Idees i reflexions de la lectura de:
Giné,C. (Coordinador) Anàlisi de Casos II: intervenció psicopedagògica i atenció a la diversitat. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.
El capítol sobre TC situa:
Aquest és un llibre que conté diversos capítols. Situo el que considero les idees més importants del capítol que fa referència als alumnes amb trastorns de conducta.
Ens proposa partir de la idea que la conducta és una acció impulsada per la personalitat i que sorgeix de les relacions de la persona amb el cos, les emocions, el pensament i el comportament. Que la conducta antisocial és l’expressió d’una reivindicació, de fet, d’una condició de patiment i de malestar, i és des d’aquí que cal establir una base per a ajudar a alumne a sobreposar-se d’aquest sentiment dolorós, partint de la base que si s’aconsegueix que en prengui consciència de la seva realitat, serà més fàcil dissoldre el TC. Serà també a partir de reconèixer el seu patiment que serà més fàcil aconseguir el seu consentiment a apropar-se a ell.
Recullo els aspectes que m’han semblat interessants, ordenats segons:
- Identificar necessitats i establir prioritats.
- Adaptacions dels continguts educatius, formatius, metodologia, organització i avaluació.
- Adaptació a les estratègies d’interacció i comunicació.
- Flexibilització de la normativa i la disciplina del centre.
- Organització dels professionals.
- Informació i assessorament a la família
Identificar les necessitats i establir prioritats.
El primer que caldria fer és identificar les necessitats, i que poden tenir a veure amb diferents àmbits: d’emocions, pensament, comportament, etc. Cal conèixer un mínim de l’entorn familiar de l’alumne en qüestió, identificar quines són les conductes actuadores i com ha anat l’evolució d’aquestes.
Les prioritats poden ser: atorgar prioritats per tal de promoure el consentiment, la conversa, la subjectivació del malestar, la transformació de les conductes, l’assumpció de la responsabilitat i l’interès per aprendre. Atorgar prioritats als continguts i metodològics que millor articulin el pensament de l’alumne, tot tenint en compte les dimensions educatives i terapèutiques alhora.
Adaptacions dels continguts educatius, formatius, metodologia, organització i avaluació.
Cal evitar la discriminació i etiquetar-lo. Potenciar les expectatives positives en ell i el seu procés. Cercarem millorar el seu benestar i la socialització. Cal incidir per tal que els professionals provin de comprendre millor les respostes conductuals de l’alumne i el seu malestar.
Metodològicament, ajudarien les activitats en les que existeixi la possibilitat d’escollir fer o voler fer alguna cosa, aquelles que ajudin a potenciar el vincle social amb l’altre i les de comunicació dels propis sentiments. La metodologia ha de facilitar la transformació de les conductes d’actuació en conductes de pensament.
Cal que els professionals entenguin que els efectes requereixen un temps possiblement més dilatat del que seria còmode.
Adaptació a les estratègies d’interacció i comunicació.
Mostrarem interès pel seu patiment, tot provant d’entendre que li passa i cercant un tipus de conversa que estableixi vincle i confiança per tal que ens doni el seu consentiment per a treballar i com a via per a transformar les seves conductes (i no tant eliminar-les). Consentiment que implica certa renúncia a la seva conducta actuadora i que es donarà més fàcilment si constata que les accions dels professionals no posen en perill les seves defenses davant l’angoixa.
Cercarem les condicions que el duran a elaborar un coneixement del seu propi malestar i patiment per tal que es responsabilitzi del seu propi destí.
Deslligar la conducta disocial de les habilitats que l’alumne té en altres àrees, per a generar-li confiança en que no tot és igual.
Cal també el consentiment dels professionals. Aquest consentiment implica també renúncia a exercir la seva funció con un acte de domini i imposició de la seva voluntat. Davant un possible retrocés en el procés, cal una posició d’espera i acompanyament.
Flexibilització de la normativa i la disciplina del centre.
Seguirem el projecte de centre (podem treballar per a que aquest s’adapti cada cop més a tot el tipus d’alumnat).
El reglament de règim intern ha de ser un instrument regulador que defineix les regles i normes de conducta per tal de facilitar la convivència. Caldrà flexibilitzar la normativa sense deixar de posar, però, límits.
Davant de les normes de convivència (que cal que existeixin), l’alumne pot no acceptar-les. Per fer acomplir la norma podem partir de mesures coercitives o donar un sentit a la seva actuació per tal de facilitar el seu consentiment.
Procurar que el malestar que es crea entre els professionals no provoqui una precipitació en la resposta (expulsions, sancions, derivacions a experts, etc.) que no fa més que incrementar la conducta que es pretenia evitar.
Organització dels professionals.
Cal que hi hagi un treball coordinat i en xarxa dels diferents professionals (EAP, CSMIJ, CEE…) amb una visió integral de l’alumne. És important no diversificar massa els professionals per tal que pugui establir-se un clima de confiança i no se senti constantment observat o exposat a diferents valoracions.
Cercarem implicar la família i l’equip en un treball conjunt. El tutor/a ha de ser una figura de confiança.
Entre professionals caldrà construir una representació compartida de la problemàtica i compartir criteris d’intervenció.
Algunes de les tasques del psicopedagog/a, per tal d’articular el treball, podrien ser:
- Oferir suport emocional, orientació, assessorament i informació dels recursos educatius, sanitaris i socials.
- Si aquest és una figura de confiança, pot fer de mitjancer entre la família i l’escola. Si el vincle no està encara fonamentat sobre la base de la confiança, buscarem la col·laboració d’altre professional que la tingui.
- Cercarem també fer-nos una idea de quins dels factors familiars poden incidir en la conducta de l’alumne.
Informació i assessorament a la família
El treball amb la família és molt important. Cal que aquesta estigui implicada i ens doni el consentiment per a treballar amb el seu fil a partir d’una conversa edificant.
- Buscarem la seva implicació, el consentiment i la confiança.
- Els mostrarem que ens interessem pel seu patiment i provarem que la conversa no giri només al voltant del que és normatiu i acadèmic. Buscarem una posició de no-rivalitat, fugint dels retrets.
- Els demanarem que ens transmetin el que saben del noi, per tal que ens serveixi en el nostre coneixement sobre l’alumne i per tal de fer-los, també, un lloc com a pares en tot el procés.
- És important responsabilitzar-los en en procés educatiu del seu fill.
Per a altres idees d’assessorament a les famílies, consultar l’anàlisi documental de la Guia per a famílies d’infants i joves amb alteracions greus de conducta.
Idees per a les pràctiques:
En el recull de recursos, idees, etc. vull recollir algunes d’aquestes idees que he resumit. Tot i això, voldria deixar clar el que per a mi són alguns punts bàsics i que cal no oblidar:
- Cercar el consentiment de l’alumne
- Prendre consciència del seu malestar.
- Cal que els professionals entenguin que els efectes requereixen un temps possiblement més dilatat del que seria còmode.
- Cal també el consentiment dels professionals. Aquest consentiment implica també renúncia a exercir la seva funció con un acte de domini i imposició de la seva voluntat.
- Davant un possible retrocés en el procés, cal una posició d’espera i acompanyament.
- Destacar també la importància de compartir criteris d’intervenció.
Altre idea de la que vull deixar constància, tot i que no és de l’article concretament, sinó de la conversa amb una docent sobre aquest tema: quan tallem el diàleg amb un alumne amb TC, qui surt perdent, indubtablement, és l’alumne.
Dubtes que em sorgeixen:
Una idea interessant però que alhora em sembla difícil aplicar és la que fa referència a la flexibilització de la normativa. El capítol situa que és important flexibilitzar la normativa sense deixar de posar, però, límits.
Com aplicar això en un aula amb 29 adolescents més? Algun cop he intentat fer-ho amb els meus alumnes, però, de seguida, si un d’ells té “més permís” per a sortir de l’aula (al bany, a buscar material, a “respirar”), per a aixecar-se o…. els altres es volen apuntar ràpid a “la flexibilització”. Es pot explicar això a classe, però no deixa de semblar-me difícil. Alguna idea o experiència al respecte?
