Secció “Les nits”

Les nits (de l’1 a l’11)

Abans de parlar d’aquesta part, podem dir que Carner patia d’insomni i, segons Josep Pla, era “un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn”.

“Les nits” són les que van originar el recull, els primers poemes que va escriure. N’havia presentat un parell als Jocs Florals de Barcelona el 1922 amb el títol de “Poemes de la nit”. 
Al primer poema de la secció, “Nocturn”, trobem el poeta encarat al misteri de l’univers. És cert allò que ell veu més enllà de l’aparença de les coses o és un engany? Els interrogants continuen fins arribar a posar en dubte la pròpia identitat. La condició de l’home que no pot arribar a una última certesa, es dreça com un “mur de fang” amarat de “lassa i espectral malenconia”.

La nit, en la qual el poeta vetlla quan els altres dormen, facilita l’acostament al misteri. El canvi que la foscor provoca en la visió de les coses és descrit a les primeres estrofes de “Perdut en mon jardí” Aquesta realitat diferent trasbalsa la consciència del poeta: “És potser la follia qui em voreja”. Arribem al punt àlgid del poema quan la presència del propi passat es converteix en un viatge al·lucinant en el qual arriba als inicis de l’espècie i apunta un tema que després desenvoluparà en obres posteriors, el de “tant d’ésser pugnant per ésser déu”. Al final apareix la figura de Jesús que refà el seu ànim abatut. 
El tema de la fe religiosa ja ha sortit lligat amb el tema de la mort a “proximitat de la mort” i també hi ha un poema dedicat “A Jesús”. Des de la crisis, “Què en sabem del viure i del morir”,la presència de Déu, oblidada a l’època juvenil, retorna ara com a via de salvació: “Més dolç és el seguir-te i no saber, / tenir-te a Tu i no veure.”
El tema de l’amor es presenta en aquesta secció amb tons enigmàtics i ombrívols: a “Nit de Sant Joan” la visió de la boja és una estranya aproximació a Baudelaire.

Al final d’aquesta secció hi ha dos poemes que representen el tema de la crisi existencial: “A mig son” el poeta es desperta angoixat per “la vida insegura” i expressa el seu desassossec, després es proposa tornar a dormir deixant de banda totes les preocupacions. I al “beat supervivent” està sol a casa, mentre la família dorm, gaudeix dels petits plaers quotidians: llegir, fumar… però, de sobte, recorda la jovenesa i l’evoca. Aquest record l’enfronta al present, a la immediatesa de l’última realitat que s’imposa amb força sense sortir de la quotidianitat

Comentari crític

En completar-se el primer quart del nostre segle, Josep Carner té quaranta-un anys, i en fa tres que no resideix a Catalunya sinó esporàdicament. El cor quiet és el primer volum que neix enterament en la maduresa i la distància del poeta, i que les testimonia. També és el primer on adopta la forma de partició en seccions ordenades a consciència: com indicant un grau de reflexió que culminarà amb l’aparició de Poesia trenta-dos anys després. […] .

La lleu antítesi del títol revela ja l’orientació d’aquesta actitud. El cor quiet: és a dir, el jo profund del poeta, el que és motor de la seva vida i expressa la continuïtat de la pròpia existència, però ara en un moviment paradoxalment aquietat.

Llegint els poemes ens adonem que allò que ha dut la serenitat al poeta, i que l’allunya de qualsevol caiguda en la desesperació, la follia o l’angoixa de viure, és el reconeixement d’un ordre universal. Podem imaginar un triangle: el poeta i la naturalesa que ell contempla són els dos angles que en formen la base: tot el creat. En el vèrtex hi ha Déu, que els crea i els manté, i s’hi revela.

Totes les interrogacions, les intuïcions i els implícits continguts en els poemes duen a l’acceptació de l’existència d’aquest ordre. Acceptació sense més? En realitat, perquè pugui ser reconegut com a tal ordre, cal que l’home – el poeta – acompleixi el seu paper, que se situï en el seu lloc dins el joc de relacions del triangle.

Així, el reconeixement té molt d’imperatiu moral: és pel seny –entès com el màximum de saviesa que és possible de guanyar: com la posició assolida en la maduresa– que el poeta s’acorda al lloc que li pertoca. […]

A un emplaçament de l’home en el món com el que acabem de descriure, correspon una poètica les nocions fonamentals de la qual són l’objectivació i el simbolisme. Objectivació: en els poemes, Carner situa en primer terme la realitat, que valora en ella mateixa i redimeix amb la seva mirada poètica. Simbolisme: cerca, alhora, de desvetllar-hi els sentits que conté, més enllà de la seva pura presència material. (Hem vist com eren representatius del rendiment simbòlic mots com ara nit, aura, aigua, etc.)

L’autonomia atorgada a l’objecte mostra un cop més l’actitud respectuosa del poeta, fruit d’una contemplació meravellada i comprensiva i també d’una volguda humilitat personal. I abnegació per posar tot aquest món objectivat en els poemes mostra, novament, una paradoxa que ja trobàvem en caracteritzar el seny: aquesta és l’única via d’expressió que integra, acordats, el jo i l’univers. Es tracta en definitiva d’una solució personal al conflicte en què es debat la poesia de tradició romàntico-simbolista: Carner, en mots de Joan Ferraté, renuncia “a una veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador” i –afegim– renuncia també a considerar l’objecte sols coma referent d’un Absolut transcendent, com a camí d’accés a una realitat superior. Acceptada aquesta prèviament –és l’ordre diví, descrit en la primera part d’aquesta conclusió–, no cerca de conèixer-la, de posseir-la, sinó de correspondre-s’hi i gaudir-la en l’observació atenta d’un món que la conté en la pura gràcia de la vida. Per això els poemes de Carner no solen ser enigmàtics, ni mostren generalment la “veritat subjectiva”, però tampoc no són fotografies impersonals. La seva ambició és reproduir la vida de les coses i dels homes tal com són copsats pel contemplador; crear, mitjançant l’artifici verbal, un teixit de relacions que pugui evocar en la ment del lector el doble moviment: el de la imaginació i de retruc el de la vida, tots dos continguts, fixats en el text”.

(Lluís Cabré, Marcel Ortín. Dins El cor quiet. Barcelona: Empúries, 1985)

Un enemic del poble vs Aigües encantades

UN ENEMIC DEL POBLE I AIGÜES ENCANTADES

Henrik Ibsen va ser un important dramaturg i poeta noruec i també l’iniciador del teatre modern, especialment el drama, que va influir a mols altres autors. Una de les seves obres més importants és Un enemic del poble, es tracta d’una obra de tema polític que ha estat utilitzada al llarg dels anys per qüestionar-se si el sistema polític i social continua basant-se en temes purament econòmics. Per poder dur a terme aquest qüestionament, Ibsen comença l’obra amb el problema del balneari del poble. El doctor Thomas Stockmann denuncia que les aigües del balneari, que és la font principal d’ingressos al poble, són un problema per la salut. Tots els habitants del poble intenten amagar aquesta veritat i així aconseguir que aquest fet es quedi només com una denuncia del solitari doctor davant de tot un poble. Les postures que defensen cada personatge van evolucionant al llarg de l’obra ja que el conflicte econòmic i sanitari s’agreuja i l’obra acaba amb el judici del doctor fent que ell i la seva família hagin d’abandonar el poble.

L’obra d’Ibsen té un gran paral·lelisme amb l’obra Aigües encantades de Puig i Ferrater ja que aquest presenta un poble molt religiós i tancat que té un problema de sequera de fa molt temps i necessiten aigua per regar els seus camps. El conflicte es presenta quan el Foraster arriba al poble i diu que l’aigua que necessiten es pot aconseguir a partir d’un canal extraient-la dels gorgs de la Verge, que pels habitants del poble és un lloc sagrat i no es pot tocar per cap circumstància. L’obra acaba amb l’expulsió del Foraster del poble ja que té una mentalitat molt diferent a la de la majoria dels habitants. 

Una de les semblances més significatives és la importància dels personatges del doctor i del Foraster, els dos són els que tenen les idees diferents de tota la resta de persones del poble, ells són els que volen canviar les coses i intentar arreglar-les. El pas que fan plantejant el problema és molt important ja que fan que la resta de persones, encara que tinguin la mentalitat molt tancada, es puguin plantejar el problema que tenen i vegin que té solució. 

Una segona semblança significativa és la manera de pensar de la gent del poble. En cap de les dues obres cedeixen l’oportunitat d’intentar entendre i solucionar el problema sinó que es tanquen en les seves costums i maneres de pensar i fer les coses perquè diuen que així ja estan bé i no volen canviar res. 

I per últim també es pot comentar que en el final de les dues obres tant al doctor com al Foraster els acaben fent fora del poble, al doctor en un judici i al Foraster violentament, això també podria ser la primera diferència, en el cas del doctor el fan fora a través d’un judici però en el cas del Foraster ho fan tirant-li pedres pel cap i molt violentament. 

L’altra diferència que hi podem trobar és el problema que  és planteja en les dues obres, en Un enemic del poble, es planteja un problema sanitari en les aigües del balneari, que és la principal font d’ingressos del poble per tant aquests ingressos podrien perillar i provocar un problema econòmic. Per altra banda, en Aigües encantades es planteja un problema de sequera i de les seves collites que podria provocar un problema de fam molt greu i d’abandonament del poble.

En aquestes dues obres es poden veure moltes més semblances i diferències però aquestes són les més principals. 

Josep Carner, vida i obra

Josep Carner i Puig-Oriol neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884, i mor a Brussel·les, el 4 de juny de 1970. Fill únic d’un matrimoni de classe mitjana i cultivat. El pare havia treballat com a redactor d’El Correo Catalán –el diari carlí– i dirigia la revista catòlica La Hormiga de Oro. El petit Josep manifesta la seva vocació literària i als dotze anys ja és col·laborador destacat i regular de la revista L’Aureneta, als quinze anys guanya el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 arriba a guanyar-ne tretze.

Es llicencia en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904. És un poeta i intel.lectual en l’obra del qual es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Durant aquests anys Josep Carner és una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no deixa d’augmentar amb l’aparició de nous llibres.

Tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine.

De fet, ja a l’any 1920 fa cinc anys que és casat amb Carmen de Ossa, i pare de família, però malgrat el seu prestigi literari, no té una font d’ingressos fixos i la seva posició econòmica és precària. Això l’impulsa a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, és nomenat vicecònsol a Gènova. Des d’aleshores i fins a la seva mort, no torna mai més a residir de manera permanent a Catalunya.

La vida de diplomàtic comporta un periple que s’inicia a Gènova i prossegueix per a San José de Costa Rica –on va ser cònsol–, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel·les i París. Mentre, publica El cor quiet (1925), llibre de maduresa del Carner poeta que suposa la fi d’uns anys de febre creadora i l’inici d’una etapa en la qual l’autor es dedica a revisar i reescriure la seva obra. L’any 1935, a Beirut, mor la seva esposa.

Durant la Guerra Civil espanyola, Josep Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. En aquests anys durs, es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que coneix uns anys abans quan és conseller de l’ambaixada de Brussel·les.
Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren a Amèrica i s’estableixen a Mèxic, on s’està fins al 1945, i exerceix de professor a la Universitat i al Colegio de México. Émile Noulet havia estat de jove secretària de Paul Valéry i, per aquest motiu les relacions amb cercles literaris europeus que l’esposa de Carner tenia a tot Europa faciliten al poeta la seva introducció en el sector més influent de l’època.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenya llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges. És membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres (1945-47).

El 1964 Josep Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però “determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana –segons declara l’escriptor Pere Calders– fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l’exili”.

L’abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Josep Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brussel·les, el 4 de juny de 1970.

Poc temps després de la mort de Josep Carner, Émilie Noulet ofereix el fons privat, amb els papers personals i literaris del poeta, a l’Institut d’Estudis Catalans. Des de 1995 es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.

 

Font: Associació d’Escriptors en Llengua catalana