FITXA TÈCNICA

• Nom original: The Truman Show.
• Director: Peter Weir.
• Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
• Guionistes: Andrew Niccol.
• Any d’estrena: 1998.
• Durada: 103 minuts.
• Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
• País d’origen: Estats Units.
• Idioma original: Anglès.
• Gènere: Drama i comèdia.

ARGUMENT

Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és  trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=c3gI9ms8Fdc[/youtube]

CRÍTICA

Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.

Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”

Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.

Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.

Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.

Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.

Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?

Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?

Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.