Archive for February, 2010

Aprendre a defensar-se

Wednesday, February 24th, 2010

Es diu que en un camp hi havia una serp verinosa
Ningú s’aventurava a passar per aquell lloc, per por de ser atacat. Però un home sant, confiant més en Déu que en ell mateix es va aventurar en aquella regió.
La serpent l’atacà. Ell, no obstant la va dominar amb un mirar serè i li va dir:
“Germana, és de llei que no hem de fer mal a ningú”.
La serp s’allunyà avergonyida.
El savi continuà el seu camí i la serp, des de llavors es va modificar completament..
Va buscar la proximitat dels llocs habitats pels homes desitjosa d’esborrar els seus antics crim ens.
Es mostrà completament pacífica, però des de llavors van començar a abusar d’ella. Quan van veure que era d’una submissió absoluta, homes, dones i nens li tiraven pedres
La infeliç es refugià a la seva cova molt desanimada. Vivia afligida, plena de por i descoratjada.
Per tot això, el sant va tornar deliberadament pel mateix camí amb el propòsit de visitar-la.
En veure el seu estat, el sant es va esglaiar de tanta roïnesa.
La serp llavors li va explicar la seva amarga historia.
Desitjava ser bona, afable i afectuosa, però les criatures la perseguien i l’apedregaven.
El savi després de pensar uns moments li digué:
“Amiga meva, es va produir un engany per la teva part. Et vaig aconsellar que no mosseguessis a ningú, que no perseguissis a la gent, però no et vaig dir que no espantessis els dolents.
No mosseguis ni fereixis, però és precís mantenir el pervers a distancia, mostrant-li les dents i emetent els teus xiulets
.
“La serp i el sant” (llegenda hindú)

Els humans, a vegades, i degut a la nostra ignorància som molt cruels els uns amb els altres, més del que ens podem imaginar. Sovint també ens deixem arrossegar pels altres i adoptem comportaments que després ens en penedim. Aquests ambients negatius quan es posen en pràctica es poden transformar en vexacions, agressions, i d’altres.

Avui els nens de ben petits ja són allunyats de “les faldilles protectores de la mare”, i són enviats a la “jungla”. Això fa que certes habilitats socials, com la de defensar-se, s’aprenguin sense que ens les ensenyin, entès el concepte en el seu sentit clàssic.
Dins d’un grup de qualsevol edat escolar, sempre hi acostuma a haver algun membre que desenvolupa bé aquest rol i els altres components aprenen per imitació d’aquest model. No obstant, als docents ens cal donar elements, proporcionar mitjans i recursos, per tal de que la vida als centres educatius pugui ser el màxim de profitosa i tranquil•la per a tots els alumnes.
Una bona manera de que tothom disposi d’informació és per mitjà d’una pluja d’idees amb el grup classe, sempre i quan es consideri que les condicions són favorables. Segur que serà una magnífica classe d’habilitats socials.

La meva aportació a la pluja d’idees, si hi participés, seria la idea que s’extreu d’aquesta història que Joseph Goldstein explica a “Insight meditation”:
“Sharon Salzberg, una amiga i col•lega, va tenir una experiència molt forta fa uns anys, quan estàvem tots dos practicant meditació a l’Índia. Ella i un amic estaven a Calcuta practicant amb Dipa Ma. Quan la deixaren, llogaren un “rickshaw” (suposo que deu ser un carret típic del país), per anar a l’estació del tren. Feren drecera per un carreró fosc, quan un home saltà violentament al seu damunt i començà a tibar la Sharon fora del “rickshaw”. Fou una situació de pànic. L’amic de Sharon finalment aconseguí desfer-se de l’atacant i fugiren a l’estació.
En tornar novament a Bodh Gaya, on estàvem tots hostatjats, Sharon va explicar al nostre mestre Munindra-ji, el què havia succeït. Ell escoltà amb interès tots els detalls. Al final de la història Munindra-ji va dir: “ Oh, estimada. Amb tota la tendresa del teu cor, hauries d’haver agafat el teu paraigües i colpejar el cap d’aquell home.”

Com podrem suposar li estava suggerint una alternativa molt difícil de realitzar.
En situacions com aquella normalment el que fem és no reaccionar, quedar bloquejat pel pànic, tal com va fer Sharon, o bé reaccionem colpejant amb molta ràbia. Munindra-ji li suggeria una resposta més equilibrada, colpejar ben fort, amb tota la tendresa del món.

Prova-ho tot, però queda’t amb el que és bo

Tuesday, February 23rd, 2010

Una dona molt piadosa es lamentava dels costums dels joves: “La culpa la tenen els automòbils!”, deia a la seva anciana mare. “No veus que avui en dia poden recórrer quilòmetres i quilòmetres per anar a un ball o a una cita. Oi que en els teus anys no era pas així?”
I la mare, de vuitanta set anys, li respongué: “Dona…, la veritat és que en els meus temps anàvem fins on podíem.”

Anthony de Mello (La pregària de la granota 2)

És una llàstima que la permissivitat i la llibertat que té al seu abast la joventut d’avui la malgasta sovint en aventures prematures, aventures per a les quals no estan encara preparats i, com a conseqüència, els joves en surten ferits.
Com preparar-se per aquests encontres? Aïvanhov diu: “Siendo conscientes de que la vida es una aventura muy seria, en las que hay muchas cosas que observar, que comprender, desarrollar cualidades psíquicas y morales que os permitirán comprender y aceptar mejor a los demás. Estudiad porque es indispensable, pero sabiendo que lo esencial es aprender a vivir con los demás. Y no solamente con vuestros amigos y camaradas, también debéis entrar en relación con toda clase de personas diferentes a vosotros en edad, formación, medio social, nacionalidad y raza, para habituaros a todas las situaciones humanas”.

Quan veiem a algun alumne a prop d’una situació per la qual nosaltres ja hem passat, ens ve el fort desig d’aconsellar-lo per tal que no li vingui a sobre el mateix contratemps que nosaltres varem patir. En realitat, però, hem de deixar que cadascú visqui i adquireixi la seva pròpia experiència. El que podem fer, com a molt, és advertir-lo del que nosaltres varem experimentar, però després hem de deixar-li espai per ser ell mateix.
L’experiència no es pot transmetre, s’ha de viure. Si una persona té gana, per molt que li expliquis el gust d’un plat de macarrons, no li passarà la necessitat de menjar fins que ell ho faci.

Cadascú, al seu moment, haurà de deixar algunes pors psicològiques per passar a l’acció. Aquesta necessitat humana de començar a separar-se dels pares, de viure experiències, no la sent tothom igual, està relacionada amb els valors de la persona i amb altres factors. De qualsevol manera, sempre és preferible passar a l’acció, viure l’experiència, encara que no s’aconsegueixi el resultat esperat inicialment, que no pas quedar-nos immobilitzats per por a equivocar-nos. Recordem que “el fill pròdig” surt de la casa del Pare, i ben segur que s’equivoca. Annie Besant explicava que mirant enrere, evocant la seva prolongada i plena vida, renunciaria voluntàriament a totes les alegries però a cap de les seves penes, dels seus sofriments, perquè aquests havien estat els causants del despertar de la seva consciència.

“Prova-ho tot, però quedat amb el que és bo”. Aquest aforisme suggereix que per la vida hem de passar per totes les experiències, però per les negatives, per tal de conèixer-les i no experimentar després frustració, és millor passar-hi el més ràpid possible.
Naturalment que per algunes situacions no hi hem de passar, ja que altres persones ja ho van fer per nosaltres, ja van donar la seva vida, segurament sense proposar-s’ho, com és el cas de les persones que prengueren certs verins, etc.
Però és necessari passar per tot, per tal de ser una persona complerta, madura? Entenc que passar per tot no ha de ser un principi universal. Cal consultar al nostre interior, a la consciència de cadascú i allà trobar la resposta. Si el fet de no poder viure una situació ens produeix desassossec, vol dir segurament que encara hi hem de passar, que encara no hem viscut aquell tipus d’experiència.

Els itineraris del cor

Monday, February 22nd, 2010

El títol d’aquest article està extret d’un dels capítols del llibre “Descobrim l’amor” de Denis Sonet que explica de manera simbòlica els itineraris pels quals va passant el “cor” al llarg de la vida. Reflexa com pot ser la vida afectiva d’una persona i les diferents possibilitats de decidir segons el moment.

Per introduir el tema “les fases de l’amor”, segons Denis Sonet, amb els alumnes es pot fer de diverses maneres:
- ajudant-se d’un dibuix a la pissarra o proporcionant una làmina.
- Per mitjà d’una teatralització feta pels alumnes: el mestre proporciona al grup la informació en termes generals del què es vol fer
- d’una explicació, sense cap altre recurs, semblant a com es farà aquí.

Les fases, doncs, serien:
- L’aproximació:
Es veuen dos camins que venen de lluny i que van a confluir en un únic camí principal. Per un camí hi ve un noi i per l’altre una noia, cadascú pot anar sol o amb més amics, però cadascú va a l’encontre de l’altre. La por d’anar cap a qui és diferent i a la vegada el desig, marquen l’aproximació. Després de l’encontre, van plegats pel camí principal, amb gran alegria per haver-se trobat.

- L’enamorament:
Es representa simbòlicament per mitjà d’una parella que asseguts en un telecadira són portats al cim de la muntanya. Sense cap esforç, el telecadira se’ls endu cap al cim. Així és l’enamorament, sense fer res, sense esforç, ets empès cap al país de l’amor idealitzat. En aquesta etapa l’altre membre de la parella és idealitzat, es vist com un ser perfecte. La insatisfacció, la sensació que es té de ser incomplert, desapareix quan ens fusionem amb l’altre, ens sentim com una unitat, com el que realment som. Sota la mirada de l’altre existim plenament. A la parella només se li troben aspectes positius, i si algun aspecte negatiu és vist s’acostuma a pensar: “Ja canviarà!”
La naturalesa ha estat feta amb Saviesa perquè ha donat l’enamorament a les seves criatures, les “emmetzina” amb un perfum ple de promeses de felicitat, per tal que se’n vagin cap a la següent etapa que és el matrimoni. Sense l’enamorament ens embarcaríem cap aquest país?

- El desencantament:
Tard o d’hora els enamorats tornen a tocar de peus a terra, a descobrir la imperfecció de l’altre. És una fase de decepció. En el gràfic els dos membres de la parella cauen rodolant des de dalt de la muntanya per l’altre cantó. Asseguts, perplexos, sense saber ben bé que ha passat, es troben en una nova realitat. Què fer?

- La construcció de l’amor:
Poden donar-se diferents maneres d’abordar aquesta nova “estranya” realitat en que es troben ara els dos “ex enamorats”:
Pot succeir que s’hi acomodin, i no tinguin forces per anar més endavant. En el dibuix del llibre es veuen asseguts cadascú davant d’un televisor diferent. Per les raons que siguin abdiquen d’avançar.

També es pot donar que la seva opció sigui el trencament, de manera que cadascú es posa de nou en el seu camí particular en busca d’una nova parella per tornar a pujar amb el telecadira cap al cim de l’enamorament, per tornar a rodolar avall, i tornar-se a preguntar, què fer?

L’altra possibilitat, la de la construcció de l’amor, podríem dir que és també la de descobrir l’amor. La parella pren consciència que ha de superar la decepció de trobar-se davant d’un ser imperfecte, amb defectes com qualsevol altre persona. I també que han d’adquirir una forta voluntat per anar endavant per lliurar-se a una aventura, aquesta si que és una autèntica aventura, la de construir l’amor.
Simbòlicament en el dibuix, tenim a la parella que creua un barranc per sobre d’una passarel•la de fusta. Tot seguit trenquen el pont de fusta, el dinamiten, i aquest fet és el que dóna singularitat a l’itinerari, perquè d’aquesta manera ja no es pot tornar enrere, no es vol tornar a la fase anterior. Ara la parella ha passat de la idealització al realisme i junts comencen a pujar la muntanya pel propi esforç, cap a la descoberta i construcció de l’amor adult. Com diu Denis Sonet: “Amor respectuós i pacient que respecta el creixement de l’altre”.

Algunes idees sobre l’educació de la sexualitat

Friday, February 19th, 2010

“Quan es pensa d’una manera creativa, quan palpitem la vida intensament, el sexe és de molt escassa importància. Solament quan no s’està alerta al significat total de l’existència, al moviment de les aus, als arbres, als somriures, a la joia de viure, siguis ric o pobre, només llavors el sexe es converteix en un problema.”
Krishnamurti

Vivim en un moment social en què es posa tot l’èmfasi en els “valors” dels sentits. Qualsevol programa televisiu, pel•lícula, està creant sensació. Vivim una situació contradictòria: per un cantó es fomenta la sensació, el sexe, la sensualitat; i per l’altre els pares i bona part dels educadors intentem esmorteir la immersió dels adolescents en aquest món. En aquesta polarització ens hem de moure i actuar perquè el descobriment de l’amor i el despertar de la sexualitat, ja totalment al marge del context de la família, és un moment decisiu pels adolescents que s’ha d’abordar intentant donar pistes.

Una possible manera de centrar aquest tema a l’aula, de forma que s’entenguin els diferents comportaments humans relacionats amb la sexualitat, pot ser la següent: Dibuixem una línia vertical que representi els comportaments humans. Damunt la línia situarem els comportaments morals humans més baixos a la part inferior, i a la part superior hi posarem el comportament més elevat possible en relació al tema.
Si es pregunta als alumnes quin comportament relacionat amb la sexualitat es pot situar a la part inferior, aquell comportament denigrant i degenerat per un ser humà, s’acostuma a dir que el comportament d’un violador, el d’un pederasta. A la part superior posaran el comportament d’un Sant, el d’algú que sublima l’amor físic. Si es segueix preguntant per altres comportaments, els anirem situant en la mencionada línia. Aquí cadascú es manifestarà d’acord amb el seu estat.

En certa ocasió, en una classe que parlàvem de la sexualitat masculina, concretament del penis, vaig preguntar als alumnes quina paraula utilitzaven quan es referien al penis. Em sembla que es van aixecar quasi tots els braços, i es va omplir la pissarra de noms, no me’n recordo exactament però segur que més de vint. Els de can Anglada feien servir uns noms, a can Boada uns altres, i així successivament. Jo també em vaig veure en la obligació d’aportar alguns noms.
“Com ens podem entendre amb aquest argot tant ampli i ric?” Vaig preguntar a la classe. La proposta que us faig, i que a mi em va ser útil, és la de que utilitzeu el llenguatge científic quan hàgiu de parlar de sexualitat entre vosaltres o públicament. Us donarà més seguretat personal i veureu que sereu capaços de mantenir converses més profundes.

Per la mateixa raó, també em sembla un recurs pràctic, que pot ajudar als professors per tal d’adquirir la naturalitat necessària a l’hora d’abordar el tema de la sexualitat, la utilització del llenguatge científic, i en cap cas l’argot o el vocabulari del carrer. Sempre que un alumne utilitzi el llenguatge del carrer, s’hauria de procurar reconduir el tema amb llenguatge científic.

Com a adults educadors ens hem de començar a educar per tal de poder abordar amb una bona fluïdesa aquests temes quan sorgeixin. Aquí també, una vegada més, l’àrbitre que ha de guiar els nostres passos per la vida sexual, ha de ser el nostre guia intern.

Educar la responsabilitat autònoma dels alumnes

Sunday, February 14th, 2010

Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres… He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad està en la forma de subir la escarpada.
Gabriel Garcia Marquez

En el vídeo “Amor y vida”, Antonio, malalt de SIDA de la residència de Madrid de les Germanes de Teresa de Calcuta, diu parlant de les drogues: “No os metáis en esos berengenales porque después tendréis dos problemas: el que teníais i el de las drogas”.
Una cosa és evadir-se d’un problema quan aquest sorgeix i posposar l’intent de solucionar-lo per més endavant, una altra cosa és no afrontar-lo mai i encara una altra cosa molt pitjor és arran d’un problema fer-ne aparèixer un altre.

Amb els alumnes, una possible manera de començar a desenvolupar el tema de l’addicció i les drogues és demanant a algú del grup que vulgui fer d’entrevistador de la resta de companys. Pot agafar qualsevol objecte amb la mà per tal que simbolitzi un micròfon, i preguntar: “Què vols o què desitges en aquesta vida?” La resposta que generalment dóna tothom, amb expressions diferents, és que vol aconseguir la felicitat. A continuació es pot preguntar: ”I com penses que trobaràs la felicitat?” Aquí és quan apareix la diversitat. Sorgirà un llarg i variat llistat en que es reflecteix que a tothom li sembla que la trobarà per camins diferents.

Una altra possible manera de començar aquest tema, o també per complementar l’activitat anterior, és explicar el següent: Imaginem-nos que anem per un camí i de cop ens trobem una bifurcació amb dues possibilitats, amb els respectius cartells senyalitzadors. L’un indica cap a la generositat, i l’altre cap a l’egoisme. Aquesta cruïlla, simbolitza el dilema que tan sovint ens trobem a la vida. Se’ns apareix en el moment en que hem de prendre una decisió sobre algun aspecte en particular. Per exemple: He de fer un treball important, però a la TV fan, una pel•lícula de les que ens agraden. Qui guanya en aquella situació, la generositat o l’egoisme? Si som observadors, si aprenem a estar atents, veurem que aquesta polarització es presenta cada vegada amb més freqüència, i si persistim en l’observació veurem que es presenta a cada instant de la vida.
Explicat d’una altra manera és com si en tot moment el ser humà estigués sotmès a la tracció de dues forces: per un cantó la generositat, el sentit del deure, la solidaritat, l’amor, etc.; per l’altre l’egoisme, la mandra, la rutina, les drogues, etc.
El simbolisme de la cruïlla i el de l’home que és estirat per dues forces, pot ser un mitjà per introduir els alumnes en aquest camp de la presa de decisions, especialment en l’àmbit de la pressió de grup.

Tenim la meravellosa expressió que fa Goethe d’aquesta lluita quan exclama: “¡Ay! Que dos almas alientan en mi pecho”.
Quina guanyarà? es pregunta Sant Agustí, referint-se a aquesta dicotomia. Depèn de cada ser humà i de les situacions que li toqui viure, però si som perseverants, molt lentament la balança es decantarà cap el cantó del bé, de la generositat. Per això, a mi em sembla molt important oferir als alumnes contes o històries on el bé triomfi sempre sobre el mal.

Un altre símbol és el d’imaginar la vida com un llarg camí en el qual s’hi pot trobar tota mena de coses, situacions: drogues, amics, companys de diversió, sexe, la parella, les religions, etc. Tots passem per entre elles al llarg de la vida, algunes ens ajuden; altres ens aturen. Algunes poden arribar a ser tan addictives, que poden tenir a la persona estacionada per molts anys en un mateix lloc, fins al punt d’oblidar-se totalment de quina és la seva autèntica missió.
Prenent com a símbol la joguina, anem prenent i deixant joguines al llarg de la vida, algunes ens ajudaran, altres ens deixaran en l’estacada, d’algunes no ens en sabrem desprendre. Tal i com diu en Jaume Escoí: “Seran moltes les joguines que necessitarem per recórrer aquest camí de temps i espai que ens ha de conduir cap a la ciutat de les portes d’or, la nostre ciutat natal, on al seu interior s’experimenta, sense cap mena de joguina, l’eterna i única Veritat”.

És important no donar per acabat el tema sense haver parlat d’alternatives a les drogues. Si s’aprofita per fer una “pluja d’idees”, els alumnes fan grans aportacions.
L’alternativa a substàncies addictives fortes es pot trobar, per exemple, en la pràctica de certs esports, que obliguen a estar molt presents en aquell instant; semblantment el que es busca en el fons amb les drogues és una intensa vivència.

La millor protecció contra les drogues és una bona educació i cohesió familiar.
L’educador ha de recordar que al jove només li arribarà de l’adult el què fa i és, no el què diu. Com diu Felicitats Vogt: “El jove ha de vivenciar com l’adult lluita, aspira, fracassa, com pateix en això, i com dóna un nou pas en el seu aprenentatge. Aquest encontre pot impulsar al noi i despertar la responsabilitat autònoma”.

L’addicció

Monday, February 8th, 2010

Una amiga em va enviar aquest power point que porta per nom: “Un amor apassionat”.
“Quan la vaig conèixer tenia 16 anys. Varem ser presentats en una festa, per un noi que deia ser amic meu. Va ser un amor a primera vista. Em tornava boig. El nostre amor va arribar a un punt que ja no podia viure sense ella. Però era un amor prohibit. Els meus pares no l’acceptaren. Varem passar a veure’ns d’amagat, però no vaig poder aguantar més. Estava embogit, l’estimava i no la tenia. No podia permetre que m’apartessin d’ella: L’estimava. Vaig tenir un accident amb el cotxe, vaig trencar moltes coses dins de casa i quasi que mato la meva germana. Estava boig, la necessitava.
Avui tinc 39 anys; estic internat en un hospital i moriré abandonat pels meus pares, amics i per ella. El seu nom?
Cocaïna”.

No pierdas jamás el ánimo. Las dificultades son grandes actualmente. Pero sabemos el camino. Y las satisfacciones són muy superiores y muy profundas.
Manuel Segura

Aquest desig que tenim tots de felicitat, de llibertat, jo diria també d’espiritualitat, encara que no ho sembli a priori, es pot buscar per molts llocs diferents. Si el camí que es decideix prendre és el de no afrontar les dificultats que se’ns presenten, els conflictes més o menys complexes que vinguin, si es suprimeix tot allò que inicialment sembla desagradable i que demana fer un esforç, aquest camí pot portar a l’addicció.
Davant d’un malestar, si no s’actua afrontant el problema, és molt freqüent buscar alternatives compensatòries per a aquest estat. Aquesta buidor que s’experimenta es vol resoldre “omplint-la” amb alguna cosa. A vegades aquest omplir-se es pot fer materialment, menjant de forma compulsiva, o bé amb substàncies addictives o també amb comportaments degradants.
Això respon a una recerca d’estímuls, a fora d’un mateix, senzills i còmodes, que requereixen poc esforç i amb respostes gratificants ràpides. Si no es reacciona a aquest funcionament es pot caure sense adonar-se’n en un comportament addictiu.

Avui, tristament, el món es percep com una selva on cadascú hi penetra sol, a diferència de temps passats en què la vida de la comunitat donava molta més seguretat. Un adolescent ja sabia què faria de gran i això no el preocupava, sinó que acceptava el devenir.
En aquesta societat actual en que la majoria d’objectes que envolten els joves són d’usar i tirar, no és difícil també pensar que el ser humà que es té al davant sigui també com un objecte que es té a l’abast per ser utilitzat quan vingui de gust.

La drogoaddicció transporta provisionalment a la “felicitat”, però et retorna en acabar els seus afectes a l’estat inicial. Tal com diu Felicitas Vogt: “Aquesta experiència és coactiva, no és una vivència conquistada en llibertat, amb l’esforç propi. La vivència il•lusòria et fa pensar que estàs avançant i transcendint-te a tu mateix. Transmet una espiritualitat aparent, ja que l’addicte no pot dominar les vivències, està sotmès a elles. Enlloc de manifestar-se la voluntat del “jo”, es manifesta l’activitat de la droga.
La droga promet de forma il•lusòria el que ens sembla que no tenim: Amor, calidesa, benestar, vinculació amb tothom. El nostre propòsit social hauria de ser el d’assolir aquestes vivències, les quals s’aconsegueixen a partir d’una tasca no exempta d’esforç”.

El valor de les crisis

Saturday, February 6th, 2010

No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a las personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia, como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis, se supera a sí mismo sin quedar “superado”.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla. Albert Einstein “Una visión positiva de la crisis”

Hi ha un fet a l’univers del que podem estar absolutament segurs i és que tot està en moviment, en continu canvi, en un procés de transformació, d’una cosa en una altra cosa. A l’espai exterior, a les galàxies, en el sistema solar, al nostre planeta, en tots els regnes de la naturalesa, en el microcosmos on les partícules subatòmiques colisionen entre elles transformant-se en una altra cosa. Així en les nostres vides, el canvi és també una constant, malgrat ens espanti enormement deixar lo conegut pel desconegut.

Però aquest moviment participa del ritme. Tal com diu El kibalió: “El principi del ritme és d’aplicació universal. Pot ser aplicat a qualsevol qüestió o fenomen de les moltes fases de la vida. Pot aplicar-se a totes les fases de l’activitat humana.” Aquesta llei diu que sempre hi ha una acció i una reacció, una elevació i una baixada, al dia li segueix la nit.

A l’antic testament trobem la història que narra el somni de Josep, el fill de Jacob, de “les set vaques flaques i les set vaques groses”, que ja indicava els ritmes fluctuants de la vida. És també la llei del ritme. Els períodes de prosperitat van seguits de períodes de decadència als quals a vegades anomenem crisis.
Tots experimentarem crisis al llarg de la vida. Crisi social, professional, personal, qualsevol que sigui. Una altra crisi molt estesa és la que s’acostuma a presentar a mitja vida, que ens recorda que hem de prendre un altre camí.
Tota crisi comporta inicialment malestar, el qual és el que ens empeny a sortir de la comoditat, ens obliga a introduir canvis i anar més enllà de la rutina que tenim establerta. Si és acceptada serà beneficiosa i alliberadora.

Les crisis poden ser períodes llargs, tals com les crisis econòmiques, o crisis més curtes com poden ser les causades per emocions negatives.
Hi ha estats emocionals tan fortament negatius i desagradables per nosaltres que se’ns fa molt difícil d’acceptar-los. Segurament que una part molt important del rebuig cap a aquestes crisis és perquè, ja sigui per raons culturals o degut a la pròpia naturalesa humana, rebutgem el dolor i tot allò que no ens dona plaer. Aquesta és la manera inconscient de funcionar dels humans, i aquests comportaments els arrosseguem durant anys i anys.

Un exemple molt clar d’això el vaig tenir quan jo tenia al voltant dels trenta i tants anys. Recordo que es va donar el fet de que per primera vegada jo fos conscient de que estava sentint odi cap a una altra persona. Ser conscient d’aquell estat em va esverar de tal manera que vaig fugir corrent del lloc on s’havia generat. Però l’odi, per més que corria i m’allunyava, no desapareixia, ja que el portava a dins. Vaig anar, de seguida que vaig poder, a veure una persona a la que tenia en molta consideració, i quan li vaig explicar el què em passava, em va dir tranquil•lament i amb un somriure als llavis: “I tu que et pensaves?”
Doncs jo el que pensava de mi mateix, donat de que no em coneixia gens, era que em trobava molt per sobre d’aquells estats tan negatius, que estava per sobre del bé i del mal, i que allò no anava amb la meva naturalesa.

Hem d’aprendre a observar i a estimar aquests períodes de crisi o estats negatius. Per mi l’acceptació d’aquests estats és una part molt important del fet de tenir “atenció plena”. Estar “atent” vol dir estar disposat a viure, a experimentar tots els esdeveniments de la vida, i aquest “pack” inclou també les emocions, pensaments i sensacions doloroses.

Educació en valors. Competències socials

Wednesday, February 3rd, 2010

Porque no hago el bien que quiero; mas el mal que no quiero, éste hago. Y si hago lo que no quiero, ya no lo obro yo, sino el pecado que mora en mi. Así que, queriendo yo hacer el bien, hallo esta ley: Que el mal está en mi. Porque según el hombre interior me deleito en la ley de Dios: mas veo otra ley en mis miembros que se rebela contra la ley de mi espíritu, y que me lleva cautivo a la ley del pecado que está en mis miembros. ¡Miserable hombre de mi! ¿Quién me librará del cuerpo de esta muerte?
Sant Pau

No hi ha a la vida humana problema més gran ni major dificultat que el reconeixement de ser dues entitats en una. Així expressa Sant Pau en aquest fragment d’una de les seves cartes, la lluita entre els elements de sensació o la llei de la matèria contra la llei de l’Esperit.

Sant Agustí també descriu aquesta lluita a les “Confesiones”, quan diu: “Los goces de esta mi vida, de los cuales debo lamentarme, estan en pugna con mis tristezas, en las cuales debiera regocijarme. No sé a que lado se inclinará la victoria”.Aquesta és l’experiència de tot ser humà que tracta de viure noblement, que procura viure d’acord amb els dictats de la seva consciència; aquest intent es veu frenat molt sovint pels desigs terrenals inferiors.

L’educació moral, ja sigui per mitjà de les religions o per mitjà de codis establerts per la societat civil, sempre s’ha promulgat amb la intenció de domesticar la part més animal, més terrenal que hi ha en els humans. Aquests “preceptes”, tot i ser repressors, moltes vegades, estan posats amb l’ànim de recordar-nos constantment les obligacions dins de la societat, especialment per a aquells humans que estan encara molt dominats pels desigs, que som la gran majoria. Qui està dominat pel desig no veu la llum de l’Esperit i necessita preceptes morals que l’ajudin a recordar.

L’educació moral ha variat al llarg de la història i també d’acord amb la cultura. Actualment l’educació moral té diversos enfocaments. Un de força estès i molt interessant és l’enfocament cognitiu-evolutiu de Piaget i Kohlberg. Parteix d’una concepció evolutiva de la persona, i concreta els estadis de raonament moral pels quals passen les persones en l’adquisició de valors.
El professor Manuel Segura, del Departament de Psicologia educativa de la Universitat de la Laguna, juntament amb el seu equip, afirmen que tothom que treballa en educació de valors coincideix en proposar els mateixos objectius: Educar l’empatia, entrenar en el diàleg, ensenyar a negociar, desenvolupar la solidaritat, ensenyar en la crítica constructiva, informar sobre continguts de relleu moral, animar a posar-se d’acord.

D’educació en valors, doncs, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà, però no ens oblidem de la gran importància que té per a l’educació en valors el fet de predicar amb l’exemple, ja que aquesta educació és la que més agrada als adolescents, ja que esperen molt dels adults. Tenir cura, doncs, de portar una vida coherent és una bona manera de poder ajudar en la reflexió moral i fer individus autònoms.

Podria ser una bona manera d’acabar aquest apartat recordant un escrit d’en Jaume Escoí:
“La verdadera moral es respectar la libertad, en todo lo possible, a todos los seres de la Creación, y hacer uso de las energias estrictamente necesarias para la evolución humana”.

Crisi de valors?

Monday, February 1st, 2010

“Sabem que un home pot llegir Goethe or Rilke al vespre, que pot interpretar a Bach i a Schubert, i anar-se’n a treballar l’endemà al matí a Auschwitz.”
George Steiner

Hay un caos tanto individual como colectivo, confusión y miseria en todo el mundo, y hay sufrimiento. Es una catàstrofe mundial. Todos los líderes, políticos y religiosos, han fracasado; todos los libros religiosos han perdido su significado. Todos estamos buscando seguridad –ya sea en una cuenta corriente o en una ideologia; o bien nos volvemos hacia nuestros dioses- lo cual es, en realidad, una escapatoria. Hay un fracaso de todos los valores morales y espirituales; la sociedad es lo que ustedes y yo hemos creado con nuestra relación. Sin transformarnos radicalmente a nosotros mismos no puede haber transformación de la sociedad. Un sistema no puede transformar al hombre. La transformación se produce a través del conocimiento de si mismo y no a través de las creencias.
J. Krishnamurti “El libro de la vida”

Vaig sentir a Tran-Thi-Kim-Diêu relatar el següent conte: “Tres boys scouts arriben a casa molt cansats. La mare en veure’ls així, els pregunta:
“Com és que arribeu tan cansats?”
“Hem ajudat a travessar el carrer a una dona gran”, responen.
La mare sorpresa pregunta: “Però això no cansa tant!”
“És que ella no ho volia!””.

Joan Carles Mèlich explicà en certa ocasió l’anècdota, per a mi molt interessant i significativa: En presentar un material elaborat per un grup de mestres sobre “el valor de la compassió” a un estament oficial, per tal d’endegar una campanya, se’ls va retornar el dossier manifestant la necessitat de canviar el títol, per el de “compassió laica”.
Ell mateix també va mencionar aquell tòpic tant sentit i extès de: S’ha de practicar la “caritat cristiana”, com si la caritat fos un atribut només dels cristians.

Enmig de tanta confusió, tal com mostren les anècdotes anteriors o el conte inicial, o els mitjans de comunicació dia rere dia, quina serà l’herència que transmetrem a les futures generacions?

Vaig sentir fer referència a Joan Carles Mèlich la idea de Georges Steiner que diu: “L’actual crisi de l’educació es deu al silenci”. Aquesta afirmació tant categòrica em sembla que ens condueix necessàriament cap a la pregunta: “El silenci de qui?” Amb tanta “xerrameca” com hi ha a tot arreu! No serà el silenci de tots, especialment al silenci de la “bona gent”? Aquesta bondat que anem mostrant alguns, no és una bondat egoista? I per què aquest silenci? Segurament perquè a més de molta confusió no hi ha també por?
La reflexió que em sorgeix em porta a veure que ens cal mostrar una bondat activa, i això només succeeix quan ens deixem acompanyar de la compassió, i d’una valenta determinació, que en la pràctica és manifestarà en un servei cap els altres.

“La “bona educació” que hem de delegar a la joventut, tant des dels centres docents, com des de qualsevol altre àmbit, ha de tenir com a premissa el ser útil a la comunitat humana” (Kim Diêu). Però per això la joventut necessita referents.

Per Joan Carles Mèlich “les famílies transmeten valors morals però tenen por a enfrontar-se a l’ètica, pel seu sentit d’ambigüitat i el risc que comporta. Hi ha crisi moral quan hi ha fractura de les transmissions.
S’ha de donar testimoni, no exemple. Donar exemple és posar-se com a model a imitar. Ser testimoni és patir una experiència oberta, que no es pot repetir perquè és única.
El mestre s’ha de convertir en testimoni”