Regirant els llibres de la prestatgeria n’he trobat un de poemes, “Aiguaforts” de Joan Margarit. Poso oli al “quinqué”, em col·loco les ulleres i començo a fullejar. De seguida trobo un poema que em crida l’atenció, es titula: La melodia. El llegeixo, el torno a llegir, i ràpidament me n’adono del bonic missatge que hi ha amagat entre aquelles senzilles paraules. Aquest és el poema, desitjo que us agradi tant com a mi, i sobretot: encara que la vida, de vegades, no ens tracti prou bé… no perdem la melodia.

La melodia

He trobat en els Encants,

entre desferres, vell, brut,

amb el daurat apagat,

aquest saxo de night-club.

Li posos a punt el teclat

i un broc metàl·lic, més dur.

Desvelo el seu or fregant

i el provo amb Body and soul.

Sona poderós i clar,

i vaig pensant, mentre toco,

que, d’una forma semblant,

ens han malvengut la vida,

però en cap dels avatars

no hem perdut la melodia.

                                     (Joan Margarit)