Emocions i camins

Per què l’espai d’emocions i camins

Amics, amigues,

Tots/es coneixeu el meu treball amb el tema de les emocions, dins i fora de l’escola. Els que més em coneixeu també sabeu que la meva altra gran afició és córrer, marxar, caminar,… He encetat aquest nou espai perquè últimament estic connectant amb persones del món esportiu que m’emocionen amb els seus sentiments i els volia compartir amb vosaltres.

Amb les paraules d’un gran atleta, Jaume Terés, inicio aquest nou espai que desitjo us agradi.

“La máquina de fabricar sueños se ha puesto en funcionamiento y ahora ….”

Camí de Santiago

D’aquí unes hores començaré el que serà el meu últim Camí de Santiago; el del Nord. L’últim camí que em resta conèixer, vull dir.

Novament arriba el moment de desprendre’m de tantes coses que durant l’any semblem imprescindibles però que en realitat no ho són. Surto amb una motxilla de poc més de 6 quilos i amb ella viuré durant tot un mes. Marxo amb poques coses, amb ganes de gaudir de moltes estones de sol.litud, forces a les cames, ganes d’observar tot i a tots i amb moltíssima confiança en cadascun dels camins que encetaré.

Aquests dies m’ajuden a “carregar piles” que diem metafòricament. Dies per pensar i reflexionar en tot un any de fets, activitats, amistats, amors i desamors. Errors i encerts inevitables que ens ajuden a seguir endavant tot madurant. Trencar amb la rutina, sentir-se viu i comprovar com la vida és el camí que anem fent cada dia i a cada passa. La vida és un camí i aquest n’és un més.

Estones per compartir converses, menjar, informació, ajuda,… per saber que les persones som diverses en maneres de fer, pensar sentir i actuar; cada província , cada zona, cada poble i/o ciutat és una actitud diferent influenciat per activitats, costums i contagi emocional que de manera inconscient imitem.

Caminant te n’adones d’allò especial i diferent que caracteritza a les persones i els llocs on viuen; simpatia, tolerància, respecte, responsabilitat, empatia, manera de parlar i entendre l’espai,… Le spersones sóm i ens expressem de manera diferent.

Te n’adones de com és de senzill viure i gaudir de la vida sense tantes obligacions. Unes imposades i altres que ens imposem nosaltres per manca de reflexió i influència social.

Em pregunto si és possible millorar el nostre dia a dia de tot un any?

Travessa Núria Queralt

El proper dissabte i diumenge, dies 5 i 6 de juliol, està programada una de les travesses, diuen, més boniques de Catalunya. Serà l’inici de les meves vacances i la meva primera vegada que faig la famosa Núria Queralt. En aquests moments, i ja des de fa dies, em sento amb cuques a la panxa; una barreja d’il.lusió, incògnita per desconeixença de la marxa, tinc una lesió,…un repte més. Em visualitzo acabant-la, una bona estratègia.

Em vaig animar a fer l’inscripció perquè el Jaume me’n va parlar i ell creu que la puc acabar; Déu meu! ell sempre confia més amb mi que jo mateixa. Des de fa dies em fa l’entreno.

Primer anava sola i, ara, resulta que trobaré gent que he conegut a través d’internet. He conegut al Jordi Casanovas i al Joan. Tots dos tenen un bloc que m’ha facilitat el contacte virtual amb ells. Nous amics, noves emocions. Us preguntareu com ens reconeixerem, perquè no tothom penja la fotografia, és clar, i, a vegades la fotografia dista molt de la realitat. Bé, he proposat portar un globus perquè em reconeguin. Espero que ningú més tingui la brillant idea de portar un globus. Ja sabeu que l‘humor és important.

Cada excursió d’aquest nivell representa per a mi un repte i neguit inicial. A través dels dies he après a valorar les meves forces. Sé que sóc bastant forta caminant i corrent, però, inicialment, sempre dubto de mi mateixa. Alguns pensaran: manca d’autoestima. Potser sí, tan se val, però el més important és trobar les estratègies per afrontar els moments de desconfiança. És llavors quan agafo del meu calaixet especial les estratègies apreses a través de la pròpia experiència i la formació apresa en temes relacionats amb l’educació emocional i actúo. Les coses no venen soles. No volia anar sola i no hi aniré de sola.

M’espera una experiència nova i amb ella un munt d’emocions. M’espera una gran dosi d’esforç físic i mental. M’agrada esforçar-me i aconseguir la meta marcada a través de l’esforç personal, crec que és bo. Sovint, els que treballem amb infants, diem que no estan aconstumats a l’esforç. I és cert, cal treballar l’esforç per formar persones amb iniciativa i decisió, amb capacitat per aconseguir els seus objectius. La vida fàcil no facilita l’autoestima personal.

Fins la propera per aquells que us interessa i volgueu compartir aquest espai.

Paraules clau:

Emocions, esforç, autoestima, actuació, estratègies, repte, neguit, desconfiança, sentit de l’humor, visualització, il.lusió,…

Carta d’un marxaire

A continuació adjuntaré l’escrit d’un marxaire i caminant que no conec personalment. M’ha sembla un escrit sensible, emocionant ,… una manera especial de sentir el món i les energies actives. En Joan, la persona que ha fet l’escrit, va participar a la Travessa del Montseny, una marxa que aquest any va ser especialment dura per les condicions meteorològiques afegides i en ella va morir un marxant. En Joan li dedica unes paraules, les llança a l’Univers i ens fa reflexionar a tots/es la resta de persones del planeta. Adjunto l’escrit.

“Amiga, amic:

T’escric avui des del fons del meu cor perquè sé com t’agrada de caminar.

Com ja saps, ets pols d’estrelles que s’organitza per viure. S’organitza i és el teu braç, la teva mà, els teus dits que es belluguen.

S’organitza i forma els teu cor que et fa arribar l’aliment a totes les cèl·lules del cos.

Ets pols d’estrelles que et respira i t’aporta l’oxigen.

Tens ulls i hi veus, tens orelles i hi sents, nas i olores, boca i parles i assaboreixes el goig de viure.

Si et punxen sents dolor, si sents tristesa plores, si estàs alegre rius i, quan veus un camí, sents la necessitat imperiosa de caminar-lo.

Et conec i ho sé.

No fa gaire hem acomiadat un amic que, com tu i com jo, és pols d’estrelles.

Mentre l’acomiadàvem ha volat un colom i els ulls d’una dona sàvia, (que és amiga meva) han sabut que era el nostre amic que ens deia adéu. Però ell no ha deixat de ser pols d’estrelles, com tu i com jo, que vola per l’Univers. Encara hi és.

Com a tu i com a mi, a ell li agradava de caminar. Ara ja no pot. Arribarà un dia que tampoc nosaltres podrem. És per això que, mentre ens sigui possible, tenim l’obligació de fer-ho.

La Naturalesa, l’Univers, es complau amb nosaltres, organitzant una part minúscula de la pols d’estrelles que som, per fer-nos caminar.

Som natura; com els arbres i els camps i les muntanyes que ens veuen passar; som paisatge com ells i elles. Som bellesa manifestant-se.

És per això que t’escric. Perquè és del tot imprescindible que, tant aviat com puguis, surtis a caminar, a fruir del goig de viure. Si tens el cos (o el cor) malmès, cal que facis tot el possible per recuperar-lo; reposa.

Però també cal que no oblidis el teu destí. Tant aviat com et sigui possible torna al camí! Et necessita. (El camí, sense ningú que el camini, no és res, es fon i s’esborra com una cosa absurda).Fes-ho per mi, fes-ho per tu i per tots els que ja no són amb nosaltres però encara estimem.

Una abraçada!”

Gràcies Joan

Un auténtic ultra finisher

Escrit recollit d’un atleta dins el seu bloc. Emociona quan algú escriu des del cor. Aquí tenim l’exemple de l’empenta que fa gaudir la vida. Una manera més de viure la vida. Gràcies Jaume, novament, per compartir, per deixar-nos sentir la profunditat amb que vius la vida.

“En la vida hay que tener metas, sueños , con los que alimentar el día a día.

Cuando la vida te da un revés es cuando más necesitas de estos. Nuestro padre esta en la fase final del tratamiento de quimioterapia. Se encuentra cansado, abatido, le cuesta levantase, peró… Dios como lo lucha, porque “la vida es bella”, por volver a ser el de antes , por estar con los suyos… en fin por sentir el sol en la cara.

Mañana mi hermano y yo saldremos a la Núria-Queralt y para mi va ser un canto a la Vida, a esa vida que he elegido, ha estar ahí y vivirla.Voy a estrujar la màquina sin dejar nada dentro para notar más que nunca como pasa la vida por el cuerpo. Ese maravilloso cuerpo humano que es capaz de lo más increible , siempre que la mente se lo imponga. Por estar agradecido a poder estar en la línea de salida , compartirlo, empaparme de naturaleza y gozarla.

Va per tu papa, guerrero de la vida”