La Sección Femenina tenia com a objectius principals fomentar l’esperit nacionalsindicalista i propiciar el recolzament a la Falange entre les dones; el seu lema era:“El fin esencial de la mujer, en su función humana, es servir de perfecto complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social”. Aquesta organització, que en un principi només tenia la funció d’assistir als presos de la Falange o a les famílies dels difunts en els enfrontaments al carrer, va trobar, després de l’esclat de la Guerra Civil, una vertadera raó de ser. Fins el 18 de juliol de 1936, la xifra més creïble era la de l’existència de menys de 2500 afiliades. A partir de llavors, el seu número va augmentar considerablement.

Noies de la Sección Femenina de Galícia, 1937

Així mateix, com que cap dels ideòlegs ni polítics falangistes més importants no van dedicar gaires esforços a definir un model social de dona, va ser la mateixa Sección Femenina l’encarregada d’anar proporcionant-se un cos teòric que aniria adaptant al ritme dels temps.

Dins de l’evolució de la Sección Femenina cal destacar diferents etapes, episodis i fets:

a) Per començar, podem distingir l’etapa de postguerra i de principis del franquisme (els anys 40), en un clima de violència, repressió i d’extrema pobresa durant la qual la Sección Femenina va ser l’encarregada d’intervenir en la vida de la població femenina. La Sección Femenina es va haver d’enfrontar a dues realitats polítiques diferents, ja que orientava gran part de la seva tasca a activitats assistencials i de regeneració destinades a la població civil femenina, però, a la vegada, tots els seus programes i projectes havien de sustentar i donar suport al règim (interessos polítics). Els seus programes, durant els primers anys de la postguerra, van donar suport plenament als principis de l’autarquia defensada i practicada pel règim. Des de sempre, les seves funcions principals van ser ben diferents: la pública i propagandística, i l’estabilitzadora i controladora.

A més a més, com que estava estretament relacionada amb les autoritats repressives d’aquell moment, no sempre va ser plenament acceptada pel gruix de la població.

Malgrat aquestes dificultats d’aglutinament i d’organització, la seva tasca va ser eficaç ja que va aconseguir llençar i mantenir programes i projectes tot i el declivi de la influència de la Falange dins del propi règim.

Noies fent el Servicio Social de la Sección Femenina, Madrid 1942

Així doncs, la Sección Femenina va ser capaç de presentar uns programes teòricament compatibles amb la ideologia franquista i d’aconseguir una situació privilegiada, mantenint-se per sobre de crítiques i amenaces.Gràcies a la gran influència de la seva líder Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange Española, que era una gran defensora del falangisme i molt reàcia a l’oposició i a la competència, la Sección Femenina es va garantir tenir una petita veu en les limitades oportunitats de participació que li oferia el règim.

Aquesta gran influència i bona posició de Pilar era deguda, en gran part, al fet que el propi Franco sentia una alta estima per aquesta dona i per la mateixa Sección Femenina, a les quals solia donar sempre suport.

Però, malgrat els esforços aglutinadors i propagandístics d’aquesta líder i malgrat la seva bona reputació, fins i tot la Sección Femenina va haver d’acabar compartint algunes de les seves competències en relació amb algunes tasques assistencials com, per exemple, les d’infermeria, les activitats amb les joves i les d’assistència social.

En aquest aspecte, va tenir una forta competència amb els grups de dones tradicionalistes, les anomenades “margaritas”, que també pretenien exercir una funció constructiva en la postguerra, i que van ser arraconades arran del paper i la voluntat de Pilar Primo de Rivera dins del règim.

Margaritas carlistes al front de l’Ebre, 1938

Així mateix, després del Decret d’Unificació de la Falange propugnat per Franco, els diversos canvis que es van produir (alguns força significatius) van ser ignorats o rebutjats per la dirigent de la Sección Femenina, que va intentar actuar amb total normalitat davant d’aquells canvis que no els eren favorables.

La mateixa Pilar, però, sí que defensava el fet de mantenir les seves afiliades més joves totalment apartades de l’organització masculina equivalent, les Juventudes masculinas:

“Nuestro encuadramiento no posee las características del de la rama masculina; no tiene para nada el caràcter de formación premilitar que alcanza en ésta, pero sí logra operar formativamente en las Juventudes femeninas”.¹

Paral·lelament, Pilar Primo de Rivera va haver de fer front a un enfrontament, més de caire personal i que li suposà la pèrdua de poder, amb Mercedes Sanz Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo (cofundador de la JONS).

Mercedes Sanz Bachiller, Valladolid 1936

Així, doncs, aquestes dues dones influents i ben considerades estaven totalment enfrontades per diferències polítiques i ideològiques quant a l’organització i l’actuació del règim. En el camp de les activitats assistencials, Mercedes pretenia seguir el model alemany, amb un poder independent de la Falange i que tingués capacitat d’avançar-se als esdeveniments quant a les mesures socials i sanitàries; Pilar, en canvi, considerava que havia de ser la mateixa Sección Femenina l’encarregada de gestionar aquest camp, que havia d’aglutinar afiliades d’elit amb preparació prèvia que fossin capaces d’ensenyar i dirigir a voluntàries no formades, sense compensació econòmica.

Pilar Primo de Rivera als anys 30

La disputa va durar fins a desembre de 1939, quan Franco va cedir a la Sección Femenina tota la responsabilitat sobre el Servicio social, principal punt de desacord entre ambdues dones, afavorint indubtablement a Pilar Primo de Rivera. Finalment, Mercedes fins i tot va ser substituïda dins de l’Auxilio Social, la seva pròpia organització assistencial, i aquest organisme va quedar bastant més lligat i vinculat a les polítiques de la Sección Femenina.

Llibre de la Sección Femenina de 1940.

Un cop eliminada la seva màxima rival, Pilar només va desviar la seva atenció dels assumptes de la Sección Femenina quan s’adonava que el falangisme perdia terreny i quan es veia amenaçada per altres sectors del règim. Llavors, defensava la causa legitimista i el manteniment de la doctrina proposada pel seu germà, José Antonio.

A més a més, podem afegir que, durant els anys 40 i els anteriors, la Sección Femenina va seguir més aviat el model imposat a l’Alemanya i la Itàlia feixistes, sense amagar-se’n gens ni mica, igual com ho feia la resta del règim franquista durant aquella època.

b) També cal destacar l’etapa que va del 1944 al 1950, aproximadament, que va ser una època de canvis a nivell mundial, ja que Alemanya i Itàlia estaven a punt de perdre la II Guerra Mundial i, per tant, totes les influències, simbologies i creences feixistes s’havien de reduir i dissimular. Així mateix, també va ser important el fet que, després de la Guerra Civil i de la II Guerra Mundial, la Falange, com a partit polític, va quedar diluïda, va deixar de tenir un programa polític definit i va perdre gran part de la seva importància i influència, provocant la reestructuració i el replantejament d’alguns sectors i principis de la Sección Femenina.

Escuela de mandos de la Sección Femenina,1952

c) Per últim, cal destacar també l’etapa que inclou el franquisme des dels anys 50 fins a la seva fi, durant la qual van anar introduint-se noves influències i noves institucions en el marc polític i social espanyol, que van acabar de diluir i disminuir les influències i el caire feixista de la Sección Femenina. Aquesta va començar a percebre canvis forts socialment i políticament, estretament relacionats amb la imposició de les democràcies arreu d’Europa, l’arribada del turisme a Espanya, alguns petits canvis en relació amb la sexualitat femenina, etc.

Cartell turístic dels anys 60

Quant al turisme a Espanya, es va anar introduint a poc a poc un model femení totalment contrari a aquell propugnat pel franquisme i que va fer replantejar la situació a moltes dones de l’època, sobretot a les grans ciutats desenvolupades. Les dones estrangeres que visitaven el país feien vacances, lluïen escots, gaudien visiblement de les coses, no estaven casades per norma, eren molt més lliures i independents que les dones espanyoles, etc.

Alacant, 1960

Pel que fa als petits canvis relacionats amb la sexualitat, van aparèixer les primeres clíniques on es duien a terme avortaments il·legals, que estaven situades en ciutats estrangeres i que se solien especialitzar en dones espanyoles, ja que a Espanya estaven prohibits; van aparèixer les primeres píndoles anticonceptives; etc. Però tot això ho explicarem més detalladament en l’apartat 4.5.3 La sexualitat de la dona.

Massiel, guanyadora del festival d’Eurovisión (1968)

A més a més, un factor determinant durant tota l’evolució de la Sección Femenina va ser el fet que l’eficàcia de les seves actuacions depengués principalment de les possibilitats que li oferia el seu finançament, el qual provenia majoritàriament de diners locals, ja fos dels governadors civils o dels ministeris. Així, doncs, els contactes personals eren de gran importància per a Pilar i par a totes les mandos, que havien de defensar directament davant dels ministres les seves propostes de finançament. Per tant, la negociació i la persuasió eren elements bàsics en les transaccions amb homes, tal  com afirma una antiga afiliada irònicament:

“En principio, creíamos que era mejor hablar que liarse a golpes”.²

També cal esmentar els conflictes que hi va haver entre la Sección Femenina i l’Església (explicats en l’apartat corresponent), que giraven a l’entorn del fet que ambdues institucions volien tenir el monopoli de l’educació i el control de la població femenina, ja que ambdues creien que els hi corresponia per dret.

Postal de l’any 1969

Per últim, s’ha de fer esment a les contradiccions sorgides a les pròpies files de la Sección Femenina, ja que el model propugnat i ensenyat per les mandos no es corresponia amb la seva realitat, que era totalment diferent. El model femení imposat pel franquisme era el d’una dona apocada i treballadora, dedicada a la família, al benestar del marit i a les tasques domèstiques, sense gaire cultura ni inquietuds socials, preparada per ser una mare i una esposa perfectes. Malgrat això, les mateixes dirigents de l’organització no seguien aquest model, ja que solien ser dones independents i amb força caràcter, que defensaven les seves idees, amb una bona educació i una bona posició social, no necessàriament casades (de fet la majoria no ho estaven), etc.

Així doncs, partint del supòsit que la maternitat és l’ideal femení de vida, no es pot dir amb propietat que ho fos per a les pròpies militants falangistes. I és que, tal i com l’Església proposava un model de dona per a l’elit (la consagració a Déu) i un altre per a la resta (la maternitat), la Secció Femenina també va desenvolupar dos models diferents: un per a les militants i mandos de l’organització, i un altre per al conjunt de la població femenina. Els dos models coincidirien amb el model catòlic en l’exaltació suprema de la maternitat, ja fos en la vessant física o en l’espiritual; però l’argumentació del perquè d’aquesta renúncia a la maternitat física per part de religioses i falangistes seria força diferent, i amb conseqüències desfavorables en el cas de les falangistes. Les militants falangistes varen sacrificar la maternitat física en benefici de l’espiritual, dedicant les seves vides a la difusió del missatge nacionalsindicalista. La militància va ser la seva manera de servir a la Pàtria.

I aquestes contradiccions internes entre la ideologia i la mateixa realitat es van anar accentuant a mesura que van anar passant els anys i van anar introduint-se noves tendències al país.

Majorettes a Zaragoza, 1969

1- DN de OJ, Tardes de enseñanza: formación nacional-sindicalista, Madrid: Afrodisio Aguado, 1939, pp. 5-6. Extret de Las mujeres en el fascismo español: la Sección Femenina de la Falange, 1934-1959, de Kathleen Richmond.

2- Entrevista a la afiliada (c), de la ANA, 23 d’octubre de 1995. Extret deLas mujeres en el fascismo español: la Sección Femenina de la Falange, 1934-1959, de Kathleen Richmond.