Educació Emocional, una filosofia de vida.

Us explicaré el que tan senzilla i ricament em va passar divendres passat. Abans, us recordo que a l’escola es treballen les emocions des de fa uns anys.

Estava treballant. Sortia d’una classe , preocupada per un tema i una situació amb una altra mestra del centre i em dirigia a la sala de mestres. Pel passadís em vaig trobar a la Maria, una nena de segon, que em va preguntar:

- Estàs trista?

Era cert que en aquell moment em sentia trista i malament per una qüestió sense resoldre. Crec que la cara em va canviar de cop veient a la Maria  preocupada amb i per mi. Em va emocionar la preguntar i fent un glop salivar li vaig contestar:

- Sí, Maria, estic trista per un problema que he tingut, però, saps què,  ara que tu m’has preguntat si ho estic, ja no m’hi sento tant trista. M’agrada molt que m’ho hagis preguntat. Gràcies bonica.

Li vaig fer un petó i una abraçada i us ben asseguro que em sentia millor. Vaig relativitzar de cop un problema, que , precisament el mateix dia es va resoldre de manera assertiva i gratificant.

L’actitud de la Maria em fa pensar en l’empatia, reconèixer les emocions pròpies i les dels altres, relativitzar algunes qüestions que potser no són tan importants i la importància de continuar treballant les emocions a les escoles i arreu per aconseguir relacion humanes.

Gràcies Maria!