Una amiga em va enviar aquest power point que porta per nom: “Un amor apassionat”.
“Quan la vaig conèixer tenia 16 anys. Varem ser presentats en una festa, per un noi que deia ser amic meu. Va ser un amor a primera vista. Em tornava boig. El nostre amor va arribar a un punt que ja no podia viure sense ella. Però era un amor prohibit. Els meus pares no l’acceptaren. Varem passar a veure’ns d’amagat, però no vaig poder aguantar més. Estava embogit, l’estimava i no la tenia. No podia permetre que m’apartessin d’ella: L’estimava. Vaig tenir un accident amb el cotxe, vaig trencar moltes coses dins de casa i quasi que mato la meva germana. Estava boig, la necessitava.
Avui tinc 39 anys; estic internat en un hospital i moriré abandonat pels meus pares, amics i per ella. El seu nom?
Cocaïna”.
No pierdas jamás el ánimo. Las dificultades son grandes actualmente. Pero sabemos el camino. Y las satisfacciones són muy superiores y muy profundas.
Manuel Segura
Aquest desig que tenim tots de felicitat, de llibertat, jo diria també d’espiritualitat, encara que no ho sembli a priori, es pot buscar per molts llocs diferents. Si el camí que es decideix prendre és el de no afrontar les dificultats que se’ns presenten, els conflictes més o menys complexes que vinguin, si es suprimeix tot allò que inicialment sembla desagradable i que demana fer un esforç, aquest camí pot portar a l’addicció.
Davant d’un malestar, si no s’actua afrontant el problema, és molt freqüent buscar alternatives compensatòries per a aquest estat. Aquesta buidor que s’experimenta es vol resoldre “omplint-la” amb alguna cosa. A vegades aquest omplir-se es pot fer materialment, menjant de forma compulsiva, o bé amb substàncies addictives o també amb comportaments degradants.
Això respon a una recerca d’estímuls, a fora d’un mateix, senzills i còmodes, que requereixen poc esforç i amb respostes gratificants ràpides. Si no es reacciona a aquest funcionament es pot caure sense adonar-se’n en un comportament addictiu.
Avui, tristament, el món es percep com una selva on cadascú hi penetra sol, a diferència de temps passats en què la vida de la comunitat donava molta més seguretat. Un adolescent ja sabia què faria de gran i això no el preocupava, sinó que acceptava el devenir.
En aquesta societat actual en que la majoria d’objectes que envolten els joves són d’usar i tirar, no és difícil també pensar que el ser humà que es té al davant sigui també com un objecte que es té a l’abast per ser utilitzat quan vingui de gust.
La drogoaddicció transporta provisionalment a la “felicitat”, però et retorna en acabar els seus afectes a l’estat inicial. Tal com diu Felicitas Vogt: “Aquesta experiència és coactiva, no és una vivència conquistada en llibertat, amb l’esforç propi. La vivència il•lusòria et fa pensar que estàs avançant i transcendint-te a tu mateix. Transmet una espiritualitat aparent, ja que l’addicte no pot dominar les vivències, està sotmès a elles. Enlloc de manifestar-se la voluntat del “jo”, es manifesta l’activitat de la droga.
La droga promet de forma il•lusòria el que ens sembla que no tenim: Amor, calidesa, benestar, vinculació amb tothom. El nostre propòsit social hauria de ser el d’assolir aquestes vivències, les quals s’aconsegueixen a partir d’una tasca no exempta d’esforç”.