temes psy

No és difícil entendre que tenint en compte que el 70% de la comunicació és no verbal, aquells nens que precisament tinguin un dèficit en aquesta àrea tindran greus problemes d’interacció i d’aprenentatge. Però fins on arriben aquestes dificultats? Com els podem ajudar des de l’escola?

Es tracta d’un dels dèficit que passa més desapercebut: són nens que a nivell verbal desenvolupen unes habilitats que poden resultar sorprenents, però que el seu nivell de comprensió de les situacions socials i la seva velocitat d’aprenentatges està afectada. Són els nens considerats “rars”, poc hàbils en les relacions socials, i que fàcilment es poden confondre amb dèficits d’atenció o d’altres trastorns emocionals.

Solen desenvolupar un bon nivell de llenguatge quan són molt petits, i molts tenen una verborrea, una necessitat de parlar i de classificar i etiquetar amb paraules el món que els envolta, degut a que compensen el seu dèficit de comprensió del món amb el llenguatge. Per aquest motiu, no solen tenir problemes a l’escola fins que no estan al darrer cicle de primària. I quan es detecta, se sol subestimar, tant per part dels mestres com per part dels professionals.

És un trastorn conegut fa relativament poc a Espanya que no apareix en el manual de classificació de trastorns mentals (DSM-IV) encara. Molts professionals de la salut mental no el coneixen i per tant no el podran diagnosticar.

Com és un nen amb TANV?

Són nens que, com hem dit, miren de compensar els seus dèficits desenvolupant bones habilitats de llenguatge hora i aprofiten la seva memòria per solucionar les situacions de conflicte.

Per a ells, viuen en un món confús, que no entenen i que se suposa que haurien d’entendre. Per molt que s’esforcin, les situacions noves sempre suposen una font de conflictes, i no aconsegueixen mai comprendre les reaccions dels altres a la primera. Els costa fer amics i els adults tampoc se’ls acosten, els costen els aprenentatges, tot i que de petits podien haver pensat que eren precoços. I sobretot, no arriben mai a assolir les expectatives que els seus pares i familiars han posat en ells. Per tots aquests motius, els nens amb TANV tenen risc de patir una depressió, ansietat i, en alguns casos, suïcidi. Al nen amb TANV se’l castiga sense que mai arribi a entendre el perquè i, a més, se li dóna molt poca esperança que la seva situació millori alguna vegada.

Les seves dificultats es poden resumir amb:

– disminució d’habilitats d’organització de l’espai visual-espaial (poca coordinació, psicomotricitat fina i grossa afectades)

– en l’adaptació a situacions noves

– en la lectura correcta dels signes i senyals no verbals

– dificultats en produir emissions en situacions que requereixin velocitat i adaptabilitat

– aprèn poc de les experiències o de la repetició i és incapaç de generalitzar la informació.

3 categories de disfunció:

1. motores: falta de coordinació, problemes serios d’equilibri i/o de grafomotricitat fina.
2. Visual-espaial-organitzativa: falta d’imatge mental, baixa memòria visual, percepcions espaials errònies i/o dificultats amb les relacions espaials
3. Socials: manca de capacitat per a comprendre les comunicacions no verbals, dificultats per l’ajustament a transicions i a situacions noves i/o dèficit significatiu en el judici social i en la interacció social.

Tal i com assenyala el dr. Rourke, aquestes disfuncions són menys aparents quan són petits però que entre els 10-14 anys se tornen progressivament més aparents.

Tal i com s’indica en la plana principal, es tracta d’un 1-10% del 10% dels trastorns d’aprenentatge. És a dir, entre un 0,1 i un 1% de la població general. I tot i que no hi ha prou estudis, sembla que els scanners cerebrals dels individus amb TANV (NLD en anglès) confirmen lleugeres anormalitats a l’hemisferi dret.

A l’escola, les primeres preocupacions venen quan en acabar la primària, tenen dificultats per a acabar o entregar els seus treballs, treballen poc i el seu procés sempre és molt lent. Tenen problemes de coordinació a classe de gimnàstica, amb les burles que això genera, i de disgrafia a l’aula. Pateixen rebuig social i, a vegades, tenen dificultats per a mantenir l’equilibri cognitiu i cauen de la cadira quan intenten fer una tasca i mantenir l’equilibri d’asseure’s a l’hora.

No poden formar imatges visuals i, per tant, no poden re-visualitzar allò que han vist anteriorment. Es centren en els detalls i són incapaços de generalitzar.

Als treballs amb paper poden tenir problemes per saber on han de posar la resposta de tot el full, i poden tenir problemes en aritmètica. Les situacions noves els desestabilitzaran (per exemple, l’arribada d’un professor nou).

Són ineficaços a l’hora de reconèixer cares, interpretar gestos, entendre significats de la postura i de llegir expressions facials. No entenen les normes socials que regulen la distancia física dels interlocutors, no distingeixen els canvis en la veu o en la entonació, ni alteren de manera apropiada la seva expressió oral en parlar. A vegades poden semblar secs o “bordes”.

Confien molt ingènuament en els altres, i no comprenen el concepte de deshonest (inclòs el de mentires piadoses) o el d’ocultar la informació (inclòs la molt ofensiva). Necessiten que se’ls ensenyi a dubtar dels motius dels altres. Tenen una visió molt concreta i literal del món, tot ho veuen en blanc i negre.

En passar tests d’intel·ligència, veurem una diferència molt gran entre el subtest verbal i el manipulatiu.

Estratègies a l’escola

El dr. Rourke defensa que una “intervenció educativa formal” es la modalitat de tractament que més augmenta les probabilitats d’èxit dels joves amb TANV. Però caldrà que els educadors coneguin el trastorn i puguin comprendre el nen i el perquè de les seves respostes.

Els mètodes d’educació efectiva inclouen l’entrenament verbal directe per a la planificació, organització, estudi, expressions escrites, cognició social i comunicació interpersonal. Cal donar-los les estratègies que no desenvolupen per sí mateixos, i ensenyar-los les habilitats de compensació que disminueixin l’estrès diari que pateixen.

Sue Thompson ens proposa tres tipus d’ajuts:

1. Compensacions:

Aquests nens tenen dificultats amb la organització i coordinació interna i externa. Sempre seran lents en les seves produccions, però les faran. Per tant, donant-los una mica més de temps, pdoran demostrar, igual que els demés, el que saben. També estarà bé donar-los postes verbals per a poder navegar per l’espai, i examinar continuament si la seva comprensió de conceptes espacials i direccionals és bona.

No s’ha de subestimar la gravetat d’aquesta discapacitat. Tot i que no sigui visible físicament i que la seva comprensió és difícil per qui no ho pateix, caldrà fer l’esforç d’entendre que es tracta d’una discapacitat, i que al nen ja li agradaria poder-ho fer bé i tenir més reforç social. Canviant la nostra manera de mirar-lo canviarem les expectatives que tenim d’ell.

Caldrà no forçar la independència o autonomia d’aquests nens, no comparar-los ni esperar el mateix que els altres alumnes d’ell. En algunes ocasions caldrà no tenir por de ser sobreprotectors, ja que l’autonomia no vindrà donada per la sobre-exposició a situacions noves. És a dir, com més sol el deixem, no s’espavilarà més. Potser necessitarà aquesta ajuda d’explicació extra del professor, de posar en paraules el que els altres ja han entès intuïtivament, fins ben entrada la ESO. Caldrà introduir l’autonomia de manera gradual i en situacions controlades.

Cal evitar lluites de poder, càstigs o amenaces. Aquests nens no entenen les manifestacions d’autoritat o d’ira. Les amenaces tipus “si fas això… passarà…” només serveixen per desesperançar-los, ja que segurament ho tornaran a fer sense voler. Entendre que moltes de les respostes de conducta estranyes responen a algún propòsit, sovint relacionat amb un intenta de compensació del nen. Es aconsellable descobrir els motius rera el comportament i ajudar al nen a realitzar una conducta substitutiva. Cal intentar que el nen expliqui el seu dilema.

1. Adaptacions

Cal que tot l’aprenentatge més visual sigui acompanyat de verbalitzacions, per a aprofitar aquesta memòria auditiva que compensi la manca de memòria visual. També caldrà entendre que només mirant o copiant un text no aprendrà.

També els ajudarà realitzar les activitats i exàmens de matemàtiques en fulls quadriculats, per a no perdre’s en el full.

Si es pot, caldrà deixar que el nen empri un processador de textos el major nombre de vegades, ja que les habilitats de psicomotricitat fina que es necessiten per a escriure en ordinador no són tan complicades com les que es requereixen per a escriure a mà.

Necessitaran molta assistència continua per a organitzar la informació i per a comunicar-se per escrit. Caldrà reduir el volum de treball en aquest material, i tenir en compte que en les activitats de retallar, doblegar papers, etc. necessitarà molta ajuda.

Finalment, caldrà eliminar qualsevol treball amb límit de temps i confirmar freqüentment que ha entès el que se li demana, fer-li demandes directes i explícites i intentar que el dia sigui el més estructurat possible.

1. Modificacions

Necessiten estar en un entorn d’aprenentatge no amenaçador amb altres companys sense discapacitat, per tal de promoure el seu desenvolupament social.

Les situacions d’aprenentatge cooperatiu són molt beneficioses, se’ls ha de permetre verbalitzar i obtenir retroalimentació verbal per tal que puguin aprendre. Els costarà els canvis d’activitats, per tal caldrà donar-los un temps per a recopilar les seves idees.

1. Estratègies

Basar-se en la interacció verbal i ensenyar-li estratègies cognitives sobre els aspectes pràctics de la conversa (el “donar i prendre”, inicis i finals de conversa adequats, com i quan canviar de tema…) i l’ús del llenguatge corporal no verbal (expressions facials, distància social adequada…).

També se’n beneficiaran d’agrupacions amb bons models de rol per poder etiquetar i aprendre el bon comportament.