4.6.4 La presència de la dona en els diferents nivells educatius

L’educació que un rep durant la infància no només és fonamental per al desenvolupament del caràcter i de la futura ideologia de l’adult (fet que tenia molt en compte la Sección Femenina, d’aquí provenia el seu gran interès per a l’educació de les joves) sinó que el nivell educatiu rebut en tan tendres edats permetrà seguir estudiant, i encarar el futur amb perspectives.

En aquest apartat explicarem l’evolució de la presència de les dones en els diferents nivells educatius al llarg del règim, tot relacionant-la amb la importància que això tindria per a la concepció social del sexe femení.

Un cop més, podem dividir el franquisme en dues etapes:

Del 1939 al 1959

Del 1959 al 1975

De l’any 1939 al 1959, Espanya viu el moment de la dictadura en que l’Estat exerceix la repressió més ferrea, és el moment en que la pobresa i la situació de terror feren de l’educació un luxe que molt pocs es pogueren permetre.

En aquesta Espanya empobrida i espantada es viu un moment d’analfabetisme i incultura total, deguda a la falta d’escoles però sobretot a la gran importància del sector primari, que a causa del seu poc desenvolupament (en alguns llocs encara s’utilitzava l’arada romana) es necessitava molta mà d’obra per realitzar tota la feina necessària.

albacete43.jpg
Escola de nenes, Albacete 1943

Aquest analfabetisme encara era més important entre les dones, sobretot per la dependència que tenien de l’home, i per tant no era gaire important educar-les per a treballar, i més en aquell moment de gran misèria, en que què una dona no fos gaire culta, no era un estigma, més aviat el contrari.

Així doncs, el percentatge de població analfabeta dins del total de la població espanyola era d’un 23%, una xifra extremadament elevada. Un 65% d’aquests analfabets eren dones.

Però al contrari del que es pot pensar, la situació no millorà gaire amb el pas dels anys per a les dones: als anys 50, un 17% de la població espanyola era analfabeta, i d’aquests, un 67% eren dones. A l’inici dels anys 60, la població analfabeta s’havia reduït fins a un 14%, del qual un 68% eren dones[1]. Així, encara que podem observar una remarcable reducció de l’analfabetisme masculí, hem de dir que el grau d’analfabetisme femení augmentà dins del percentatge global, fins a arribar al punt de que hi havia dues dones analfabetes per a un home analfabet[2]. Això queda clarament il·lustrat amb la gràfica següent:

analfabetismo.jpg

 

Però, quins eren exactament els nivells educatius que existien?

Podem dividir l‘educació franquista en tres etapes.

Primer de tot, l’educació elemental, que constituïda per dues parts (dels 6 als 10 anys, i dels 10 als dotze) constituïa la base del sistema educatiu.

Seguidament, hi havia l’educació de grau mitjà, en el qual hi havia les següents opcions, el batxillerat el Magisterio primario, la Rama Laboral i la Rama Técnica.

Per últim hi havia la Universitat com a educació superior, que durava de 3 a 5 anys, depenent de quin tipus d’estudi superior es cursava.

Educació “elemental”

Parlem ara de la matriculació escolar en els nivells més bàsics de l’educació. Encara que aquesta havia estat definida com a obligatòria i gratuïta en una de les lleis educatives del 1945, la matriculació escolar no era tan gran com podríem esperar tenint en compte aquest fet.

Segons es calcula, aproximadament un milió de nens i nenes quedaren sense escolaritzar, però aquestes dades són molt difícils de contrastar, ja que només ens han arribat les oficials, que no són del tot fiables ja que el règim utilitzà l’educació per fomentar la seva bona imatge a l’exterior, maquillant sovint la realitat.

Cal matitzar que al llarg d’aquest període les matriculacions anaren augmentant globalment, encara que un cop més, les matriculacions femenines, encara que també augmentaren, ho feren a un ritme molt inferior que el masculí.

mequinenza59.jpg
Mequinenza 1959

 

Així doncs, aquí tenim dues gràfiques que ens aporten informació sobre aquesta escolarització, tan masculina com femenina:

elemental.jpg

A més a més, aquestes gràfiques ens aporten una altra apreciació molt interessant. L’assistència escolar. Segons aquestes dades, un 30% de les alumnes matriculades no assistien a classe, a causa de la pobresa provocada per la Guerra Civil, la postguerra i la política autàrquica impulsada pel règim, que feien que molts nens i nenes deixessin els estudis per posar-se a treballar i ajudar la família. Aquest fet perjudicava sobretot les nenes, ja que si la família havia de triar entre quin fill enviava a treballar i quin a estudiar, normalment faria que el nen estudiés, ja que a la nena, l’objectiu de la qual era casar-se, no servirien de gaire els coneixements adquirits a l’escola.

A partir de 1960, la situació social respecte la dona començà a canviar. Això es veié reflectit en tots els camps, el laboral, el legislatiu, la vida en família…. i òbviament també afectà el sector educatiu.

En aquest moment, a causa de l’augment demogràfic, i també de la millora econòmica, augmentà moltíssim la matriculació al nivell primari i secundari, i també ho feu la matriculació femenina.

madrid67a.jpg
Foto escolar, Madrid 1967

 

Es començà a produir una equiparació del nombre de matriculacions d’homes i de dones, equiparació que seria total ja acabat el franquisme, el 1977.

Grau mitjà

En aquest nivell educatiu, el nombre de matriculacions es reduïen de forma dràstica: l’any 1956 hi havia 2.647.330 persones matriculades a l’educació elemental, d’aquestes, només 370.970 eren dones.[3]

Segurament aquesta disminució de la matriculació es devia a la falta de recursos dels mateixos centres educatius, així com de les famílies. Pel que fa a les dones, el rol tradicional femení de dona casada i sense feina feia que les famílies, un cop més, prioritzessin l’estudi dels nois, ja que les dones no necessitarien aquells coneixements, ja que no necessitarien treballar.

Aquest fou segurament el nivell educatiu en el que menys canvis es donaren a partir dels anys 60 pel que fa a la matriculació femenina.

En aquest grau d’ensenyament, la matriculació i assistència femenina sefuí la mateixa evolució que en els estudis de grau elemental, encara que aquesta tendència resulta més important en aquest nivell, ja que en l’etapa anterior la majoria deixaven els estudis en aquest moment de la seva educació.

Batxillerat

Les dones que hi accediren, tingueren accés a uns coneixements d’un nivell molt més alt que els primaris, més precisos i menys dirigits a l’adoctrinament polític.

Però això sí, per tal de compensar aquesta manca d’ensenyament en els valors del règim hagueren de fer moltes més hores d’educació domèstica, assignatura impartida per la Sección Femenina, ja que es temia que aquestes dones es tornessin intel·lectuals, cosa totalment execrable i contrària a ser la feliç i adequada mestressa de casa en la que s’esperava que tota jove es convertís.

Així doncs, en un inici les dones no tingueren una presència significativa en aquest tipus d’educació, mai passaren de ser un

Aquesta situació, a més a més, era fomentada pel règim, que posava barreres en la legislació educativa a l’accés de les dones a aquesta educació no tan elemental.

Així i tot, podem observar en aquest moment l’inici d’un procés que continuaria durant tot el règim franquista. Les dones augmentaren la seva matriculació de forma impressionant en aquest nivell educatiu. Només cal dir que es passà de 56.648 matriculades l’any 1940 a 142.877 l’any 1956. En només 16 anys el nombre de dones que cursaven batxillerat es duplicà (encara que mai passarien de representar un 35% del total[4] de matriculats).

1966-67a.jpg
Alumnes de Batxillerat, curs 1966/67

 

Aquest fet suposava la superació d’un seguit de circumstàncies culturals i econòmiques adverses i també era un indicador del fracàs que estava tenint la política franquista per frenar l’avenç femení, que seguia les tendències europees.

Aquesta tendència seguí en augment durant el següent període, dels anys 60 fins a la fi de la dictadura. Les dones accediren al batxillerat “en massa” (tenint en compte la situació d’Espanya) i el més sorprenent és que les dades ens indiquen que les dones, sempre considerades inferiors, començaren a aprovar més que els homes, i no només això, sinó que, proporcionalment, acabaven els estudis més que no pas els homes.

Això si, en aquesta etapa homes i dones continuen reben una educació diferenciada, i les nenes segueixen sent adoctrinades des de ben petites per la Sección Femenina.

Magisterio primario

En aquests estudis hi hagué una importantíssima presència femenina, ja que era una de les poques sortides “dignes” d’aquelles dones que tenien inquietuds intel·lectuals.

Al contrari que la resta d’estudis cursats essencialment per dones, el règim construí moltes escoles per a estudiar magisteri i també hi féu moltes inversions, ja que l’educació pública tenia carència de docents, carència deguda a la Guerra Civil, però sobretot deguda a la depuració que es dugué a terme, per assegurar-se que tots els mestres i professors que exercien fossin addictes al règim.

maestros55.jpg
Promoción de maestras y maestros, 1954-55. Instituto “Otero Pedrayo”, Orense.

 

En aquests estudis la presència femenina anà augmentant al llarg dels anys (amb oscil·lacions) de tal forma que les dones matriculades acabarien ser moltes més que els homes. Això s’aprecia clarament en el gràfic següent, on s’evidencia clarament que que, tot i que amb oscil·lacions, les dones serien moltes més que els homes:

magisterio.jpg

 

Així, tot i que augmentà el nombre d’estudiants i l’interès per aquests estudis, la mala imatge de la professió es mantingué, sobretot a causa dels salaris baixos, de la repressió i de la duresa en el càstig físic i moral.

A partir dels anys 60, els homes tornaren a accedir a aquesta carrera, però la matrícula femenina seguí sent importantíssima, mantenint-se el domini femení i la feminització d’aquests estudis.

Ensenyament laboral (Rama Laboral i la Rama Técnica)

La Rama Laboral i la Rama Técnica era el nom que rebien els estudis de segon cicle, pensats per a l’orientació cap al món laboral.

La presència femenina en aquest tipus d’estudis era molt escassa, encara que el nombre d’escoles on s’ensenyava era molt gran, ja que al règim li interessava que hi haguessin especialistes preparats. Segurament, la falta de dones es devia al fet que el rol femení imperant del moment, difós conjuntament pel règim i la Sección Femenina, considerava que la dona havia d’estar apartada de la feina, i per tant també dels estudis relatius a aquesta.

Així doncs, dins de la Rama Laboral, tan sols un 10% dels alumnes matriculats a Maestría Industrial eren dones, i pel que fa als Institutos laborales, la presència femenina era tan intrascendent que ni apareixia als annals.[5]

sargidores47.jpg
Alumnes de la secció de sargidores de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell, curs 1947/48Del llibre de Francesc Pomés:”L’Escola Industrial i d’Arts i Oficisa de Sabadell (1902-2002)”, Sabadell 2002

 

Encara que les dones tingueren, tal i com ja s’ha dit, més llibertat, se seguia considerant que certs estudis no eren adequats per a elles, perquè la seva funció principal seguia sent la família. Aquesta visió afectà molt directament aquest tipus d’estudis, directament dirigits al món laboral i a feines “poc femenines”, per la qual cosa les dones mai tingueren una presència important. En aquests estudis, encara que el nombre d’estudiants creixé, ho feu d’una forma molt lenta i poc important. En canvi, sí que s’aniria produint un tímid augment progressiu del nombre de dones a Artes y Oficios Artísticos, on la presència femenina aniria deixant de ser merament anecdòtica, encara que mai seria gaire nombrosa.

Pel que fa a l’altra branca d’aquest tipus d’ensenyament, la Rama Técnica, aquesta es dividia en els següents tipus d’estudis:

comercial

técnica agrícola

técnica industrial

técnica marítima

técnica sanitaria

Entre aquestes opcions, la majoria de dones accedien a comercial i a técnica sanitaria. En la primera opció, encara que la presència femenina era més forta que a d’altres estudis laborals com a la Maestría Industrial o als Institutos laborales, era poc important, i el nombre de matrícules femenines creixé molt per sota que el de matrícules masculines.

En l’altra opció, la de técnica sanitaria, es visqué, en canvi, una situació totalment oposada: aquests estudis, considerats també una extensió del rol femení, es veieren feminitzats, també pel fet de la subordinació al metge que implicava llavors ser técnica sanitaria.

Dins d’aquests estudis, hi havia tres especialitats, la d’infermera, la de matrona i la de practicant. Els dos primers eren gairebé exclusivament femenins. En els estudis de practicant, en canvi, la majoria eren homes, però hi havia una gran presència femenina, un 37% matriculades era la mitja.

Encara que les dones tingueren, tal i com ja s’ha dit, més llibertat, se seguia considerant que certs estudis no eren adequats per a elles, perquè la seva funció principal seguia sent la família. Aquesta visió afectà molt directament aquest tipus d’estudis, directament dirigits al món laboral i a feines “poc femenines”, per la qual cosa les dones, encara que augmentaren la seva presència, mai arribaren a igualar la seva matriculació a la masculina.

Universitat

La presència femenina a la Universitat patí una gran evolució en aquest període. Si a l’inici l’accés a l’educació de grau mitjà era restringida, no diguem l’accés a la universitat. Així doncs, les dones, com normalment, encara es veieren més afectades per aquesta situació, de tal forma que segons dades de 1956, les dones tan sols representaven un 18,3%[6] de tots aquells matriculats a la Universitat, el nombre dels quals es duplicà durant els anys 50.

murcia50a.jpg
Alumnes de la Universitat de Múrcia, 1949/50

 

Per tant, podem afirmar que molt poques dones estudiaven, i la majoria de les que ho feien optaven per carreres feminitzades (Filosofia i Lletres) ja que aquestes eren considerades adequades per a elles, no les carreres científiques o que implicaven futures posicions de lideratge. A més a més, les dones que optessin per aquesta opció trobarien problemes per a ser contractades.

En aquesta segona etapa (des de finals dels anys 50 fins a la fi de la dictadura) es normalitza que una dona cursi estudis superiors, però es produeix un fet potser encara més preocupant que la extrema poca llibertat del període anterior: encara que a poc a poc les dones són admeses a la majoria de sectors laborals (tenint en compte que es mantenen tot un seguit de discriminacions, com la salarial) aquestes segueixen tendint cap a les carreres feminitzades, això sí, cada vegada amb més força i més importància.

Per aquesta raó podem arribar a la conclusió de que totes aquelles idees que havia difós el règim, que tot allò que la Sección Femenina havia inculcat a les nenes, aconseguia, encara que no tant com haurien desitjat, influir en la vida de les dones.

___________________________________________________________________

 

[1] Vilanova Ribas, Mercedes, Moreno Juliá, Xavier, Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981, Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, CIDE, 1992, pàgines 303-325. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX.

[2] Vilanova Ribas, Mercedes, Moreno Juliá, Xavier, Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981, Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, CIDE, 1992, pàgina 70. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX.

[3] Anuario Estadístico de España, Madrid, INE. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX.

[4] Anuario Estadístico de España, Madrid, INE. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX.

[5] Anuario Estadístico de España, Madrid, INE, 1958. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX.

[6] Anuario Estadístico de España, Madrid, INE. Extret de Historia de las mujeres en España. Siglo XX.