Què és qualitat?

La millor defensa que podem fer de l’escola pública és la feina ben feta. Considero que l’escola de la nostra època pateix un síndrome d’hiperactivitat determinat per tres factors:

 -Els diversos organismes i institucions públiques i privades troben a l’escola l’estructura ideal per portar a terme (amb el treball dels mestres, que deixen de fer el seu o al menys de la manera que voldrien i necessitarien els seus alumnes) tot tipus d’iniciatives i projectes.

-La manca de criteri que permeti analitzar les necessitats educatives i les possibilitats de desenvolupament de l’alumnat, i la manca de capacitat o voluntat per donar prioritat al que és fonamental en la nostra tasca docent. No triar és, potser, la pitjor manera de triar.

-Els canvis polítics i socioeconòmics, amb les característiques específiques del nostre país, fan que ens veiem molt condicionats a l’hora d’establir aquestes prioritats pedagògiques que tothom hauria de defensar.

Tinc molts dubtes i poques certeses, però fa temps que considero que la innovació educativa ha de sorgir de l’aula i el treball de l’aula s’ha de respectar per damunt de tot. Respectar el seu ritme, les seves dinàmiques… Per això, la consideració del mestre com a mediador essencial ha de guanyar pes específic dins de cada escola i en el sistema en general. Les noves tendències a l’hora de promoure equips directius no coadjuven en aquest sentit.

Com veieu, no només dic no a l’escola hiperactiva. Dic sí a una altra escola que haurà d’obrir-se camí tard o d’hora. Tenim molt a dir i molt a fer, però no pas deixant en mans dels altres les coses, sinó prenent la iniciativa i aprofitant els intersticis de llibertat que encara tenim per canviar petites grans coses. Comencem per parlar dels nens a les reunions i de les iniciatives, les experiències i satisfaccions que miraculosament encara ens donen els nostres alumnes a cada classe. Comencem per debatre aquestes qüestions, prenent acords per tal de construir veritables línies d’escola, per poder expressar als equips directius i a l’administració educativa el que volem.

Què entenem per una escola de qualitat? Si ho tenim clar, podrem lluitar per defensar-la, juntament amb tota la comunitat educativa. Si anem a remolc, sense brúixola i amb un cel sense estrelles, FEM DELS NOSTRES ALUMNES LES ESTRELLES I DEL NOSTRES CRITERIS LA BRÚIXOLA!

NO A LES RETALLADES!

Déjate de Humanidades

 


Formas sutiles de analfabetismo. Apenas se notan. A algunos sí se les notan, lo que prueba que afortunadamente aún quedan cerebros capaces de medir la temperatura intelectual del presente. ¿Quién necesita erudición habiendo buscadores de Internet? ¿Con qué fin cultivar la calidad educativa si sólo queremos lucro y diversión? Menudean negros augurios. Se acerca, según dicen, el día en que, ahítos de cultura visual, prescindiremos del lenguaje. Nos bastarán entonces cuatro rudimentos verbales para balbucir saludos, indicarle al médico dónde hace pupa y descifrar los manuales de instrucciones de los aparatos en que estamos delegando nuestra soberanía intelectual. No sabremos definirnos, seremos un árbol junto a otro; a cambio, habremos prolongado la infancia hasta edades que ayer caían de lleno en la vejez. Quien sepa latín deberá agitar una campanilla, como los leprosos de antaño. Los abuelos contarán historias de bibliotecas y democracias remotas a sus nietos.

FERNANDO ARAMBURU | Publicado el 16/12/2011 en El Cultural