4.2 Ideologia

La Sección Femenina, des del seu inici com a petita part de Falange Española, tingué una ideologia que corresponia a una barreja de diferents pensaments. Per una part, la ideologia falangista (encara que amb característiques i objectius comuns amb el feixisme europeu); i per l’altra la tradició catòlica espanyola, molt important en la societat del moment, i base de tot el règim.

MonumentcaigutsBisbal41

Acte al monument als caiguts.La Bisbal del Penedès,1941

Parlem primer de tot de la influència de Falange. No cal oblidar que, encara que amb l’adveniment del règim la Sección Femenina passà a ser una institució de l’Estat, en un inici fou la branca femenina de la Falange, i constituiria la seva reserva ideològica al llarg del règim. En compartia totes les característiques ideològiques bàsiques (antimarxistes, defensa d’un Estat totalitari, autoritari, nacionalista… ja explicat a “La Falange”) però es centrà en el desenvolupament d’aquelles que consideraven especialment importants per al sector femení, tenint en compte que no només volien transmetre els seu pensament a les noves generacions, sinó també readoctrinar una part de les dones que, “sense malícia”, havien donat suport a la República. Per això parlà tant d’aspectes com la família, la tradició o la moral com d’aspectes més polítics i per tant considerats per la Sección menys “femenins”, com l’antimarxisme i l’antiliberalisme, perquè eren valors contraris a aquells que havien defensat moltes dones de la República, a les quals, encara que no es pugués convèncer del contrari, es convenceria a les seves filles.

DesfiladaVilob?

Desfilada de la Sección Femenina a Vilobí als anys 40.

No s’ha d’oblidar la gran importància del catolicisme en el pensament de la Sección Femenina. Encara que com a organització feixista alguns dels seus ideals no eren exactament compatibles amb l’Església (explicat a “Relacions entre la Sección Femenina i l’Església”), el catolicisme fou la gran base de la ideologia de la Sección, no només pel seu gran tradicionalisme, i per la gran influència que tenia en les dones espanyoles, sinó sobretot perquè la major part d’idees defensades per la Sección Femenina tenien el seu origen en idees religioses: la imatge de la dona que donà durant tota la seva trajectòria fou la que dictava l’Església: una dona de moral catòlica que, tal com dictava el catolicisme, cuidava el marit i els fills, estava subordinada al primer i no es ficava en política o en altres aspectes poc “femenins”.

cartellcruzada
Cartell de la Guerra Civil

 

Comencem ara amb els aspectes concrets i les característics de la ideologia de la Sección Femenina.

Nacionalsindicalisme

Primer de tot, parlem de la visió que tenia de la societat. En realitat, substituïren el concepte de societat pel d’unitat de convivència, ja que buscaven crear una societat unida, amb una estructura fixa que fes que cada persona tingués un lloc, una posició determinada, ja que una societat estable permet controlar i adoctrinar la població amb més facilitat. Aquesta jerarquització de la societat es féu seguint l’ideal del nacionalsindicalisme:

“ El Nacionalsindicalismo es una doctrina política, en efecto, pero en cuyo fondo existe una concepción filosófica del hombre y de la vida (…). De la concepción del hombre como ser íntegro, en el cual lo material y lo espiritual, lo individual y lo social, debidamente jerarquizados, se conjugan, surge el Nacionalsindicalismo.” 1]

És a dir, el nacionalsindicalisme constituïa la implantació (feta durant el règim franquista) d’un estat totalitari, inspirat en les teories del feixisme italià sobre l’organització d’un Estat corporatiu, controlat per un partit i sindicat únics que haurien de superar els conflictes entre les classes socials, no mitjançant diàleg entre els afectats o reformes, sinó mitjançant una “suspensió obligatòria” d’aquests, derogant el dret d’expressió i d’associació entre altres, per tal que les classes més afectades no poguessin expressar el seu descontentament.

Així doncs, la divisió de la societat es féu seguint l’esquema següent:

nacinalsindicalismo

[2]

D’aquesta manera, podríem distingir tres ordres: l’ordre natural, l’ordre històric i l’ordre sobrenatural. Aquest últim constituiria l’Església Catòlica que derivaria, segons els falangistes, de la racionalitat i que seria la religió indiscutible dels espanyols. Tenia la funció d’aportar-los la salvació.

madrid65.jpg
Nenes el dia de la palma, Madrid 1965

 

En segon lloc hi ha l’ordre històric, que seria la Pàtria la qual, en el cas d’Espanya, tindria una vocació imperial (tal com passà al Segle d’Or espanyol, època idealitzada per la Sección Femenina, i que portaria l’organització a una recuperació dels balls i cançons populars tradicionals).

En primer lloc trobem l’ordre natural, que inclou la família, derivada de la unió per la sang, i el municipi i el sindicat, que derivarien de “l’instint de sociabilitat” de l’home.

La família és especialment important per a la Sección, ja que era l’àmbit únic en què haurien de viure les dones. Aquestes tenien la funció d’aportar unitat familiar i tal com es veu en l’esquema havien d’estar per sota de l’autoritat del marit (jerarquía = el padre) i havien de ser adoctrinades per la seva indiscutible importància en la funció essencial de la família: educar els fills.

El nacionalsindicalisme, concepte importantíssim per a la ideologia falangista, era considerat una veritat absoluta i indiscutible, així com la religió.

Pàtria

Dintre d’aquest esquema, a part de la família, cal destacar també la imatge de la Pàtria, l’Imperi, que donava la Sección Femenina.

Aquesta imatge fou sempre definida de forma dogmàtica, dient que era una “Unidad de Destino en lo Universal”. Però què era exactament per a la Sección Femenina la “Pàtria”?

La Sección Femenina posà molta cura a explicar què era “Una, Grande e Indivisible”.

bamderafranquista

Bandera nacional durant el Franquisme

“Una”, per referir-se al que no era. No era ni la terra on naixem, ni un conjunt de persones que compartien unes característiques culturals. Tampoc era l’Estat. La “Pàtria” era UN ens superior, no identificable amb cap d’aquests mers instruments del seu destí magnífic o Empresa:

“ Así entendido, el concepto de patria como unidad de destino en lo universal, queda desglosado de la siguiente manera. Patria es el quehacer de la Historia, de unos hombres que habitan sobre determinada tierra, dirigidos por un Estado”.[3]

Així, doncs, Espanya estava lligada, com a unitat, a la història. Però aquesta història sovint era manipulada per la Sección exagerant i fins i tot inventant aquells fets que els resultaven útils, i eliminant tot allò perjudicial.

Utilitzant el lligam amb la història com a argument, la Sección explicà que Espanya era indivisible, ja que era sagrada, no només pel seu component catòlic, sinó també perquè era el producte de l’esforç de moltes generacions.

A més consideraven que la “Pàtria” era patrimonial, que cada generació tenia el deure de llegar Espanya als seus fills tal com a ells els l’havien llegat els seus pares; era el que dictava la història.

Justament per aquesta raó els separatistes eren considerats uns criminals i uns traïdors, ja que pretenien desfer el “Destí Sagrat d’Espanya”, que era que es mantingués unida.

I, per tant, en defensa d’Espanya i la seva gent, justificaren la implantació d’un sistema autoritari, sense llibertats i retrògrad: calia un règim capaç de mantenir a la vegada els valors tradicionals d’Espanya que l’havien feta tan gran (també ho era per voluntat divina) i que a la vegada perpetués la “Revolució” capaç de portar-la al seu “Destí Universal”. El sistema parlamentari, tal com argumentaven, no podia fer-ho, ja que com ja s’havia vist en el passat, traïa els valors tradicionals i permetia que els separatistes, que eren satanitzats per la Sección, aconseguissin separar Espanya.

postalfalangista1.jpg
Postal falangista dels anys 40

 

En aquest aspecte, la Sección també utilitzà el tarannà aglutinador del nacionalsindicalisme, ja que definí sempre Espanya com una unió de tothom:

“… de los santos, de los poetas y los guerreros; de los nobles, de los burgueses y de los artesanos; de las mujeres y de los hombres, de los intelectuales y los braceros; de los ricos y de los pobres; incluso de los buenos y de los malos.”[4]

Aquesta última frase és especialment destacable. Encara que demagògica, mostra una de les característiques de la Sección Femenina que la feia especial dintre del règim: la voluntat d’esborrar diferències entre vencedors i vençuts (explicat a l’apartat d’ “Orígens i influències”) perquè això permetia adoctrinar totes les dones, ser influent en tota la societat, no només entre aquelles que donaven suport al règim.

Justament sobre aquesta influència, la Sección seguí al peu de la lletra l’Imperialisme que era propugnat de la pàtria espanyola.

Adquirí una forta influència a Hispanoamèrica i Filipines on creà els Círculos Culturales de Sección Femenina el 1951, on les “misioneras” de Sección Femenina donaven classes a les nenes i joves d’aquells països (sobretot a Argentina, i també a Bolivia, Colombia, Costa Rica, Chile, Ecuador, Méjico, Perú i Urugay), tots ells països on la Sección difongué les seves idees, insistí en la importància de la unió entre Espanya i Hispanoamèrica i donà beques a aquelles dones que desitjaven estudiar.

Però encara fou més marcat aquest imperialisme en el cas “d’ajuda” a les dones saharauís, a les quals la Sección anà a ensenyar puericultura i altres matèries sobre com portar una casa correctament als anys 60. No tingueren cap respecte per la cultura de les saharauís (el Sàhara era en aquell moment colònia espanyola, però ja llavors començaven a néixer les tensions amb Marroc que esclatarien més tard).

Només cal dir que intentaren que les dones deixessin de viure en khaimes (com havien fet sempre, i moltes vegades l’única forma de vida de què disposaven i que sempre havien conegut); i encara que la majoria de vegades no se’n sortiren, els ensenyaren la mateixa matèria que a les espanyoles peninsulars, seguint amb la seva política de no tenir en compte les diferències regionals, tot i que en aquest cas encara eren més marcades.

Però per què la Sección Femenina, que sempre defensà que les dones havien de mantenir-se fora de temes no femenins, vessà tanta tinta parlant de la “Pàtria”?

Fou perquè les dones en aquesta Espanya magnífica tenien un paper molt important, encara que no protagonista: eren les encarregades de tenir i criar els futurs homes, destinats a engrandir Espanya i a fer que es complís el seu destí universal.

postal40s.jpg
Postal dels anys 40

Antiliberalisme i antimarxisme

Parlem ara de l’antiliberalisme i l’antimarxisme que caracteritzà sempre la Sección Femenina.

Com ja s’ha explicat anteriorment en aquest apartat, l’antimarxisme i l’antiliberalisme foren importants sobretot per a la Sección Femenina per contraposar-se a les dones republicanes, però la causa principal era una altra: un enemic comú. Satanitzant aquests dos col·lectius, la Sección creava una “representació del mal”, a sobre de la qual podia descarregar les culpes del passat i mostrar-se a ella mateixa i el règim com els grans salvadors davant d’aquesta maldad i perfídia.

En primer lloc expliquem com desautoritzà la Sección el liberalisme.

Parlaren dels liberals i del seu sistema titllant-los d’egoistes i de que atemptaven contra el Destí de la Pàtria espanyola, classificant totes les manifestacions del sistema liberal des de Ferran VII fins a la II República com a iguals, per interès al rebuig de tots, sense explicar els matisos.

El fet de declarar-los egoistes era perquè consideraven que només es preocupaven del seu “joc de partits” en el qual no hi havia veritats absolutes, on tot era relatiu, fet que ofenia moltíssim els membres del Movimiento ja que consideraven que menyspreaven aquelles veritats que per a ells eren indiscutibles, com la religió o la Pàtria:

“ Para el liberalismo la libertad humana no consistía en sentirse miembro de una comunidad seria y completa, (…) sino en agruparse en entidades artificiosas (…) es decir, en partidos políticos donde ni la verdad ni la mentira son categorías absolutas, en donde todo puede discutirse y resolverse por votos (…).”[5]

Aquest text també mostra l’altra raó per la qual el liberalisme era desautoritzat. Deien que els liberals cometien una greu falta: menysprear la unitat de la pàtria, sinònim de menysprear el seu destí diví, ja que un dels requisits perquè es complís era que la societat estés unida.

Segons deia la Sección, el destí de la pàtria mai no es compliria amb els liberals que a més a més dividien la societat donant el poder a partits contraris.

Així doncs, els liberals eren rebutjats per egoistes i per no respectar la unitat sagrada de l’Estat. Però perquè eren rebutjats els marxistes?

Durant tot el franquisme es fomentà un fort odi contra els marxistes, no només desqualificant-los políticament (les seves idees d’igualtat, de dictadura del proletariat, es consideraven ridícules, ja que si Franco estava al poder era per voluntat divina) sinó satanitzant-los i creant-ne una imatge terrible, de tal forma que la gent acabà agafant-los por: es féu una política de terror, i davant allò desconegut, la gent acabà acceptant i donant suport a la satanització dels marxistes.

A més a més també rebutjaren les seves idees perquè encara que, igual que el Movimiento Falangista, creien en l’eliminació de les classes socials, hi creien mitjançant l’enfrontament entre aquestes cosa que, igual que els liberals, tornava a fer allò no permès: dividir la pàtria.

Un cop més, això era útil per a les dones: pel valor de reeducar-les després de “l’excessiva” llibertat de la República i pel poder que tindrien aquestes en transmetre aquest odi, menyspreu i por als seus fills que, aprenent-ho de ben petits, no ho oblidarien mai.

foto40s.jpg
Fotografia de dues noies i un militar dels anys 40

 

Vitalisme i estil

Un cop explicades les característiques generals de la ideologia de la Sección Femenina, centrem-nos ara en aquells aspectes particulars, i pròpiament distintius: el foment del vitalisme i l’estil.

La Sección Femenina sempre fomentà entre les seves afiliades el vitalisme, és a dir, l’acció més que no pas la reflexió, així com la fe pura, sense discussions, més que no pas la raó o el pensament crític. Simplement consideraven que les dones no estaven capacitades per al pensament profund.

Així, doncs, les dones de la Sección havien de transmetre a la resta de dones aquest vitalisme, però matitzant-lo amb una forma de ser, un tarannà especial per tal de que les joves no deixessin de ser “femenines”, un estil típic de la Sección.

benidorm51.jpg
Noies a Benidorm, 1951

 

Però com era exactament aquest tarannà particular, tan important?

Les poques vegades que ho explicaren fou de forma confusa i contradictòria, dient que s’havia d’ensenyar, encara que “se tiene o no se tiene, como se es rubio o se es moreno, sin que intervenga para nada la voluntad”[6].

Aquí és on entra el marcat antiintelectualisme de la Sección pel que fa a les dones: podien ensenyar aquest estil particular, però no mitjançant grans discursos o raons, sinó que les afiliades de la Sección havien d’aconseguir que la resta de dones s’enamoressin de Falange igual que elles havien fet, ja que “l’amor” era l’únic llenguatge que les dones entenien.

En conclusió, aquest estil particular del que parlaven les afiliades era una barreja de mesura en tot, cosa que demostrava una bona educació i actitud, i una alegria permanent, de tal forma que la dona es convertia en “l’àngel de la casa” que vetllava per la pau de la casa i el descans del seu marit.

Família

La família fou sempre el principal tema de la Sección Femenina, al qual donà més importància.

És aquí on hi hagué una unió més marcada entre la Sección i l’Església, ja que aquesta li va donar suport sempre en la recuparació de la família tradicional i també del paper de la dona “tradicional”.

Secciofemenina20


La Sección Femenina prengué en aquest objectiu gran exemple del feixisme italià. Igual que els feixistes italians, intentaren inculcar en les dones la idea que s’havia de mantenir una jerarquia dins de la família, que s’havien de subordinar al marit i educar els fills en el falangisme.

Així, s’aconseguia una espècie d’efecte mirall: els nens creixien en un ambient estructurat, obeint el pare incondicionalment, de la mateixa forma que, quan fossin adults i formessin part de la societat en general, obeirien al Caudillo, Pare de la Pàtria.

Amb aquest objectiu, la Sección ensenyava a les nenes i joves que l’objectiu de la seva vida era casar-se i ser mares, ja que donar fills a la Pàtria era la major glòria possible. Els ensenyava que havien de crear una família on elles tindrien la funció, en primer lloc, de convertir la casa familiar i l’entorn en acollidor, amb el mateix estil que havien de tenir elles, apte per al repòs del marit, al qual havia de comprendre, consolar i obeir.

postal47.jpg
Postal de l’any 1947

L’altra funció era la d’educar els fills en el nacionalsindicalisme i ensenyar-los tot allò que havien d’evitar amb el propi exemple, preparant-los per a la seva entrada en la societat:

“ El verdadero deber de las mujeres para con la Patria consiste en formar familias con una base exacta de austeridad y alegría (…) en donde haya una comprensión absoluta para las malas cualidades de los demás y haya, sobre todo, una ausencia completa del chisme, de la pequeñez de espíritu, de las frases o medias palabras, de todas estas cosas que enturbian la vida y la hacen desapacible (…)”. [7]

Cosa que es veu també en aquesta altra cita:

“(…) como nosotras no vamos al frente; como nosotras no morimos, nosotras estamos obligadas a hacer conocer a España entera este modo de ser de la Falange; estamos obligadas a hacer llegar nuestras consignas a nuestros hijos y a los hijos de nuestros hijos, para que España sea ahora y para siempre nacionalsindicalista”[8]

Però no només intentaren difondre aquest model amb retòrica i l’educació, també es crearen lleis que l’afavorien. Algunes foren aquelles que feien que els homes solters paguessin un extra a l’Estat (les dones solteres no, ja que es considerava que si eren solteres era perquè no tenien cap més remei); altres, els premis a les famílies nombroses, com els “Premios Nacionales de Natalidad”.

També en els mitjans de comunicació s’imposà aquesta idea, sobretot en el cinema, on les pel·lícules en què homes rics es casaven amb la seva criada o secretària esdevingueren habituals.

Així, doncs, la ideologia de la Sección Femenina, amb les seves variants particulars, estava fortament unida a l’Església i als feixismes, cosa que no només li permeté educar diverses generacions de nenes espanyoles amb les seves idees, sinó que la convertí en una de les organitzacions més importants del règim franquista.

 

 

 

 


[1] Sección Femenina, Formación político-social. Texto para el profesorado de Sección Femenina, Madrid, 1960

[2] Sección Femenina, Formación político-social. Texto para el profesorado de Sección Femenina, Madrid, 1960, pàgina 17

[3] Sección Femenina, Formación político-social. Texto para el profesorado de Sección Femenina, Madrid, 1960, pàgines 59-60

[4] Sección Femenina, Formación político-social. Texto para el profesorado de Sección Femenina, Madrid, 1960, pàgina 56

[5] Sección Femenina, Formación Política. 6º Curso de Batxillerato. (Texto de Nacionalsindicalismo), Editado s/f, Lección XX, pàgina 47.

[6] Pilar Primo de Rivera, Discurso en el V Consejo Nacional, Barcelona 1941, en Discursos.Circulares. Escritos., pàgina 36

[7] Pilar Primo de Rivera, Discurso en el II y IV Consejos Nacionales de Sección Femenina

[8] Pilar Primo de Rivera, Discurso en el II Consejo Nacional de Sección Femenina

Cites extretes de Sanchez Lopez, Rosario: “Mujer española, una sombra de destino en lo universal: trayectorica histórica de la Sección Femenina de la Falange (1934-1977)

One thought on “4.2 Ideologia

Leave a Reply

Your email address will not be published.