Resums per capítols

CAP 1 LA PUJADA

En Matias i la Mila van caminant cap a l’ermita. Tot i que en Matias li ha dit a la Mila que era molt a prop, porten més d’una hora i mitja caminant i encara els falta per arribar. La Mila està molt cansada i se sent enganyada. El capítol serveix de presentació dels personatges.

CAP 2 FOSCA

Ja han arribat a l’ermita. Com que arriben de nit, tot està fosc i la primera impressió és dolenta. Coneixen a en Gaietà i en Baldiret. El primer li ensenya l’ermita a la Mila. Aquella nit, ella té un somni premonitori relacionat amb la maternitat.

CAP 3 CLAROR

Es fa de dia i la Mila es lleva d’hora. El pastor, que encara no ha de treure el ramat, la porta a fer una volta pels voltants de l’ermita i li explica que és vidu. A tot això, en Matias encara dorm. En aquest capítol apareix per primer cop l’Ànima.

CAP 4 NETEJA

La Mila es posa a netejar l’ermita de manera obsessiva. En Matias no l’ajuda en cap moment. Torna a aparèixer l’Ànima i la Mila té la sensació d’haver-lo vist abans en un altre lloc. Quan la Mila ensenya al pastor tot el que ha fet, aquest la felicita i decideixen celebrar-ho: el pastor encén totes les espelmes que hi ha a la capella. També li explica la història del Sol de Murons.

CAP 5 SUMANT DIES

La Mila ja ha acabat amb la neteja i es va habituant a la casa. Un dia, baixa a Murons, la casa de pagès dels pares d’en Baldiret, i la Mila demana a la seva mare – la Marieta- si li pot donar un dels seus fills. La dona accedeix, però només durant un temps, fins que es faci seva l’ermita. D’altra banda, en Matias segueix igual de mandrós i ara ha decidit  – influenciat per l’Ànima- fer de captaire. La Mila s’enfada molt i el pastor, per calmar els ànims proposa fer una cargolada. Mentre la fan, torna a aparèixer l’Ànima i el pastor explica a la Mila que és una persona realment dolenta amb la qual més val no tenir-hi relació.

CAP 6 RONDALLES

Ens presenten un escenari d’un vespre qualsevol a l’ermita, la Mila prepara el sopar, en Baldiret cuida el foc, el pastor feineja i en Matias està ajagut a un banc. El pastor explica una rondalla que té a veure amb el paper de la dona (i de la Mila) com a temptadora dels homes. Aquesta rondalla està triada expressament, malgrat el que pugui dir l’autora al pròleg.

CAP 7 PRIMAVERA

Amb l’arribada de la primavera, tot floreix, es fa bonic i tot neix. En aquest capítol, la Mila pren, per primera vegada, consciència de si mateixa com a dona, com a dona jove i atractiva. Ella mateixa es veu molt més bonica però la gent del seu voltant també: el pastor, l’Arnau de Murons i també l’Ànima. L’únic que no diu res és en Matias. També d’aquest capítol, deduïm que en Matias és impotent. Es va fent més notori el desig maternal de la Mila que ara volcarà en els animals.

CAP 8 LA FESTA DE LES ROSES

Arriba el dia de l’aplec a Sant Ponç. En aquest capítol, descobrim que només porten un mes a l’ermita. Molta gent va a l’aplec i tots a la casa estan molt enfeinats. Es descriu l’ambient d’un aplec.

CAP 9 GATZARA

La festa avança i la gent ha begut. En mig del batibull, esclata una baralla que acaba amb un enfrontament amb la policia. La gent marxa corrent i una vella acaba ferida.

CAP 10 RELÍQUIES

Després de la festa, tota l’ermita i els envoltants estan bruts. Els han trencat les olles, ho han deixat tot tirat, i el més important: no han pagat. Ara, la Mila i en Matias tenen un deute molt gran, no tenen diners i ni tan sols tenen els conills per menjar perquè l’Ànima els hi havia robat el dia anterior.

CAP 11 MAL DE MUNTANYA

La Mila s’ha passat l’estiu més o menys entretinguda amb les visites que hi han hagut a l’ermita. Però quan torna a arribar l’hivern, s’acaben les visites, en Baldiret torna a l’escola, el pastor ha de treballar i en Matias ara també ha començat a treballar. Fa de captaire i com que ha d’anar a pobles molt llunyans hi ha molts dies que no torna a dormir. La Mila està sola i angoixada pels deutes.

 

El Modernisme

L’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria  i l’stile liberty a Itàlia, és com coneixem aquí Catalunya el modernisme. Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir cultura pròpia catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i del classicisme que s’estava practicant. Aquest moviment té com a data simbòlica d’inici el 1892, que és on sorgeix la primera festa modernista. Les festes modernistes eren el que coneixem com el conjunts de cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol i celebrats a Sitges del 1892 al 1899. Podem destacar fets molt importants durant aquestes festes com l’aparició de l’esteticisme i el regeneracioni. Aquests són dos corrents ideològics que pel que fa l’esteticisme diu que l’art es feia per fer més bonica la societat ( ART X ART) i, pel que fa al regeneracionisme es volia crear art per a canviar la societat. Les Festes Modernistes se celebraven a Cau Ferrat, una casa de pescadors que Santiago Rusiñol va comprar prèviament a fi de tenir un espai per guardar-hi les obres d’art que anava comprant i també on es reunien els artistes.

 

  • Primera Festa Modernista ( 23 d’agost de 1892):  exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges. ( PINTURA)
  • Segona Festa Modernista ( 10 de setembre de 1893): concert dirigit per Enric Morera i representació de La Intrusa de Maeterlinck traduïda per Pompeu Fabra. (TEATRE I MÚSIQUES SIMBOLISTES)
  • Tercera Festa Modernista ( 4 de novembre de 1894): trasllat en processó de dos quadres del Greco ( les llàgrimes de Sant Pere i Santa Maria Magdalena) adquirits a París. Aquesta festa es clogué amb un certamen literari publicat a l’Avenç. ( LITERATURA)

En aquest punt els modernistes van descobrir que a París el modernisme tenia més nom. La majoria d’aquests s’hi van traslladar i hi van estar-s’hi durant 4 anys. Aquí descobreixen la bohèmia rosa i la bohèmia negra. La bohèmia rosa eren els artistes que tenen un suport econòmic important ja que provenen de la burgesia catalana, en canvia la bohèmia negra eren aquells que no tenen aquest suport i que estan inadaptats al medi urbà. Aquests últims han de malviure amb feines poc remunerades.   

  • Quarta Festa Modernista ( 14 de febrer de 1897): s’estrena l’òpera de l’Enric Morera, la Fada. (TEATRE LÍRIC)
  • Cinquena Festa Modernista ( 5 de juliol de 1899): concert de piano interpretat per Joaquim Nin i la representació de Lladres! i la Reina el cor, d’Iglésias, i l’Alegria que passa del mateix Rusiñol.

Aquesta etapa s’acaba el 1911 amb la mort de Joan Maragall, un dels més icònics d’aquest moviment.

La llengua a Solitud

La llengua que s’utilitza en la obra Solitud per Víctor Català ( Caterina Albert i Paradís), fa servir una rica barreja entre un registre viu, imaginatiu, que combina el lirisme de la prosa poètica en que aspiraven alguns modernistes i es situaria molt proper del segle XIX. La llengua utilitzada per la narradora és de forma en culte, en canvi, la dels personatges d’un ús més popular i vulgar. A més, en el llenguatge del pastor Gaietà  s’hi barregen trets rossellonesos i empordanesos.

El llenguatge utilitzat és viu. Sovint hi trobem presència de dialectalismes o expressions populars. Malgrat que encara és un llenguatge literari en procés de normalització.

S’hi identifiquen Sensacions de plaer viscudes pels sentits, maternitat com a projecció afectiva, erotisme, sentiment de culpa pels sentiments eròtics, assetjament sexual, violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona, fogositat i desig de passió, frustració sexual, autoestima i reafirmació del jo, posició contrària davant l’amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones.

 

Influències culturals, literàries i personals de Víctor Català

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el seu nom de ploma Víctor Català i Montseny, va ser la filla gran d’una família de la burgesia rural. Malgrat no va poder anar a la escola, sí que va rebre educació, que molts cops es considera autodidacta. Tot i així, és cert que tenia un professor particular. Si es considera autodidacta és per tota la lectura que va fer de jove, triant ella les obres que volia llegir i sense rebre mai cap limitació per part de la seva família.

Va començar a escriure de jove, i es donà a conèixer l’any 1902, coincidint amb el Modernisme, amb l’obra Drames rurals. Tot i així, l’esquema literari que imperava quan va començar a escriure, i al que es mantindrà fidel durant tota la seva carrera serà el Naturalisme.

La temàtica recorrent en la seva narrativa és la dona i el món rural. Aquesta temàtica traspua una visió pessimista de l’individu i la societat, s’allunya de les idealitzacions bucòliques i s’aferra a la terra. Relacionem aquesta temàtica amb Maupassant i Ibsen, referents de l’escola naturalista. Aquesta temàtica va lligada amb el corrent filosòfic del Determinisme Científic o universal, propi del Naturalisme. En la seva obra, però, l’autora fuig del realisme i l’objectivitat científics i crea un univers mític que és alhora ple de realitat. Les situacions presentades són sovint casos límit que desemboquen en morts violentes i cruels.

D’altra banda, el fet d’ocultar la seva identitat femenina, el veiem també en altres autores europees del s. XIX, com ara George Sand (Aurore Lupin) que es vestia d’home per poder moure’s amb comoditat pels cercles que freqüentava, o George Eliot (Mary Ann Evans).

Albert va tenir relacions literàries amb autors com Narcís Oller i Àngel Guimerà, però la més rellevant fou la que mantingué amb Joan Maragall.

 

EL PAPER DE LA DONA ALS VOLTANTS DE L’ANY 1900

Tal com expliquen al bloc “Literatura en xarxa”, entre la Revolució Francesa (1789) i la Primera Guerra Mundial (1914) apareix a Europa la idea de ciutadania. Aquesta idea exclou la dona, és a dir, la dona pateix desigualtat a nivell jurídic. Aquest fet, que ve de lluny, neix d’una concepció de la dona com a ésser en inferioritat física i amb capacitat dèbil de raonament. S’entén la dona com a subjecte relatiu, sempre lligada a algun home: una dona serà sempre la filla de, la dona de o la mare de.

Això crea una relació de subordinació i desigualtat en què l’home adopta un paper de protector de la seva dona, que no és vàlida per si mateixa, i per tant ella li ho ha d’agrair amb l’obediència cega, creant així una dependència absoluta. A finals del segle XIX i principis del XX, una dona no podia fer res ella sola: ni obrir un compte, ni conduir, ni anar al metge ni tan sols enviar o rebre correspondència. A més la dona, ha de ser catòlica i abnegada, sacrificar-se per la seva família .

En resum, la dona tenia el deure de ser mare, de subordinar-se plenament al marit i, per descomptat, a la religió.

El Naturalisme i Solitud

Moviment nascut volts de 1880 en la literatura a França.

Es diu que és la fórmula de la ciència moderna aplicada a la literatura i, per això, busca la raó de tot en la realitat objectiva, i en la pròpia natura. Es basarà en el Determinisme i el mètode experimental.

El Determinisme defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l’acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències: l’herència biològica (A.D.N), medi social (entorn) i el moment històric.

El naturalisme analitza els efectes deterministes que aquestes causes tenen sobre el comportament dels personatges.

 

La novel·la i el teatre són els gèneres més adequats per a l’anàlisi naturalista de la realitat, mentre que la poesia se n’exclou pel seu caràcter líric i subjectiu.

 

Émile Zola  marca el principi del moviment i dóna molta importància al mètode d’observació i experimentació dels fenòmens de la conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social, on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs. La seva intenció és moralitzadora envers l’individu i la societat, amb l’objectiu d’incorporar-la al progrés i a una vida humana més rica en tots els aspectes, que tindria el seu epicentre en la gran ciutat industrial moderna que per a ell és París.

 

En la creació d’una novel·la naturalista  hi d’haver un observador de la realitat que reculli dades i faci un treball de camp. Després es formula una hipòtesi i per últim es comprova si la hipòtesi es compleix.

 

Alguns exemples són:

 

Térese Raquin (1868)- Émile Zola

Pilar Prim (1906)- Narcís Oller

Marines i boscatges (1903)- Joaquim Ruyra

Solitud (1905)- Víctor Català

La fabricanta (1904)- Dolors Monserdà