“Sabem que un home pot llegir Goethe or Rilke al vespre, que pot interpretar a Bach i a Schubert, i anar-se’n a treballar l’endemà al matí a Auschwitz.”
George Steiner

Hay un caos tanto individual como colectivo, confusión y miseria en todo el mundo, y hay sufrimiento. Es una catàstrofe mundial. Todos los líderes, políticos y religiosos, han fracasado; todos los libros religiosos han perdido su significado. Todos estamos buscando seguridad –ya sea en una cuenta corriente o en una ideologia; o bien nos volvemos hacia nuestros dioses- lo cual es, en realidad, una escapatoria. Hay un fracaso de todos los valores morales y espirituales; la sociedad es lo que ustedes y yo hemos creado con nuestra relación. Sin transformarnos radicalmente a nosotros mismos no puede haber transformación de la sociedad. Un sistema no puede transformar al hombre. La transformación se produce a través del conocimiento de si mismo y no a través de las creencias.
J. Krishnamurti “El libro de la vida”

Vaig sentir a Tran-Thi-Kim-Diêu relatar el següent conte: “Tres boys scouts arriben a casa molt cansats. La mare en veure’ls així, els pregunta:
“Com és que arribeu tan cansats?”
“Hem ajudat a travessar el carrer a una dona gran”, responen.
La mare sorpresa pregunta: “Però això no cansa tant!”
“És que ella no ho volia!””.

Joan Carles Mèlich explicà en certa ocasió l’anècdota, per a mi molt interessant i significativa: En presentar un material elaborat per un grup de mestres sobre “el valor de la compassió” a un estament oficial, per tal d’endegar una campanya, se’ls va retornar el dossier manifestant la necessitat de canviar el títol, per el de “compassió laica”.
Ell mateix també va mencionar aquell tòpic tant sentit i extès de: S’ha de practicar la “caritat cristiana”, com si la caritat fos un atribut només dels cristians.

Enmig de tanta confusió, tal com mostren les anècdotes anteriors o el conte inicial, o els mitjans de comunicació dia rere dia, quina serà l’herència que transmetrem a les futures generacions?

Vaig sentir fer referència a Joan Carles Mèlich la idea de Georges Steiner que diu: “L’actual crisi de l’educació es deu al silenci”. Aquesta afirmació tant categòrica em sembla que ens condueix necessàriament cap a la pregunta: “El silenci de qui?” Amb tanta “xerrameca” com hi ha a tot arreu! No serà el silenci de tots, especialment al silenci de la “bona gent”? Aquesta bondat que anem mostrant alguns, no és una bondat egoista? I per què aquest silenci? Segurament perquè a més de molta confusió no hi ha també por?
La reflexió que em sorgeix em porta a veure que ens cal mostrar una bondat activa, i això només succeeix quan ens deixem acompanyar de la compassió, i d’una valenta determinació, que en la pràctica és manifestarà en un servei cap els altres.

“La “bona educació” que hem de delegar a la joventut, tant des dels centres docents, com des de qualsevol altre àmbit, ha de tenir com a premissa el ser útil a la comunitat humana” (Kim Diêu). Però per això la joventut necessita referents.

Per Joan Carles Mèlich “les famílies transmeten valors morals però tenen por a enfrontar-se a l’ètica, pel seu sentit d’ambigüitat i el risc que comporta. Hi ha crisi moral quan hi ha fractura de les transmissions.
S’ha de donar testimoni, no exemple. Donar exemple és posar-se com a model a imitar. Ser testimoni és patir una experiència oberta, que no es pot repetir perquè és única.
El mestre s’ha de convertir en testimoni”