Hi ha una sèrie d’adjectius llatins que tenen un superlatiu considerat per la majoria de gramàtiques com “irregular”. Es tracta de “optimus, optima” (superlatiu de “bonus”), “pessimus, -a” (de “malus”), “maximus, -a” (de “magnus”), “minimus, -a” (de “parvus”, petit). És cert que les arrels canvien, però en el fons hi ha una coherència gramatical, ja que tots els superlatius utilitzen el mateix sufix: “-imus, -ima”
Hi ha alguns adjectius que acaben amb aquest sufix, de manera que en realitat hauríem d’entendre’ls com a superlatius que han perdut la forma positiva. Així “ultimus, ultima” no deixa de ser en el fons “el que està més al final”; “primus, prima” seria “el que està més al principi”; “proximus, proxima” seria “el que està més a prop”; i “infimus, infima”, per tant, seria “el que està més avall”.
De tots aquests superlatius (com és ben lògic) els més utilitzats a l’hora de batejar productes comercials són els que aporten una idea positiva: per exemple, trobem un mòbil LG “Optimus”, però no un “pessimus”; un vodka batejat “Maximus” (i no “minimus”); una cervesa anomenada “Primus”, o una companyia telefònica que es diu “Proximus”, però mai “infimus”, o “ultimus”.
