L’evolució del pensament, que tant bé ens ha explicat, ens ha dut a un decalatge entre la nostra manera d’aprendre matemàtiques a l’escola i la nostra manera natural d’aprenentatge, més global, a través d’impactes visuals i on intervé cada cop més l’hemisferi dret del nostre cervell.
Aquesta descompensació fa que siguem més lents i menys efectius a l’hora de calcular mentalment. Si no utilitzem elements físics, manipulatius (com els dits) acabem representant-nos mentalment l’algoritme escrit i això ens fa ser automàticament més lents i menys eficaços que aquell que ha desenvolupat estratègies de càlcul mental. Precisament aquestes estratègies són aquelles naturals de que parlava abans i que l’escola atura de bon principi….
Per donar als alumnes aquest tipus d’eines de càlcul mental, s’ha de començar treballant l’estimació. En Lluís Segarra ens ha donat algunes idees per fer-ho ja a l’aula, sobre tot a infantil on, com passa sempre, comença tot.
Ara és el moment d’entonar el “mea culpa” mirar que fem a l’aula i si estem caminant en aquest direcció que apuntava el Lluís Segarra i fer-nos a la idea que si ja hem tret els nombres de l’aula ara hem de començar a recollir llapis i paper com a mínim fins a tercer.
A banda de la feina que ens espera, i la reflexió que segurament serà molt rica i profitosa, crec que totes i tots (els nois hem pogut seguir el power point i l’explicació a l’hora;)) hem gaudit i hem après molt d’un gran mestre de les matemàtiques
En Segarra ens ha posat un exemple de càlcul mental (el del 75 x 75) que m’ha deixat sorpresa i m’he trobat amb la ignorància al descobert. Resulta que hem de garantir l’aprenentatge d’estratègies (en aquest cas de càlcul mental) que més d’un ni tan sols coneixem! Potser a l’escola ja hi ha algun llibre que en parla, potser el mateix “quinzet” i només cal mirar-se’l amb més curiositat. Segurament a l’escola també hi ha més d’un company o companya que sí que en sap i ens pot donar alguna pista d’on trobar estratègies de càlcul mental.
També m’han semblat molt pràctics els exercicis que ens ha mostrat amb les cartes de quantitats distribuides de diferents maneres, seria una manera de començar al Parvulari!
No cal espantar-se Rosana!! i tu en el teu estat encara menys 😉
Jo crec que ara toca plantejar-nos fins a quin punt estem treballant això a primària i com s’està preparant aquesta habilitat a infantil. Si veiem que no ho fem prou, i volem anar en aquesta direcció, llavors mans a l’obra! Segur que, com tot, és posar-s’hi i agafar pràctica.
Alfons
Al menys ens ha fet reflexionar i tornar a plantejar-nos el que estem ensenyant, de vegades sembla que a l’escola estem com en el “nostre món” i li donem molta importància a coses que fora no en tenen tanta (la famosa divisió per dues xifres).
També penso que amb la intervencio del Segarra podriem donar per finalitzada la discursió de la resta portant-ne …!
Estimació:
Vet aquí una eina que cal tenir molt més en compte. És veritat el que ens va dir en Lluís Segarra i és que, en cada grup, sempre hi ha algún alumne que, al fer una estimació l’encerta ràpidament. Però, també és veritat que, automàticament -com si es qüestionés la resposta- ho volem comprovar.
Comprovació:
Una altra eina molt útil per a l’aprenentatge, però, en aquest cas, potser no és tan necessària com amb altres matèries. En Segarra ens ha donat molts elements per anar-hi reflexionant. Som-hi!
Estic d’acord amb la Mariluz, potser ja no cal discutir la “resta portant” ara el tema s’ha traslladat al “càlcul del segle XXI”, el càlcul mental.
Per poder arribar a un bon nivell de càlcul mental és clar, Montse, que cal treballar més l’estimació. Però fins quan? quan passem de l’estimació al càlcul exacte? perquè també és útil el càlcul exacte per a la vida real, no?
El que passa és que estimació tal com ho va explicar el Segarra és “Càlcul exacte”.
Una cosa és l’aproximació, l’altre l’estimació. Estimació és calcular exactament a un cop d’ull.
No comprovar quan el nano ha fet una bona estimació implica que provoquem que sigui àgil en càlcul mental, si ho comprovem li demostrem que hem d’anar més a poc a poc, que cal comptar-ho.
Això si, en tot cas ens hauríem de preguntar per què i quan hem de fer comprovacions (mai hauria de ser per la nostra inseguretat 🙂 )
Tens raó Anna, en Segarra es referia a l’estimació exacta.
Tot i això, avui hem tornat a comprovar que difícil és fer aquest tipus d’estimació i encara més difícil no comprovar-ho!
També hem vist que no tenim prou estratègies de càlcul mental i això si que hauriem d’intentar millorar-lo, no creieu?
Uf! Quin debat més interessant, tot i que potser d’alguna manera l’hauríem de transportar a l’escola i parlar-ne amb més profunditat.
A mi em sembla molt i molt interessant el que diu la Rosana. Tant el que diu sobre si hi ha algun company que en sap que li donguem l’espai per poder-nos donar pistes, com si algú sap d’algun llibre que aprofundeixi en el càlcul mental també estaria bé mirar-lo, oi?
Per altra banda, em sembla que ara no és el moment de negar tot el que hem estat fent i encara fem respecte les matemàtiques, sinó d’afegir un aspecte més -i molt important- que no treballem massa: el càlcul mental i les seves estratègies.
Fàcil? Difícil?
No sé, però de vegades penso que les coses no són tan difícils, o que som nosaltres que les fem difícils.
Penso en l’exemple que va posar del nen de P3: Diu “aquí hi ha 3” sense comptar i la mestra el fa comptar per comprovar si hi ha tres. Al pensar en aquest exemple recordo el meu fill, quan encara tenia edat d’escola bressol, li deia: “Vinga Adrià, només et queden 3 cullarades, una…. dues… i tres!!!!” i aquí la gran festa perquè s’havia acabat el menjar. Per tant, intentant recordar des de quan el meu fill sabia què volia dir 3, buf! no ho puc assegurar, però crec que des dels 2 anys segur que ja sabia què volia dir 3.
Per altra banda és evident, primer hem hagut de comptar per saber què significa la quantitat, però quan aquesta està integrada,… assumida, que la coneixem, no cal tornar a comptar.
De fet tots els problemes del quinzet es basen en aquest raonament: la rapidesa mental i el càlcul mental.
Crec que la xerrada del Segarra ens ha de fer adonar que utilitzem massa el llapis, el paper i la goma per fer les “cuentas”, i que hem d’afavorir més dinàmiques de càlcul mental i agilitat visual i mental.
D’entrada li podríem demanar la bateria de diapositives que ens va ensenyar i evidentment, com diu la Rosanna, començar pels mes petits… són unes esponges i si comencen des de petits tot això que tindran guanyat, ara, també amb els grans evidentment.
És un món apassionant aquest del càlcul i agilitat mental!
A la pàgina del quinzet ( he posat l’enllaç al bloc) hi ha estratègies de càlcul mental i les diapositives que va mostrar el Lluís Segarra.
És veritat Núria que aquest debat s’ha de fer també a l’escola, de fet aquest espai és també l’escola. El problema de sempre és el temps… però jo crec que avui ha estat molt profitós i, a més, encara hi dedicarem una sessió més.
Ep, atenció!
Jo, en realitat a la classe de tres anys no he tret els números!
No hi son per casualitat, hi són perque tenim una història llarga amb els tres cargols de la cargolera, que ara s’amaguen i ara es tornen a deixar veure! Em sembla que es millor deixar-los.
Però una cosa es veritat, tret dels nens i nenes que no saben enumerar, que es perden en aquesta mecànica, hi ha molts pàrvuls de tres anys que reconeixen 3 i 4 elements d’un cop d’ull. Alguns també ho fan amb cinc.
Ens hi hem de posar
Ja fa uns quants dies, que em vaig deixar sorprendre pel que ens va explicar en Lluís Segarra. Confesso que vaig sortir una mica preocupada . Em deia a mí mateixa,quantes hores han perdut aquells alumnes meus, als quals per deures els he donat un full amb operacions per tal que s’entrenin!
Ara en la distància, penso a poc a poc. Les matemàtiques no són només “càlcul exacte”. Sinó correm el risc de convertir els nostres alumnes en “Manolitos” de la Mafalda.
Per tant penso que m’han faltat més hores de Lluís Segarra veure com tracta els altres aspectes com és ara la geometria, problemes…
Ah! i voleu dir que les diferents situacions de la vida quotidiana no ens duen més vegades a fer un càlcul aproximat?
…Duc prous diners per pagar el que duc al carro del super?
…Si vaig a fer una cocacola, podré pagar després l’entrada al cinema?
…Amb el que porto pagat amb la Visa, arribo a finals de més?
Àngels