Aquí teniu un petit recull d’algunes opinions sobre la llengua llatina escampades per llibres dels segles XIX i XX. Sembla increïble, oi?
Montanelli, Història de Roma
“No sabem amb precisió quan foren instituïts a Roma els primers col.legis regulars (…) Sabem, però, amb certesa, que es devien cansar menys que els d’avui. El llatí el sabien ja. Si l’haguessin hagut d’estudiar, deia el poeta alemany Heine, no haurien trobat mai temps per a conquerir el món.”
Dumas, Els tres mosqueters (capítol XXVI)
“-Aneu-vos-en al diable amb el vostre llatí!! Estimat d’Artagnan, beguem, beguem molt i expliqueu-me una mica del que passa al món.”
Italo Calvino, El barón rampante
“¿Sabe?, me paso los días escondido, uno no sabe ya qué hacer. Si tuviera un libro de vez en cuando, digo. Una vez paré una carroza, poca cosa, pero había un libro y lo cogí. Me lo llevé, escondido bajo la casaca; habría dado a gusto todo el resto del botín con tal de quedarme aquel libro. Por la noche, enciendo la linterna, voy a leer…¡y estaba en latín! No entendía ni una palabra…-sacudió la cabeza-. Ya ve, yo latín no sé…
– Hombre, el latín, cáspita, es difícil – dijo Cosimo…”
Gautier, Arria Marcella
“-Me siento en vena de hacer citas latinas (…)
-Guárdatelas para ti – exclamaron Octaviano y Fabio, justamente alarmados -. Nada es tan indigesto como el latín en la mesa.”
Stendhal, La cartoixa de Parma
“Què és el que sé de més sobre un cavall quan m’han ensenyat que en llatí es diu “equus”?
Nikolai Gogol, Taras Bulba
“-Que bo aquest vodka, oi? Per cert, com es diu “vodka” en llatí? Ah, quins ximples aquests romans, que ni sabien el que era el vodka…”