4.5.1 La dona en la política

Durant el franquisme es va relegar la dona al simple paper de procreadora i mestressa de casa, no considerant-la apta per a res que comportés un grau més elevat de dificultat, reprimint-la i aïllant-la del món exterior. És per aquest motiu pel qual hi ha tan poca presència i influència femenina en l’evolució política d’aquell període.

trecerosas39.jpg
Las trece rosas, afusellades pel franquisme. 2 d’agost de 1939

 

Per començar, cal destacar el fet que la legislació aconseguida durant la Segona República va ser rectificada per complet, tot abolint-se diferents lleis que igualaven els drets d’homes i dones i que atorgaven a aquestes un cert grau de llibertat. Així doncs, el març de 1938 es va aprovar un decret que prohibia l’exercici de professions liberals per part de dones i que establia la donació de subvencions per a fomentar la maternitat. Aquell mateix any es va derogar la llei que permetia els matrimonis civils i els divorcis.

marin37a.jpg
Noies de la Sección Femenina, Galícia 1937

 

A més a més, l’Església va reprendre el comandament de l’educació, la qual va dividir i adaptar segons els sexes i segons la doctrina i moral catòliques. També, es va establir la majoria d’edat femenina als 25 anys, la qual cosa obligava a la dona a restar a la casa paterna fins que es casava.

Per conseqüent, entre el 1941 i el 1946 es va produir un gran augment de les inscripcions de delictes en les bases del Codi Penal (avortament, adulteri, concubinat, etc.). Malgrat això, i com ja explicarem més endavant, la prostitució va seguir sent legal i durant molts anys no va existir cap llei ni cap mesura que la controlés.

marin37.jpg
Boda d’un camarada de Falange i una de la Sección Femenina, 1937

 

No obstant, cal dir que, fins i tot durant la República, quan la dona havia aconseguit un cert grau d’igualtat legal amb l’home, varen ser molt poques les dones que es van involucrar amb el món de la política, massa influïdes per la mentalitat tradicional que les en apartava.

Fins l’any 1978, després de la mort de Franco, quan es va aconseguir el reconeixement definitiu del vot femení a través de la Constitució, no es va acceptar que la capacitat d’intervenció, d’opinió i de decisió de les dones en l’àmbit polític era tan vàlida com la masculina.

Sí que és veritat, però, que durant el govern republicà i a partir de la guerra civil ja hi havia hagut una certa presència femenina en el món de la política. N’és un clar exemple la dirigent anarquista Federica Montseny, entre d’altres, que va ser la primera dona ministra a Espanya i que, entre el novembre de 1936 i el maig de 1937, va encarregar-se del Ministerio de Sanidad y Asistencia Social en el govern de Largo Caballero.

Així mateix, cal destacar una llei aprovada pel Govern l’any 1961 i elaborada per l’elit governamental. Aquest decret va servir essencialment, i juntament amb d’altres, per a facilitar als governants franquistes la presentació d’Espanya en el context internacional com un país en el qual, malgrat el règim dictatorial, la situació de les dones era bastant equiparable al de les dones d’altres societats desenvolupades.

Per tant, aquesta llei no va causar grans canvis reals en la societat, ja que l’elit política tampoc no estava disposada a perdre certs principis d’autoritat i de moral per tal d’obtenir un escàs prestigi internacional.

També, durant el franquisme, l’incipient moviment feminista iniciat durant els anys vint va ser atacat i reprimit amb duresa i intensitat, com no s’ha fet quasi en cap de les societats del nostre entorn.

Així doncs, podem afirmar que, sobretot durant la primera etapa del franquisme, no hi va haver gens d’intervenció femenina en la política del règim. El paper més destacat el van tenir, com ja s’ha explicat anteriorment, dones com Pilar Primo de Rivera o Mercedes Sanz Bachiller, les quals, a través de les seves organitzacions relacionades amb l’adoctrinament i la mobilització femenines, van relacionar-se estretament amb els màxims dirigents polítics d’aquella època. A vegades van influir indirectament en les seves decisions, però sense arribar a tenir mai una repercussió directa.

Fins i tot, en el cas de Pilar Primo de Rivera, aquesta va arribar a assistir a importants reunions polítiques de caire privat i a sessions del Parlament, on podia ser escoltada però on el seu vot no constava realment, i va haver de defensar la seva organització, l’esmentadíssima Sección Femenina, davant de diferents Ministeris al llarg de la seva trajectòria.

mandos521.jpg
Escuela de mandos de la Sección Femenina, 1952

 

Lucha de las mujeres catalanas:

A mediados del mes pasado, las mujeres catalanas asaltaron los puestos reguladores del mercado de Santa Catalina, situado en el Campo Viejo. Cuando llegaron los guardias, encontraron los puestos vacíos y las mujeres habían desaparecido.

¡Bravo por las mujeres catalanas!

Este es el camino a seguir por todas las mujeres de España para evitar que mueran sus hijos de hambre.”1

No obstant, els canvis soferts per la societat espanyola a partir dels anys seixanta varen ser imparables. A partir de llavors, la reivindicació dels drets de la dona es va recuperar amb més força i amb un dinamisme i protagonisme actiu mai vistos. El paper de la dona en l’antifranquisme va començar amb la proclamació de la recerca de les llibertats i de la igualtat de drets amb els homes. Aquestes dues exigències van obligar a dur a terme una doble estratègia de convenciment i difusió: per una banda havien de convèncer a les pròpies dones i als homes i, per l’altra, a les autoritats polítiques. Una altra premissa bàsica d’aquests col·lectius feministes era l’oposició al règim dictatorial franquista, principal culpable de la repressió, l’aïllament, la discriminació i l’endarreriment de les dones espanyoles.

Un dels primers temes en torn dels quals van començar a mobilitzar-se les dones va ser la igualtat davant la llei. Primer es van reivindicar els drets civils (majoria d’edat als 21 anys, derogació de la llicència marital, la pàtria potestat conjunta, la llibertat religiosa, etc.); després, els drets polítics (associació, reunió, expressió, vaga, etc.); més tard, els drets laborals i educatius; i, progressivament, es van anar reivindicant els drets a la sexualitat lliure, al control de natalitat, a l’avortament, als matrimonis civils i al divorci. Tot això, però, es va anar reclamant i aconseguint al llarg dels anys, i sobretot durant l’època de la Transició, després de la mort de Franco.

NODO 1965. La mujer ideal

 

Alguns dels moviments feministes originats a partir dels anys seixanta van ser: el Seminario de Estudios de la Mujer, el projecte català denominat Primera Assemblea Democràtica de Dones de Sant Medir, el Movimiento Democrático de Mujeres (creat l’any 1964 i format per dones comunistes, socialistes, cristianes i independentistes), la Asociación de Mujeres Juristas (que va promoure petits canvis legislatius), etc.

Els llocs de reunió més segurs i utilitzats per aquests col·lectius femenins van ser les universitats i les parròquies de les grans ciutats essencialment, lloc on aquests moviments de protesta van originar-se i van tenir més importància i repercussió.

Tot aquest procés de canvis, caracteritzat per l’augment de la intervenció i l’interès polítics de les dones al llarg del franquisme, va arribar a un punt culminant l’any 1975, coincidint amb la mort de Franco i amb l’inici de la Transició i, més especialment, amb la declaració d’aquell any com a “Any Internacional de la Dona”, declarat per les Nacions Unides per tal de fomentar l’estudi de la situació de les dones arreu del món. Aquest fet va propiciar la mobilització d’enormes energies entre les feministes i les dones que havien començat a organitzar-se.

Va ser a partir d’aquell moment quan va començar l’autèntic procés de lluita feminista per tal d’aconseguir la igualtat social, laboral, legal i política entre homes i dones, tant complex i dificultós, que ha perdurat fins als nostres temps.

__________________________________________________________________________

1- Mujeres Antifascistas Españolas, juny del 1947, CEHI; extret de Les dones fan història, de l’Institut Català de la Dona.

3 thoughts on “4.5.1 La dona en la política

  1. rosa m.

    M’ha agradat molt, està molt ben fet, però voldria saber on es deia que l’adulteri era penat per a les dones. Gràcies.

  2. SCL

    la informació hauria de estar molt més resumida que si no ens hem de estar llegin aixo dos hores

Leave a Reply

Your email address will not be published.