temes psy

Les següents són algunes estratègies que poden servir al docent. Com sempre, la fòrmula màgica no serveix, però el sol fet que els docents estiguin llegint i informant-se del que pot i no pot fer un nen amb Tourette ja és un pas molt important cap a la millora de la relació amb aquest.

Evidentment, són pautes molt generals i que no sempre es poden posar en pràctica o que ja es posen en pràctica actualment. Es impossible trobar la clau que obra totes les portes, arribar a tots els docents o a tots els alumnes amb tourette, però agrairé els comentaris dels que ho han posant en pràctica i les incorporacions d’estratègies que us hagin servit a vosaltres:

1. El primer pas sempre serà la comprensió del trastorn i la seva involuntarietat. A partir d’aquí l’entrenament en ser comprensiu i pacient davant de cada situació serà necessari. Penseu que és un aprenentatge que us servirà per la resta de la vostra vida com a docents.
2. A vegades caldrà deixar sortir l’alumne de classe per “deixar anar” els tics en un lloc reservat. Quan l’alumne està a classe centra tota la seva atenció en controlar els tics, i això fa que es perdi gran part del contingut.
3. Serà convenient permetre determinats comportaments compulsius (rituals) quan no interfereixen en el comportament normal de la classe.
4. Quan el nen estigui en plena explosió, serà millor deixar que es calmi i raonar amb ell després, ja que en aquest moment no ho POT fer.
5. Segurament, aquest alumne serà objecte de burles per part dels companys. Caldrà fer un treball de tutoria amb el grup classe, parlant de l’acceptació de la diferència, ensenyant a posar-se en el lloc dels altres i explicant les situacions concretes de cada alumne amb necessitats educatives especials.
6. Abans de fer-li fer exposicions en públic, demanar-li a l’alumne si es veu capaç: dependrà de com l’afecti la condició.
7. Donar-li més temps per a les tasques escolars o bé eliminar activitats repetitives per tal que tingui més temps de fer les altres.
8. Possiblement l’alumne necessiti fer els exàmens en un lloc a part per sentir-se més tranquil.
9. És important valorar-li l’esforç i el progrés, a més dels resultats.
10. Se li poden ensenyar conductes alternatives als tics que l’alumne haurà d’aprendre i que faran més agradable la convivència amb els seus companys.

Segons l’Associació Espanyola per pacients amb tics i síndrome de tourette, es tracta d’un trastorn neurològic provocat per alteracions en els neurotransmissors, que es caracteritza per la presència de múltiples tics motors involuntaris i almenys un tic vocal. Els símptomes poden fer alts i baixos, i acostumen a minvar o fins i tot a desaparèixer en la tardoadolescència.

Característiques:

• moviments repetitius incontrolats del cos (parpelleigs, batzegades del cap, del cos sencer, ganyotes, cops…).
• almenys un tic vocal (estossecs, emissió de paraules…).
• problemes d’organització de l’espai i del temps; per tant, amb problemes d’aprenentatge, molt sovint amb dificultats per adquirir la lectoescriptura.
• de vegades la ST es troba associada amb el trastorn d’atenció per hiperactivitat (TDAH)
• o també a comportaments obsessivo-compulsius tals com la urgència d’acomplir determinats rituals.
• alguna vegada, com els afectats pel TDAH, poden presentar episodis d’explosió incontrolada de ràbia.

El tics vocals comporten sorolls repetitius fets amb la boca, amb la gola, amb el nas. De vegades presenten les formes, conegudes com les més escandaloses, de coprolàlia (emissió de paraules o expressions obscenes) o ecolàlia (repetició de paraules que un altre acaba de dir). Aquesta varietat de tics poden aparèixer de forma aleatòria en un mateix individu. Els tics tenen períodes d’intermitència, vénen i desapareixen, i poden presentar intensitats molt variades.

Fins aquí tothom més o menys pot fer-se a la idea de com és un nen amb aquesta condició. No és un plat de bon gust per a ningú i, tot i que a vegades sembla que poden controlar durant un cert temps els tics, quan els tornen a venir alguns adults poden interpretar que ho fan expressament. Són alumnes amb una intel·ligència dins de la normalitat i s’adonen de totes les mirades de sorpresa, ensurt, fàstic o por que provoquen en els altres. És un trastorn crònic i no te cura, només existeixen tractaments pal·liatius.

La condició ja és prou dura en si mateixa com per que els adults que els envolten no els entenguin i encara els ho facin passar pitjor. La primera vegada que un mestre o professor es troba amb un nen d’aquestes característiques, sobretot quan tenen els tics més inadequats (crits obscens, moviments exagerats…), costa d’entendre la involuntarietat d’aquests i saber com reaccionar. Llegir les pautes per a mestres els ajudarà a entrenar-se.

En primer lloc, caldrà avaluar no només quin tipus de retard té sinó quines implicacions suposa, quins aspectes estan més alterats:

• atenció inicial
• percepció i discriminació dels aspectes rellevants
• Memòria: aprenentatge i retenció d’informació
• simbolització i abstracció
• estratègies per aprendre a planificar
• generalització dels aprenentatges

A partir de l’obtenció de les àrees on l’alumne té més dificultats, caldrà adaptar la resposta educativa a les seves limitacions i potencialitats, però sempre caldrà:

• Assegurar l’atenció
• Fer fàcilment discriminables i clars els aspectes que han de ser apresos: donar ordres senzilles, utilitzar vocabulari al seu abast, utilitzar dibuixos i codis…
• Oferir situacions encaminades a estimular que l’alumne posi en relació les seves experiències i aprenentatges previs, per tal de evitar sotmetre’l a tempteigs i fracassos d’assaig-error, que no l’ajudaran.
• Oferir sempre des de la realitat concreta de l’aquí i l’ara.
• Estructurar de forma conscient l’ambient educatiu i flexibilitzar-lo paulatinament:

1. analitzar els continguts i objectius curriculars i seqüenciar-los en petites passes.
2. escollir les tècniques i estratègies metodològiques adequades en cada cas i aspecte.
3. analitzar i ajustar els ajuts per donar els que l’alumne necessita i administrar-los de manera eficaç.
4. Disposar dels recursos amb els que compten de forma que afavoreixi els seus aprenentatges (Ex: si té memòria visual, aprofitar-la)

A més, serà molt positiu afegir continguts d’actituds, valors i normes a l’aula relacionats amb l’acceptació de les diferències, limitacions i potencialitats pròpies, actituds de cooperació, etc.

Els continguts per l’alumne sovint hauran de fer referència a etapes anteriors, però caldrà intentar no infantilitzar l’alumne amb materials massa diferents visualment dels dels companys. Caldrà eliminar alguns objectius i prioritzar-ne d’altres més adequats al nivell d’aprenentatge de l’alumne. L’assoliment dels procediments serà més important que el dels conceptes. Les competències bàsiques i els hàbits bàsics sempre seran un referent a tenir en compte.

En quant a la metodologia, caldrà basar-la en el reforç positiu continuat, intentant destacar aquells punts forts del nen que ningú més li veu. Caldrà donar-li més temps i valorar-li l’esforç més que els resultats. Per assolir un mateix objectiu, sovint caldrà treballar amb diferents materials i a partir de diferents sentits. Tot aquell aprenentatge manipulatiu li resultarà més assolible. Serà important donar importància al paper dels companys a l’hora de donar ajut. També serà molt important promoure la generalització dels aprenentatges assolits. Per aconseguir-la, aquests hauran de ser aprenentatges pràctics i basats en la vida quotidiana de l’alumne, que es puguin reforçar dins l’ambient natural, ensenyar-lo a autoreforçar-se i ensenyar els altres alumnes a reforçar-lo.

Finalment, a l’hora d’avaluar-los, no podrem posar el llistó a la mateixa alçada que per als demés, sinó que l’avaluarem en funció dels objectius que ens hem proposat amb l’alumne.