Una experiencia colectiva memorable contra el tiempo:

http://www.youtube.com/artssantamonica#p/a/u/0/VFOXNWLBqXw

Valencia,

11 de diciembre de 2009. El Dorado.

12 de diciembre de 2009. Librería Primado.

Zaragoza,

26 de febrero de 2010. Librería El pequeño teatro de los libros.

 http://www.facebook.com/album.php?aid=151973&id=291764499913&comments&ref=mf

http://teatrodelibros.blogspot.com/2010_02_01_archive.html#2470859324537380952

A este enllaç podeu veure imatges de la I Mostra. Agraïm la col·laboració de Jesús M. Tibau.

http://picasaweb.google.es/100397164286946938561/Mostraimatges#

http://alcanarpoesia.blogspot.com/

Juan Carlos Elijas, Enrique Badosa, Amelia Romero, Juan González y un servidor.
 



 
 

 

 

 





Magda Guillén recitando


 



Iris Carrera y Daniela García recitando


Fotos: Toni
					

Querid@s amig@s:

El viernes, 13 de Noviembre, a las 20:00, en la sala de Cultura de la Generalitat (Carrer Major), tendrá lugar la presentación de los poemarios Ucronía e hilván, de José Ángel Hernández, un servidor, y Delfos, me has vencido de Juan Carlos Elijas. Contaremos con la presencia de Amelia Romero (editora de la colección de poesía El Bardo que publica ambos libros) de Enrique Badosa y de Juan González Soto.  Recitarán poemas Magda Guillén, Natalia Pacheco…

Personalmente, estoy “obrigado” (que dirían mis amigas portuguesas). “Obrigado” a la familia y a todos los amigos sin los cuales no concibo la posibilidad de haber escrito un verso. Es por su arropamiento ante el frío que nos paraliza en tantas ocasiones, por lo que reincido en pergeñar versos en unos tiempos áridos para la lírica, y por lo que volvemos a reunirnos para la celebración de la palabra. “Obrigado” a Amelia Romero y Ferran Fernández, de una histórica editorial que se digna publicar a un desconocido perfecto (en mi caso). Ese esfuerzo, en los tiempos que corren, obliga a hacer todo lo que uno pueda para que no sea en vano.

Me gustaría compartir con vosotros la alegría de este momento. Espero que reservéis un hueco en vuestra agenda.

Un abrazo muy fuerte.

José Ángel

Estimats/des amics/gues:

El divendres, 13 de novembre, a les 20:00, a la sala de Cultura de la Generalitat (Carrer Major), farem la presentació dels poemaris Ucronía e hilván, de José Ángel Hernández i Delfos, me has vencido de Juan Carlos Elijas. Comptarem amb la presència d’Amelia Romero (editora de la col·lecció de poesia El Bardo), d’Enrique Badosa i de Juan González Soto. Recitaran poemes Magda Guillén, Natalia Pacheco…

Personalment, estic “obrigado” (que dirien les meves amigues portugueses). Obrigado a la família i a tots els amics sense els quals no puc concebre la possibilitat d’haver escrit un vers. És pel seu suport davant del fred que ens paralitza en ocasions, que es pot escriure versos en uns temps àrids per a la lírica, i que ens tornem a reunir per a la celebració de la paraula. Obrigado a Amelia Romero y Ferran Fernández, d’una històrica editorial que es digna a publicar a un desconegut perfecte (en el meu cas). Aquest esforç, en els temps que vivim, obliga a fer tot allò que hom pugui per tal de que no sigui en va.

M’agradaria compartir amb vosaltres l’alegria d’aquest moment.

Una abraçada molt forta.

José Ángel.

JOSÉ ÁNGEL HERNÁNDEZ (Lumbrales, Salamanca, 1964)

De las Arribes del Duero a la desembocadura del Bidasoa.  Del azahar a las emanaciones de las petroquímicas, a la sombra de un almendro al pie del Montsant, a los fósiles del Mediterráneo… Magisterio, Antropología, una guitarra. En el telar de la palabra entretejer sueños –Tertulia de Poesía Mediona 15.

UCRONÍA E HILVÁN. Es síntesis y búsqueda. Lo personal y lo colectivo sin fronteras imposibles. La cadencia, la imagen, las voces… para intuir lo que tengan que proponer, que interrogar… Para aprehender cuantas acepciones construyan del tiempo y la palabra que no somos capaces de vivir.

Os dejo con la pluma de Juan González Soto:

El teixit del temps

José Ángel Hernández Sánchez (Lumbrales, Salamanca, 1964) va obtenir un guardó dos anys consecutius al Premi Santa Perpètua de la Mogoda de Poesia i Contes, el 1996 un accèssit i el 1997 el segon premi. L’any 1997 va aconseguir també un accèssit al Premio de Poesía José María Valverde. Alguns anys després d’haver publicat les obres guanyadores d’aquests certàmens, De las crines de fuego. Con los ojos cerrados (1996) i Esperando la nieve fundida (1997), va editar a Tarragona el que es pot considerar el seu primer gran poemari, Inercia de arena (1999). En aquest llibre ja s’hi contenen les qualitats essencials d’una poesia a la vegada adusta i riquíssima en sonoritats i en ritme, plena en continguts, en significacions i, a la vegada, intensament preocupada per la depuració formal.

Deu anys després de la publicació d’aquell primer llibre de poemes, apareix a la barcelonina col·lecció El Bardo Ucronía e hilván (2009), llibre que, en sentit estricte, en conté dos. El primer, Ucronía, s’obre precedit per un lema, un vers del poeta romanès Paul Celan: andadora del mar crepita la palabra. Caldrà avisar l’atent lector sobre el significat de la paraula ‘ucronia’, que, elaborada a partir de dos vocables grecs, ‘ou’ (‘no’) i ‘cronos’ (‘temps’), persegueix un parentiu amb ‘utopia’, la designació del filòsof Thomas Moro. Si ‘utopia’ és el no lloc, el lloc del que és irrealitzable, del que és impossible, ‘ucronia’ significa etimològicament el temps que no existeix. En l’àmbit estrictament literari, ‘ucronia’ és un subgènere dins de la ciència-ficció o, si més no, de la història-ficció: S’elabora una trama a partir d’un punt en el passat en què un esdeveniment va succeir de manera diferent a com va ocórrer en realitat. Es tracta de fer una especulació històrica: S’elabora una ficció a partir, per exemple, del supòsit que la nostra guerra civil la van guanyar els que la van perdre. Els elements indicats (no l’exemple, evidentment) haurà de tenir-los en compte el lector per navegar cap a l’Ucronía que proposa José Ángel Hernández Sánchez i que avança en tres parts amb títols musicals, “Armónicos”, “Disonantes”, “Pentatónica”.

Sabernos / materia contra el tiempo pot llegir-se a un dels poemes d’Ucronía, i potser és aquest el centre essencial dels versos que avancen perseguint la memòria, creant paisatges, escenes, moments en què temps, imaginació i desitjos s’ajunten per dissoldre allò que a l’home enfonsa i fereix: Cambiar pequeñas cosas / para que nada siga igual.

El segon llibre porta per títol Hilván de humo. Està precedit per un vers d’Antonio Gamoneda: Las preguntas no existen en el idioma de la ocultación: Todo está dirimido. Quatre parts, “Falsos”, “Retales”, “Ojales”, “Jirones”, conformen un poemari en què la complexitat verbal no allunyarà el lector d’allò que el poeta desitja anomenar com a centre absolut de la seva obra: La paraula com a element inaugural i principal, únic capaç de donar llum i d’ocultar, d’atorgar la veritat i de prodigar la mentida: Así como el fuego logra parar el fuego, / la palabra / —aún futuro— / puede acabar con la palabra. / De su hilo de humo / pendemos. El poeta, així, expressa la seva absoluta fe en la paraula poètica: Precisamos / la hebra del verso / que hilvane la vida. En definitiva, Hilván de humo arriba a ser la completa poètica amb la qual José Ángel Hernández desitja mostrar-se.

Ucronía e hilván, a la vegada síntesi i recerca, a la vegada compendi i troballa, serà per al lector la mostra d’una poesia que, partint d’una elaborada construcció formal, musicalitat i imatges, suma d’ecos i cadències, exuberància verbal, ofereix una reflexió sobre l’ésser humà, el seu temps, el seu fat. I proclama que, per damunt de tot, la paraula és i continuarà essent l’eina necessària que l’home posseeix per enfrontar-se al seu destí.

Juan González Soto

25 de setembre

Delfos, me has vencido

Sexto poemario de JCE (Tarraco, 1966), si descontamos la plaqueta Talkin’ heads (Varese, Italia, La torre degli arabeschi, 2006) y la coautoría en Al alimón –con Manuel Camacho- (Puebla, México, Ala Impar/UAP, 2006). Esta vez en editorial con solera.

A la hora de situarlo en su producción (once años de edición a su espalda), el autor define cada libro como un salto al vacío, apuesta abiertamente por la multiplicidad de voces y siempre late en bambalinas la sombra del actor que dice los versos del poeta, la sombra quizás del estilo. La poesía como un acto de vida donde los signos se encuentran para entender y entretener la visita de lo perecedero: el canto contra la esfinge de lo perdurable.

Dividido en tres partes, presenta una declaración de intenciones con los lemas de Ramón Irigoyen, César Dávila Andrade (ecuatoriano) y Juan Bañuelos (mexicano), puesto que el mundo mitológico y la óptica de una edad de oro se hace extensiva al otro lado del Atlántico con la perspectiva del Poema desde lo ancestral en Ecuador o México.

Entrega ésta que propone un viaje por la Magna Grecia, desde su historia y sus mitos hasta la vida cotidiana del ahora. Escrito en párrafo poético o verso largo, se trata, sobre todo, de un ejercicio de ritmo. En ocasiones, hasta cierta sonrisa se dibuja en el lector debido a los juegos conceptuales y léxicos expuestos con aguda ironía.

Como apunta Enrique Badosa en el epílogo: “Periégesis de entusiasmo, pero no ajena a un viaje interior, al descubrimiento de lo humano que el poeta comparte con quien se avenga a una lectura adentrada en el misterio de la claridad de la luz griega”. Este viaje de Grecia, estos conjuros para aniquilar al Aquiles que nos vence los adentros.

De nuevo la certera mirada de Juan González Soto:

Camí de Grècia

Juan Carlos Elijas (Tarragona, 1966) presenta el seu vuitè poemari, Delfos, me has vencido. El publica a la barcelonina col·lecció de poesia El Bardo. Fa temps, l’any 1998, va iniciar la seva producció poètica amb Vers.o.s. atávicos, i amb una trilogia, que, amb el títol comú de LasTres. PoeTría, es va completar amb La tribu brama libre (2003) i Versus inclusive (2004). Va seguir el llibre Camino de Extremadura (2005), poemari amb el qual va obtenir el Premio de Poesía Miguel Labordeta. L’any següent va aparèixer a Varese, Itàlia, una bellíssima plaqueta privada que, fora de comercialització, contenia el poemari Talkin’ heads. El 2006, i en coautoria amb Manuel Camacho, va publicar, a Puebla, México, Al alimón, poemari que havia estat mereixedor del Premio del IV Certamen de Poesía Taurina de la Diputación de Alicante. I el 2007 va tornar a publicar Talkin’ heads, en una edició oberta a las llibreries i al públic.

Onze anys després de l’aparició del primer llibre de poemes, es publica aquest Delfos, me has vencido (Barcelona: Colección El Bardo, 2009). Si, com afirma Juan Carlos Elijas, cada nou llibre és una espècie de salt al buit, la particular aposta que conté aquest poemari és, sense dubte, la multiplicitat de veus, darrere de les quals persisteix el batec, entre les diverses bambolines de temes i geografies, de paisatges i mitologies, de sorpreses i constel·lacions, l’ombra de l’actor que el poeta inventa perquè pronunciï els versos que també inventa però que diuen la seva veritat, aquella ombra que, cal dir-ho clarament, és l’estil, una subtil perfecció de la impostura, del fingiment. Aquell eteri refinament que és la poesia i que Fernando Pessoa va exposar amb una claredat escandalosa: El poeta és fingidor. / Fingeix tan completament / que fins fingeix que és dolor / el dolor que de bo sent. // I qui llegeix el que escriu / en el dolor llegit sent / no els dos que el poeta viu / ans només el que ell no té. (“Poeta é um fingidor”). El fingiment esdevé, doncs, la més delicada forma de coneixement: Fingir é conhecer-se, afirmava Fernando Pessoa. En definitiva, la poesia es converteix en un acte de vida, un acte amb el qual el poeta cerca signes amb què entendre’s amb si mateix i amb el lector. I allò que ha de ser entès és l’eterna presència del que és perible, transitori: El cant contra l’esfinx del que és perdurable. Aquest és el centre del poemari Delfos, me has vencido.

Dividit en tres parts, mostra una declaració d’intencions presentades amb lemes de Ramón Irigoyen i els sud-americans Juan Bañuelos i César Dávila Andrade. Les mitologies, la història, la vida quotidiana i la mirada cap a l’edat d’or no només es dirigeixen a Grècia, sinó que s’estenen cap a l’altre costat de l’Atlàntic. Delfos, me has vencido, escrit en paràgraf poètic o vers llarg, també persegueix el somriure del lector mitjançant jocs conceptuals i lèxics en què habita la ironia.

Però, per damunt de tot, i segons afirma Enrique Badosa a l’epíleg, el nou poemari de Juan Carlos Elijas és una periègesis d’entusiasme no aliena a un viatge interior. Periègesis sí, i periple també, diàleg entre el relat literari i experiència viatgera també, viatge anomenat, sí, i viatge viscut també. Aquest és el doble joc en què es mouen els conjurs amb els quals anihilar l’avanç del temps que portem dins, Aquil·les fugint de la fletxa que busca el seu taló.

Juan González Soto

25 de setembre de 2009