adjunto una relació de llibres que m’ha arribat de l’Anna Carpena
S’apropa Sant Jordi i és un bon moment per revisar els mites de l’amor romàntic, la socialització de gènere i explorar noves maneres de relacionar-se. Des de NUS aprofitem per deixar-vos un recull de contes per començar a treballar aquestes temàtiques des de la primera infància.
|
|
|
|
|
|
1, 2, 3, 4 historietes diverses (còmic)
|
Susana Martín, Nac Scratchs,
|
|
|
igualtat de gènere, diversitat afectiva i sexual, prevenció de l’assetjament, amistat i convivència.
|
Al país de les marietes… arriba el circ
|
Maria Navarrete, Cristina Villa
|
|
|
igualtat de gènere, amistat i convivència.
|
|
|
Justin Richardson, Peter Parnell, Henry Cole,
|
|
|
diversitat afectiva i sexual, diversitat familiar, noves masculinitats.
|
|
|
|
|
|
Adolescència i revisió d’estereotips
|
|
|
|
|
|
Violència psíquica vers les dones i mite de l’amor
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Barcanova, 2000 Llengua: Català
|
|
Àmbit: Interculturalitat i drets de la dona
|
Compte amb els contes de llops
|
|
Serres, 2000 Llengua: Català
|
|
Revisió d’estereotips. Revisió dels contes clàssics
|
Contes desexplicats(col·lecció)
|
Vivim del cuentu, diversos autors,
|
|
|
igualtat de gènere, revisió d’estereotips, noves masculinitats.
|
Copèrnic, planeta habitable
|
Autora: Montserrat Galícia
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Corresponsabilitatdomèstica
|
|
|
Alba Barbe i Serra i Sara Carro. Il·lustracions: Joan Turu
|
|
|
Identitats i expressió de gènere
|
|
|
Thierry Lenain, Delphine Durand,
|
|
|
revisió d’estereotips, igualtat de gènere.
|
Dos de tot o com divorciar-se de bon humor
|
|
|
|
Tractament del divorci i revisió d’estereotips
|
El cavaller que no volia lluitar
|
Helen Docherty, Thomas Docherty,
|
|
|
Violència zero, resolució de conflictes, noves masculinitats, revisió d’estereotips.
|
|
|
|
|
|
Assetjament escolar i tractament positiu del conflicte
|
|
|
Autora: ShirimYim Bridges
|
Serres, 2003 Llengua: Català
|
|
Interculturalitat i drets de les dones
|
El jardí de les abraçades
|
José Antonio Luengo, María Jesús Santos,
|
|
|
Amistat i convivència, emocions, prevenció de l’assetjament.
|
|
|
|
|
|
|
El llibre de les emocions per a nenes i nens: contes de la fada Menta
|
Gemma Lienas, Sigrid Martínez,
|
|
|
Emocions, revisió d’estereotips, amistat i convivència, resolució de conflictes, igualtat de gènere.
|
|
|
|
|
|
Tasques de la llar i corresponsabilitat
|
El meu pare és mestressa de casa, i què?
|
|
|
|
|
|
|
Carl Norac, Claude K. Dubois,
|
|
|
Emocions, amistat i convivència.
|
El papá que tenía 10 hijos
|
|
|
|
Aprendre a comptar i nous rols masculins
|
|
|
|
|
|
Revisió d’estereotips, noves masculinitats.
|
|
|
|
|
|
Amistat i convivència, resolució de conflictes, emocions.
|
El segrest de la bibliotecària
|
|
|
|
|
El viajefantástico de Bárbara
|
Autora: Rosa Montero Il·lustracions: Daniel Torres
|
|
|
|
Els sentiments d’en Fèlix
|
Lévy, Didier, Turrier, Fabrice,
|
|
|
|
|
|
|
|
|
revisió d’estereotips, amistat i convivència, noves masculinitats.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?
|
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere.
|
|
|
|
Kókinos, 1995 Llengua: Castellà
|
|
|
|
|
|
|
|
Interculturalitat i drets dels animals
|
JuanitaCalamidad(Col·lecció)
|
Paco Climent Il·lustracions: Àngel Esteban
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
L’Emi i en Max (Col·lecció)
|
Gemma LienasIl·lustracions: Concha Romeu
|
|
|
|
|
|
Imma Monsó Il·lustracions: Miguel Gallardo
|
|
|
|
|
|
|
|
|
prevenció de l’abús sexual, emocions.
|
La bruixa avorrida (col·lecció)
|
Enric Larruela, Roser Capdevila,
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere, diversitat afectiva i sexual.
|
|
|
Autora: Bianca PitzornoIl·lustracions: Quentin Blake
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
La gran fàbrica de les paraules
|
Agnes de Lestrade, Valeria Docampo,
|
|
|
Amistat i convivència, emocions, noves masculinitats.
|
La isla de los delfines azules
|
|
|
|
Revisió d’estereotips i interculturalitat
|
La mamà va pondre un ou! O com es fan els nens
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Anna RayoIl·lustradora: Mónica Armiño
|
|
|
|
|
|
|
|
|
revisió d’estereotips, igualtat de gènere.
|
|
|
Cornelia FunkeKerstin Meyer
|
|
|
|
La qüestió dels meus pares
|
|
|
|
Revisió d’estereotips i de contes clàssics
|
|
|
|
|
|
Revisió d’estereotips i educació per la pau
|
|
|
|
|
|
|
Les nines són per a les nenes
|
Ludovic Flamant, Jean-Luc Englebert,
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere, noves masculinitats.
|
Les tres bessones (Col·lecció)
|
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere, resolució de conflictes.
|
Les tres bessones i el regne de temps enrere
|
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere, resolució de conflictes.
|
Lídia, reina de Palestina
|
|
|
|
Àmbit: Interculturalitat i adolescència
|
|
|
|
|
|
|
|
|
ChristineNöstlingerIl·lustracions: AngelikaKaufmann
|
|
|
|
|
|
|
Bellaterra, 2005 Llengua: Castellà
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Adela TurínIl·lustracions: Letizia Galli
|
|
|
Mite de l’amor i revisió d’estereotips
|
|
|
|
|
|
|
Marita y las mujeres en la calle
|
Dolores Juliano Il·lustracions: Mabel Piérola
|
|
|
Drets de les treballadores sexuals
|
Mercedes quiereser bombera
|
|
Bellaterra, 2004 Llengua: Castellà
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
revisió d’estereotips, diversitat, emocions.
|
|
|
|
|
|
Prevenció de l’assetjament sexual
|
|
|
SusieMorgensternIl·lustracions: Joma
|
La Galera, 1994 Llengua: Català
|
|
|
No m’agrada el futbol, i què ?
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Bruce LanskyIl·lustracions: Federico Delgado
|
Barcanova, 2000 Llengua: Català
|
|
Revisió d’estereotips i de contes clàssics
|
|
|
|
Susaeta, 1991 Llengua: Castellà
|
|
|
|
|
Carol Tohmpsony FriedaWishinsky
|
Joventut, 1999 Llengua: Castellà
|
|
|
|
|
Luisa Aguilar, André Neves,
|
|
|
Diversitat, emocions, prevenció de l’assetjament, amistat i convivència.
|
|
|
|
Barcelona: Bellaterra, 2003 Llengua: Castellà
|
|
Drets de parelles lesbianes
|
Pelos por todaspartes o la hormona alborotada
|
|
Barcelona: Destino, 1999 Llengua: Castellà
|
|
|
|
|
Alba Barbé i Serra, Sara Carro Ibarra y Núria Fortuny Herrero
|
|
|
Sexualitat (descobriment masturbació femenina)
|
|
|
Carmen Herrera Castro Il·lustracions: Luis Filella
|
Bilbao: Afortiori, 2005 Llengua: Català
|
|
Drets de les parelles homose– xuals i revisió d’estereotips
|
|
|
Julio Concepción, ATA – Sylvia Rivera,
|
|
|
revisió d’estereotips, igualtat de gènere, diversitat afectiva i sexual.
|
Planeta Mary (2019 de la era cristiana)
|
Autora: Adela TurinIl·lustracions: Anna Monecroci
|
Barcelona: Barcanova. 1991
|
|
|
|
|
Autora: Adela TurinIl·lustracions: Sylvie Selig
|
Edició: Barcelona: Lumen, 1988
|
|
Revisió d’estereotips i educació per la pau
|
|
|
|
Edicions del Pirata, 2004
|
|
|
|
|
|
Edició: Barcelona: La Galera, 1995 Llengua: Català
|
|
|
|
|
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere
|
Quatre petites cantonades de no res
|
|
|
|
Diversitat, resolució de conflictes, amistat i convivència.
|
Què seré quan sigui gran?
|
|
|
|
|
Qui diu la veritat?La versió de la princesa
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Emocions, resolució de conflictes.
|
|
|
|
|
|
|
Rosalinde tieneideas en la cabeza
|
ChristineNöstlingerEdició: Barcelona: AlfaguaraLlengua: Castellà
|
Edició: Barcelona: AlfaguaraLlengua: Castellà
|
|
|
Si el rosa es de las niñas, el azules del mar
|
|
|
|
Revisió d’estereotips, igualtat de gènere, noves masculinitats.
|
|
|
|
|
|
Igualtat de gènere, amistat i convivència, emocions, resolució conflictes, diversitat.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Edició: Barcelona: Destino
|
|
Àmbit: Revisió d’estereotips i superació personal
|
|
|
Marta Gómez, Carla Nazareth.
|
|
|
Diversitat familiar, diversitat afectiva i sexual.
|
|
|
Davide Calí i Anna Laura Cantone
|
Edició: Barcelona: Baula, 2005 Llengua: Català
|
|
Revisió d’estereotips i nous rols masculins
|
|
|
Autora: ChristineNöstlinger
|
Edició: Barcelona: Salvat
|
|
|
|
|
Isabelle Carrier, Ed. Joventut.
|
|
|
Amistat i convivència, resolució de conflictes.
|
|
|
Martin WaddelIl·lustracions: Patrick Benson
|
Edició: Madrid: Santillana
|
|
|
Si ens vols recomanar llibres que no apareixen a aquest llistat pots escriure’ns a info@nus.coop
Recordeu que molts els podeu trobar virtualment al catàleg de biblioteques de Catalunya
LA PEDRA MÀGICA
(Per treballar l’autocontrol)
El Martí anava a l’escola i aprenia moltes coses. Era un nen alegre i el que més li agradava era jugar al pati. Jugava al sorral amb les pales, els rasclets, les galledes i… tirava sorra sense mirar on queia.
Era un bon nen, però a vegades no podia controlar els seus impulsos. A més, últimament havia après a dir paraulotes, aquestes paraules tan lletges… Aviat es va adonar que quan tirava sorra enlaire, els altres infants s’enfadaven. Quan donava empentes fortes, ploraven. Quan deia una paraulota, els nens li ho deien a la mestra i llavors no podia jugar perquè havia de parlar amb la mestra i els companys.
Un dia, el Martí estava trist, assegut al banc de l’escola. La mestra s’hi va acostar i li va preguntar què li passava. Ell va respondre: «La meva amiga Clara està enfadada amb mi perquè diu que li tiro sorra, dono empentes i dic paraulotes… Crec que és veritat i ara no sé què puc fer…».
La mestra va agafar una pedra del pati i la va donar al Martí. Li va dir: «És un regal que et faig. Te la posaràs a la butxaca cada dia quan entris a l’escola i la tornaràs a deixar al lloc que tu triaràs quan marxis. Quan sentis que tens ganes de donar empentes o tirar la sorra enlaire, l’acariciaràs i et diràs a tu mateix, en veu interior: M’agrada que els nens i nenes juguin amb mi contents.»
El Martí va acariciar la pedra i va dir: «M’agrada aquest regal, és una pedra màgica, oi? Crec que m’ajudarà. En comptes de donar empentes per trobar un lloc, preguntaré si em deixen posar on vull. Si em surt de dir alguna paraulota, la canviaré i diré una paraula dolça i bonica. I al sorral faré pastissos, castells, forats i muntanyes per fer córrer els cotxes en lloc de tirar la sorra enlaire.»
El Martí va veure com en pocs dies tots els nens i nenes de l’escola volien jugar amb ell perquè era un noi amb moltes idees i sempre proposava jocs ben divertits. Les paraules i el regal màgic de la mestra li havien estat un gran remei. El Martí va pensar que els problemes es poden arreglar pensant i triant una bona solució.
M.Teresa Abellán Pérez
La estratègia de les pedres a les butxaques la vaig fer servir amb un alumne que tenia molts problemes al pati amb els nens i les nenes de l’escola. A ell li va anar força bé.
Aplicant la creativitat, les pedres podrien ser un altre objecte; una joguina petita a la butxaca, una bola de cotó per anar tocant,….
LA FALGUERA I EL BAMBÚ
(per treballar la confiança i la paciència)
Un dia vaig decidir donar-me per vençut…vaig renunciar al meu treball, a la meva relació, a la meva vida. Vaig ser al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.
-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? Li vaig preguntar.
-Mira al teu al voltant, em va respondre, veus la falguera i el bambú?
-Sí, vaig respondre.
-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera ràpidament va créixer. El seu verd brillant cobria el sòl. Però gens va sortir de la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar al bambú.
-En el segon any la falguera va créixer més brillant i abundant i novament, gens va créixer de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.
-En el tercer any, encara gens va brollar de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.
-En el quart any, novament, gens va sortir de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.
-En el cinquè any un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera era aparentment molt petit i insignificant.
-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’altura. S’havia passat cinc anys tirant arrels que ho sostinguessin. Aquelles arrels ho van fer forta i li van donar el que necessitava per sobreviure.
-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? Li va dir l’ancià i va continuar…
-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell.
-Mai et penedeixis d’un dia en la teva vida. Els bon dia et donen felicitat. Els mals dies et donen experiència. Tots dos són essencials per a la vida, li va dir l’ancià i va continuar…
-La felicitat et manté dolça. Els intents et mantenen fort. Les penes et mantenen humà. Les caigudes et mantenen humil. L’èxit et manté brillant…
Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis… potser només estiguis tirant arrels…
Anònim
PATATES DINS LA MOTXILLA I EL PERDÓ
(per treballar el perdó)
Un dia, el mestre ens va demanar de tasca que portéssim papes crues i una bossa de plàstic.
Ens va dir que poséssim en la borsa plàstica una papa per cada persona a la qual guardàvem ressentiment i escrivíssim el seu nom en ella.
Ens va demanar que durant una setmana portéssim amb nosaltres a tots costats aquesta borsa de papes en la motxilla.
Algunes borses eren realment pesades!
Naturalment la condició de les papes s’anava deteriorant amb el temps.
El fastiguejo d’implicar aquesta borsa a tot moment em va demostrar clarament el pes que carregava diàriament en el meu cor i en la meva vida a causa del ressentiment.
També vaig aprendre com, mentre posava la meva atenció en ella per no oblidar-la, desatenia coses que eren mes importants per la meva.
Aquest exercici em va fer pensar sobre el preu que pagava per no perdonar alguna cosa que ja havia passat i no podia canviar-se.
Moltes vegades pensem que el perdó és un regal per a l’altre, sense adonar-nos que els primers beneficiats som nosaltres mateixos.
Tots tenim papes podrint-se en la nostra “motxilla” sentimental.
La falta de perdó és com un verí que prenem diàriament a gotes però que finalment ens acaba enverinant.
Moltes vegades al primer que has de perdonar és a tu mateix per totes les coses que no van ser com haguessis volgut que anessin.
El perdó ens allibera de lligams que ens amarguen l’ànima i emmalalteixen el cos.
No significa que estiguis d’acord amb el que va passar, ni que ho aprovis.
Perdonar no significa deixar de donar-li importància al que va succeir, ni donar-li la raó a algú que et va fer mal.
Simplement significa deixar de costat aquells pensaments negatius que ens van causar dolor o enuig.
El perdó es basa en l’acceptació del que va passar.
Decideix-te avui mateix a perdonar!
“Perdonar és el valor dels valents. Només aquell que és suficientment fort per perdonar una ofensa, sap estimar” Ganghi
EL PETIT COLIBRÍ
(Per treballar l’obediència i prudència)
El petit colibrí blau se sentia trist i cansat. Es va perdre quan viatjava amb la seva família a la recerca d’un lloc més càlid on passar l’hivern, i quan va entrar la nit, després de molt temps buscant-los sense cap sort, es va protegir en una petita cova que va trobar a la muntanya. Dins sol hi havia unes quantes branques i fulles seques portades pel vent. Encara que alimentar-se no era una cosa que a ell el preocupés, ja que sempre havia estat molt hàbil per a aquesta tasca, el no saber si tornaria a veure els seus éssers estimats no l’entristia profundament.
-No t’allunyis de nosaltres quan migrem a un altre lloc, -li repetien sempre els seus papàs. Però ell s’emocionava amb totes les cosetes que descobria durant els seus viatges, i es quedava bocabadat contemplant aquestes meravelles, batent les seves petites ales a sobre de cada tresor, mentre els altres seguien el seu camí sense adonar-se de la seva falta. Aquell dia mentre volaven va veure una llampada de llum, un reflex que sortia d’entre els arbres i sense adonar-se va anar perdent altitud i apropant-se per veure que era aquella bonica llum. Llavors va descobrir un enorme i preciós llac d’aigües cristal•lines que li va deixar totalment sorprès.
-¡¡¡Uauuu!!!- Exclamà, veient-se reflectit en l’aigua. -¡¡¡Quina meravella!!!!-
Ell mai no havia vist res igual. El sol començava a pondres/’s i els seus raigs en l’aigua apareixien com a brillants reflexos daurats que gairebé encegaven, convertint-lo en un quadre espectacular.Allà va vagarejar per sobre de l’aigua jugant amb el seu reflex, utilitzant com a mirall les quietes aigües on contemplava els blancs núvols lliscant pel cel. No es va adonar que el temps passava i quan de sobte va alçar el seu vol cridant a la seva família per ensenyar-los el que havia descobert, va veure que la seva crida no era resposta, i que els seus papàs i els seus germans havien seguit el seu vol, i on eren ara ja no podien sentir-lo.
De sobte, un enorme temor es va apropiar d’ell. Dels seus ulls va desaparèixer tota aquesta bellesa i sol escoltava sorolls estranys que cada vegada augmentaven més la seva por i el seu malestar. Uns crits d’aus desconegudes ressonaven pel bosc, i tot el que abans semblava bell es va convertir en una mica tètric i fantasmal. El sol ja gairebé no il•luminava i tenis por de quedar-se sol al bosc, així que va sortir volant a la recerca de la seva família. Però la nit va entrar i ell continuava sol. Va buscar llavors un lloc on arrecerar-se i allà va passar la nit.
Amb les fulles d’arbres que hi havia a la cova es va fer un llitet una mica sorollosa, ja que les fulles eren seques però almenys el van donar una miqueta d’escalfor per a aquella nit. L’endemà quan es va despertar no recordava que s’havia perdut, però aviat en aixecar-se va recordar el que havia succeït, i es va començar a preocupar:
-Oh! Què faré aquí sol?, On és la meva família?- Y aviat va descobrir com els trobava a faltar.
Els seus papàs sempre li repetien que si algun dia es perdien el que havia de fer és no allunyar-se de l’últim lloc per on havien passat tots junts, posar-se en un lloc prou alt com perquè el poguessin veure quan tornessin a buscar-lo, i que mai no deixés que la por li impedís veure la realitat.
-É veritat!- Va dir quan hi va pensar. -Els meus papàs em van dir què tènia que fer si em perdia així que no he de témer res, la meva família m’està buscant i aviat ens reunirem-
Així que va sortir de la cova acomiadant-se d’ella i donant-li les gràcies per haver-li ofert protecció aquella nit. De nou tot tornava a ser bonic, i la seguretat que trobaria la seva família el va fer volar feliç i alegre per uns paratges totalment desconeguts per a ell. Aviat va trobar de nou el llac per on van volar l’última vegada i allà va buscar l’arbre més alt i es va posar en una de les seves branques.
Mentre esperava, va començar a cantussejar i poc a poc se’n van anar afegint a la seva cançó tots els ocellets que habitaven per aquests entorns. Ell els va explicar que s’havia perdut, i van decidir cantar molt fort perquè tot el que passés pogués sentir-los. Aviat la seva cançó es podia escoltar des de molt lluny, la qual cosa va ajudar la seva família a trobar-lo més ràpidament.
Després d’aquell dia, el nostre ocellet s’havia fet més savi. Ara sabia que n’havia d’advertir sempre la seva família quan s’allunyava durant els seus viatges. Sabia també que durant el camí de la vida trobaria qui li oferissin la seva ajuda, i el més important de tot, va descobrir que quan la por s’apoderava d’ell les coses més boniques podien semblar les més terribles.
UN PAQUET DE GALETES
Una noia estava esperant el seu vol en una sala d’espera d’un gran aeroport. Com que havia d’esperar molta estona, va decidir comprar un llibre i també un paquet de galetes.
Va asseure’s en una sala de l’aeroport per a poder descansar i llegir en pau, i va deixar les seves coses al seient del costat. Deixant aquest seient entre mig, va asseure’s un home que va obrir una revista i va començar a llegir.
Al cap d’una estona a la noia li va agafar gana, va obrir les galetes que tenia al seient del costat, i va començar a menjar.
Quan ella va agafar la primera, l’home també en va agafar una. Ella es va sentir indignada, però no va dir res. Només va pensar: “Que descarat! Si jo fos més valenta, fins i tot li donaria una bufetada per a que no se n’oblidi mai”.
Cada cop que ella agafava una galeta, l’home també n’agafava una.
Allò la indignava tant que no aconseguia concentrar-se ni reaccionar.
Quan quedava només una galeta, va pensar: “què farà ara aquest aprofitat?”
Aleshores, l’home va partir la última galeta i en va deixar mitja per a ella.
Ah, no! Allò li va semblar massa! Es va posar a rebufar de ràbia. Va tancar el seu llibre, va recollir les seves coses i va marxar cap al sector d’embarcament…
Quan va asseure’s a l’interior de l’avió, va mirar dins la seva bossa i per la seva sorpresa, allà estava el seu paquet de galetes, intacte, tancat!
Va sentir tanta vergonya!
Només aleshores es va adonar de quan equivocada estava. Havia oblidat que les seves galetes estaven guardades dins la seva bossa! Ja no era temps ni tenia possibilitats per a donar explicacions o demanar disculpes. Però sí per a raonar:
Quantes vegades a la nostra vida traiem conclusions, quan hauríem d’observar millor? Quantes coses no són exactament com pensem sobre les persones?
Va recordar que existeixen quatre coses a la vida que no es recuperen:
– Una pedra, després d’haver-la llançat;
– Una paraula, després d’haver-la dit;
– Una oportunitat, després d’haver-la perdut, i
– El temps, després d’haver passat.
FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS
(per treballar l’esforç)
Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. Roberto i Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.
Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.
– Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.
L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra|càmera, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable son|somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el son|somni, eren ja bastant ancians.
Els viatgers no podien creure el que veien.
– Seriosament sents enveja de la resta?
– És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!
PA DE BRUIXA
(el mapa no és el territori)
Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.
Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus sons|somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.
I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.
La Srta Martha Meacham es va quedar amb la petita fleca de la cantonada (aquesta que quan obres la porta tintinea la campaneta). Quarentena, i amb un compte corrent pendent d’un crèdit de dos mil dòlars, tenia dues dents falsos i un cor compasivo.Dos o tres vegades per setmana, anava a la seva fleca un jove pel que va prendre interès. Un home de mitjana edat, amb ulleres i barba cuidada. De fort accent alemany, la seva roba es notava gastada en punts molt concrets, encara que era polit i molt educat. Sempre comprava dos panets del dia anterior. El del dia costava dos centaus la peça però per dos centaus aconseguia 5 del dia anterior. Mai no demanava res més que pa ranci.
Sovint, quan la senyoreta Martha s’asseia a prendre el te, es recordava del jove, desitjant compartir amb ell el seu menjar; compartir alguna cosa més que pa del dia anterior. Havia arribat a la conclusió que era un artista. Ho va saber el dia que va entrar a demanar-com sempre-dos panets del dia anterior i al recaure la seva vista sobre una de les lleixes del fons, li va fer un comentari sobre el quadre amb una estampa veneciana que havia arraconat en una d’elles. ¡Com li brillaven els ulls a través de les ulleres! Tan sovint el geni ha de lluitar tant fins que se li reconegui … pensava.
Ell seguia anant, però sempre a comprar pa del dia anterior, mai una pasta o un pastís del dia; res. Cap de les delícies que ella solia preparar. A la rebotiga, al costat de la massa de coure, Martha prepara un compost a base de bòrax, codony i llavors, un potingues molt eficaç que asseguren donen llustre al rostre. I també ha canviat el seu antic i insuls davantal marró de sarja, per un polit i blau, brodat a mà. Una cosa ha de fer! No pot consentir que algú amb el seu talent-òbviament-mai provi un panet o alguna cosa millor que pa del dia anterior. Però sap el orgullosos que són els artistes, per això pensa que li ofendria regalant-li una mica més de la seva compra habitual. No se sent capaç de fer-ho cara a cara. Però, quina altra cosa pot fer?
Al cap de poc entra el seu client, com de costum a demanar el pa habitual. Martha ha sortit de la rebotiga amb el seu davantal blau. Just en aquell moment un estrèpit al carrer procedent d’un cotxe de bombers li fa a ell girar el cap i acostar-se fins a la porta. El moment idoni.
Al prestatge inferior darrera el taulell Martha ha deixat una lliura de mantega que va portar el lleter fa a penes deu minuts. Agafa el ganivet i fa un tall al llarg del panet, s’unta gran quantitat de mantega i torna a unir amb força les dues meitats perquè no es noti el tall. Quan ell torna a mirar-la, ella ja està embolicant-lo en paper. Anava precipitat, amb prou feines van poder creuar unes paraules. Potser en una altra ocasió.
Es el prendria com una ofensa?, Pensaria que era una descarada? No, segurament no, la mantega mai no ha estat demèrit per a una señorita.Cuantas vegades al llarg del dia següent va donar voltes aquesta idea en el seu cap. S’enrojolava només de pensar-ho.
La campaneta de la porta va sonar violentament. Algú entrava formant un escàndol. La senyoreta Martha va anar corrent. Hi havia dos homes, un era un jove fumant en pipa, un home a qui mai havia vist, i l’altre … seu artista.
La seva cara estava vermella d’ira, el barret de mig costat i el cabell esvalotat. D’un cop va deixar les dues monedes bruscament sobre el taulell i miro ferotgement a la senyoreta Martha ..
– “_Dummkopf_!” – Va deixar anar, ia continuació: “_Tausendonfer_!” – O alguna cosa semblant, i en veritat malsonant. -M ‘ha fotut però bé, estúpida metomentodo! – Va dir amb els ulls sortint per sobre de les ulleres.
La senyoreta Martha va retrocedir cap a les lleixes de la paret sense saber què dir, mentre s’aferrava al davantal.
-Oh, anem, ja n’hi ha prou – va dir l’altre home traient-li de la botiga a batzegades.
-Havia d’haver avisat, senyora-va dir en tornar-És delineant. Treballa en la meva mateixa oficina. Porta treballant tres mesos en un projecte dissenyant un recinte per a l’Ajuntament. Es presentava a concurs. Va acabar de passar-ho a tinta ahir. Ja sap … els delineants primer ho fan a llapis … I quan havia acabat, va ser a esborrar amb la molla de pa ranci, és millor que cap goma d’esborrar, sap? Només vostè ho té ranci, per això el compra aquí. Però la mantega … ja sap, és bona per a tot excepte per a projectes d’arquitectura.
La senyoreta Martha va tornar a la rebotiga. Es va treure el davantal blau, es encasquetar definitivament el vell marró i va llançar per la finestra la seva potingues embellidor.
L’ELEFANT ENCADENAT
Us adjunt el conte de l’elefant encadenat. Un conte d’en Jorge Bucay que m’agrada i en molts moment en faig l’extrapolació a la meva vida real. Tal i com jo l’entenc, l’elefant, nosaltres en alguns moments de la vida, ens aferrem a la rutina, allò imposat, al que sempre ha estat així,… oblidant que tenim un món magnífic que vol el millor per a nosaltres. Ens conformem amb expectatives pobres desvalorant-nos. Nosaltres som un tresor i ens hem de valorar així. No ens podem conformar amb la rutina perquè amb ella podem morir. És un risc estirar de la cadena però penso que hem de provar d’estirar i aconseguir la llibertat, la felicitat, la plenitud. Arriesguem-nos!!
Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que más me gustaba eran los animales. También a mí como a otros, después me enteré, me llamaba la atención el elefante. Durante la función, la enorme bestia hacia despliegue de su tamaño, peso y fuerza descomunal… pero después de su actuación y hasta un rato antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que aprisionaba una de sus patas clavada a una pequeña estaca clavada en el suelo.
Sin embargo, la estaca era solo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centímetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me parecía obvio que ese animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su propia fuerza, podría, con facilidad, arrancar la estaca y huir.
El misterio es evidente: ¿Qué lo mantiene entonces? ¿Por qué no huye? Cuando tenía 5 o 6 años yo todavía creía en la sabiduría de los grandes. Pregunté entonces a algún maestro, a algún padre, o a algún tío por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado. Hice entonces la pregunta obvia: -Si está amaestrado, ¿por qué lo encadenan? No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente.Con el tiempo me olvidé del misterio del elefante y la estaca… y sólo lo recordaba cuando me encontraba con otros que también se habían hecho la misma pregunta.
Hace algunos años descubrí que por suerte para mí alguien había sido lo bastante sabio como para encontrar la respuesta: El elefante del circo no se escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde muy, muy pequeño. Cerré los ojos y me imaginé al pequeño recién nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro de que en aquel momento el elefantito empujó, tiró, sudó, tratando de soltarse. Y a pesar de todo su esfuerzo, no pudo. La estaca era ciertamente muy fuerte para él. Juraría que se durmió agotado, y que al día siguiente volvió a probar, y también al otro y al que le seguía… Hasta que un día, un terrible día para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino.
Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no se escapa porque cree -pobre- que NO PUEDE. Él tiene registro y recuerdo de su impotencia, de aquella impotencia que sintió poco después de nacer. Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro. Jamás… jamás… intentó poner a prueba su fuerza otra vez….
EL BUSCADOR
(Conte de Jorge Bucay)
Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco esa alguien que sabe lo que está buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda.
Un día un buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Él había aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió.
Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó Kammir, a lo lejos.Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada… Una portezuela de bronce loinvitaba a entrar. De pronto sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar.
El buscador traspasoel portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles. Dejó que sus ojos eran los deun buscador, quizá por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción … “Abedul Tare, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días”. Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lápida, sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar… Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, también tenía una inscripción, se acercó a leerladecía “LlamarKalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas”.
El buscador se sintió terrible mente conmocionado.Este hermoso lugar, era un cementerio y cada piedra una lápida. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto, pero lo que lo contactó con el espanto, fue comprobar que, el que más tiempo había vivido, apenas sobrepasaba 11 años. Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ahí y se acercó, lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.
HISTÒRIA D’UNA TORTUGA
(Conte per ensenyar als infants consignes d’autoregulació)
VET AQUÍ QUE UNA VEGADA HI HAVIA UNA TORTUGA PETITA QUE NO LI AGRADAVA L’ESCOLA. ES DEIA TORTUGUETA. ELLA EL QUE VOLIA ERA QUEDAR-SE A CASA O BÉ ANAR A VOLTAR TOT EL DIA PEL CARRER. LA TORTUGUETA PENSAVA QUE ERA MASSA DIFÍCIL PROVAR D’ESCRIURE, MASSA DIFÍCIL LLEGIR LLIBRES O FER MATEMÀTIQUES. LI AGRADAVA MOLESTAR ELS SEUS COMPANYS, PRENDRE’LS EL LLAPIS, AMAGAR ELS FULLS… NO LI AGRADAVA COMPARTIR I NO LI AGRADAVA ESCOLTAR ELS SEUS MESTRES. TROBAVA MASSA DIFÍCIL SEGUIR LES NORMES DE L’ESCOLA. TAMBÉ TROBAVA MASSA DIFÍCIL NO ENFADAR-SE.
CADA DIA LA TORTUGUETA ES DEIA A ELLA MATEIXA QUE INTENTARIA NO POSAR-SE EN PROBLEMES. PERÒ CADA DIA S’ENFADAVA, SE SENTIA FRUSTRADA I LLAVORS FEIA ALGUNA COSA QUE NO HAVIA DE FER I JA TENIA PROBLEMES. SENTIA COM SI NO TINGUÉS CONTROL SOBRE EL QUE FEIA.
LES ALTRES TORTUGUES NO VOLIEN JUGAR AMB ELLA I
LA TORTUGUETA ES VA COMENÇAR A SENTIR SOLA I DOLENTA.
UN DIA QUE LA TORTUGUETA SE SENTIA PITJOR QUE MAI ES VA TROBAR AMB LA TORTUGA MÉS GRAN I MÉS VELLA DEL SEU BARRI. ERA LA TORTUGA SÀVIA QUE TENIA MES DE 200 ANYS I SABIA MOLTES, MOLTES COSES. LA VELLA TORTUGA SÀVIA VA PREGUNTAR A LA TORTUGUETA:
– “TORTUGUETA, PER QUÈ ESTÀS TAN TRISTA?”
LA TORTUGUETA LI VA CONTESTAR FLUIXET, PERQUÈ ESTAVA UNA MICA VERGONYOSA DAVANT D’AQUELLA TORTUGA TAN VELLA I TAN SÀVIA- “ÉS QUE TIN UN PROBLEMA MOLT GRAN. SEMPRE QUE ESTIC ENFADADA O FRUSTRADA NO EM PUC CONTROLAR. SEMPRE ESTIC AL MIG DE BARALLES I
EM SEMBLA QUE NINGÚ M’ESTIMA”
LA VELLA TORTUGA SÀVIA ERA MOLT AMABLE I VA VOLER AJUDAR
LA TORTUGUETA
–“MIRA –LI VA DIR- ET DIRÉ UN SECRET. LA SOLUCIÓ DELS TEUS PROBLEMES LA TENS TU. LA SOLUCIÓ ESTÀ AMB TU, VAGIS ON VAGIS”.
LA TORTUGUETA NO HO ENTENIA. – “ÉS LA TEVA CLOSCA, LA TEVA CLOSCA… ÉS PER AIXÒ QUE TENS UNA CLOSCA. SEMPRE QUE ESTIGUIS ENFADADA, O ET SENTIS FRUSRTADA O PREOCUPADA, TU EL QUE HAS DE FER ÉS ENTRAR DINS TEU” LA VELLA TORTUGA SÀVIA LI VA EXPLICAR ENCARA MÉS BÉ.- “QUAN SIGUIS DINS TEU, POTS SEGUIR AQUESTS PASSOS:
Em dic a mi mateix/a:
1. “STOP”
2. Respiro fondo
3. Dic com em sento
4. Quin problema tinc.
5. Com el puc solucionar?
– DESPRÉS DESCANSA FINS QUE ELS TEUS SENTIMENTS NO SIGUIN TAN FORTS, FINS QUE ET SENTIS CALMADA”
LA VELLA TORTUGA SÀVIA VA ENSENYAR A LA TORTUGUETA COM POSAR-SE DINS LA CLOSCA PER CALMAR-SE, TAL I COM ARA JO US ENSENYARÉ (MODELAR)
“HO VEIEU? FEU AIXÍ: CREUEU ELS BRAÇOS PER DAVANT DEL PIT, LLAVORS DIGUEU-VOS A VOSALTRES MATEIXOS STOP, DESPRÉS RESPIRO PROFUNDAMENT, DIC COM EM SENTO I QUIN PROBLEMA TINC.
LLAVORS LA VELLA TORTUGA SÀVIA VA DIR: “ARA JA HO SAPS,
LA PRÒXIMA VEGADA QUE TINGUIS PROBLEMES ENTRA DINS TEU I CALMA’T” A LA TORTUGUETA LI VA AGRADAR LA IDEA I HO VA VOLER PROVAR (“ARA HO PROVEM TOTS”)
L’ENDEMÀ, A L’ESCOLA, LA TORTUGUETA ESTAVA FENT FEINA QUAN UN COMPANY ES VA POSAR A MOLESTAR-LA. VA SENTIR COM ES COMENÇAVA A ENFADAR I JUST QUAN ANAVA A PEGAR-LO ES VA RECORDAR DEL QUE
LA VELLA SÀVIA TORTUGA LI HAVIA DIT.
LA TORTUGUETA SABIA QUE ESTAVA ENRABIADA I ES VA VOLER CONTROLAR, AIXÍ ÉS QUE VA POSAR ELS BRAÇOS, EL CAP I LES POTES DINS
LA CLOSCA.
LLAVORS ES VA DIR A ELLA MATEIXA “STOP”, VA RESPIRAR PROFUNDAMENT I VA DIR “ESTIC ENFADADA I ALGÚ M’ESTÀ MOLESTANT!”
LA TORTUGUETA ESTAVA CONTENTA DE VEURE QUE ERA AGRADABLE ESTAR DINS SEU, QUE S’HI ESTAVA BÉ. AVIAT ES VA SENTIR TRANQUIL.LA.
QUAN VA SORTIR ES VA QUEDAR SORPRESA DE VEURE QUE LA SEVA MESTRA ESTAVA SOMRIENT. LI VA DIR QUE SE SENTIA MOLT ORGULLOSA D’ELLA.
AIXÒ, LA TORTUGUETA HO VA PRACTICAR UNA VEGADA I UNA ALTRA I UNA ALTRA, MOLTES VEGADES. SEMPRE QUE SENTIA QUE ALGUNA COSA
LA PREOCUPAVA, ES POSAVA DINS LA CLOSCA I ES CALMAVA. QUAN ALGÚ
LA PEGAVA O L’EMPIPAVA, O QUAN LA FEINA DE L’ESCOLA ERA MOLT DIFÍCIL PER ELLA, ANAVA DINS SEU I DESCANSAVA.
LA TORTUGUETA SE’N SENTIA MOLT ORGULLOSA.
DESPRÉS D’UNES SETMANES, LA TORTUGUETA VA DESCOBRIR QUE ALS SEUS AMICS ELS AGRADAVA JUGAR AMB ELLA I QUE LA FEINA LI SEMBLAVA MÉS FÀCIL. SE SENTIA FELIÇ.
LA TORTUGUETA MAI MÉS VA PENSAR QUE ERA DOLENTA.
LA LLIÇÓ DE LA PAPALLONA
(per treballar l’esforç, l’autonomia i autoestima dels infants)
Us explicaré una història que sovint explico als pares i mares de les escoles. És la història d’una papallona sortint de la seva crisàlide.
“Un día, en una pequeña abertura apareció una oruga; un hombre se sentó a observar a la mariposa durante varias horas, viendo cómo se esforzaba para hacer que su cuerpo saliera a través de aquel pequeño agujero.
Llegó un momento en que pareció que la oruga, a pesar de su esfuerzo, no avanzaba nada.Parecía que había llegado a un punto en que ya no podía avanzar más…Entonces el hombre decidió ayudar a la oruga y agrandó el agujero. La mariposa salió sin dificultad.Pero su cuerpo estaba débil, las alas no estaban desarrolladas y las patitas no la sostenían.
El hombre continuó observándola esperando que en cualquier momento se lanzara a caminar y emprendería el vuelo a través de las floresPero nada sucedió.
La verdad es que la mariposa pasó toda la vida arrastrándose por el suelo. Fue incapaz de elevar el vuelo. Lo que el hombre que con toda su buena voluntad quiso ayudar a la mariposa, no entendía es que, al hacer un gran esfuerzo para atravesar el pequeño agujero, los jugos vitales se iban distribuyendo y extendiendo por las partes del cuerpo que requerían fortaleza para volar.
Al pasar el agujero sin ese esfuerzo, las alas no recibieron la sustancia necesaria”
Sense saber-ho, i amb molta bona voluntat, el senyor de la nostra història va impedir que les ales de la papallona tinguessin força suficient per a viure i volar adequadament. La papallona havia de fer l’esforç de sortir sola de la crisàlide com a part del seu procés natural i necessari.Sovint, els pares i mares tenim una tendència a fer als fills/es allò que ells mateixos podrien fer per si mateixos. És el principi número 4 de l’Ecologia Emocional que us vaig penjar fa uns dies. És el principi de la prevenció de dependències que diu així: No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos” (Bragavad Gita)
Si fem pels fills allò que ells poden fer sols els prenem la possibilitat de trobar gratificacions personals, de trobar reafirmació en la seva autoestima, de fer-los responsables dels seus propis actes i decisions. Deixem que els infants creixin per sí mateixos i amb llibertat dintre d’uns límits raonables. Eduquem amb amor, responsabilitat, amb llibertat limitada, donant confiança, transmitint seguretat, … i amb una dosi d’humor, molt important.
EL PEIX IRISAT
(per ensenyar a compartir)
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/uLbI2-R_DGA” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
EL CARGOL I L’HERBA DEL PONIOL
Hi havia una vegada un cargol, que volia anar a veure el forat d’on surt el sol. El cargol, camina que caminaràs… vinga arrossegar la panxa! Vinga arrossegar la panxa! Vinga arrossegar la panxa… fins que va dir:
– Ui, ui, ui!!! Quin mal de panxa… – es va dir el cargol.
– Què puc fer? –es va dir.
– Ja ho sé… Vaig a buscar l’herbeta de poniol per fer-me una infusió perquè, ja sabeu que l’herba de poniol va molt bé per curar els mals de panxa!Xino, xano se’n va anar cap al bosc, i allà al mig la va trobar.
Va començar a estirar per arrencar-la però no podia treure-la. Aleshores va passar per allà un escarabat i quan el va veure tan enfeinat li va dir:
– Què fas aquí cargol?
– Vull arrencar l’herba de poniol per fer-me un infusió i curar-me el mal de panxa. Ui, ui, ui!!
– Vols que t’ajudi? – li va dir l’escarabat.
L’escarabat va agafar el cargol i l’herba de poniol i…, estira que estiraràs, no es podia arrencar.
Aleshores va passar per allà la granota:
– Què feu tan enfeinats?
– Estic ajudant el cargol a treure’n l’herba de poniol que té mal de panxa i es vol fer una infusió. Ens ajudes?
– Sí, sí…-
La granota agafa l’escarabat, l’escarabat agafa el cargol, el cargol agafa l’herbeta de poniol i….(tots cantant):“Ajudem el cargol, a arrencar l’herba, arrencar l’herba, ajudem el cargol, a arrencar l’herba de poniol”Estira que estiraràs, no es podia arrencar.
Aleshores va passar l’esquirol:
– Què feu tan enfeinats?
– Estic ajudant el cargol a treure’n l’herba de poniol que té mal de panxa i es vol fer una infusió. Ens ajudes?
– Sí, sí…-
L’esquirol agafa la granota, la granota agafa l’escarabat, l’escarabat agafa el cargol, el cargol agafa l’herbeta de poniol i….(tots cantant):“Ajudem el cargol, a arrencar l’herba, arrencar l’herba, ajudem el cargol, a arrencar l’herba de poniol” Estira que estiraràs, no es podia arrencar.
Aleshores va passar el conill:
– Què feu tan enfeinats?
– Estic ajudant el cargol a treure’n l’herba de poniol que té mal de panxa i es vol fer una infusió. Ens ajudes?
– Sí, sí…-
El conill agafa l’esquirol, l’esquirol agafa la granota, la granota agafa l’escarabat, l’escarabat agafa el cargol, el cargol agafa l’herbeta de poniol i….(tots cantant):“Ajudem el cargol, a arrencar l’herba, arrencar l’herba, ajudem el cargol, a arrencar l’herba de poniol”
Estira que estiraràs, no es podia arrencar.
Aleshores va passar el bou:
– Què feu tan enfeinats?
– Estic ajudant el cargol a treure’n l’herba de poniol que té mal de panxa i es vol fer una infusió. Ens ajudes?
– Sí, sí…-
El bou agafa el conill, el conill agafa l’esquirol, l’esquirol agafa la granota, la granota agafa l’escarabat, l’escarabat agafa el cargol, el cargol agafa l’herbeta de poniol i….(tots cantant):“Ajudem el cargol, a arrencar l’herba, arrencar l’herba, ajudem el cargol, a arrencar l’herba de poniol”
Tots plegats estira que estiraràs, estira que estiraràs, que van arrencar l’herbeta de poniol i de la gran estirada tots van caure de cul per terra. Tots, tots, tots… i van quedar desnassats, espatllats i aixafats…I vet aquí que el cargol va poder veure l’infusió d’herbeta de poniol i li va passar el mal de panxa i continuar el seu viatge per anar a veure el forat d’on surt el sol.I vet aquí un gos, i vet aquí un gat aquest conte ja s’ha acabat!Sempre és un bon moment per explicar aquest conte i treballar l’autoestima dels infants, però potser per Nadal és un millor moment pel simbolisme dels avets. Ara en faria d’apologia sobre els avets, però possiblement ja sabeu què en penso.
EL PETIT AVET
(De N. Willer, Contes d’ailleurs et d’autrefois)
(per treballar l’autoestima)
Una vegada hi havia un avet petitó. Tots els arbres del bosc tenien fulles; ell era l’únic que, en lloc de fulles, tenia com una mena d’agulles, res més que agulles. I li sabia un greu!
Tots els meus companys tenen unes fulles magnífiques, unes magnífiques fulles verdes; jo, només punxes! M’agradaria tenir unes fulles d’or per fer dentetes a tots els altres arbres.
L’endemà, quan va despertar-se va quedar tot admirat.
– I ara! On són les meves punxes? Ja no les tinc. Tot jo sóc cobert de fulles d’or! Quina alegria!
I tots els seus veïns no feien més que dir:
– L’avet petitó és tot d’or!
Però vet aquí que un home , un lladregot, ho va sentir i va pensar:
– Un avet d’or! Aquesta és la meva!
I, com que va tenir por que de dia el veiessin, va tornar a la nit amb un sac molt gros i va robar totes les fulles de l’avet petitó, sense deixar-n’hi ni una per mostra.
L’endemà el pobre avet, veient-se tot despullat, es va posar a plorar.
– No en vull més d’or –es va dir tot baixet-.
Quan venen els lladregots us ho prenen tot i no us deixen res. M’agradaria tenir les fulles de vidre; el vidre també brilla força.
I, mireu, quan es va despertar l’altre matí, tenia ben bé les fulles que desitjava. Es va posar molt content i va començar a dir-se:
– En lloc de fulles d’or tinc fulles de vidre. Puc estar ben tranquil, que ara no me les prendrà ningú.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
– L’avet petitó és tot de vidre!
Però quan arribà la nit, es desfermà una gran tempesta i bufà el vent amb tota la força.
El pobre avet vinga demanar clemència, però el bufarut el sacseja amb tanta força que no li deixa ni una fulla sencera.
La nit ha passat i ja és de dia. Veient aquell estrall, el pobrissó es posa a plorar:
– Que en sóc de desgraciat! Altra vegada nu. Les fulles d’or me les rapissen, les fulles de vidre me les trenquen. M’agradaria tenir unes fulles verdes ben maques com tots els meus companys.
Vet aquí, doncs, que l’endemà al matí, quan va despertar-se ja tenia el que havia desitjat.
– Quina alegria! Ja puc estar tranquil ara i no tenir por de res.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
– Mireu l’avet petitó! I ara! És com tots nosaltres!
Però vet aquí que al cap d’una estona compareix la cabra tot passejant amb els seus cabridets. Quan va veure l’avet tant petitó, que tots hi arribaven, va començar a cridar:
– Veniu, cabridets, veniu! Mengeu, fillets meus, mengeu! Que no quedi res!
Els cabridets que venen triscant i saltironant, s’ho mengen tot en un moment sense deixar ni una sola fulla per remei.
Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred, va posar-se a plorar com una criatura.
– Se m’ho han menjat tot! –anava sanglotant. M’he quedat sense les meves fulles verdes, com m’havia quedat sense les de vidre i sense les d’or!… Si al menys podia tornar a tenir les meves fulles d’agulles…
L’endemà, en despertar-se, l’avet petitó va quedar ben parat. Tornava a estar vestit d’agulles punxegudes.
Que feliç és! Què content està! S’ha guarit ben bé del seu orgulla.
I tots els seus veïns, que el senten riure, no fan més que dir:
– L’avet petitó torna a ésser com era abans.
EL PETIT CANGUR
Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.
– Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.
L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra|càmera, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable son|somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el son|somni, eren ja bastant ancians.
Els viatgers no podien creure el que veien.- Seriosament sents enveja de la resta?
– És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!
Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.
Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus sons|somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.
I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.
Un dia, el Petit Cangur va treure el cap forat de la bossa i va dir: “Oh! Que n’és de gran el món. Mare, que puc anar a veure com és?”
“Ja te l’ensenyaré jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal, o trobar males companyies i exposar-te a perills innecessaris”- va dir la mare mentre acariciava dolçament el seu pèl suau -, “jo sóc una mare responsable i decent”. El Petit Cangur va sospirar, va callar i es va quedar quietó a dins la bossa.
Però Petit Cangur creixia, es feia gran, i quan gairebé ja no cabia dins la bossa la mare li va ordenar: “Et prohibeixo que creixis!”I el Petit Cangur, que era molt obedient, va parar de créixer en aquell mateix instant.
El Petit Cangur , des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi intel•ligent i tot ho trobava interessant. Però la Mare Cangur estava molt molesta perquè no trobava resposta a moltes de es preguntes que el seu fill li feia. Al final li va dir: “Et prohibeixo que facis més preguntes!” I el Petit Cangur no va preguntar mai més res.
Un dia les coses van estar a punt d’arreglar-se. El Petit Cangur, des del seu lloc d’observació, va veure una cangureta preciosa. “Mare! –va dir-, em vull casar amb aquella cangureta”.
“Ai! –va respondre la mare-, “em vols abandonar per anar-te’n amb una qualsevol? Et prohibeixo que et casis!” I el Petit Cangur no es va casar.
Quan la Mare Cangur es va morir van venir a treure el Petit Cangur de la bossa de la difunta. Era un animal estrany. El seu cos era petit, però en canvi feia cara de vell.
Quan el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar d’una suor freda. “Tinc por” –va dir. “Si us plau, em voleu posar en el sot d’aquell arbre?”
I el Petit Cangur va passar la resta dels seus dies mirant el món des de l’arbre. De tant en tant comentava: “Realment, que n’és de gran el món!”
crec que als pares ens costa força no embolicar els fills amb cotó fluix. Crec que avui que podem decidir quan tenim fills, els veiem com una mena de tresor que hem de cuidar i protegir, alguna cosa tan delicada que
convertim en fràgil a força de sobrecuidar. sovint els hi volem estalviar tots els patiments, no volem que els hi passin les coses “dolentes” que nosaltres hem passat, i això vol dir no entrendre gran cosa de la vida.
Hola Núria tens tanta raó. Et contesto en un article de nova creació.
Hola he estat mirant el teu blog i realment és d’allò mé interessant. Estic mol interssada en el treball de les emocions a infantil. T’agraira tots els consells, contes, metodologies que pugui fer servir per treballar-ho.
Gràcies
Hola!!! he estat llegint els contes i m’han semblat molt bonics i els dibuixos també. Tinc un nen de 4 anys molt, molt inquiet. No para de moure’s i m’agradaria , si pot ser, que em donessiu bibliografia de contes per explicar a classe i que el nen pugui sentir-se tranquil. Moltes gràcies!!!!!!!!
Bon dia, sóc una mestra d’educació infantil que estic buscant contes per un P4 relacionats amb l’emoció de la tristesa. També altres amb l’emoció de l’alegria.
El conte de “El petit avet” ja m’agrada, em podeu ajudar a trobar altres si us plau?
Moltes gràcies.
Vanessa
Hola Teresa, sóc estudiant de tei a manlleu no fa gaire vas venir a fer-nos una xerrada a l’escola, ens vas explicar el conte de la lluna que tenies dibuixat al paraigües ara hem de fer una representació en una escola i ens agradaria utilitzar-lo, et faria res d’indicar-me com el puc aconseguir.
Molt agraïda.
Alícia t’adjunto la referència del llibre.
Hauràs de triar les imatges del llibre que trobis prioritàries i més representatives del que vols remarcar i dibuixar-lo en cada làmina del paraigües. Molta sort i gràcies per contribuir a la difusió de l’educació emocional. Junts, és possible!
Autora: NÚRIA CALBÓ
Il·lustracions: Teresa Calbó
EDICIONES DESTINO
Hola Teresa, enhorabona per la web i el treball! penso com tu, jo soc mestra i terapeuta amb intervencio familiar sistèmica…m´interessa molt el relacionar l´escola i les programacions amb la educació emocional…
ara em presentaré a les opos,..i tenia pensades moltes coses semblants a les teves pero em feia por que s´allunyés molt de lo tradicional al tribunal i que em diguessin que no es podia aplicar per P5 temes com tallers d´emocions, treballar la por, tristesa, rabia etc…i quan veig el teu blog m´animo i em ratifico..
puc agafar alguna info del blog?
tens més contes per treballar emocions a infantil?
una abraçada
Endavant Susanna, sinó, com avançarem. Llança’t, sigues valenta i si tu sents que tens il.lusió endavant. Presenta unes oposicions emocionsls i segur que emocionaràs al jurat. Serà un contingut fresc.
T’envio més contes per e-mail.
Una abraçada
Hola Teresa! Sóc una mestra d’educació infantil i volia explicar el conte de la tortuga Sàvia als meus nens de P5. Però m’agradaria saber si hi ha imatges sobre el conte per tal de tenir el suport visual a l’aula. A més a més, aquest any em presento a les oposicions i una de les unitats de programació és de sentiments i emocions i em baso amb aquest conte.
Moltes gràcies!
Marta
Estic molt convençuda de la necessitat cada cop més del treball emocional a les aules. Sóc mestra de 6è de primària i estic ocupada en trobar activitats, metodologies i maneres per treballar l’agressivitat, el respecte, l’autoestima, etc. amb els pre-adolescents. .em preocupa força la qualitat de vida a l’aula, i fora d’aquesta en relació a la convivència positiva i rica en el tema.
Roser, Si creus que et puc tirar un cable ja saps on trobar-me. Gràcies per les teves paraules.
Hola,
Una amiga, també del món de la docència, m’ha recomenat aquesta pàgina web. Només vull felicitar-vos pel recull de contes triats. I dir-vos que el d’en Jorge Bucay, jo el faig servir a l’aula, estic amb joves de 16 i 17 ( en educació postobligatòria) i funciona! Com el del paquet de galetes!!
Ah! Hi ha una noai que demana informació sobre el treball de la tristesa, jo tinc un conte que treballa el dol (no sé si li servirà), si creus que et pot servir ja t’enviaré la referència.
Gràcies per compartir coneixements emocionals!!
Eva
Hola Teresa, Moltes felicitats per tots els continguts i referències facilitats i exposats amb tanta claretat que en un moment o altre podem consultar i d’una manera millor o pitjor intentem aplicar. Vaig anar a una xerrada de Pares que vas fer i em va agradar molt, jo sóc una mare sense estar al mon de la docencia i el tema de les abraçades ho intento aplicar molt més desde llavors i també una mica a la nostra manera ( pot dels desitjos ) ho fem quan fem un àpat a la taula i ens permet a tots dir el bó i dolent de cadascú. ( he de dir que als meus fills els encanta i a nosaltres en vegades ens sorpren el que pot sortir).
T’agrairé em donis referencies de que fer al dia dia : Ting 2 fills i ben diferents – el gran, és més quiet, extremadament egoísta i vergonyosa. – el petit, és molt inquiet però li encanta fer el pallaso pels altres , cridar l’atenció no pel que val sinó pel que fa . Moltes gràcies i felicitats t’encoratxo a que continuis amb aquesta tasca tant enrequidora.
Gràcies per les teves paraules Montse. T’escric al teu correu personal. Una abraçada.
Retroenllaç: Recursos educatius » Educació Emocional, una filosofia de vida
Hola M Teresa,
Sóc una mestra de primària, i necessito informació i recursos per tractar la por, si em poguéssis aconsellar t’ho agraïria molt.
Tinc una alumna de 8 anys que a l’escola es mostra de vegades una mica introvertida quan ha de parlar davant la classe, però cada vegada menys. El problema és a casa: es veu que per casa té por d’anar sola per les dependències de la casa, al labavo, a l’habitació, però no sempre. També en parlar de temes o converses relacionades amb situacions de por. En moments concrets, a casa veuen que de vegades fa servir la por per tenir els pares pendents d’ella, però també hi veuen certa angoixa en altres moments, la nena s’ho passa malament. Té una germana que fa 6è de primària, i li fa la guitza de vegades amb aquest tema i l’espanta en diverses ocasions. Els pares ja hi han parlat, però…
Els pares em demanen consell, de moment els hi he dit que haurin de valorar bé el grau d’aquesta por i en quines situacions es presenta. Ajudar a la nena a enfrontar-s’hi, per exemple: si és per anar a l’habitació, algun cop acompanyar-la i fer-li veure que no hi ningú, que no passa res. Fer-la raonar i recordar-li que en certs moments ha anat per la casa sense pensar amb la por i no ha passat res. També els hi he dit que m’informaria i buscaria algun conte, llibre que ajudés a reflexionar sobre el tema. I també els he adreçat a buscar un professional del tema, psicòleg… Però ja hi van anar i em sembla que no els va acabar de convèncer.
Saps d’algun llibre per nenes/s d’aquesta edat que els pugui ajudar?
Gràcies per endavant!
Neus.
Hola Teresa, sóc una estudiant d’educació especial. Penso que el teu bloc és molt interessant i m’ha sigut de gran ajuda per realitzar un treball sobre les emocions que estic fent. És necessari difondre la importància de l’educació emocional i el paper que el docent hi juga. Gràcies per les teves aportacions i recursos que són de gran ajut per aquells mestres, que com jo, creiem que les emocions són molt importants i s’han de treballar més a l’escola.
Hola Teresa,
moltíssimes felicitats pel bloc. Sovint hi entro per buscar recursos i materials per treballar les emocions i els sentiments amb un nen que actualment té 10 anys i que pateix TEA (Trastorn de l’Espectre Autista).
T’agraïria moltíssim que, si poguessis, em fessis arribar més contes i materials per treballar l’autoestima, l’empatia i la baixa tolerància a la frustració el meu alumne.
Et felicito pel bloc i per la tasca que estàs portant a terme; sovint descuidem l’educació emocional i ens oblidem que aquesta és basica per fer que els alumnes aprenguin ja que, sense una bona salut emocional és impossible que els alumnes puguin avançar.
Moltíssimes gràcies, doncs, pels teus blocs i per l’amabilitat de compartir tots aquests materials tan i tan útil per nosaltres i pels nostres alumnes.
Et convido a visitar el meu bloc sobre recursos per a la diversitat i, ja saps, si jo puc ajudar-te en alguna cosa, només has de fer que demanar-m’ho. Moltes gràcies i… molts ànims!
Una abraçada,
Yolanda Roset del bloc http://blocs.xtec.cat/recursosee
Hola Mª Teresa ! Sóc una de les estudiants de TEI a les que vas venir a fer una xerrada fa molt poc a L’Antoni Pous de Manlleu he trobat la teva pàgina per casualitat i igual que la xerrada m’ha agradat moltisim sera una gran guia a l’hora de arribar a ser una gran educadora ! Gracies per els teus coneixements =) Lourdes
M’encanta aquest bloc. Sóc mestra de primària i a l’escola ja fa uns anys que treballem l’educació sòcio-emocional. Jo hi sóc desde els inicis d’aquest treball. Ens ha guiat l’Anna Carpena, que ens ha assessorat en diferents ocasions. M’encanta treballar-ho i de tant en tant hi entro i aprofito recursos, encara que de vegades els adapto segons les necessitats.
Ara començo a despertar la meva dimensió escritora. Pots creure que els contes que escric tenen tots un fons emocional important?? MOLTES GRÀCIES
Gràcies Anna per les teves paraules i, sobretot, per col·laborar i posar energia estenent la taca d’oli en el món emocional. Els contes que fas segur que encandilen els infants. Una abraçada i molta més energia!
Hola Teresa, sóc la María Pilar. Acabo de trobar aquest bloc per casualitat i crec que li podré treure tot el suc possible. Sóc una mestra novella de primària que dono classes a primer curs de primària i m’ estic trobant amb uns conflictes, baralles fora de l’ aula principalment- que es donen a les estones de pati i del pati del menjador. Crec que es necessari treballar les emocions de tots els nens i en particular d’ uns quants que no són capaços de gestionar-les de manera constructiva. Aprofito per preguntar-te quins contes en contes permeten treballar l’ empatia, la no violència i l’ amistat.
A veure què hi trobo i què hi puc fer!
Salutacions cordials i moltes gràcies.
Hola Teresa,
Sóc una mestra d’infantil i aquest any m’agradaria començar a treballar les emocions a l’aula. Un dels aspectes que m’agradaria treballar a part de l’alegria, la tristesa, la ira… és la por. Em podries recomanar alguns llibres o activitats per treballar aquest aspecte. Moltes gràcies!
Hola a l’escola voldriem treballar el valor de la veritat, com em sento quan soc valent i dic la veritat,mitjançat els contes ens en podries referenciar ? Basicament seria per C. Inicial. Moltes gràcies. Sílvia.
Gràcies a tu Sílvia, per contribuir a la interacción en aquest gran aprenentatge.
Respecte el tema que planteges el primer que em ve al cap és, sovint, o algunes vegades, per ser valent i dir la veritat, tal i com un la sent, cal tenir molta autoestima i els infants del cicle inicial encara són immadurs per certs temes.
Potser la meva millor recomanació passaria per anar treballant i crear una actitud davant els fets, les situacions i la vida, en definitiva. Treballar sobre les emocions pròpies, les relacions, la comunicació assertiva, les habilitats socials en general… i a mida que aneu treballant la pròpia identitat i els valors personals s’anirà engrandint, el que jo anomeno la llavor de, l’autoestima; una llavor que mai deixa de créixer.
És normal que els infants més petits diguin mentides perquè encara no comprenen el funcionament de les relacions, no comprenen el sentit de la vida, les coses que passen,… La seva capacitat d’abstracció és quasi nul•la i encara els queda molt per aprendre de sí mateixos i dels altres. Mira els infants d’inicial amb els ulls del cor i, simplement, els diràs que no cal dir mentides perquè ni existeix la perfecció i no cal amagar-se de res.
Això sí, predicar amb l’exemple. Els adults que envolten els infants han de dir sempre la veritat. No val a dir: Has de dir sempre la veritat i quan truca algú al telèfon dir-li al nen que digui que no hi ets.
Sílvia, ves treballant des del cor. La resta arribarà sol.
Els contes, els diàlegs, les mirades, la actitud dels adults… tot és vàlid per crear una actitud amb essència autèntica que no necessiti dir mentides. Una abraçada preciosa i gràcies per la confiança.
Retroenllaç: Contes | Recursos emocionals a l'aula
Hola Teresa,
Estic buscant contes que m’ajudin a treballar tres temes amb els meus fills. Un és que criden l’atenció pel que fan i no pel que són, l’altre és que m’agradaria ajudar-los a reforçar la seva autoestima i auto vàlua i el darrer és que m’agradaria trobar contes que els ajudin a entendre la importància de la polidesa, la higiene, del anar ben botonat….Ara tenen 4 i 8 anys.
Si em pots donar un cop de mà serà genial.
Moltes gràcies!