El vol del supervoltor

La imatge del voltor de diaris és ben habitual als bars del nostre país. És l’home que, abans fins i tot de decidir què vol prendre, s’afanya cap al moble on hi ha els diaris i n’agafa un per anar-lo llegir-lo mentre pren el que sigui que prengui. Llegir el diari del bar és un fet habitual i gens blasmable –per a això hi són–, però el que distingeix els ciutadans normals que llegeixen el diari del bar del voltor de diaris és que aquest actua amb una ansietat tan desmesurada, tan grotesca, que sovint fa pensar que entra al bar no tant per prendre res sinó per llegir el diari de franc, i que si de fet demana un cafè o un tallat és per pur compromís, perquè alguna cosa hi ha de prendre si ocupa una taula.

Fa uns mesos, però, vaig descobrir un voltor de diaris que supera tots els que havia conegut fins aquell moment, i n’he conegut un munt. És el supervoltor, la mare (o el pare) de tots els voltors de diaris. Es un noi jove, mallorquí, amb un nas aguilenc, les celles ben poblades, els cabells negres i despentinats, unes patilles amples i una brotxa de pèls al mentó. Últimament du jersei fosc, texans amb la volta girada i sabatilles esportives d’un blanc embrutat. El vaig descobrir al bar Mari de l’avinguda Mistral (un pernil de primera, un bacallà a la gallega excepcional, un garró de porc per treure’s el barret…). Però no l’he vist demanar res d’això. L’he vist demanar sempre un cafè, de vegades un entrepà. Ho demana i, aleshores, surt disparat cap a la calaixera on hi ha els diaris i… I què dirien que fa? Que n’agafa un? Doncs no. Els agafa tots tres, els tres que hi ha en aquest bar: El Periódico, el Mundo Deportivo i el Marca. Els agafa tots tres i se’ls emporta a la taula. Tot per a mi i als altres que els enforquillin.

Evidentment no els llegeix tots tres alhora. En llegeix un –de fet el fulleja calmadament– i després un altre, i sovint el tercer ni el llegeix. Però això no és cap obstacle perquè, durant tota l’estona que s’està al bar, ell s’apoderi de tots. Si cap altre client decideix que també vol llegir un diari –un de sol– no pot: ells els té tots. Normalment, el que qualsevol client normal fa és agafar un diari –només un– i, quan ha acabat de llegir-lo, si té ganes de continuar llegint, doncs va al moble d’on l’ha agafat, el deixa i n’agafa un altre. Així ocupa només un diari durant l’estona que llegeix, no pas tres, dos dels quals no mira! El supervoltor ve sovint amb dos amics, de vegades amb més, però ell acostuma a ser l’únic que els fulleja. I quan acaba el cafè, o el que sigui que hagi demanat, s’aixeca, va a pagar a la barra i… què dirien que fa amb els diaris? Doncs els deixa damunt la taula, sense ni tan sols tancar-los, abandonats i oberts just per la plana que estava llegint en l’instant que de cop i volta ha decidit aixecar-se i marxar. És un paio fantàstic. Quan hi és no em perdo cap detall de la seva actuació i cada cop m’agrada més.

LV, Quim Monzó. 18-11-11

Activitat d’expressió escrita

Amb aquest article, Monzó descriu un personatge que encarna un tipus de comportament egosista: acaparar tots els diaris del bar. Pensa en un tipus de personatge que actuï d’una manera similar (el que es cola, el que no cedeix el seu seient al metro a algú que ho necessita, el que escolta música amb l’Iphone i molesta els altres, el que aparca el cotxe en doble fila per anar a comprar, etc) i redacta un text seguint l’estil de Monzó. Inventa’t un nom per a designar el teu personatge.

Extensió aproximada: 200-250 paraules