagada pel règim) gràcies a l’arribada d’aquests turistes. Però les conseqüències no foren només positives. Encara que a partir de 1961 la situació començà a millorar, a l’ inici de l’aplicació dels Plans d’Estabilització es produí una baixada del nivell de vida del poble cosa que provocà les grans migracions cap a les ciutats des del camp (un exemple n’és l’emigració de grans grups de persones provinents del Sud d’Espanya cap al Nord) i cap a països europeus com Alemanya o Suïssa, on se’ls pagava més que a Espanya per la mateixa feina. Aquests emigrants, des del país on havien anat, enviaven remeses de diners a la família o amics que seguien a Espanya, cosa que permetia, moltes vegades, gràcies a aquestes remeses de diners, que l’Estat no s’hagués de declarar insolvent.

Fase de descomposició del règim (1969-1975)

Nomenament de Juan Carlos de Borbón com a hereu de Franco (1969)

Evolució política

A patir de 1959, la dictadura començà a descompondre’s. El signe més clar en fou l’enbelliment de Franco, cada vegada més dèbil, que cada vegada delegà més poder en l’almirall Luis Carrero Blanco, el seu home de confiança. A més a més, el distanciament amb l’Església es feu cada cop més gran i ETA i la FRAP (organitzacions terroristes contra el règim) cada vegada tenien més força. Aquesta decadència també afectà la gent de dins del règim, ja que hi havia grans tensions entre immobilistes (mantenir intacta la ideologia establerta com a oficial al 1936) i oberturistes (defensaven una democràcia limitada) que desembocaren en una paràlisi política que encara s’agreujà més quan, al 1973, ETA matà l’almirall Carrero Blanco. Des d’aquest moment, i en els últims dos anys de dictadura, el règim fou conduït per Carlos Arias Navarro qui, davant el declivi, optà per radicalitzar la repressió, executant gent innocent com Salvador Puig Antich, al 1974, i 5 militants d’ETA i la FRAP, al 1975. Aquell mateix any, el 20 de novembre, moriria Franco, finalitzaria la dictadura i començaria la transició cap a un sistema democràtic.

1968.jpg
Manifestació estudiantil, 1968

 

Evolució econòmica

Fins al 1973 continuà l’expansió iniciada el 1961 amb els Plans d’Estabilització i Liberalització, i que havien portat a un comerç intens amb l’exterior i al començament del turisme. A partir d’aquest any, però, començà una crisi econòmica que tenia causes externes (augment del preu del petroli, etc.) i que portà inflació, una caiguda de la relació d’intercanvis que provocà dèficit en la balança comercial i l’augment del dèficit pressupostari, ja que l’Estat tenia més despeses que no pas ingressos. A més, aquesta situació s’agreujà per l’enduriment de la repressió i les reivindicacions, cada vegada més multitudinàries, de sectors importants de la societat.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/memo_cat/001_70080.rm" width="352" height="288"/]“Memòria de Catalunya: Catalunya sota el franquisme”. Televisió de Catalunya, 2002.

Es pot ampliar la informació a la web: HistoriasigloXX.org. España durante el franquismo (1939-1975).

 

http://www.xtec.net/~jbuxader/historia/temes/escat/franquisme.htm

http://www.xtec.net/~jbuxader/historia/temes/escat/franquisme-cat.htm

 

 

5 thoughts on “3.2 El franquisme

  1. cialis shipped to canada

    Impotent adult men by no means had it so good. Viagra pioneered the oral treatment for Erectile Dysfunction. As well as baton, it seems, has been transferred to Cialis. Between, Levitra also created its presence felt. But Cialis will be the long term drug which has the entire world on its ft.

Leave a Reply

Your email address will not be published.