ESO

M’estimo els mestres

0

Article a l’ARA

Article d’un periodista i pare a la vegada ….

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nens de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa. N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’institut sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i que hi hagi un buit que arriba fins als llibres de socors per a pares d’adolescents, aquests que llueixen títols tan suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) Fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la discoteca.

Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys. Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han intentat si més no. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema.

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per haver-ho fet per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és, ho sento molt, parlar bé d’ells. Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que es li demana a un periodista aquesta setmana). Però estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb ‘vaga’. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema.

De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt callat, per si de cas. El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices . Com no he de voler a una gent que es dedica a educar els meus fills? Per això em dol que es parli malament per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ho, és clar, sinó els que són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats. Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar el dia a dia sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, ni els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.

Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia? Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i la influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat per el que li toca ensenyar, sinó pel que aprendran d’ell.

Carles Capdevila / Periodista

Castigat

0

Castigat! És necessari?  Autora: Maria Lluïsa Ferrerós

Alternatives educatives, enginyoses i eficaces

L’expressió “Castigat!”, seguida de “i et quedes sense (sortir, paga, mòbil, Wii, Play, DS, Messenger, ordinador, futbol, ball…)!”, es repeteix constantment a les famílies actuals com a forma habitual de càstig, i molts pares es sorprenen quan, fins i tot traient tots els al·licients als seus fills, aquests ni tan sols reaccionen i continuen portant-se malament.

Ja no sabem que ens hem d’inventar per tal que els nostres fills compleixin les seves obligacions (mínimes, per cert): que facin els deures, que es dutxin, que siguin puntuals, que no contestin malament, i un llarg etc. És el càstig de moda però la majoria de pares es queixen de que ja no funciona ni això, i reconeixen que ja no saben què fer perquè els seus fills reaccionin. Però ¿és educatiu? ¿I efectiu?

Vivim en una societat de consum i l’únic que fem per educar els nostres fills és disminuir aquest consum d’oci per reconduir el seu comportament.

Per aconseguir que els fills respectin els límits i es comportin bé és necessari enfortir les conductes adequades i només corregir les inapropiades quan aquestes siguin reincidents, i sobretot, oferir un bon model i exemple a casa. Però el més important perquè el càstig sigui educatiu és que ha de ser excepcional, proporcional, equilibrat, coherent i aplicable. Aquest llibre explica com aplicar-lo de manera correcta per a edats diferents i per a les circumstàncies més habituals.

La lectura font de plaer

0

El banc de recursos: “La lectura font de plaer i coneixement” és el fruit d’un treball de col·laboració entre diversos centres de recursos pedagògics (CRP) dels serveis educatius del Departament d’Educació. Aquest treball en xarxa té com a objectiu la cerca, organització i difusió de recursos, de manera que es faciliti l’accés a un espai comú d’informacions, materials i propostes sobre una temàtica, en aquest cas, la lectura com a eina d’aprenentatge i de foment de l’hàbit lector.

La iniciativa de crear un banc sobre la lectura va sorgir per la necessitat d’oferir un suport i un bon conjunt d’eines al professorat i als centres que estaven organitzant el projecte de lectura i les competències a l’entorn de la informació.

El banc ofereix informacions sobre cursos de formació, activitats, llicències d’estudi, propostes didàctiques sobre lectura, materials sobre competències en informació, seleccions bibliogràfiques i guies de lectura, documentació, entitats, llibreries especialitzades, és a dir, un ventall de recursos prou ampli que permetin l’organització i dinamització de la biblioteca com un veritable centre de recursos per a l’aprenentatge i la investigació, on el pla de lectura, per aprendre i per fomentar l’hàbit lector, en sigui l’eix vertebrador.

L’espai web del banc està organitzat de manera que des de la banda superior s’accedeix al catàleg conjunt de la mediateca dels CRP, als altres bancs, al Programa de Biblioteca Escolar Puntedu, etc., i a través del menú de l’esquerra s’accedeix a la informació pròpia del banc, que ara té 10 punts d’accés en un primer nivell. Cadascuna d’aquestes entrades (agenda, bones pràctiques, competència informacional, documentació…) té estructurada la informació segons el contingut dels recursos.

Es pot consultar la diversa informació organitzada en el web http://www.xtec.net/sgfp/crp/recursos/banc/lectura/index.htm

Article: Eric Hanushek

0

Eric Hanushek, pionero de la economía de la educación; catedrático en Stanford

“Puede recortar en educación y mejorar sus resultados”

Tengo la edad de mis doctorandos: me mantienen joven. Soy estadounidense: tenemos la mejor universidad del mundo, porque en ella compiten alumnos y profesores, pero una educación secundaria mediocre, porque en ella sólo se cumple. Colaboro con la Fundación BBVA

Los Nobel Lucas y Heckman demostraron que el dinero del contribuyente invertido en educación se le devuelve multiplicado en crecimiento…
Le voy a corregir.

Para eso estamos.
En realidad, no es que un gobierno invierta más en educación y así tenga mejores alumnos y luego trabajadores más productivos…

Eso dijo Heckman aquí en La Contra.
… sino que, si usted mejora el rendimiento -sobre todo en matemáticas, lectura y escritura- de los estudiantes de su país, aumentará su crecimiento económico. Y también -lo hemos demostrado- su salario al emplearse.

Es un matiz importante.

Crucial, porque permite que usted recorte inversión en educación y, al mismo tiempo, mejore el rendimiento de sus estudiantes.

¿Cómo?
Si usted recorta mal, por ejemplo, echando a todos los interinos recién llegados sin distinciones o rebajando sin más el número de profesores de los centros…

Es lo más cómodo.
… pues degrada la educación. Pero si usted se molesta en evaluar a los profesores y se libra de los peores -los echa- y en su lugar contrata a los mejores interinos…

Eso es mucho más complicado.
Pero mejoraría la calidad de la enseñanza y el crecimiento de un país, al tiempo que ahorraba en el presupuesto. La calidad de los profesores marca la diferencia en la calidad de los estudiantes: lo hemos comprobado.

¿Y qué opinan los sindicatos?
Los de los países como Finlandia, que obtiene los mejores resultados en educación, están implicados en velar por esa calidad y la evaluación continua del profesorado.

¿Los profesores se resisten al examen?
En EE.UU. sí. Y por eso nuestra enseñanza primaria y media es francamente mejorable, pero, en cambio, la universidad americana es una de las mayores industrias del país y tiene los mejores centros del mundo.

¿Por qué?
Porque las universidades de EE.UU. compiten por los mejores alumnos y los mejores alumnos compiten por las mejores universidades. En enseñanza primaria y secundaria, en cambio, no hay ninguna competencia.

También tendrán buenos profesores.
Cuando me reúno con los sindicatos sólo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

En Finlandia la enseñanza es pública: no compiten continuamente.
En Finlandia es muy difícil hacerse con una plaza de profesor, profesión de enorme prestigio. Y por eso para acceder a una existe una enorme -ahí la tiene- competencia. Y además hay movilidad laboral.

¿En qué sentido?
En Chicago, quien se hace profesor lo más probable estadísticamente es que se jubile de profesor. Pero si los profesores son considerados buenos profesionales por todos, son docentes sólo mientras sientan la vocación, y cuando no la sientan tendrán ofertas y posibilidades de dedicarse a otras cosas.

No sé si el mercado aquí es tan flexible.
Eso es algo que España tiene que solucionar ya. Su universidad no conecta con las empresas. Parece que eduque estudiantes para sí misma. Y la primera misión de la universidad es servir a la sociedad, y la primera necesidad de la sociedad es crear prosperidad y empresas y empleo y riqueza.

¿Cómo lograrlo?
En la universidad hay que tener a los mejores profesores y alumnos; los peores, que hagan otras cosas. Hay que ser lo bastante abierto y flexible para que cada uno encuentre su sitio y haga lo que más le gusta hacer.

Ni Jobs ni Gates acabaron sus estudios.
Porque ya habían conseguido crear empresas antes de acabarlos. Entraron en la universidad -Gates en Harvard- y antes de titularse ya eran más útiles a la sociedad como empresarios innovadores que como estudiantes. Y tenían claras las prioridades.

El título aquí está devaluado.
Introduzcan competencia en todos los niveles de alumnos y profesores y verán mejorar los resultados. Sean proactivos sin miedo a ser evaluados ni al fracaso. En Stanford repetimos que es el principio del éxito. Por eso, cuando acaban, si no saben qué hacer crean una empresa. Y si fracasan, crean otra o la transforman, y así hasta que aciertan.

¿Y la cooperación?
También se fomenta cuando fomentas la competencia. Existe en los mejores centros asiáticos, y esa calidad de la enseñanza es la explicación demostrable de que Asia haya crecido enormemente -¡fíjese en Corea!- y de que hoy rete a Occidente. Los asiáticos tuvieron buenos profesores, luego buenos estudiantes y hoy grandes profesionales.

¿La educación mejora si dura más?
Analice África o Sudamérica: en todos los países las leyes marcan ocho, seis…, muchos años de escuela obligatoria…

¿No era eso lo fundamental?
No se trata de permanecer más años en la escuela, sino de aprender más. Allí hay demasiados colegios en los que unos pasan el rato simulando que enseñan a otros que simulan que estudian. Asia, en cambio, en los años cincuenta era un continente famélico, se tomó la educación en serio… Y ya ve.

El paro del mañana

“Si evalúa a sus estudiantes hoy, sabrá su cifra de paro de mañana”, sentencia Eric Hanushek. Si tiene razón, podríamos deducir que hemos educado con poca eficiencia a quienes han sido estudiantes españoles -y catalanes- en los últimos años, ya que hoy la mitad son jóvenes desempleados. Pero nuestros ingenieros, arquitectos y médicos, entre otros profesionales, encuentran buenos empleos en otros países, así que nuestro sistema no debe de haber sido tan malo como reflejan esas cifras. Además, tenemos desempleados, pero no parados, porque la mayoría no deja de formarse y esforzarse. Y en este país hay trabajo; lo que no hay es empleo. Pero la culpa no es de los jóvenes.
La Contra La Vanguardia 16/10/2012  Lluís Amiguet

La lectura i la vida

0

Recordant Emili Teixidor

A més de les seves obres infantils, juvenils i novel·les Emili Teixidor també serà recordat com un gran una persona que estimava la lectura. 

Una de les seves obres va ser: La lectura i la vida

« Una meravellosa celebració del plaer de la lectura. Una guia imprescindible per a pares i mestres. »

Com aconseguir que els nens i els adolescents s’entusiasmin per la lectura? Quins requisits ha de complir la literatura dirigida a ells?  Quin és el paper dels mestres per animar-los a llegir? I el dels pares?

 Llegir no és tan sols un plaer meravellós, sinó que també ens ajuda a entendre millor el món, a enfrontar-nos amb les nostres emocions, a madurar i a ser persones més completes. “Sense la literatura no seríem el que som. No seríem humans”, sosté Emili Teixidor en aquest llibre.

Teixidor aplega en aquest magnífic llibre les reflexions que ha destil·lat al llarg d’anys sobre la incitació a la lectura, el sentit de la literatura juvenil, els grans llibres que tot adolescent hauria d’haver llegit o, entre d’altres, el paper de l’escola, les biblioteques i les famílies en la formació de nous lectors que, amb la literatura, arribaran a ser millors persones.

Ens diu que  per arribar a ser un bon lector requereix uns mestres, unes pràctiques, una voluntat i uns esforços determinats.

Per arribar a ser un lector adult cal haver passat per l’etapa juvenil, en la qual només es llegeixen textos transparents, sense dificultat de cap tipus i amb la finalitat d’informar-se o de passar-s’ho bé. En aquesta etapa hi situa els “best- sellers” sense intenció de menysprear-los, ja que si un llibre està ben escrit i és honest en les seves informacions, considera que és un bon llibre.  La majoria de gent es queda en aquesta etapa, però ell suggereix al lector de fer un esforç i endinsar-se en lectures que potser tenen un text difícil de comprendre, però que es llegeixen per pensar, per aturar-se a cada paràgraf, per investigar i per aprendre.

Són molt interessants els suggeriments que fa per fomentar la lectura i arribar a ser uns bons lectors:

 1. Cada persona hauria de tenir tres piles de llibres: la dels llibres que ens fan llegir, la dels que volem llegir per distreure’ns i la dels que volem llegir per pensar i per aprendre malgrat sapiguem que ens costen.

 2. Fomentar la lectura a les aules. És l’hora de lectura i tothom llegeix el seu llibre. Encara que a alguns alumnes els costi i es neguin a llegir, cal exigir-los que estiguin en silenci i vindrà un dia que decidiran llegir.

 3. Potenciar la lectura en veu alta.

 4. Fer el petit esforç diari de llegir poesia o prosa poètica: Llegir cada dia un sol vers d’un poema, sense buscar entendre-hi res, només pel plaer de els paraules. És un exercici de disciplina lectora que pot ajudar, a la llarga, a acostar-se als clàssics o a qualsevol llibre que exigeixi un mínim esforç.

 5. Seure amb els nostres alumnes o amb els nostres fills per llegir plegats: ells amb el seu llibre, nosaltres amb el nostre.

 Aquest paràgraf del llibre (pag. 9-10) és premonitori:

Però els llibres són molt més que la nostra memòria. Gràcies als llibres podem parlar amb els morts, perquè els escriptors i savis que van escriure llibres fa anys, fa segles, quan encara no s’havia inventat el paper i els mestres de escrivien en tabletes d’argila humida, i després en pells preparades de xai i fulles de plantes, els papirs, van gravar la seva veu en aquests materials, i més tard els copistes la van copiar en llibres de paper, i ara, avui, podem anar a les biblioteques i llegir el que ens van deixar escrit, el que ens van dir, la seva veu s’ha transformat en paraules escrites que el temps no esborra i encara podem parlar amb ells.

Podeu veure l’entrevista feta a TV3 el 28 de maig de 2008 sobre aquest llibre: http://www.tv3.cat/videos/466589

Adéu Jordi Teixidor

0

Ha mort l’escriptor Jordi Teixidor

L’escriptor Emili Teixidor ha mort aquest dimarts al seu domicili als 78 anys, víctima d’un càncer contra el qual feia temps que lluitava. L’escriptor, nascut a Roda de Ter el 1933. Llicenciat en Magisteri, Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme; va exercir de mestre a Osona i va cultivar la literatura infantil i juvenil durant anys fins que tardanament va decidir fer el salt a la literatura adulta.

L’autor va escriure nombrosos llibres publicats fa més de quatre dècades en l’àmbit infantil i juvenil, des de Les rates malaltes, de 1967, a Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, de 1969. Durant els setanta, va col · laborar amb les revistes juvenils Cavall Fort, Tretzevents i Oriflama, i el 1972, va publicar una de les seves millors novel·les per al públic d’aquestes edats, L’Ocell de foc. Fou fundador de l’Escola Patmos, i la seva convicció de “com d’important és per als més joves l’accés a la lectura, pel que tenia petits trucs”.

Una mica més tard, va començar a ser reconegut per obres per a adults com el recopilatori Sic transit Glòria Swanson, premi Crítica Serra d’Or, i les novel·les Retrat d’un assassí d’ocells, El llibre de les mosques, premi Sant Jordi de novel·la, i Pa negre, de 2003, amb la qual va obtenir diversos premis com el Joan Crexells, el Lletra d’Or, el premi Nacional de Cultura de Literatura i el Maria Àngels Anglada. El 1992, se li va concedir la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.

El seu últim títol en l’àmbit de la narrativa és Els convidats, editat el 2010, i estava escrivint una nova novel·la, que, segons la seva editora, Ester Pujol, està molt avançada.

El gran èxit li va venir amb la seva quarta novel·la, la més ambiciosa i més ben rebuda, Pa negre (2003), 400 pàgines en què va abocar la memòria personal de la seva infància en una zona rural d’Osona, retratant els durs anys de la postguerra i aconseguint un absolut best-seller i un llibre amb un ampli recorregut entre els lectors. La novel·la va ser la base de la pel·lícula homònima dirigida per Agustí Villaronga.

El llegat

L’escriptor Josep Maria Espinàs ha destacat el tracte personal que sempre havia tingut amb ell i el seu “esperit tranquil i optimista”. “Sento molt la seva mort”. A Espinàs el llegat que l’autor de Roda de Ter ha deixat en el món de la literatura juvenil (que té en la novel·la L’ocell de foc el seu principal exponent) li sembla una de les seves aportacions més destacades.

També la productora de l’adaptació cinematogràfica de Pa negre, Isona Passola, s’ha sumat a les mostres de desolació i ha destacat la trajectòria literària de Teixidor, a qui ha qualificat de “mestre”. “Les seves obres són fantàstiques. És molt interessant que la gent busqui tots els seus contes perquè les seves obres van del local a l’universal per la via de l’emoció directa”, ha subratllat, i ha afirmat que va aconseguir trencar la frontera que un llibre català reculli èxits de venda fora de Catalunya.

Aquesta ha estat també una de les coses subratllades pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per a qui l’escriptor ha fet una tasca extraordinària a favor del foment i la divulgació de la lectura, gràcies a les quals tres generacions han après a llegir a través dels seus llibres. “El trobarem a faltar tant en termes literaris com en termes humans”.

Podeu llegir la seva entrevista  a la Contra de la Vanguardia de 2008:

http://blocs.xtec.cat/escolapiatarrega/llegir-en-familia/si-llegeixes-quedes-maleit-per-sempre/

Els llibres d’aquest autor que tenim a l’Escola són:

Amics de mort  Teixidor, Emili.  Cruïlla

Cada tigre té una jungla  Teixidor, Emili.  Cruïlla

Corazón de Roble  Teixidor, Emili. SM

Dídac, Berta i la màquina de lligar boira  Teixidor, Emili.  La Galera, 1995

El Soldat plantat  Teixidor, Emili.  Cruïlla, 1989

Els fantasmes de la biblioteca o la cadena secreta  Teixidor, Emili.  Palahí

Frederic, Frederic, Frederic  Teixidor, Emili.  Cruïlla

La Botiga de la Formiga Piga  Teixidor, Emili.  Cruïlla, 2006

La Formiga Piga lliga  Teixidor, Emili.  Cruïlla

L’amiga més amiga de la Formiga Piga.  Teixidor, E.  Cruïlla, 1999

L’Ocell de foc  Teixidor, Emili.  Cruïlla, 1988

Quina gana tinc! Teixidor, Emili.  Cruïlla, 2005

Dia mundial del Medi Ambient

0

5 de juny: Dia Mundial del Medi Ambient

Va ser establert per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 15 de desembre de 1972, any de la Conferència d’Estocolm (Suècia), primera gran cimera mundial sobre el tema del medi ambient.

Es va començar a celebrar el dia 5 de juny des de 1973. Aquest any 2012, el lema proposat per les Nacions Unides per al Dia Mundial del Medi Ambient és: Una economia verda: t’inclou a tu?

Aquí trobareu alguns recursos i activitats per fer!

Recursos educatius sobre el tema:

 MEG amb la Nova Cultura de l’Aigua (2008) aquí podeu trobar diferents estratègies per contribuir a la nova cultura de l’aigua des del cau. Hi ha diferents propostes de projectes i voluntariats.

Guia Habitat: es tracta d’una guia d’activitats lúdiques per a l’educació ambiental, en la què es poden trobar diferents recursos segons edat i temàtiques. Realitzada per l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona.

Materials didàctics EDPAC (Educació per a l’Acció Crítica): es tracta d’una plana web en la què hi ha posts amb diferents propostes didàctiques i de sensibilització, algunes d’elles sobre medi ambient.

Edubosc: es tracta d’una eina didàctica sobre els boscos, en la què s’hi pot trobar una guia per l’educador i una altre pels infants (principalment d’entre 8 i 10 anys). Realitzat per la Fundació Boscos.

Recursos relacionats amb el consum i la contaminació acústica: Recull d’informació sobre el consum i la contaminació acústica, orientacions pedagògiques sobre com es poden treballar, una sèrie d’experiències interessants que han fet alguns centres educatius, bibliografia i enllaços relacionats. (Generalitat de Catalunya).

Activitats

Pel·lícula Hi havia una vegada una illa (tot Catalunya): estrena el dia 7 de juny a més de 30 sales de tot l’Estat, amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient. Aquest documental ensenya des de primera línia els efectes immediats del canvi climàtic. Consulteu les projeccions a Catalunya a la secció “Where and when”.

 

Llibres recomants estiu

0

LLIBRES RECOMANATS: ESTIU 2012 

 INFANTIL

 On és el meu barret? Jon Klassen. Ed. Pepa Montano 2011.

L’Elmer i l’avi Eldo. David Mckee. Beascoa 2012.

La avellana. Eric Battut. Kokinos 2011.

 

 PRIMÀRIA 

CICLE INICIAL

Atrapat. Oliver Jeffers. Andana 2011.

Coco i Piu. Alexis Deacon. Ekaré 2011.

Los siete hermanos chinos. Rodolfo Castro. OQO 2011

 CICLE MITJÀ

La filla del carboner. Carme Bernal. Abadia de Montserrat 2012.

Ennuvolat amb risc de mandonguilles. Judi Barrett. Corimbó 2012

Hambre de lobo. Eric Pintus. Oceano Travesia 2012 

CICLE SUPERIOR

El petit tigre rugidor. Reiner Zimnik. Ed. Jardí secret de Viena 2011

En Batu. Tute. Bang edicions 2011.

El autobús de Rosa. Fabrizio Silei. Barbara Fiore 2011

 

SECUNDÀRIA

 1r – 2n ESO

Ciutat d’orfes. Avi. Bambú 2012.

Les maletes d’Auschwitz. Daniela Palumbo. EstrellaPolar 2012

Aún te quedan ratones por cazar. Blanca Álvarez. Anaya 2012

 

3r – 4t ESO

Bering. Jordi Cortés. Bambú 2012

Un estiu diferent. Jenny Hann. Cruïlla 2012.

Cuentos policíacos. V.V.A.A. Oxford 2011. 

 

PARES, MARES, AVIS, ÀVIES…

 Maic. Tina Vallès. Baula 2011.

La librería ambulante. Christopher Morley. Periférica 2012.

Amb l’aigua al coll. Petros Markaris. Tusquets. 2011.

Quan érem feliços. Rafel Nadal. Destino 2012

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Jonas Jonasson. La Campana

 Grup d’Animació a la lectura. Escola Pia de Catalunya http://elgoigdellegir.blogspot.com/

 

Tornem a plantar a l’hort

0

A la primavera és temps de plantar!

L’hort és una activitat que es va desenvolupant a poc a poc a mesura que es va consolidant tot el projecte. Mica en mica es va perfilant millor la seva funció en l’organització de l’escola.
 

 

Les activitats que s’hi desenvolupen són: tenir cura de l’hort (buscar informació, cavar, sembrar, regar, collir, senyalitzar, tenir cura de l’entorn, realitzar observacions … Tots els cursos d’Infantil i Primària tenen assignada la seva tasca i l’alumnat d’ESO ha cercat informació sobre les diferents plantes.

Després de recollir els fruits de l’hivern: cols, enciams, coliflor, bledes, espinacs, escaroles, porros, cebes… encara han quedat les bledes i les plantes medicinals i sobretot les maduixeres d’ Educació Infantil que estan magnífiques i fins i tot hem pogut veure alguna maduixa ben vermella. Als els nens i nenes petits  els hi ha fet molta il·lusió.

Ara ha tocat plantar cols llombardes, tomàquets, enciam de fulla de roure, mongetes, api, julivert, pastanagues, de nou porros, pebrots i escaroles (però aquestes se les han menjat els ocells). S’ha tingut de posar fils i un espantaocells per espantar-los!

També s’han plantat moltes flors: berbenes, dàlies, petúnies … com es pot veure al vídeo penjat a la web de l’escola.

Us recomanem que mireu cada dissabte a les 20:30 hores a TV3 el programa: Benvinguts a l’hort !

 http://www.tv3.cat/benvingutsal’hort

Poesies sobre Sant Jordi

0

Senyor sant Jordi,
patró
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén

 
Salvador Espriu 

……………………………………………………………………………………

 

LA DIADA DE SANT JORDI
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya “.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist

 i els nens i nenes ploraven

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires. 
 

Joan Maragall (1860-1911)

 

……………………………………………………………………………. 

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961  

……………………………………………………………..

 

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d’esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser. 
 

Jacint Verdaguer (1845-1902)

 

Go to Top