No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a las personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia, como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis, se supera a sí mismo sin quedar “superado”.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla. Albert Einstein “Una visión positiva de la crisis”

Hi ha un fet a l’univers del que podem estar absolutament segurs i és que tot està en moviment, en continu canvi, en un procés de transformació, d’una cosa en una altra cosa. A l’espai exterior, a les galàxies, en el sistema solar, al nostre planeta, en tots els regnes de la naturalesa, en el microcosmos on les partícules subatòmiques colisionen entre elles transformant-se en una altra cosa. Així en les nostres vides, el canvi és també una constant, malgrat ens espanti enormement deixar lo conegut pel desconegut.

Però aquest moviment participa del ritme. Tal com diu El kibalió: “El principi del ritme és d’aplicació universal. Pot ser aplicat a qualsevol qüestió o fenomen de les moltes fases de la vida. Pot aplicar-se a totes les fases de l’activitat humana.” Aquesta llei diu que sempre hi ha una acció i una reacció, una elevació i una baixada, al dia li segueix la nit.

A l’antic testament trobem la història que narra el somni de Josep, el fill de Jacob, de “les set vaques flaques i les set vaques groses”, que ja indicava els ritmes fluctuants de la vida. És també la llei del ritme. Els períodes de prosperitat van seguits de períodes de decadència als quals a vegades anomenem crisis.
Tots experimentarem crisis al llarg de la vida. Crisi social, professional, personal, qualsevol que sigui. Una altra crisi molt estesa és la que s’acostuma a presentar a mitja vida, que ens recorda que hem de prendre un altre camí.
Tota crisi comporta inicialment malestar, el qual és el que ens empeny a sortir de la comoditat, ens obliga a introduir canvis i anar més enllà de la rutina que tenim establerta. Si és acceptada serà beneficiosa i alliberadora.

Les crisis poden ser períodes llargs, tals com les crisis econòmiques, o crisis més curtes com poden ser les causades per emocions negatives.
Hi ha estats emocionals tan fortament negatius i desagradables per nosaltres que se’ns fa molt difícil d’acceptar-los. Segurament que una part molt important del rebuig cap a aquestes crisis és perquè, ja sigui per raons culturals o degut a la pròpia naturalesa humana, rebutgem el dolor i tot allò que no ens dona plaer. Aquesta és la manera inconscient de funcionar dels humans, i aquests comportaments els arrosseguem durant anys i anys.

Un exemple molt clar d’això el vaig tenir quan jo tenia al voltant dels trenta i tants anys. Recordo que es va donar el fet de que per primera vegada jo fos conscient de que estava sentint odi cap a una altra persona. Ser conscient d’aquell estat em va esverar de tal manera que vaig fugir corrent del lloc on s’havia generat. Però l’odi, per més que corria i m’allunyava, no desapareixia, ja que el portava a dins. Vaig anar, de seguida que vaig poder, a veure una persona a la que tenia en molta consideració, i quan li vaig explicar el què em passava, em va dir tranquil•lament i amb un somriure als llavis: “I tu que et pensaves?”
Doncs jo el que pensava de mi mateix, donat de que no em coneixia gens, era que em trobava molt per sobre d’aquells estats tan negatius, que estava per sobre del bé i del mal, i que allò no anava amb la meva naturalesa.

Hem d’aprendre a observar i a estimar aquests períodes de crisi o estats negatius. Per mi l’acceptació d’aquests estats és una part molt important del fet de tenir “atenció plena”. Estar “atent” vol dir estar disposat a viure, a experimentar tots els esdeveniments de la vida, i aquest “pack” inclou també les emocions, pensaments i sensacions doloroses.

Porque no hago el bien que quiero; mas el mal que no quiero, éste hago. Y si hago lo que no quiero, ya no lo obro yo, sino el pecado que mora en mi. Así que, queriendo yo hacer el bien, hallo esta ley: Que el mal está en mi. Porque según el hombre interior me deleito en la ley de Dios: mas veo otra ley en mis miembros que se rebela contra la ley de mi espíritu, y que me lleva cautivo a la ley del pecado que está en mis miembros. ¡Miserable hombre de mi! ¿Quién me librará del cuerpo de esta muerte?
Sant Pau

No hi ha a la vida humana problema més gran ni major dificultat que el reconeixement de ser dues entitats en una. Així expressa Sant Pau en aquest fragment d’una de les seves cartes, la lluita entre els elements de sensació o la llei de la matèria contra la llei de l’Esperit.

Sant Agustí també descriu aquesta lluita a les “Confesiones”, quan diu: “Los goces de esta mi vida, de los cuales debo lamentarme, estan en pugna con mis tristezas, en las cuales debiera regocijarme. No sé a que lado se inclinará la victoria”.Aquesta és l’experiència de tot ser humà que tracta de viure noblement, que procura viure d’acord amb els dictats de la seva consciència; aquest intent es veu frenat molt sovint pels desigs terrenals inferiors.

L’educació moral, ja sigui per mitjà de les religions o per mitjà de codis establerts per la societat civil, sempre s’ha promulgat amb la intenció de domesticar la part més animal, més terrenal que hi ha en els humans. Aquests “preceptes”, tot i ser repressors, moltes vegades, estan posats amb l’ànim de recordar-nos constantment les obligacions dins de la societat, especialment per a aquells humans que estan encara molt dominats pels desigs, que som la gran majoria. Qui està dominat pel desig no veu la llum de l’Esperit i necessita preceptes morals que l’ajudin a recordar.

L’educació moral ha variat al llarg de la història i també d’acord amb la cultura. Actualment l’educació moral té diversos enfocaments. Un de força estès i molt interessant és l’enfocament cognitiu-evolutiu de Piaget i Kohlberg. Parteix d’una concepció evolutiva de la persona, i concreta els estadis de raonament moral pels quals passen les persones en l’adquisició de valors.
El professor Manuel Segura, del Departament de Psicologia educativa de la Universitat de la Laguna, juntament amb el seu equip, afirmen que tothom que treballa en educació de valors coincideix en proposar els mateixos objectius: Educar l’empatia, entrenar en el diàleg, ensenyar a negociar, desenvolupar la solidaritat, ensenyar en la crítica constructiva, informar sobre continguts de relleu moral, animar a posar-se d’acord.

D’educació en valors, doncs, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà, però no ens oblidem de la gran importància que té per a l’educació en valors el fet de predicar amb l’exemple, ja que aquesta educació és la que més agrada als adolescents, ja que esperen molt dels adults. Tenir cura, doncs, de portar una vida coherent és una bona manera de poder ajudar en la reflexió moral i fer individus autònoms.

Podria ser una bona manera d’acabar aquest apartat recordant un escrit d’en Jaume Escoí:
“La verdadera moral es respectar la libertad, en todo lo possible, a todos los seres de la Creación, y hacer uso de las energias estrictamente necesarias para la evolución humana”.

“Sabem que un home pot llegir Goethe or Rilke al vespre, que pot interpretar a Bach i a Schubert, i anar-se’n a treballar l’endemà al matí a Auschwitz.”
George Steiner

Hay un caos tanto individual como colectivo, confusión y miseria en todo el mundo, y hay sufrimiento. Es una catàstrofe mundial. Todos los líderes, políticos y religiosos, han fracasado; todos los libros religiosos han perdido su significado. Todos estamos buscando seguridad –ya sea en una cuenta corriente o en una ideologia; o bien nos volvemos hacia nuestros dioses- lo cual es, en realidad, una escapatoria. Hay un fracaso de todos los valores morales y espirituales; la sociedad es lo que ustedes y yo hemos creado con nuestra relación. Sin transformarnos radicalmente a nosotros mismos no puede haber transformación de la sociedad. Un sistema no puede transformar al hombre. La transformación se produce a través del conocimiento de si mismo y no a través de las creencias.
J. Krishnamurti “El libro de la vida”

Vaig sentir a Tran-Thi-Kim-Diêu relatar el següent conte: “Tres boys scouts arriben a casa molt cansats. La mare en veure’ls així, els pregunta:
“Com és que arribeu tan cansats?”
“Hem ajudat a travessar el carrer a una dona gran”, responen.
La mare sorpresa pregunta: “Però això no cansa tant!”
“És que ella no ho volia!””.

Joan Carles Mèlich explicà en certa ocasió l’anècdota, per a mi molt interessant i significativa: En presentar un material elaborat per un grup de mestres sobre “el valor de la compassió” a un estament oficial, per tal d’endegar una campanya, se’ls va retornar el dossier manifestant la necessitat de canviar el títol, per el de “compassió laica”.
Ell mateix també va mencionar aquell tòpic tant sentit i extès de: S’ha de practicar la “caritat cristiana”, com si la caritat fos un atribut només dels cristians.

Enmig de tanta confusió, tal com mostren les anècdotes anteriors o el conte inicial, o els mitjans de comunicació dia rere dia, quina serà l’herència que transmetrem a les futures generacions?

Vaig sentir fer referència a Joan Carles Mèlich la idea de Georges Steiner que diu: “L’actual crisi de l’educació es deu al silenci”. Aquesta afirmació tant categòrica em sembla que ens condueix necessàriament cap a la pregunta: “El silenci de qui?” Amb tanta “xerrameca” com hi ha a tot arreu! No serà el silenci de tots, especialment al silenci de la “bona gent”? Aquesta bondat que anem mostrant alguns, no és una bondat egoista? I per què aquest silenci? Segurament perquè a més de molta confusió no hi ha també por?
La reflexió que em sorgeix em porta a veure que ens cal mostrar una bondat activa, i això només succeeix quan ens deixem acompanyar de la compassió, i d’una valenta determinació, que en la pràctica és manifestarà en un servei cap els altres.

“La “bona educació” que hem de delegar a la joventut, tant des dels centres docents, com des de qualsevol altre àmbit, ha de tenir com a premissa el ser útil a la comunitat humana” (Kim Diêu). Però per això la joventut necessita referents.

Per Joan Carles Mèlich “les famílies transmeten valors morals però tenen por a enfrontar-se a l’ètica, pel seu sentit d’ambigüitat i el risc que comporta. Hi ha crisi moral quan hi ha fractura de les transmissions.
S’ha de donar testimoni, no exemple. Donar exemple és posar-se com a model a imitar. Ser testimoni és patir una experiència oberta, que no es pot repetir perquè és única.
El mestre s’ha de convertir en testimoni”

Un anciano de una tribu estaba charlando con sus nietos, acerca de la vida. El les dijo:
“Una gran pelea está ocurriendo dentro de mi…. es entre dos lobos.
Uno de los lobos es el resentimiento, el miedo, la avaricia, la maldad, la inferioridad, la mentira, el egoismo, la envidia, el rencor, la culpa, el dolor, la ira.
El otro lobo es … la paz, el amor, la bondad, la alegria, la gratitud, la senzillez, la esperanza, la serenidad, la humildad, la compasión, la sinceridad, la misericordia, la generosidad”.
Y después agregó: “Esta misma pelea está ocurriendo dentro de todos los seres de la Tierra.”
Los niños pensaron por unos instantes y uno de ellos preguntó a su abuelo:
“Y cual de los lobos crees que ganará?”
El anciano respondió simplemente….
“El que alimentes.”
Sabiduria indígena

Vaig sentir dir a Joan Carles Mèlich en una conferència quelcom semblant a la següent definició de moral, la qual em sembla correcta i ajustada:
“La moral és un codi o marc normatiu propi d’una cultura concreta, en un moment donat de la seva història i amb pretensions d’universalitat.
La moral consistiria en una sèrie de valors, d’hàbits, de normes vigents en un moment donat de la història i en una societat concreta. No existeix la moral universal i per altra part és canviant amb el pas del temps.
A occident la moral no és un text escrit, i fa referència a l’àmbit públic, no hi ha moral privada. Es podria dir també que té pretensions de ser transcultural”.

La moral és criticable i canvia amb les generacions. Si repassem la història de l’últim mig segle en el nostre país es pot observar que s’han produïts molts canvis i s’ha generat la necessitat d’adaptar als nous temps una moral per tal que pugui ser útil als ciutadans. El que potser era adequat dir i explicar cent anys enrere no ha de ser necessàriament vàlid per ara. Un exemple el tenim en com s’explicaven certs aspectes morals als anys cinquanta i com s’expliquen ara; hi ha una gran diferència. Annie Besant ho explica en el llibre “Dharma”: “Per tal de que una llei moral sigui útil al segle que la rep, és precís que el seu caràcter sigui apropiat al d’aquest segle. A mesura que una nació evoluciona i que passen molts anys, veiem que preceptes que havien estat útils, no ho són ara perquè les condicions han canviat”.
Però hi ha algunes normes morals que totes les cultures coincideixen: respectar els pares, respectar la gent gran, respectar els nens.

Per en Joan Carles Mèlich: “La família, que és la primera i més important institució pedagògica bàsica de la societat, hauria de transmetre la dimensió moral i a la vegada la dimensió ètica”.De petits aprenem la moral existent, per mitja de l’exemple dels adults del nostre entorn. Absorbim la moral, tot el que això representa, de la mateixa manera que aprenem la llengua materna, som com esponges. Després sortim al carrer i seguim aprenent de la interacció amb els altres.

Aquest fragment de “Los versos de oro de Pitàgores”, conté parts que poden ser considerades “universals” i d’altres més pròpies de l’època. Podria servir com a referent de text moral?

Presta culto a los dioses inmortales
según las santas leyes han dispuesto.
A los héroes después, rinde homenaje,
y acata los solemnes juramentos.
Respeta y haz legales sacrificios
a las divinidades inferiores;
honra a tus padres, honra a tus parientes
y ten por tus amigos a los buenos.

Aprende a dominar el apetito
del comer y el beber, domina el sueño,
la lascivia y la cólera; nada hagas
que fuera torpe y de pureza ajeno
ni con otros ni a solas; a ti mismo,
mirate con pudor y con respeto…

Eduardo Stranch, supervivent de la famosa tragèdia dels Andes, és entrevistat a la contraportada de “La vanguardia” del 26 de juny de 2008. Ara, amb 60 anys i llavors amb 25. “Què el va ajudar a resistir?”, li pregunta l’entrevistador. “El més fonamental: tornar a veure la familia. És impressionant veure com es va desembarassant el que no té importància en la vida i queda clar el que realment importa: els afectes”.

“Sentir i escoltar la gent sense emetre cap judici. La gent vol ser escoltada i acariciada.”
Virginia Satir

Un fantàstic referent del què em sembla que pot ser l’educació emocional, es troba en el documental emès en el programa televisiu Mil•lènium al Canal 33 de TVC, del juny de 2007, que tractava de “El valor de l’educació”. El documental porta per títol: “Pensant en els altres”. Està realitzat amb imatges preses durant un curs acadèmic, seguint el treball d’un grup de quart de primària, en una escola del Japó amb el seu tutor Toshiro Kanamori.
És un documental en que aflora la tendresa en totes les seves imatges, i mostra la frescor de la vida dins d’una aula, amb les seves tristeses i alegries, veient-se com els nens aprenen, especialment en l’art de viure
.
El tipus de treball que ha de desenvolupar el mestre, d’acord amb el que es mostra en el documental, només es pot donar si ell mateix ja ha incorporat a la seva vida l’educació emocional i el compromís de sanar-la; Això és així perquè no es pot comprendre l’altre, amb les seves emocions, si abans no s’ha observat i acceptat les d’un mateix. Veient el documental s’intuïa que Toshiro Kanamori improvisava cada dia, d’acord amb el què anava sorgint a la classe, i que el seu treball era el resultat de temps d’experiència, un altre dels factors que l’ajudaven a establir la comunicació amb els seus alumnes.

Toshiro Kanamori es troba immers en una classe amb els problemes normals que es donen en qualsevol grup, tals com falta de concentració, problemes d’aprenentatge, dificultats personals dels alumnes.
El seu propòsit amb els alumnes queda reflectit quan els pregunta: “Per què som aquí?” I la resposta, que els seus alumnes ja tenen integrada, doncs ja l’han tingut de tutor és: “Per ser feliços!” I continua ell mateix explicant-los: “De vida només en tenim una i hem de viure-la amb alegria. L’objectiu de la classe d’aquest curs és entendre quina és la clau per viure feliç. I aquesta és aprendre a pensar en els altres, de debò.”

El gran mèrit del seu treball és aconseguir crear a la classe les condicions per tal que els alumnes puguin expressar els seus sentiments sabent que seran ben acollits pel grup. Per això aprofita les condicions que van sorgint en el dia a dia i demana que els nens expressin per carta o verbalment aquella situació o problema de la vida que els té preocupats: la mort d’algun familiar, la marxa d’un company, la malaltia d’algun i fins i tot el tracte, de vegades tan cruel, entre companys. El recurs que ajuda més al mestre a la creació d’aquest clima és el de les “cartes de la llibreta”.

“Deixa que la gent visqui en el teu cor, n’hi cap tanta com vulguis”; diu en Toshiro Kanamori, i continua: “ells expliquen les seves coses i els altres comparteixen els seus sentiments”. “Quan la gent t’escolta de debò, viu per sempre en el teu cor”. “Pensar en els altres és la clau de la felicitat. Riure, plorar, aprendre, lligams!”.
És pel seu gran valor com a model referencial el que el fa mereixedor de ser pres com una eina pedagògica a tenir en molta consideració: El documental és un càntic a la vida, una mostra de què pot ser l’art d’ensenyar, i una invitació a tots els mestres i a tothom perquè ens llencem a estimar els alumnes i a demostra’ls-ho.

La ment ha de ser preparada per a la influència de grans pensaments. Ha d’esdevenir àmplia, així podrà rebre i considerar sense prejudici qualsevol declaració o relat per més astorador o improbable que sembli, per després acceptar-lo o rebutjar-lo per la facultat de raonar i no per les emocions.
Manly P. Hall

Com actuem la majoria dels humans en el nostre quefer quotidià? Humberto Maturana a “Biologia del conocer y del aprendizaje” diu al respecte: “No es la razón la que guía lo humano, es la emoción. Los desacuerdos nunca se resuelven desde la razón, se resuelven desde la cordura. No es cierto que los seres humanos somos seres racionales por excelencia, somos, como mamíferos, seres emocionales que usamos la razón para justificar u ocultar las emociones en las cuales se dan nuestras acciones.”
Dit d’una altra manera, la intel•ligència, que per Maturana és “cordura”, és el resultat de l’equilibri entre l’intel•lecte, la raó i l’emoció; o també es podria dir que és el resultat d’un equilibri entre ment i cor.

Ferran Salmurri expressava les característiques de les persones felices, i deia que tenien en comú:
– un bon autocontrol
– una bona comunicació amb els altres
– actituds positives
– bona autoestima
Aconseguir aquestes condicions vol dir ficar-se de ple en el camp de les emocions.

Christopher Clouder, President de la Federació d’escoles Waldorf, en una entrevista feta a La Vanguardia també es manifesta en aquest sentit i diu: ”Un bon desenvolupament emocional és la garantia per a un bon desenvolupament intel•lectual”.
En un centre educatiu hi ha molt sofriment, molt més del que ens podem arribar a imaginar. Part d’aquest sofriment el porten de casa els integrants de la vida del centre, i part és generat al propi centre, especialment per dos motius diferents: el que sorgeix de les relacions entre companys i amics, el relacionat amb el treball acadèmic, i a vegades també el que sorgeix entre el professorat.
Els problemes emocionals bloquegen les capacitats cognitives. Si en un alumne existeix una crisi vital no resolta, un problema de sentiments, tot aquest malestar està bloquejant el camp dels aprenentatges, encara que es tracti d’un alumne amb capacitats intel•lectuals normals o superiors.

Referent al que es deriva del treball acadèmic, és molt gran la frustració que es va generant quan els alumnes intenten seguir el treball de classe i per les raons que siguin no poden. Per desgràcia massa repetidament se’ls va també dient, algunes vegades directa i d’altres indirectament: “tu no vals!” Amb l’entrega de notes, amb la correcció de treballs, amb els exàmens, amb altres comentaris dels professors i d’altres petites maneres es crea sofriment als alumnes.
Aquestes situacions, en les que els mestres tenim una part important de responsabilitat són molt més greus dels què sembla i tenen o poden tenir conseqüències irreparables, doncs l’autoestima dels nois queda totalment devaluada. Llavors ells han de fer alguna cosa per sobreviure, han de “respondre”. Alguns s’ho queden a dintre i els acompanya de per vida, d’altres es tornen agressius, d’altres fan el “graciós”.. Però tot és degut al dolor intern que viuen.

Molts dels problemes emocionals importants en la vida dels adolescents i que poden bloquejar momentàniament el seu quefer, estan relacionats amb els pares. Quan a la classe s’aconsegueix un bon clima es propicia que s’expliqui alguna situació viscuda problemàticament. Un cop que l’alumne ha descarregat les seves recriminacions cap els progenitors, quan els altres companys han dit el que els sembla, pot ser necessari i oportú, per ajudar a entendre l’aparent desconcert, donar una visió global de la situació: “Tots els pares estimen a la seva manera i fan les coses el millor que saben. Si no ho fan millor és perquè no en saben més! La majoria d’humans som encara, per desgràcia, molt egoistes i imperfectes. I recordeu, vivim en un món d’imperfecció, tots estem aquí per aprendre”.

Si s’és conscient de la influència que tenen les emocions en el pensar i actuar, si es vol que els alumnes formin part del grup de persones felices, i si també es vol fer ciutadans intel•ligents, ens cal incorporar l’educació emocional a la formació personal, però no com una àrea apart, sinó en el fer del dia a dia
Una educació emocional té com a finalitat intentar ajudar a resoldre les crisis, curar les ferides.

Para mí sólo recorrer los caminos que tienen corazón, cualquier camino que tenga corazón. Esos recorro, y la única prueba que vale es atravesar todo su largo. Y esos recorro mirando, mirando, sin aliento.
Carlos Castaneda (Las enseñanzas de don Juan)

Goethe va escriure que no eren els mestres més brillants els que tenien la influència més gran, sinó aquells que l’estimaven més. La qualitat de la relació entre el mestre i l’estudiant és determinant per a un bon rendiment en l’aprenentatge. Quan el mestre accepta, comprèn i aprecia els alumnes, a tots sense excepció, llavors aquests es senten confiats, i segurament que amb la intenció de correspondre a aquells sentiments de generositat, es posen a treballar i donen el millor d’ells mateixos. Sobre el respecte hi ha estudis fets que corroboren l’anterior. N’hi ha un que porta per títol: “Kids don’t learn from people they don’t like”.

En general es pot dir que existeix un divorci entre ment i cor en la majoria de persones, i els mestres no en són una excepció, i és que el cor el tenim molt arraconat.

Un dels possibles models de funcionament d’aula amb la participació del “cor” seria el que explica John D. Lawry, professor universitari de Religió i Psicologia, a “The opening of the american student’s heart”. Explica que el primer dia de classe d’un nou curs va demanar als alumnes que es presentessin explicant “on estaven en aquell moment”. Diu que algú va explicar com havia superat una addicció, un altre va parlar del seu desengany i la seva desorientació, etc. “Després del “despullament” dels meus alumnes, em vaig donar compte que jo havia de fer el mateix. Els vaig parlar respecte al meu recent compromís de contraure matrimoni amb la dona amb la que havia estat vivint durant deu anys. Dues setmanes abans de la celebració del matrimoni, ella em va informar que no es veia capaç de tirar-ho endavant. Vaig continuar parlant, llavors, de la meva desil•lusió, el meu cor trencat i de la meva lenta recuperació. Es va fer un silenci reverend.”
Ens podem fàcilment imaginar aquell silenci i aquell estovament general dels cors dels presents i el compromís intern, de cor a cor, que es deuria segellar en aquells moments. Lawry diu així: ”Hi va haver des d’aquell moment a la classe i durant tot el curs una atmosfera de confiança, compassió i cooperació. Els alumnes van aprendre i especialment van aprendre sobre ells mateixos.”