Llatí omnibus

“Stiff upper lips” és una pel·lícula britànica de l’any 1997 dirigida per Gary Sinyor. Es tracta d’una paròdia dels films de James Ivory i dels seus refinats protagonistes. Al film que us he portat al bloc els personatges són tan aristòcrates, tan refinats, tan cultes, en definitiva, tan cursis, que utilitzen el llatí quan la conversa ha de ser discreta. En aquesta escena, el personatge que es banya vestit (?!) comenta el que opina sobre la germana del seu amic, que podria ser la seva promesa.

Aquesta és la transcripció únicament de les paraules en llatí, que estan subtitulades a l’anglès:

– “Placetne tibi mea soror?”
– “Illa habet coxendices graciles.”
-(…)
– “Graciles!” (…) “Quoque illa habet oculos bellos.”
-(…)
– “Oculos bellos” (…)
-(…)
– “Illa habet mammas belliores.”
-(…)
– “Mammas!”
-(…)
– “Illa quam frater doctior est.”
-(…)
– “Adiuvate, adiuvate!”
– “Festina,o homo! Festina! Festina!”

És tradició a Harvard des de fa 362 anys que a la cerimònia de graduació alguns estudiants adrecin un discurs als seus companys. Un d’ells ho ha de fer en llatí. L’alumna seleccionada per al curs 2012-2013 va recordar les nits passades en vetlla durant els seus estudis i va animar els seus condeixebles a redescobrir la llum del sol i a dormir molt:

El text íntegre del discurs el podeu llegir a:

http://harvardmagazine.com/sites/default/files/pervigilivm-qvattvor-annorvm.pdf

La famosa sèrie de TV “Lost” (“Perdidos”) és plena de misteris. Un dels no resolts amb el final de l’última temporada és per què els anomenats “Hostils” (també anomenats “Els Altres”) utilitzen el llatí per a comunicar-se. Potser és que són molt antics i es remunten a l’imperi romà? Doncs bé, si els sentim parlar en un parell o tres d’escenes que trobem a Youtube, descobrim que no, no són romans. L’accent anglès és tan, però tan marcat, que ens adonem que els “Hostils” parlen llatí simplement per tocar els nassos als supervivents de l’avió…

La conversa amb els dos “Hostils” comença així:
-Quare non sunt vestitus eis? (“Per què no porten uniforms?”)
-Tace! (“Calla!”)
-Cognoscitis qui sumus? (“Sabeu qui som?”, encara que la forma correcta és “simus”).

Aquest “Si placet” que es va repetint sona molt poc natural. En llatí el normal és dir “quaeso” o “amabo”. També és estrany l’imperatiu “duce” (“porta’ns”), que hauria de ser “duc”.

La conversa és la següent:
-Aliquid aegre fers? (“Et passa alguna cosa?”) Dem auxilium tibi (“Deixa’m que t’ajudi”)
-Gratias ago tibi (“Et dono les gràcies”, encara que l’actriu no diu “ago”)
-A quo nomine appellaris? (“Quin nom tens?” Encara que la “A” inicial sobra)
-Mihi nomen est Claudia (“Em dic Claudia”)

Com es veu en aquestes breus escenes, els actors realment estan “Perduts” en el llatí…

El ninot de l’empresa de pneumàtics Michelin fou creat el 1894 com a símbol de la companyia. Als primers anuncis apareixia fent un brindis amb una copa plena dels obstacles que es trobaven a les carreteres, com dient que per a aquesta marca els obstacles se superaven fàcilment. El brindis començava en llatí: “Nunc est bibendum” (“És hora de beure”), que és una cita d’una de les odes del poeta Horaci.

Amb el temps l’últim mot llatí del brindis (“Bibendum”) va acabar representant el ninot, i aquest és realment el seu nom oficial.

Passejant pel casc antic de Salamanca podem veure de tant en tant aquesta mena de símbol pintat a algunes parets. N’hi ha d’antics, que a penes es poden llegir ja, però també n’hi ha alguns d’aquest segle. Es tracta dels “vítores”, és a dir, dels emblemes formats en ajuntar les sis lletres del mot llatí “Victor” (vencedor) de manera particular. El nom de la persona que hi apareix al costat és el de l’afortunat que ha superat amb èxit les preguntes del tribunal i s’ha doctorat a la Universitat de Salamanca.
El costum l’adoptaren diverses universitats ja des del segle XIV, però és a Salamanca on ha perdurat fins a l’actualitat.

Com a exemple de la permanència d’aquest costum fins als nostres dies, aquí teniu el “vítor” pintat amb l’estil i color habituals en record del doctorat honoris causa de Ricardo Lagos, president de Chile del 2000 al 2006. Ja que “Victor” és un mot llatí, se sol escriure tot el text en la mateixa llengua.

De fet, és costum des de ja fa unes dècades que la Universitat faci pintar a una paret uns “vítores” commemoratius de la visita d’alguna autoritat important. A la imatge anterior, el record de la visita dels aleshores prínceps (ara emperadors) del Japó. “La Universitat” (diu el text) “va rebre contenta els sereníssims prínceps de l’imperi japonès”. El nom de la princesa era “Michiko”, però el traductor va decidir feminitzar-ho i fer-lo acabar en “-a”. L’últim “vítor” fa referència al retorn del president de Panamà a la que fou la seva universitat.

Si entreu a aquesta adreça hi podeu accedir a una foto d’un “vítor” del 2012 amb la seva protagonista:
http://conchijimenez.blogspot.com.es/2012/11/vitor-en-la-usal.html
I en aquesta altra veieu com es restauren les pintades:
http://www.davidarranz.com/?p=317

Existeixen expressions llatines tan populars que molts es creuen amb el dret de jugar amb elles. No és mala idea si es fa amb gràcia, però hi ha molts casos d’abusos i incorreccions. Mireu els següents casos:

Podent tenir la grip avui, per què esperar a demà?
Aquest sembla que no s’ha adonat del nou significat que li ha atorgat a aquesta expressió…

Aquest altre crec que ja és abusar de la frase, a més que no té sentit gramaticalment.

L’última imatge conté un error gramatical evident, ja que en llatí el mot “dia” acaba en “-e” i hauria de ser “dies”…

Per als més petits no deixen d’aparèixer recursos a Internet. L’últim que he trobat és aquesta pàgina plena de jocs i cançons: http://headventureland.com/index.php?option=com_k2&view=itemlist&layout=category&Itemid=112 , de la qual destacaria aquesta manera de conjugar un verb llatí en present:

“Non nobis, Domine, sed nomini tuo da gloriam” (“No a nosaltres, Senyor, sinó al teu nom dóna la glòria”) és un himne que s’entona com una acció de gràcies i que procedeix d’un psalm de la Bíblia. A la pel·lícula “Enric V”, basada en l’obra de Shakespeare, podem sentir aquesta magnífica peça, que és un agraïment dels anglesos per la victòria a la batalla d’Agincourt contra els francesos. L’escena del film, però, vol recollir també l’amargor de les morts i les pèrdues que s’amaguen rera una victòria. El compositor és en Patrick Doyle, que és el primer soldat que comença a cantar a l’escena:

“Vita nostra” és una cançó del cèlebre compositor Ennio Morricone per a la pel·lícula “La Missió”, que tracta sobre les dificultats d’uns jesuites a l’hora d’ajudar els indígenes contra l’explotació dels esclavistes. Podeu sentir la cançó amb el text llatí i la traducció a l’anglès sobre les imatges:

No, el llatí no és oficial a la Unió Europea. No obstant, el Consell de la Unió s’ha batejat oficialment en aquesta llengua, amb la intenció de tenir un nom que fos comú per a tots els països. La idea és bona, sobretot si recordem la gran quantitat de llengües que hi són oficials (exceptuant malauradament el català, com ja sabeu); només cal veure la pàgina inicial de la web del Consell http://www.consilium.europa.eu/ per adonar-se que el llatí podria ser el més antic i clar nexe d’unió entre tots els europeus.

Després de tot el que hem anat explicant en aquest bloc, no crec que li estranyi ja a ningú el fet que el llatí estigui ben present al món d’Internet. A la primera imatge veiem una traducció d’alguns dels neologismes anglesos que les noves tecnologies ens estan imposant. No és una traducció inútil, sobretot si tenim present que els dos últims Papes han tingut compte en llatí al Tweeter:

Tampoc ens estranya l’existència de la versió llatina de la Viquipèdia, o la del buscador Google, que es troba en aquesta adreça: https://www.google.com/?hl=la

Humor per a llatinistes, més aviat. Els còmics canadencs Wayne i Shuster a les seves paròdies històriques s’adreçaven a una audiència televisiva que presuposaven culta, i per això feien jocs de paraules en llatí. El més famós és el que apareix a la imatge i que s’ha convertit en un clàssic al món anglosaxó: un home entra a una taverna i demana un “Martinus”; el taverner li pregunta: “no vols dir “Martini”?”, i el primer contesta: “si en volgués dos ja t’ho diria”. Només sabent que la “-i” és el nominatiu plural de “-us” podem entendre la broma.

Sobre aquest altre acudit que circula per Internet no cal fer comentaris…

L’any 2011 va complir-se el centenari de la crema Nivea. Es tracta d’una emulsió creada pel químic alemany Isaac Lifschütz, que va comercialitzar el farmaceútic Oscar Troplowitz. El nom original del producte era “Eucerin”, però el doctor Troplowitz va decidir buscar un nom de marca més atractiu i que al mateix temps s’ajustès a les qualitats de la crema. Va decidir per això utilitzar l’adjectiu llatí “niveus,a,um” en femení, que significa “blanca com la neu”. Curiosament, la pàgina web oficial del producte es fa un cert embolic amb l’etimologia, però sí que té clara almenys la posició de l’accent, que, tractant-se d’un mot llatí, ha de ser sobre la “i”. Hauríem de dir, per tant, “Nívea”. Només ho comento com a curiositat, perquè, oi que tots seguirem pronunciant “Nivéa”…?

Fa poc veia a televisió un reportatge sobre la sèrie “Cuéntame”, que arriba a la 15a temporada. Es veien imatges de l’any 1982 i de sobte em va venir a la ment un record d’aquell any; es tracta d’una frase en llatí que es va fer molt popular: “Totus tuus”. Jo començava a estudiar aquesta llengua a l’institut i per això m’hi vaig fixar. Els dos mots eren el lema del Papa Joan Pau II, que aquell any feia la seva primera visita a Espanya. La frase l’acompanyava a tots els llocs on anava, perquè molts fidels la feien servir per aclamar-lo, i apareixia a pancartes, banderes o fins i tot a pins. La impressió general era que “Totus tuus” es referia a l’autèntica passió que demostraven els cristians pel seu Papa: “(som) Tots teus!”. Per als alumnes de llatí, en canvi, era clar que la frase estava en singular: “Tot teu”. En efecte, la frase expressa la devoció del Papa a la verge Maria: “(sóc) Tot teu”…

Tal com vaig explicar a un article precedent, són molts els que, per convicció o moda, es fan un tatuatge al cos amb frases en llatí. El problema és que no aprofiten les frases proverbials que es troben a molts llibres, sinó que volen un text original, traduït especialment per a ells. I en aquests casos (ai!) si no els ajuda un entès, és molt fàcil cometre un error. Com a exemple extrem hi teniu la primera imatge. Sembla que aquest home ha volgut tatuar-se una cosa així com: “Els meus fills són la meva vida”, un lema lloable, és cert, però el que en realitat hi diu a la seva pell és: “El meu fills ets el meu vida” (!?). La forma correcta hauria de ser “Mei liberi sunt mea vita”.

Els errors més freqüents són els d’ortografia. És fàcil que al tatuador se li escapi una lletreta. Res d’important si escrius sobre paper, però de majors conseqüències si es fa sobre el cos. Sobretot si, a més, t’entestes en fer-te una foto i penjar-la a la xarxa. És el que ha succeït a les tres imatges de dalt. Cap d’elles encerta amb el text correcte: “Alis volat propriis”. El lema, almenys, té un bonic significat: “Vola amb les seves pròpies ales”.

Mentre aquí es discuteix sobre la utilitat del llatí, en altres països les llengües clàssiques són un mitjà de comunicació ben vàlid i el seu coneixement una font de plaer. Dino Lingo és un divertit programa que serveix perquè fins i tot els més petits puguin aprendre les seves primeres paraules en llatí. Els quaderns que veieu a la imatge van acompanyats també per un seguit de videos com el següent:

Aquí els xiquets aprenen a saludar-se (“Ave, ut tu vales?” = “Hola, com et trobes?”) i a preguntar pels noms dels animals que més estimen (feles, canis, avis o piscis). Vosaltres ja els coneixíeu, oi?

“Top secret” és una pel·lícula nord-americana del 1984 interpretada per Val Kilmer, el qual és un jove cantant de rock que als anys 50 del segle passat viatja a l’Alemanya Oriental. El film és una paròdia de la Segona Guerra Mundial i està plena de despropòsits: així, els nazis encara estan governant al territori, i a més s’hi enfronten a la resistència francesa (!?). El jove protagonista intenta ajudar precisament a aquesta resistència, però és capturat i condemnat a mort. Al video hi veiem el recorregut des de la seva cel·la fins a la sala on ha de ser electrocutat. Un capellà el precedeix, pregant en llatí. Bé, pregant, el que es diu pregant, potser no, però el que sí que fa és deixar anar tot un seguit de locucions llatines. A veure si en reconeixeu alguna:

La versió que heu vist no és l’original, sinó la italiana. Per això s’hi senten algunes expressions en aquesta llengua. Per exemple, al final, el capellà diu: “ma che cazzus dicus?” que es podria traduir com “però, què collonus esticus dient?”

No és una monada? “Que passis una bona nit” és un desig que podem fer també extensible als suferts pares…

De moment, en Peter Needham ha traduït les dues primeres novel·les sobre el popular mag: “Philosophi lapis” i “Camera secretorum”. Encara que no sóc un fan de la sèrie, sí que en recomano la traducció, que és feta en un llatí correcte (cosa indispensable), però que, sobretot, és molt àgil i plena de vida. Dues lectures atractives. I esperem que no siguin les últimes.

Podeu llegir algunes pàgines de la primera novel·la a:

http://www.amazon.com/Harrius-Potter-Philosophi-Lapis-Philosophers/dp/1582348251

Fa molts anys vaig comprar als Museus Capitolins de Roma una goma amb aquesta famosa frase llatina. El seu autor és desconegut, i, de fet, aquests mots s’atribueixen a molts escriptors antics, com Ciceró o Sant Agustí, que ens han deixat frases molt semblants. Bé, en realitat dir que equivocar-se és humà no és més que una qüestió de sentit comú i rara és l’època en què no s’hagi utilitzat una expressió similar. L’important és que ara, gràcies a Internet, la goma “Errare humanum est” torna a estar a l’abast i podem corregir els nostres errors de llapis amb elegància.
Si us interessa, es troba a la pàgina web “(nopuedocreer)quelovendan.com”.

“Penso, per tant sóc una dona”… Tota una declaració de principis impresa a una simple samarreta. Ara que podem fer-nos aquestes peces de roba al nostre gust és el moment de desconcertar els amics, veïns i familiars amb frases en llatí:

Que volen dir: “Si saps llegir això tens molta erudició” i “Llatí, llengua dels morts vivents”

Una pàgina amb multitud de samarretes en llatí: http://www.cafepress.es/+latin+t-shirts
Buscant per la xarxa hi trobareu fins i tot una pàgina web anomenada “Latinshirt”:http://www.latinshirt.eu/