En el moment de l’inici de la Guerra Civil, Espanya era un país pobre, rural i endarrerit, que a penes havia experimentat els efectes de la Revolució Industrial, que havia estat reduïda i que tan sols s’havia donat en certes zones (Euskadi i Catalunya, sobretot).

Amb la guerra, es produí un greu declivi demogràfic, moriren moltíssims joves, produint-se una generació buida, i encara hi hauria més baixes a la postguerra.

Però potser l’efecte més greu d’aquesta guerra fou el retrocés que implicà, ja que gran part dels espanyols quedaren en la misèria, misèria que a més a més no els permetia estudiar ni a ells ni als seus fills, per la qual cosa es creà, sobretot al camp, un estil de vida basat en la religió i estranyes supersticions, amb pràctiques totalment insalubres i una vida en condicions infrahumanes (també passaria a la ciutat amb l’inici de les gran migracions camp-ciutat i la creació dels barris de barraques).

A causa d’aquesta falta d’higiene i d’hàbits sans, es produïen morts infantils i malalties infeccioses que delmaven la població juntament amb la gana que havia provocat la guerra.

Cartell dels anys 40

Des de l’inici de la dictadura, el règim promogué la creació d’institucions destinades a l’educació de les dones del camp, per tal de reorientar aquesta direcció demogràfica i cultural. Les primeres manifestacions d’aquestes organitzacions foren les Escuelas de Formación (1939), la missió de les quals era ensenyar a dones adultes a llegir i a escriure, a més de certes nocions de religió i de política. I les Escuelas de Hogar (una mica més tardanes, 1941) les quals es dirigien a joves alfabetitzades i que en una interna, rebien totes les classes de Sección Femenina: economia domèstica, cuina, esports….

Però ambdues escoles quedaren solapades per la Hermandad del Campo y la Ciudad, organització basada en els Gruppo di competenza per la protezione di prodotti italiani i en les Massai Rurali (mestresses de casa) italianes.

La funció inicial d’aquestes organitzacions era, en primer lloc, exercir d’unió entre les dones i els sindicats provincials i, en segon lloc, una funció propagandística propagandística, fer que creixessin els adeptes de la dictadura al camp, on després de la Guerra Civil, la indiferència política i la relaxació dels costums s’havien estès.

Però d’aquesta simple captació d’afiliades, la Sección Femenina passà a adoctrinar-les:

“Necesidad de una captación, de una enseñanza de la mujer campesina en todas las industrias rurales para elevar si vida en todos los órdenes (…) atendiendo también a la educación cultural, religiosa, política y familiar indispensable a toda mujer” ^[1]

Així es creà la figura de les divulgadores “sanitario-rurales”, les quals durien a terme una feina semblant a les infermeres i que tindrien un paper molt important al camp.

Per tant, ens trobem davant un canvi d’objectiu, molt més ambiciós: la Sección Femenina volia educar les dones per tal que sanegessin l’economia rural i així iniciar un procés de millora des de l’interior que pretenien que portés a la reactivació de l’economia nacional sense cap ajuda exterior (política autàrquica). Però no només això, també volien millorar les condicions de vida de la gent del camp, missió cedida a les divulgadores:

“Mejorar las condiciones de vida de las familias en los órdenes material, moral y cultural, realizando constantemente una labor de enseñanza, huyendo de lo puramente benéfico, especialmente encaminada a disminuir la mortalidad infantil^[2] (…) El fin a conseguir con esta labor de la Divulgadora es la captación de familias para Dios y la Falange, elevando su nivel de vida, moral y material.^[3] ”

Però parlem ara de les càtedres ambulants, part d’aquesta organització, i que finalment l’acabarien substituint totalment.

Estaven constituïdes per professorat de la Sección Femenina i auxiliars sanitàries (ATS) de la Sección Femenina, les quals s’encarregarien de “l’ajuda” sanitària als pobles i les ciutats petites.

Noies de la Creu Roja a Sitges als anys 40

Aquestes infermeres foren molt importants, sobretot per a aquells que vivien en llocs remots, als quals ajudaren a millorar molt la seva qualitat de vida, ja que transmeteren aquells hàbits higiènics i saludables que mancaven a la població. Els coneixements que aportaven consistien sobretot en consells de com cuidar els nens (feren que moltes dones deixessin de donar el pit als nens, ja que sovint els transmetien malalties) i consells sobre la higiene més bàsica, com el fet de rentar-se les mans abans de menjar.

Cartell dels anys 40

Però aquests hàbits, encara que millors que els que es tenien, sovint no eren els adequats, sinó que eren els mateixos que la Sección Femenina transmetia a la ciutat. A més, a canvi d’aquestes ajudes mèdiques (visites a domicili, vacunes) les famílies, a partir de llavors, estaven sota un gran control, ja que passaven a ser considerades part dels afiliats a Sección Femenina.

Però aquesta ajuda més o menys interessada, i la dura feina que estava desenvolupant la Sección Femenina a tota Espanya i a tots els seus racons, féu que adquirís un to neutral per a la gent, que es deixà enlluernar per la feina de la Sección Femenina i no veié el trasfons ideològic. Això facilità la feina, ja que utilitzà aquesta creença general i també el fet de que les dones del camp havien tingut menys contactes amb la “vida moderna” que la República havia ofert a les dones de la ciutat, per adoctrinar-les, cosa fàcil perquè el camp era més conservador i tradicionalista, i les idees de la Sección Femenina encaixaven amb la forma de vida que elles havien tingut sempre en aquelles zones.

Classe per ensenyar a cuidar els nadons dels anys 50

Però d’on provenien exactament aquestes infermeres?

La majoria obtingueren la seva titulació com a diplomades en escoles d’ATS, però sobretot procedien de l’ Escuela Nacional “Julio Ruiz Alda”, escola per a infermeres de la Sección Femenina.

Totes eren educades no només per a l’ofici que havien de desenvolupar, sinó que la Sección també els inculcà la seva ideologia falangista, mitjançant assignatures com les de Religión, Formación Política, Cultura General, Arte y Literatura, Enseñanzas del Hogar, Corte y Cocina, Deontología, etc.

Però aplicaren sobretot aquelles idees que implicaven directament les infermeres, com la subordinació a l’home, en aquest cas el metge:

“El ATS tiene una relación de subordinación, por consiguiente está sometido al médico y a él debe obedecer en aquellas cosas en las que el médico imponga la obediencia. (…) No debe murmurar del médico, no debe contradecir al médico y solo en aquellos casos en los cuales el ATS vea claramente que el médico se ha equivocado puede hacerle al médico alguna observación, pero, en general, el ATS, como norma constante ha de tener una obediencia respetuosa al médico, que en este caso y en casos semejantes siempre es superior.” ^[4]

I també se’ls exigia que tinguessin les qualitats típicament femenines: generositat, cordialitat, ser servicial, dependència de l’home, passivitat i indecisió. Però Vallejo Nágera, primer professor de Psiquiatria de la universitat on s’ensenyava infermeria, i primer catedràtic, també tingué en compte el fet que les dones podien revoltar-se, encara que una revolta no a l’altura de la ment de l’home:

“Si la mujer es habitualmente de carácter apacible, dulce y bondadoso débese a los frenos que obran sobre ella; pero como el psiquismo femenino tiene muchos puntos de contacto con el infantil y el animal, cuando desaparecen los frenos que contienen socialmente a la mujer y se liberan las inhibiciones fregatrices de las impulsiones instintivas, entonces despiértase en el sexo femenino el instinto de crueldad y rebasa todas las posibilidades imaginadas, precisamente por faltarle las inhibiciones inteligentes y lógicas (…) encontrando una explicación a la crueldad femenina en el complejo afectivo que protesta contra los fuertes: contra el hombre que la domina.” ^[5]

Per evitar això, també s’havia d’exigir a les infermeres certes qualitats físiques que garantirien el bon caràcter demanat, ja que segons Vallejo Nágera, el cos sí que és el mirall de l’ànima:

“En el caso de la profesión de enfermera, preferimos mujeres de figura pícnica, caracterizada por el dominio de los diámetros transversales sobre los verticales: en su tipo más extremo, la mujer regordeta. Prescindiendo de los biotipos antropológicos en su relación con el temperamento, la dama enfermera de guerra debe tener figura corporal bien proporcionada, exenta de defectos físicos, preferentemente bella, porque la belleza del cuerpo suele unirse a la nobleza del alma y delicadeza de sentimientos; la figura deforme y degenerada a los sentimientos bajos y rastreros. En el último extremo, no hace falta que la enfermera sea bella, si posee una robusta salud y cualidades afectivas simpáticas.” ^[6]

Així, doncs, les aspirants a ATS que estudiaren durant tres anys en escoles de la Sección Femenina adquiririen una idea de la seva feina i la seva vida basada en la subordinació a l’autoritat de l’home i en les idees més masclistes de Falange, ideologia que després transmetrien a aquelles dones que atendrien, sobretot a les del camp, a les càtedres ambulants i les Granjas-Escuelas.

Classe d’infermeria

En conclusió, la Sección Femenina féu una importantíssima feina educativa al camp, ensenyant tot un seguit d’hàbits desconeguts i que ajudaren a la millora de vida de la gent del camp. Aquesta influència adquirida la utilitzaren per aconseguir la fidelitat de la gent que vivia en zones rurals, esdevenint així l’interior de la península la zona de més gran influència de la Sección Femenina.

Puericultora

_____________________________________________________________________________

---

[1] Falange Española Tradicionalista y de las JONS (1952): Sección Femenina. Síntesis de su organización, Madrid, p. 119. [2] Extret de Blasco Herranz, I. (1999): Armas femeninas para la contrarevolución. La Sección Femenina en Aragón (1936 – 1950), Málaga: Universidad de Málaga-Instituta Aragonés de la Mujer. p. 100.

[3] Delegación Nacional de la Sección Femenina, (1945): Consejos Provinciales de la SF, pp. 52-53. Extret de http://www.um.es/eglobal/7/07e04.html

[4] Pare Peiró, per a l’assignatura de Moral dels/les estudiants d’infermeria. Extret de http://www.um.es/eglobal/7/07e04.html

[5] Vallejo Nágera, en un treball d’investigació sobre marxistes. Extret de http://www.um.es/eglobal/7/07e04.html

[6] Vallejo Nágera, Sinfonía retaguardista, 1938. Extret de http://www.um.es/eglobal/7/07e04.html