Video sobre La proclamación de la II República Española

La Segona República Espanyola és aquell període de temps comprès entre els anys 1931 i 1936 durant el qual la monarquia espanyola va haver d’exiliar-se a causa de l’extensió de l’ideologia republicana, que fins aleshores havia tingut poca importància, i la seva ascensió al poder. Va significar la primera modernització del país, tot intentant la igualtat teòrica legal entre homes i dones i la millora dels grups socials menys afavorits, com és el cas de les classes treballadores. Va finalitzar en acabar la Guerra Civil, l’any 1939, tot i que durant el període bèl·lic ja havia perdut algunes de les seves característiques, funcions i poders.

Després de la dimissió del dictador Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, el rei Alfons XIII va encarregar la formació d’un nou govern al general Dámaso Berenguer. Però el desprestigi i desorganització dels partits monàrquics i fins i tot de la mateixa monarquia van fer impossible l’establiment d’un règim constitucional com l’anterior al de la dictadura. A més a més, les forces antidinàstiques van signar el pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930), el qual significava una unió entre els partits republicans d’arreu de l’Estat, alguns polítics monàrquics convertits a la causa republicana (Alcalá Zamora i Miguel Maura) i alguns personatges importants (Indalecio Prieto i Ortega y Gasset), que s’hi uniren a títol personal.

Així doncs, a partir d’aquest pacte es va acordar la supressió de la monarquia, la proclamació de la República i la creació d’un govern provisional, el qual hauria d’aprovar una constitució i també un estatut per a Catalunya.El 14 de febrer de 1931, el general Dámaso Berenguer va dimitir i va ser substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar, que va convocar unes eleccions municipals per al 12 d’abril següent. Els partits signants del Pacte de Sant Sebastià van presentar aquestes eleccions com un referèndum sobre la monarquia. Malgrat que al medi rural hi van guanyar les candidatures monàrquiques, a les ciutats els resultats foren clarament favorables al republicanisme. El 14 d’abril de 1931, l’exmonàrquic i catòlic Niceto Alcalá Zamora va formar el govern provisional, constituït per republicans de dreta, esquerra, socialistes i nacionalistes, el qual va ser rebut amb grans aclamacions populars i sense cap tipus de reacció violenta. Aquest fet va fer palès l’aïllament i el poc suport al rei, que es va exiliar aquell mateix dia.

Aquest govern provisional va convocar eleccions legislatives per al 28 de juny de 1931, les més transparents celebrades fins aleshores, que van donar la victòria a les forces de centre i d’esquerra; la dreta, en canvi, va resultar minoritària. Les Corts sorgides d’aquestes eleccions van redactar una nova constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, que definia Espanya com una república democràtica de treballadors de tota classe i reflectia els valors laics i d’esquerra de la majoria: sobirania popular, una sola cambra, aconfessionalitat de l’Estat, llibertat de cultes, drets i llibertats individuals etc. També acceptava el sufragi universal masculí i femení (per primer cop en la història d’Espanya) i igualava els deures i obligacions en homes i dones. Aquests fets, sumats a l’anticlericalisme, van fer que els sectors més conservadors s’oposessin totalment a la nova constitució.

Proclamació de la República catalana per Francesc Macià

Pel que fa a l’evolució de la República, es poden distingir tres grans etapes: el Bienni Reformador (1931-33), el Bienni Conservador (1933-36) i el període del Front Popular (febrer-juliol de 1936).

El Bienni Reformador

La II República Espanyola va ser rebuda amb gran entusiasme per part de la majoria de la població, ja que la monarquia es considerava un obstacle per al progrés del país.El govern d’aquest període era de centreesquerra i estava presidit per Manuel Azaña i per Alcalá Zamora, a partir del desembre de 1931.

La situació de la dona a la II República

Vídeo:La situación de la mujer en la II República española

El Govern provisional, presidit per Alcalá Zamora, va posar-se a començar a actuar en diversos fronts per tal d’acabar amb alguns dels principals problemes de l’època: la reforma agrària, la reforma militar, la reforma educativa, les relacions entre l’Església i l’Estat, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, principalment.

a) La reforma agrària

Aquesta reforma pretenia acabar amb el règim latifundista de propietat de la terra, el manteniment de les antigues tècniques de cultiu i l’absència de regadiu a gran part de les terres. El Govern va decretar la jornada laboral de vuit hores i l’obligació de donar prioritat als jornalers d’un municipi per treballar a les finques del seu terme. Així doncs, es van expropiar algunes terres no cultivades dels grans latifundistes i van ser repartides entre els jornalers. Amb aquesta finalitat es va crear l’Institut de la Reforma Agrària i, per gestionar tots aquests canvis, diversos comitès provisionals. Aquesta mesura va tenir una forta oposició per part dels grans propietaris de terres (sobretot de l’alta noblesa, els anomenats “grandes de España”), que van veure com algunes els eren expropiades, a vegades sense cap tipus de compensació econòmica, i també va provocar la decepció d’alguns camperols, que no van veure acomplertes les seves expectatives.

b) La reforma militar

Aquesta reforma pretenia millorar l’eficàcia de l’exèrcit espanyol i assegurar-ne la fidelitat. Així doncs, es va oferir una jubilació amb el sou íntegre a generals, caps i oficials, per la qual cosa s’aconseguí reduir l’excessiu nombre de comandaments i divisions. També, Manuel Azaña, ministre de la Guerra, va clausurar l’Acadèmia Militar de Saragossa i va crear la Guàrdia d’Assalt, cos de policia armada moderna i de fidelitat republicana. La mesura no va tenir l’èxit esperat.

Vídeo: Los sucesos de Casas Viejas (11 gener 1933)

c) La reforma educativa

Per fer front a les altíssimes taxes d’analfabetisme de la població, el Govern va promoure una educació primària obligatòria i laica, totalment desvinculada de les influències de l’Església. Es va decretar la creació de 6750 escoles i de 7000 places noves de mestres els sous dels quals van augmentar força. També es va promoure la creació d’una xarxa de biblioteques i cinemes per tal de fer arribar la cultura a tota la població. Malgrat això, no totes les mesures van poder ser realitzades a causa de la manca de capital i també per l’oposició de les classes privilegiades i l’Església.

d) Les relacions entre l’Església i l’Estat

Com que l’Església tenia molt poder, no només religiós sinó també social i econòmic, l’Estat va dur a terme diferents mesures com, per exemple, desvincular l’ensenyament de la religió, legalitzar el divorci, regularitzar els matrimonis i els enterraments civils, dissoldre la Companyia de Jesús (jesuïtes), etc. A més a més, una sèrie d’esdeveniments van complicar les relacions entre l’executiu i l’Església. Primerament, el cardenal Segura va publicar una pastoral que ofenia els republicans, per la qual cosa se’n va demanar la destitució. També, i de caire més greu, alguns grups de persones incontrolades van cremar diferents convents de Madrid, l’11 de maig de 1931, com a resposta a una provocació feta per un grup de joves del Círculo Monárquico. Es van produir fets similars en altres indrets, en gran part per la manca d’intervenció de les forces d’ordre públic.

e) L’Estatut d’Autonomia de Catalunya

Després de la negativa del Govern central de crear un Estat federal del qual formaria part la República Catalana, Catalunya va aconseguir que es redactés un estatut d’autonomia propi. Aquest va ser anomenat Estatut de Núria (ja que s’havia redactat en aquest indret) i va ser aprovat massivament pel poble català en un referèndum celebrat l’agost de 1931. L’Estatut va ser aprovat per les Corts de Madrid el 9 de setembre de 1932, després d’un llarguíssim procés de debats, crítiques i modificacions. Tot i que el text definitiu de l’Estatut va quedar força retallat respecte de l’original, Catalunya va mantenir certes competències, sobretot legislatives, i va obtenir el reconeixement del seu òrgan d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, presidida per Francesc Macià i, després, per Lluís Companys.

El Bienni Conservador

Com a conseqüència de les desavinences polítiques entre els diferents partits en relació amb els fets de Casas Viejas i de la mala relació existent entre el president de la República, Alcalá Zamora, i Manuel Azaña, el govern d’aquest últim va caure el setembre de 1933. Llavors, es van dissoldre les Corts i es van convocar unes eleccions per al 19 de novembre de 1933, les quals van ser favorables a les candidatures de dreta i de centre. Aquestes eleccions van ser les primeres en què la dona va poder votar.

Així doncs, Alcalá Zamora va encarregar la formació d’un nou govern al líder del Partit Republicà Radical, Alejandro Lerroux, el qual va comptar, en un primer moment, amb el suport de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

Aquest Govern va dur a terme una política “de rectificació” i va modificar les mesures preses en el bienni anterior. Es van paralitzar la reforma agrària i la laboral, es van amnistiar alguns rebels (com el general Sanjurjo, que havia intentat un cop militar l’any 1932), que van ser alliberats, i es va paralitzar el procés autonòmic a Galícia i al País Basc. A Catalunya, en canvi, la Generalitat ve exercir una política d’esquerres i va aprovar algunes reformes que van afectar tots els àmbits de la societat (matèria econòmica, agrícola, social, sanitària, cultural, etc.) i que van incidir especialment en la legislació favorable a la millora de la condició de la dona.

Així, doncs, la dona va experimentar grans avenços quant a la seva consideració i als seus drets, de la qual cosa en són clars exponents l’aprovació de la recent llei de divorci, que les feia una mica menys dependents del marit, el fet de poder anar a avortar en clíniques estrangeres, el fet de l’extensió dels estudis entre el sector femení, etc. Amb tot això, la situació de la dona es va anar equiparant a poc a poc amb la situació legal i social de l’home, cosa que es va perdre totalment durant el franquisme.

Com que el Govern era força conservador, l’entesa entre els radicals i la CEDA va ser molt difícil, per la qual cosa alguns socialistes, treballadors i pagesos es van radicalitzar. Amb el pas del temps, els dos partits es van anar separant més, ja que la CEDA cada cop era més extremista. Però el cop definitiu a aquest bienni, a més del desprestigi que ja arrossegava per la seva semblança amb una tirania, va ser la corrupció que va afectar els alts càrrecs governamentals, l’anomenat “escàndol de l’estraperlo”. Aquesta situació va donar lloc a unes noves eleccions, el febrer de 1936, que van derivar en el govern del Front Popular.

També cal fer esment d’alguns esdeveniments importants produïts en aquest període:

a) Els Fets d’Octubre de 1934

Pocs mesos després del triomf de la dreta, el líder de la CEDA, José María Gil-Robles, va exigir la presència d’alguns membres del seu partit al Govern, ja que fins aleshores no n’hi havia hagut. Gil-Robles ho va aconseguir el 4 d’octubre de 1934, amb l’entrada de tres ministres de la CEDA al Govern de Lerroux. Aquest fet va ser el detonant teòric de l’esclat d’una revolta armada i d’una vaga general, el 5 d’octubre, liderades totes dues per Francisco Largo Caballero, ja que els partits d’esquerra identificaven la CEDA amb el feixisme i temien la restricció de les llibertats aconseguides durant el bienni anterior (com havia succeït a l’Alemanya nazi). Aquesta insurrecció només va triomfar durant dues setmanes a Astúries, on va ser durament reprimida per l’exèrcit d’Àfrica, comandat pel general Francisco Franco. Així doncs, la revolta va fracassar i els principals líders obrers i socialistes van ser detinguts o es van haver d’exiliar.

La revolució de Asturias

b) El Sis d’Octubre a Catalunya

A Catalunya, en un moment de gran tensió social al camp i a la indústria, estretament relacionada amb la vaga general del 5 d’octubre, el segon president de la Generalitat, Lluís Companys, va fer un discurs independentista de manera unilateral el dia 6 d’octubre de 1934. En ell es proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La proclama era una conseqüència del malestar provocat pel Govern Central, per haver anul·lat una llei promoguda pel Parlament català, el qual va ser acusat d’incompetent en relació a la legislació en matèria social. A més a més, cal afegir-hi l’entrada dels membres de la CEDA al Govern i la vaga general del 5 d’octubre, que també van ser elements claus en la reacció del president Companys.

Finalment, arran del poc suport popular i sindical, Companys i el seu Govern es van rendir a les forces de l’exèrcit.

A partir de llavors, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser suspès, els representants del Govern de la Generalitat van ser empresonats i condemnats a presó, el dret a la vaga va restar molt limitat i reprimit i la llibertat de premsa es va prohibir.

El Govern del Front Popular. Els últims mesos de la República

Després de la profunda crisi de l’octubre de 1934 i de la duríssima repressió de l’intent de revolució que l’havia originada, les actuacions del Govern durant el 1935 van ser molt impopulars i van ocasionar algunes mostres de descontentament per part del poble: la llei agrària, el bloqueig a les Corts de l’Estatut d’Autonomia basc, els nomenaments de càrrecs militars ocupats per personatges poc partidaris de la República (com ara el general Franco), una forta repressió, la restricció de moltes llibertats, etc.

Arran de l’escàndol de corrupció de l’estraperlo en què estaven involucrats alts càrrecs polítics, el Govern de Lerroux va haver de dimitir al setembre de 1935. Va ser succeït per diversos governs breus, ja que no hi havia consens entre les forces parlamentàries. Així doncs, Manuel Azaña va dissoldre les Corts i va convocar unes eleccions generals per al 16 de febrer de 1936, les quals van donar la victòria al Front Popular (a Catalunya anomenat “Front d’Esquerres”), que era una coalició dels partits d’esquerres i que aplegava republicans, socialistes, comunistes, etc. Per fer front a aquesta coalició, la dreta va formar el Bloc Nacional, constituït per la CEDA, monàrquics i tradicionalistes (o carlins).

El nou govern, presidit per Manuel Azaña, va restaurar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va reelegir president de la Generalitat Lluís Companys, va decretar l’amnistia i va continuar amb les reformes fetes durant el primer bienni de la República com, per exemple, la reforma agrària.

Els sectors més extremistes de la dreta (sobretot els falangistes) van dur a terme actes violents i assassinats que van causar una forta tensió política. A més a més, a principis del mes de març de 1936, les forces polítiques més conservadores i alguns sectors de l’exèrcit van començar a preparar una aixecament militar contra la II República, que s’havia de dur a terme el juliol del mateix any. El cop d’estat obeïa a motius tan profunds com la resistència als canvis reformistes, el rebuig a la descentralització autonòmica i la por a la revolució proposada pels sindicats i partits d’esquerra. Aquesta conspiració militar, dirigida pel general Mola, va cristal·litzar en el cop militar del 17 i 18 de juliol de 1936, que no va tenir èxit a tot Espanya, per la qual cosa es va iniciar la Guerra Civil Espanyola, que explicarem tot seguit.

Un bon resum de la II República: Historiasiglo20.org

També trobareu bons resums a: Temes d’història contemporània

La Guerra Civil Espanyola, anomenada respectivament “Alçament Nacional“ i “Rebel·lió Feixista“ pels dos bàndols bel·ligerants, va ser una contesa que tingué lloc a Espanya entre el juliol de 1936 i l’abril de 1939 i que va significar la desfeta total de la República i la instauració d’un règim polític dictatorial i totalitari dirigit pel general Franciso Franco Bahamonde. Tot i que va comprendre un període de temps força curt, es considera l’esdeveniment que més ha marcat la història d’Espanya al segle XX.

Va ser una guerra a mort, molt crua i violenta, tant per part del sector militar com del civil, i ha marcat la memòria col·lectiva d’Espanya durant molt anys.

Milicianas

En general, se sol dividir en tres fases, que explicarem tot seguit: la insurrecció, la seva resposta i els primers mesos de la guerra (juliol-desembre de 1936), de la batalla de Jarama a la batalla de l’Ebre (gener de 1937-novembre de 1938) i des de l’ocupació de Catalunya fins a la rendició republicana final (desembre de 1938-abril de 1939).

A més a més, cal fer esment d’alguns dels antecedents de la guerra com, per exemple:

 

• El progressiu deteriorament de l’ordre públic durant la primavera de l’any 1936, davant el qual el govern republicà no va saber actuar amb prou fermesa i que va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideològica del país.
• El Govern del Front Popular (ja explicat anteriorment), que va dur a terme actuacions molt impopulars i que, juntament amb la forta repressió de la Revolució d’Octubre, va ocasionar mostres de descontentament del poble.
• Les morts de José del Castillo, tinent de la Guàrdia d’Assalt, assassinat el 12 de juliol de 1936 per falangistes, i de José Calvo Sotelo, líder de l’oposició conservadora, assassinat el 13 de juliol de 1936 per membres de la Guàrdia d’Assalt com a represàlia per l’assassinat del seu company.
• La radicalització social i política dels dos bàndols, que es constatava amb un augment de les activitats violentes de la Falange Española i de la JONS i amb l’extremisme d’alguns sectors del PSOE i de la CNT.

• La revolta militar nacionalista, curosament planificada pel general Emilio Mola, que estava estretament relacionada amb una trama civil d’importants terratinents i financers que van donar suport als colpistes.

Les fases de la Guerra

a) La insurrecció militar, la seva resposta i els primers mesos de la Guerra.

La Guerra va començar el 17 de juliol de 1936, quan l’exèrcit d’Àfrica es rebel·là contra el Govern republicà. Poc després, Franco va volar de les Canàries al Marroc i es posà al capdavant de l’exèrcit colpista. Diversos cossos de l’exèrcit d’Àfrica es van desplaçar cap a la Península i van començar a ocupar territoris. Així, la major part dels generals fidels a la República i que es negaren a col·laborar amb els rebels foren afusellats, la qual cosa posà de manifest la tendència violenta i repressiva dels colpistes.

El 18 de juliol, es va alçar a Sevilla el general Queipo de Llano i, durant aquella mateixa nit, el general Mola i altres caps militars van declarar l’estat de guerra a la resta d’Espanya. La insurrecció, però, no va triomfar arreu i el 20 de juliol el país va quedar dividit en dues zones: la del bàndol rebel o nacional, que comprenia sobretot l’Espanya rural i conservadora, i que va rebre ajuda del feixismes italià i alemany; i la del bàndol republicà, que abarcava la resta del país, que va conservar les ciutats més importants i les zones més industrials i que va rebre ajuda de la Unió Soviètica, del moviment internacional Comunista i de les Brigades Internacionals. Així, doncs, a tota l’Espanya republicana es crearen nombrosos comitès locals i provincials que anaren assumint les funcions administratives, institucionals i socials bàsiques mentre el Govern central, la Generalitat i els ajuntaments continuaven representant la legalitat formal, però sense un poder ni una capacitat d’actuació reals. Durant aquests tres dies clau, el Govern va tenir tres presidents: Santiago Casares Quiroga, el dia 18; Diego Martínez Barrios, el dia 19, i José Giral, el dia 20. A més a més, va sorgir un poder popular, espontani i poc unificat ni coherent que, en forma dels comitès locals i provincials, va cometre molts abusos de poder i nombrosos assassinats. També, a la zona insurrecta, els generals rebels van anar substituint de forma extremadament violenta els representants o simpatitzants de l’autoritat republicana, que eren assassinats o afusellats sense cap mirament.

Així doncs, la resposta a la insurrecció militar va deixar Espanya dividida en dues zones d’idearis clarament diferenciats i enfrontats, que va causar una gran violència i la forçosa divisió de la població civil en dos bàndols.

En general, la iniciativa militar sempre va ser presa per les tropes insurrectes, l’objectiu principal de les quals era Madrid. Tant el general Mola com el general Franco hi van enviar columnes i s’hi van dirigir tot ocupant territoris, de camí, però la forta resistència de la capital els va aturar momentàniament. Malgrat això, el Govern republicà es va traslladar a València per raons de seguretat. Posteriorment, les tropes rebels van ocupar gran part del País Basc i de Galícia. Mentre, les milícies catalanes, febles, desorganitzades i poc preparades, ocupaven algunes poblacions al front d’Aragó però fracassaven en l’intent de “reconquesta” de les illes de Mallorca i Eivissa (agost- setembre de 1936), que estaven en poder dels militars revoltats.

b) De la batalla de Jarama a la batalla de l’Ebre

Durant aquesta segona etapa, les tropes insurrectes van intentar de nou la conquesta de Madrid entre el gener i el febrer de 1937 mitjançant maniobres d’encerclament, però van fracassar una altra vegada. Llavors, el general Franco va decidir ocupar Màlaga i d’altres ciutats andaluses, que van caure ràpidament. Però la liquidació del front del nord va ser més dificultosa a causa de la forta resistència obrera i popular.

El gener de 1938, les tropes republicanes van aconseguir ocupar Terol però, després d’una batalla sagnant, les tropes franquistes la van recuperar aquell mateix febrer.

Per aquell temps, el Govern de la República s’havia traslladat novament, aquest cop des de València a Barcelona.

Pel març, Franco va iniciar una ofensiva contra el front d’Aragó i a principis d’abril va conquerir les primeres terres catalanes i va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

A causa de l’arribada de les tropes franquistes al nord del País Valencià, la zona republicana va quedar perillosament dividida. Així, doncs, sota el comandament de Vicente Rojo, Juan Modesto, Enrique Líster i d’altres, el reorganitzat exèrcit republicà va preparar una ofensiva a la zona de l’Ebre per tal de reunificar els territoris republicans. Aquesta ofensiva va començar la nit del 24 al 25 de juliol de1938 i, malgrat les inicials victòries republicanes, es va acabar el 15 de novembre d’aquell mateix any amb la victòria franquista. Va ser una batalla molt violenta, que va causar un elevadíssim nombre de baixes en ambdós bàndols (uns 5000 morts per cada bàndol) i que va deixar Catalunya pràcticament indefensa davant les tropes nacionalistes.

c) De l’ocupació de Catalunya a la rendició republicana final

El 23 de desembre de 1938, les tropes franquistes van iniciar l’ofensiva final contra Catalunya per Tremp i per Seròs. Mentre que a la primera població hi va haver una mica de resistència, a Seròs les tropes republicanes es van ensorrar molt ràpidament.

A partir d’aquest moment l’exèrcit de Franco va anar ocupant tot Catalunya: el 15 de gener de 1939 va entrar a Tarragona; el 26, a Barcelona; el 4 de febrer, a Girona; etc. I el 9 de febrer arribava a la frontera francesa.

Així, doncs, i vista la situació, el Govern republicà, el català i el basc van passar la frontera juntament amb milers de persones que també fugien a l’exili.

El 28 de febrer de 1939, Manuel Azaña va dimitir com a president de la República i no va ser substituït per ningú. Aleshores, Juan Negrín, el cap de Govern, va retornar a València per tal de dirigir l’escassa resistència republicana. Però no hi havia res a fer. Fins i tot es va dur a terme un cop d’Estat per part del coronel Segismundo Casado, que pretenia aconseguir una pau negociada. Però Franco només admetia la rendició total i sense condicions.

Finalment, el 28 de març, les tropes franquistes van ocupar Madrid i, a partir de llavors, les altres ciutats republicanes encara lliures es van anar rendint sense oposar resistència.

L’última ciutat que va ser ocupada per les tropes de Franco va ser Alacant.

El dia 1 d’abril de 1939 la guerra va acabar amb la victòria de l’exèrcit inicialment insurrecte.

També cal destacar la gran importància de les rereguardes dels dos bàndols, on es produïren transformacions importants en els àmbits social i econòmic i que es caracteritzaren per un alt grau de violència i repressió.

A Catalunya, un cop vençuda inicialment la insurrecció militar, es va formar un organisme que havia d’aglutinar totes les forces antifeixistes i que havia d’actuar com a veritable govern. Així doncs, el 21 de juliol de 1936 es va formar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, integrat per totes les organitzacions catalanes d’esquerra. Però aquest comitè no va tenir l’èxit esperat i l’1 d’octubre d’aquell mateix any es va autodissoldre i va passar a reconèixer les institucions republicanes com les úniques legítimes. Malgrat tot, les discrepàncies entre les diferents forces polítiques catalanes seguien sent importants. Així mateix, hi va haver grans transformacions econòmiques, que van anar acompanyades d’altres mesures revolucionàries i que van canviar força el panorama català de les rereguardes.

Un bon resum de la Guerra Civil a: Historiasiglo20.org

Més informació a: Temes d’història contemporània

Cartell de la guerra civil, 1939