4.5.3 La sexualitat de la dona

El control, la repressió i l’opressió física i ideològica de les dones exercides per la dictadura franquista van ser ferotges i despietades. Es va intentar desproveir les dones d’autonomia en tots els aspectes de la seva vida, inclosa la sexualitat, i es va intentar convertir-les en meres reproductores de vida i de la nova moral ultraconservadora.

Com ja hem dit anteriorment, la dona va retornar a la llar i a la tradició, en el que s’ha anomenat “exili domèstic”. El món de la dona es va circumscriure a les parets de la llar, en un ambient asfixiant, repressiu i claustrofòbic, on els ideals d’emancipació femenina van desaparèixer per complet.

La dependència de la dona respecte de l’home va esdevenir completa i absoluta; dependència del pare, primer, i del marit, després. Aquesta dependència era construïda i legitimada per la (pseudo)ciència, pel discurs eclesiàstic i per la legislació franquista. La vida de la dona només s’entenia en funció de l’entrega envers els altres, de l’absoluta submissió que havia de demostrar envers l’altre sexe, que era considerat superior.

jaen44.jpg
Foto de dona, Jaén 1944

Així mateix, les opcions legítimes per a la dona eren escasses: o la religió o el matrimoni. Excepte aquelles dones que decidien atorgar la seva vida al culte religiós, se suposava que la resta somiaven a sotmetre’s a un home durant tota la vida. Quedar-se soltera era més aviat un càstig que estigmatitzava les dones de per vida. Per a designar a aquestes dones solteres s’utilitzava el terme ofensiu de “solterona”. És per això que la feminitat anava necessàriament lligada al rebuig de la solteria. Malgrat això, com que durant la Guerra Civil van morir molts homes, el nombre de dones solteres va augmentar considerablement ja que no hi havia homes per a totes. No obstant això, aquelles noies que havien perdut el promès a la guerra, tot i que no fos encara el seu marit legalment, eren considerades vídues i no patien cap mena de rebuig social.

L’Estat franquista va buscar el suport del corrent més radical de l’Església catòlica per tal de dominar la societat espanyola, i especialment la dona, per mitjà de la religió i el terror. La noció de “pecat” es va fer més extensa, i se li va afegir en molts casos el caràcter de delicte. Així, per exemple, l’adulteri i els aparellaments clandestins no només eren pecat, sinó que també eren un delicte; també tenim el clar exemple de la homosexualitat, la qual va ser perseguida feroçment.

El control de l’ensenyament va ser el millor premi que Franco va donar a l’Església a canvi del seu suport en la lluita contra la República. La influència d’aquesta va ser determinant en quant a la prohibició de la coeducació, a l’establiment d’una educació especial per a les dones (que les apartava de la formació intel·lectual i les relegava a les tasques domèstiques) i a la negació de qualsevol tipus d’informació o d’educació sexuals.

Així, doncs, es va dissenyar un prototip de dona, un model exposat des de l’escola, des de la mateixa Església i des dels mitjans de comunicació:

“La mujer debía ir convenientemente vestida, es decir, con mangas largas o al codo, sin escotes, con faldas holgadas que no señalaran los detalles del cuerpo ni acapararan atenciones indebidas. La ropa no podía ser corta y mucho menos transparentarse. Las mujeres jóvenes no debían salir solas ni tampoco acompañadas de hombres que no fueran de la familia.”1

 

Va ser molt important la repressió exercida sobre els cossos femenins, que va dedicar una especial atenció a la persecució dels avortaments o a la prohibició dels mètodes anticonceptius. A més a més, l’adulteri era considerat un delicte, segons el que establia el Codi Penal de 1889. Aquest Codi Penal castigava durament la dona que cometés adulteri mentre que, pel que feia als homes la llei era molt menys estricta i punyent, ja que només es considerava delicte en el cas que tingués una amant estable i que provoqués un escàndol públic.

També, a l’article 416 del mateix Codi Penal s’establia el d’arrest major o multa per a tothom que indiqués, vengués, anunciés, subministrés o divulgués qualsevol mitjà o procediment capaç de facilitar l’avortament o d’evitar la procreació. Malgrat això, en el cas de l’avortament, es preveia la reducció de la condemna si s’al·legava la deshonra que suposava per a la família una mare soltera.

Així mateix, tot i que l’Església va canviar una mica al llarg dels anys que va perdurar el règim, forçada a adaptar-se als nous temps que arribaven a l’Espanya de l’última etapa del franquisme, la situació va mantenir-se igual respecte a temes fonamentals relacionats amb la dona: la igualtat, el divorci, la píndola, etc.

El primer anticonceptiu hormonal oral que va estar disponible a Espanya a partir de l’any 1964 s’anomenava “Anovial 21”; com es pot suposar, en el seu prospecte no s’hi mencionava en cap moment la contracepció. El seu ús es va anar estenent lentament entre el col·lectiu femení i va causar un canvi substancial, un pas important, en l’alliberació de la dona, ja que separava la relació sexual del concepte de simple procreació. A partir de llavors, es van anar introduint diversos tipus d’anticonceptius, que anaren prenent importància a poc a poc.

Malgrat això, malgrat aquest petit canvi en els costums, lalegislació no va canviar. La píndola anticonceptiva va restar il·legalitzada fins l’any 1978, després de la mort de Franco.

NODO sobre Dalí i la moda de bany femenina

En aquest context de misèria i repressió es va produir un augment significatiu de la prostitució, tolerada fins al 1956, fenomen que es va convertir en una vàlvula d’escapament d’una societat moralment i sexualment oprimida, sotmesa als preceptes de l’Església. Seguint la característica de la doble moral franquista, la prostitució es va dividir en “legal” i “clandestina”. Hi havia més de 1100 prostíbuls censats a Espanya durant els anys 40 coneguts com a “cases de tolerància”, els quals pagaven impostos i eren inspeccionats regularment. Així, doncs, el règim va posar en marxa institucions de control de la prostitució i de reclusió de les prostitutes com, per exemple, les Prisiones Especiales para Mujeres Caídas o el Patronato de Protección a la Mujer.

barcelona59.jpg
Barcelona, 1959

A més a més, el règim demanava a la població civil que denunciés a la policia qualsevol expressió de pornografia, exhibicionisme o nudisme i promiscuïtat, ja que era una vulneració de la moralitat catòlica i una mostra “d’exotisme antiespanyol”.

En l’àmbit sexual, es va reprimir qualsevol indici de llibertat relacionat amb el cos de la dona, eliminant el divorci i mantenint una política pronatalista que, encara que va acabar fracassant, va ser el pilar bàsic del discurs dirigit envers la dona.

Aquesta va rebre una educació basada en els principis de submissió a l’home, en la virginitat com a únic valor específicament femení, en la decència i la honradesa, en el matrimoni i la procreació com a objectes indispensables de la seva existència, etc.

Així, doncs, podem afirmar que parlar de sexe, sobretot de sexualitat femenina, era inconcebible. Un dels elements essencials del tradicionalisme espanyol era que la sexualitat era un tema tabú. L’Església també va jugar un paper molt important en aquest camp, ja que va imposar les seves elaborades ètiques socials i sexuals al règim, el qual no tenia una ideologia clarament definida i pròpia al respecte.

La moralitat nacionalcatolicista imposada per l’Església tenia una obsessió: la sexualitat. D’entre totes les immoralitats, les considerades més greus eren aquelles vinculades a l’erotisme i l’amor sexual, ja que es creia que eren uns vicis absolutament pecaminosos.

Així, doncs, com que era necessària la procreació de l’espècie, s’admetia el sexe com a mitjà de reproducció dins del matrimoni catòlic i indissoluble. Aquest matrimoni era, per tant, segons la doctrina catòlica més pura, un inevitable “estat imperfecte”.

Els requisits indispensables i única dels sexe eren: la penetració, l’efusió de l’esperma i la retenció d’aquest per part de la dona.

Tot allò que no correspongués al sexe procreador dins del matrimoni era considerat llibertinatge, pecat i concupiscència, i havia de ser eradicat.

Així mateix, si la sexualitat en general era un tema tabú i mal vist, la sexualitat femenina, aquella que implicava un plaer sexual per a la dona, era un pecat venial , és a dir, de fàcil remissió:

“La esposa decente, la verdaderamente honesta, debía reprimir toda excitación y todo sentimiento de placer cuando el marido la poseía, casi siempre a oscuras y muchas veces con el camisón puesto, alguno de los cuales incorporaban una especie de ventanilla abatible a la altura del pubis para facilitar la penetración sin necesidad de desnudarse”.2

És per això que podem afirmar que l’amor va ser perseguit durant la dictadura franquista, ja que en ell el règim sempre hi va reconèixer un insuportable i invencible vestigi de llibertat. En l’atmosfera de la postguerra, plena de patiment, sacrifici i austeritat, els plaers, la bellesa i, amb ells, l’amor, van passar a ser considerats immorals i indecents.

Si alguna cosa va caracteritzar la dictadura franquista va ser el silenci de la població civil; un silenci imposat que ho comprenia tot, també la sexualitat.

Així doncs, tanta repressió sexual va desencadenar una estimulació artificial, una exageració del desig carnal, sobretot en els homes, els quals van viure el sexe d’una manera ruda i obsessiva. Les dones, per la seva banda, tendien a la idealització del tracte amorós, en una barreja de romanticisme i espiritualitat. Es va crear una obsessió artificial, molt diferent per part dels nois i de les noies, sobre la trobada amb l’altre sexe, la qual provocava una espècie de desacord eròtic en el si de la parella, ja que ambdós membres cercaven coses diferents.

piroposevilla59.jpg
El piropo, Sevilla 1959

Amb tots aquests plantejaments, doncs, no és gens d’estranyar que la simple convivència entre homes i dones a la feina fos descrita com a font de problemes i riscos.

Fins i tot la masturbació masculina (la femenina no era ni imaginable) també va ser considerada demoníaca encara que, a la pràctica, va ser suficientment tolerada. Era un mal menor, igual que la prostitució, ja que ambdues estaven dirigides al benefici i al benestar masculins. No obstant això, moralistes, confessors i científics asseguraven que la masturbació causava debilitat, desnutrició, anèmia, suor, dolors, etc.

revista60s.jpg
Lot de revistes pornogràfiques dels anys 60 Circulaven de manera clandestina

Tot això s’acompanyava d’una protecció obsessiva de la virginitat de les dones, la qual es presentava com un “apetitós objectiu” de la concupiscència masculina, blanc dels desitjos deshonestos. Aquesta virginitat era considerada com una bellesa moral insuperable, digna de ser oferta en sacrifici a una divinitat:

“El himen representa para la mujer un triunfo sobre la tentación, y un orgullo para el hombre poseedor”.3

Per concloure, doncs, cal dir que la fèrria moral del règim, mantinguda a través de la censura i la repressió en allò referent al sexe, va destrossar la idea de l’amor i la sexualitat. Les pràctiques sexuals tenien sentit només quant a la funció reproductiva segons el model de família catòlica al qual s’havia d’aspirar, quedant associat, per a la dona, el gaudi sexual amb la noció de pecat.

Salou64
Un dia de playa en Salou con 17 años, en 1964

Paral·lelament, el pes moral va fer que s’anés consolidant un discurs de culpabilitat permanent, molt vinculat a la doctrina catòlica, discurs amb el qual la dona es va veure condemnada a viure. Aquesta culpabilitat es va anar establint en les relacions socials fins al punt que, sorprenentment, la seva presència perdura encara en els nostres temps.

NODO sobre Sitges i les noies banyistes

——————————————————————————–

1- Encarna Nicolás Marín, La libertad encadenada. España en la dictadura franquista 1939-1975; extret de Mujer y dictadura franquista, de Manuel Ortiz Heras.

2- Torres, 2002: 116; extret de Mujer y dictadura franquista, de Manuel Ortiz Heras.

3- Dr. Box, Higiene sexual expuesta a los adultos ilustrados, del 1948; a Otero, 2001: 151; extret de Mujer y dictadura franquista, de Manuel Ortiz Heras.

17 thoughts on “4.5.3 La sexualitat de la dona

  1. Teresa Planas

    M’ha agradat molt el treball. En la sexualitat femenina he retratat molt bé la situació que van viure milions de dones. Resultat: la repressió va provocar molts problemes psicològics i han causat molt de dolor

  2. Manel Pou

    Hola! Vaig a 3r d’ESO i el nostre crèdit de síntesi tracta de la dona en la nostra societat. Tots els profes hens an dit que miresim el vostre treball per guiar-nos perquè ´s molt bó.

  3. Csucker Team Mdd 2008

    Bones 😀 estem mirant el vostre treball! Està molt bé molt currat… WEno molta sort a la vida =P

  4. maristoña

    Buenoo, dais un poco de pena no con esta mierda de blog, ojala os murais todas las mujeres de mierda, anda y q os jodan q tendrias q estar fregando con la lengua! bASTANTE Q OS DEJAMOS VIVIR ENCIMA SOYS FEMENISTAS, QUE PENA
    !!
    que os jodan

  5. antonio

    menys mal q va morir franco q era un malparit com el hitler y com tots els dictadors del mon arriba el PSOE

  6. ANOnimo

    maristoña,antes de insultar a las mujeres, haztelo mirar, porque maristoña es un nombre femenino, así que creo que tienes un gran problema. También quiero aclararte que si no fuera por las mujeres, tu no estarias aqui, ya que los hombres por si solos no sirven para NADA.

    Un cordial saludo, y esperamos que cuando te pase algo caigas en manos de una mujer.

  7. Nuria

    Hola! M’ha semblat molt interessant el vostre treball, està molt ben explicat. M’he assabentat de coses que no sabia que ho fessin, la veritat m’han sorprés… que radicals eren! Doncs, res més a afegir-vos. Adeu i gràcies!

  8. maria

    Hola estic buscan temes per fer el meu treball de recerca.
    El vostre tema es molt interessant i m’agradat molt, ja que reflecteix la visió en la societat d’aquells temps.

  9. Anònima

    Quina llàstima que en una pàgina web amb un treball extraordinari, sorprenent, molt ben treballat i amb una informació molt difícil de trobar que està a l’abast de tothom, hi hagi una sèrie de microbis que es dediquen a criticar a les dones, alhegant el masclisme més insuportable.

    El fet que les dones defensem els nostres drets en igualtat s’anomena feminisme. El feminisme no és un antònim de masclisme, encara que a la societat d’avui en dia s’ha gravat aquesta definició.

    Dubto que llegeixin aquest post, perquè amb prou feines tornaran a entrar en una pàgina on s’hi exposa la contrarietat dels seus ideals, però simplement volia indicar que les dones som necessàries, i que moltes de nosaltres han donat a la ciència alguns coneixements molt importants (Marie Curie, per exemple). Però sempre ha estat una conducta reprimida, ja que els homes han imposat el seu domini envers la dona, una ideologia gens madura i exposant el temor a ser superats pel “sexe dèbil” en tots els sentits.

    Crec que s’haurien de suprimir els comentaris que òbviament no fan referència al tema d’aquesta pàgina, sobretot els que són irrespectuosos.

Leave a Reply

Your email address will not be published.