La imatge que ha transmès habitualment el cinema de les classes de llatí ha estat negativa. Mireu si no el posat d’aquests alumnes mentre escolten el seu professor recitant el present d’indicatiu del verb “voco” (anomenar, cridar): voco, vocas, vocat, vocamus, vocatis, vocant. L’escena prové del film de 1993 “Sister act 2: de vuelta al convento”:
https://youtu.be/q9ROMZO6i28
Ens anem una mica enrere, al 1989, a la pel·lícula “El club dels poetes morts”. A l’inici del film es pot veure breument una classe de llatí. El professor declina de manera monòtona amb els alumnes el mot de la primera declinació “agricola” (pagès). Sentim les últimes formes del singular (agricolae, agricola) i totes les del plural (agricolae, agricolas, agricolarum, agricolis). I, vinga, des del principi un altre cop…
https://youtu.be/0x__uIhxhmM
A la pel·lícula “La versió Browning” de 1951 el professor és anomenat Himmler per uns alumnes que té tan avorrits com terroritzats. Un d’ells acabarà descobrint que el seu posat és conseqüència de la frustració que li provoca la seva vida personal i desenvoluparà un cert afecte per ell. Mentrestant, però, ha de patir la tirania de les seves classes. Aquí rep una amonestació per no entendre la frase “Scientia est celare scientiam” (l’art d’aprendre és saber ocultar l’aprenentatge):
https://youtu.be/R5tHWiROoYQ
Aquesta actitud tan distant dels professors (per cert, mai professores) provoca que els alumnes es qüestionin l’ensenyament que estan rebent. Un cas singular el trobem a la pel·lícula de 1972 “El jove Winston”, basada en les memòries del famós estadista Churchill. Aquí podem veure com s’aprèn amb facilitat les formes de singular del mot de la primera declinació “mensa”, però reclama una explicació a allò que per a ell no té sentit:
https://youtu.be/jtcLZKjups4
Però no siguem tan negatius. En un futur article veurem exemples de classes de llatí… no tan avorrides.